Eulàlia Pérez (dir.), Mireia Capdevila, Aram Monfort i Francesc Vilanova, Barcelona en Postguerra 1939-1945. 75 anys de l’ocupació de les tropes franquistes a Barcelona, El Papiol, Barcelona, Efadós, 2014.
Aquest llibre culmina el projecte organitzat per l’Arxiu Municipal de Barcelona i la Fundació Carles Pi i Sunyer: «Barcelona postguerra (1939-1945)». Gràcies al treball realitzat per consumats especialistes en la matèria, l’obra explica els canvis radicals als que va ser sotmesa la ciutat de Barcelona després de l’ocupació franquista del 26 de gener de 1939. Castigada per tres anys de violència i bombardejos, els seus habitants van descobrir que la “liberación” fou l’inici d’un llarg malson carregat de repressió, depuracions, restriccions, espanyolització i sotmetiment a l’aliança forjada entre franquistes i Església catòlica. Amb gran rigor històric, contundència gràfica i voluntat pedagògica, són analitzats els assumptes que van determinar l’esdevenidor de la ciutat durant els primers cinc anys de mandat de l’alcalde Miguel Mateu i Pla.
Manuel Aznar, José Ramón López, Francisca Montiel, Juan Rodríguez (coords.), El exilio republicano de 1939: viajes y retornos, Sevilla, Renacimiento, 2014.
Coincidint amb la commemoració del 75è aniversari de l’inici de l’exili republicà espanyol, el Grup d’Estudis de l’Exili Literari (GEXEL) ha volgut reflexionar sobre els seus viatges i retorns com només pot fer-se amb recerques d’entitat: col•lectivament. Esther Lázaro, Behjat Mahdavi, Juan Rodríguez, Fernando Valls, Mario Martín, María Teresa González, Fernando Larraz, Francisca Montiel, Neus Samblancat, José Ramón López, Yasmina Yousfi, Mar Trallero, Max Hidalgo i Manuel Aznar són els i les autores vinculades al CEFID participants en aquesta obre col•lectiva. Al llibre s’estudien les trajectòries vitals i l’obra d’aquells que van visitar Espanya per continuar amb els seus treballs als països en què havien estat acollits a l’inici dels seus desterraments; les d’aquells que mai retornaren i anticiparen llurs esperances de retorn i llurs escrits; les d’aquells que retornaren difinitivament en algun moment de llarg franquisme, i dels qui tornaren a la seva fi: viatges i retorns que configuren les dues parts en què s’estructura aquest llibre.
Cristina Perales García, Premsa i autodeterminació: Catalunya i Euskadi dins l’Espanya de la Transició., Editorial UOC, 2014.
En tant que institucions socials, els mitjans de comunicació, a l’hora d’opinar i informar sobre els conflictes nacionals, ofereixen un discurs polític que influeix en el desenvolupament dels fets sobre els quals parlen. El llibre ve acompanyat d’un marc teòric que permet definir de manera operativa els conceptes de nació, nacionalisme i autodeterminació dins una etapa decisiva per a la conformació de l’actual Estat de les autonomies (1975-1979). S’hi estudia el paper dels diaris i, en concret, el seu discurs polític a l’hora de construir identitats. S’hi proposa una anàlisi seguint l’enfocament teòric de l’anàlisi crítica del discurs (ACD). S’hi analitzen les peces d’opinió (editorials i columnes) que tracten sobre l’encaix català i basc que projectaven diaris espanyols, catalans i bascos en aquell moment. En definitiva, el llibre proposa una metodologia analítica i se n’ofereixen els resultats. Per la seva aproximació teòrica i la seva proposta analítica, aquest manual és una eina útil per als estudiosos del discurs periodístic, així com per a aquelles persones interessades en la contribució que tenen els mitjans en la construcció d’identitats polítiques.
Mónica Fernández Amador i Rafael Quirosa-Cheyrouze (eds.), Miradas al pasado reciente: De la II República a la Transición, Almería, Universidad de Almería, 2014.
Aquest volum recull una sèrie de treballs elaborats per investigadors del Grup “Estudios del Tiempo Presente”, en el marc de les activitats desenvolupades a la Universidad de Almería. Així, els 24 capítols que composen el llibre tracten des d’aspectes diversos ka història espanyola del segle XX i estan organitzats en tres blocs: les etapes de la II República i la Guerra Civil, els anys de la dictadura franquista i el període de la Transició. El capítol d’Antonio César Moreno Cantano, “Vencedores y vencidos. Las exposiciones franquistas sobre armamento enemigo durante la guerra civil” (pp. 149-167) aborda els mites dels què es va servir el franquisme per a perpetuar la seva existència i garantir el suport de gran part de la població.
Ferrán Archilés i Ismael Saz (eds.), Naciones y estado. La cuestión española, València, Publicacions de la Universitat de València, 2014.
Al llarg del segle XX la configuració de l’Estat espanyol i l’acomodació de la diversitat de les identitats col•lectives nacionals ha resultat un problema obert, una «qüestió» permanentment per resoldre que el debat actual a Catalunya no ha fet sinó tornar a posar de manifest. El model d’Estat espanyol que va sorgir del segle XX es va caracteritzar per un fort centralisme i per l’absència absoluta de reconeixement polític de la diversitat, significativament la cultural. Aquest llibre planteja una anàlisi d’alguns dels problemes centrals en l’articulació de la relació entre l’Estat i les identitats nacionals alternatives, amb especial atenció a la identitat catalana. En aquest àmbit s’hi inscriu el text d’Andrea Geniola, “El nacionalismo regionalizado y la región franquista: dogma universal, particularismo espiritual, erudición folklórica (1939-1959)” (p. 189-224). El volum en el seu conjunt, coordinat per Ferrán Archilés i Ismael Saz, analitza el passat i el present del gran interrogant sobre el futur: la capacitat del marc estatal espanyol per a donar cabuda a la diversitat nacional o convertir-se en alguna cosa diferent.
Rubí. De la dictadura a la democracia, Rubí, CEFID i Museu Municipal Castell, 2014.
Un equip d’investigadors del CEFID format per Pere Ysàs, Raül Aguilar i Aram Monfort, amb suport d’Anna Andrés i Joan Gimeno, en tasques de comissariat i documentació ha realitzat el catàleg de l’exposició Rubí. De la dictadura a la democràcia. La mostra vol explicar uns anys claus de la història recent de Rubí, que van del final del règim franquista a la recuperació de la democràcia. El recorregut proposat pren com a eixos vertebradors els moviments socials, sindicals i culturals de la ciutat, tots ells fonamentals per explicar la transició cap a una democràcia parlamentària.
Francesc Vilanova, Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat (1939-1950), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014.
Ferran Valls i Taberner, Joan Estelrich, Eugeni d’Ors, Carles Sentís, Martí de Riquer, Tomàs Carreras i Artau, Ignacio Agustí, Miquel Mateu i Pla, Josep Pla… Què tenien en comú tots aquests personatges, acadèmics, empresaris, escriptors, periodistes, etc.? Durant molts anys, per l’antifranquisme de l’exili i de la clandestinitat, van ser els «nostres traïdors», botiflers, col•laboracionistes de la dictadura franquista, catalans caragirats. Entre 1940 i 1950, el món antifranquista català va denunciar sistemàticament tots aquells elements representatius de la societat catalana que havien traït el seu passat polític, cultural i lingüístic, i havien optat per servir la dictadura franquista a Catalunya. Es van aprofitar de la repressió política i cultural a què es va ser sotmès el país i es van deixar temptar per les concessions del règim. Però, com a França l’any 1945, quan es va castigar el col•laboracionisme de Vichy, algun dia haurien de retre comptes a la Catalunya democràtica. La consolidació de la dictadura franquista no ho va fer possible, però la denúncia de l’antifranquisme va quedar vigent: Catalunya també tenia els seus traïdors i col•laboracionistes, i calia deixar-ne testimoni per a les generacions futures.
Carlos Navajas Zubeldía i Diego Iturriaga Barco (eds.), España en democracia. Actas del IV Congreso de Historia de Nuestro Tiempo., Servicio de publicaciones de la Universidad de La Rioja, 2014.
Aquest llibre, que recull les Actes del IV Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo, celebrat a Logroño el novembre de 2012 i amb col•laboració del CEFID en la organització i en el Comité Científic, conté el capítol de Pere Ysàs “El PSOE en el gobierno: del «socialismo democrático» al «socialismo liberal»” (p. 47-62), i la comunicació de Carlos Ángel García Ordás “«OTAN de entrada NO»: El PSOE y el uso político de la integración española en el Pacto Atlántico o cómo hacer de la necesidad virtud, 1980-1986” (p. 293-305).
Conxita Mir, Aida Garrós i Gabriel Ramon,Vestigis, memòries i símbols a les comarques de Lleida, 1931-2014, Juneda, Ed. Fonoll, 2014.
Aquesta obra té com a objectiu informar per reflexionar, sempre prenent com a punt de partida i nucli articulador el patrimoni humà lligat a les violències de guerra i postguerra. S’hi recull i valora els vestigis de memòria de les terres de Lleida des dels anys de la Segona República fins avui, sota una perspectiva que reconstrueix la llarga història de la imposició de la democràcia sobre la Dictadura i la repressió. Al llibre el complementen dos llocs web que constitueixen la seva base documental: un, sobre les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista (morts, represaliats i deportats), i l’altre, sobre espais de memòria i simbologia.
Víctimes de la guerra civil i la repressió franquista a les terres de Lleida: morts, represaliats i deportats
Espais de Memòria
Accès al llibre complet
Joseba Agirreazkuenaga i Eduardo J. Alonso (eds.), Estatu-nazioen baitako nazioak: Naziogintza kulturala eta politikoa, gaur egungo Europan/ Nacions a l’Estat-Nació: la formació cultural i política de nacions a l’Europa Contemporània, Editorial Base-Flor Edicions 2014, Barcelona.
Aquesta obra recull les contribucions de diferents especialistes sobre la qüestió de les nacions sense estat a Europa des de diferents perspectives i analitzant temes i elements concrets al llarg del període històric contemporani. De la secció “Realidades transfronterizas de Galicia, Euskadi-Euskal Herria y Catalunya-Països Catalans”, destaquem el capítol de Ramon Arnabat Mata “Revolución y contrarrevolución: frontera y exilio (Catalunya, 1789-1854)” (p-411-424) i el capítol d’Andrea Geniola “Regiones, naciones y fronteras: Para una historia de las primeras formulaciones transfronterizas en ‘Euskal Herria’ y los ‘Països Catalans’ (décadas de 1970 y 1980)” (p.425-438).
Florence Belmonte, Karim Benmiloud i Sylvie Imparato-Prieur (eds.), Guerres dans le monde ibérique et ibéro-américain. Actes du XXXVe Congrès de la Société des Hispanistes Français (SHF). Berna, Peter Lang, 2014.
Aquest llibre, que recull les Actes del congrés “Guerres dans le monde ibérique et ibéro-américain” celebrat a la Universitat Paul Valéry-Montpellier III els dies 20-22 de maig de 2011, conté una cinquantena de contribucions. Moltes d’elles sobre la guerra civil espanyola i el franquisme, però també sobre el conjunt del món ibèric i iberoamericà. Particularment destaquem la conferència inaugural de Pere Ysàs, “El antifranquismo: de la resistencia a la movilización” (p.31-52).
Carme Molinero i Pere Ysàs, La cuestión catalana. Cataluña en la transición española, Barcelona, Crítica, 2014.
Per tal d’entendre la naturalesa de la “qüestió catalana” és necessari conèixer el transfons històric immediat que Carme Molinero i Pere Ysàs ens desvetllen en aquest llibre. Un transfons que engega a mitjans dels anys seixanta, quan els informes reservats assenyalaven que “la societat catalana s’està organitzant a tots els nivells”, fet que derivà en la creació d’una oposició unificada, i una mobilització social que va donar lloc a que, com diria Sánchez Terán, “la batalla de la transició” es donés al carrer. Fins que la victòria de les esquerres catalanes en les eleccions de 1977 van moure al govern d’Adolfo Suárez a prendre mesures i a iniciar la llarga etapa de negociacions que es van obrir amb l’operació Tarradellas i van concloure amb l’aprovació de l’estatut d’autonomia de 1979. Moliner i Ysàs ens ofereixen una recerca documentada sobre el transfons d’aquesta històrica, amb una atenció especial als debats i contrastos que es produïren durant les discussions dels projectes de la Constitució i de l’Estatut.
Odó Hurtado, Vendaval, Barcelona, Editorial Punctum, 2014, edició a cura de Francesc Foguet i Boreu.
L’acció de Vendaval se situa en la rereguarda barcelonina el gener de 1939, quan les tropes franquistes bombardegen la ciutat i estan a punt d’entrar-hi. Isabel, una dona burgesa, casada i afillada amb Eusebi, un industrial que lluita amb els feixistes, s’ha ajuntat durant el trineni bèl·lic amb Robert, un flamant coronel republicà que participa en la resistència desesperada de la capital catalana…
“A la llista de personatges, hi falta el més important. No hi és comprès, perquè no surt a les taules. És la Guerra Civil. Ella motiva i deforma les reaccions de personatges. Està present en totes les escenes. Hi és en les paraules de tots. És ella qui, d’una gent senzilla, vulgar, com tothom, en fa personatges d’excepció. Figures de drama”, escriu Odó Hurtado en la didascàlia inicial.
Martí Caussa i Ricard Martínez i Muntada (eds.), Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (1970-1991), Madrid, La Oveja Roja, 2014.
La LCR va formar part d’una àmplia esquerra revolucionària que, durant els anys setanta, va ser un àmbit d’acció política i social per a desenes de milers de persones. Aquella esquerra sostenia una perspectiva de ruptura d’arrel amb la dictadura franquista, cosa que la duria després a una anàlisi crítica de la transició i els seus resultats. Aquest llibre, els capítols del qual han estat escrits per persones que van militar a la LCR, relata els fets més destacats de la història de l’organització, inclosa la seva trajectòria posterior fins a començaments dels noranta; els situa en el seu context i exposa els raonaments i debats que portaren la LCR a adoptar unes determinades posicions o a modificar-les. També reflecteix les opinions minoritàries que s’hi van expressar en diversos moments, ja que l’intent de construir una organització democràtica va ser un tret definidor de la LCR. El llibre està concebut com una contribució al coneixement d’un món, el de l’esquerra revolucionària, que en la majoria d’anàlisis sobre aquelles dècades resulta ignorat o bé emmascarat per prejudicis i tòpics. L’obra pretén contrarestar aquest desconeixement i oferir elements per a la reflexió d’historiadors i activistes actuals: a part d’experiències lligades indissolublement a l’experiència dels seus autors, s’hi plasmen anys d’investigació i es remet a documents –més de 500- que es poden consultar íntegrament en el lloc web que ha aparegut amb el llibre (historialcr.info). Qualsevol persona pot utilitzar aquests documents, formar-se la seva pròpia opinió i contrastar-la amb el que aquí s’explica. Ricard Martínez i Muntada és, a més d’un dels editors del volum, autor del capítol “Hacia la unificación con el MC (1989-1991)”, pp. 163-180.
Babiano Mora, J. (ed.), Trabajo y ciudadanía en la Europa contemporánea. El sindicalismo y la construcción de los derechos, Fundación 1º de Mayo, Madrid, 2014.
Durant els darrers cent cinquanta anys, els principals avenços democràtics i l’ampliació dels drets a Europa han vingut de la mà del moviment obrer en general i del sindicalisme en particular. Aquesta és una de les principals conclusions que poden extreure’s de la lectura del nou llibre editat per la Fundación 1º de Mayo, centre sindical d’estudis de CCOO, en el que s’hi recullen treballs amb estudis de l’Estat espanyol, Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i Portugal. El llibre, coordinat per José Babiano Mora, inclou també el capítol escrit per Steven Forti, conjuntament amb l’historiador Andrea Tappi, sota el títol “1919-1920 y 1968-1969: De un biennio rosso a otro. Sindicalismo y derechos de ciudadanía en la Italia del siglo XX” (p. 105-131) on proposen una panoràmica del cas italià, centrant-se en dos moments clau en la història del moviment obrer i del sindicalisme italians: els dos “biennis rojos” del segle XX, el de 1919-1920 i el de 1968-1969.
Xavier Domènech, Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013), Madrid, Akal, 2014.
Assistim a un moment de cesura històrica; un d’aquells llargs períodes ―com ho van ser el darrer terç del segle XIX, o el període comprès entre el crack de 1929 i el final de la Segona Guerra Mundial― en els quals la crisi i la transformació capitalista s’entrellacen amb canvis perplexes en els moviments socials i polítics. Temps de ruptures i esperances, tot i que encara resulti difícil discernir què perdurarà d’allò nou i què serà el que mori del vell. Hegemonías aborda aquestes grans transformacions amb una intenció ben definida; pensar històricament el nostre propi present i futur.
Basant-se en les reflexions i les anàlisis madurades a la llum d’aquestes mutacions, Xavier Domènech analitza magistralment els vells i els nous moviments de resistència ―il•luminant especialment el fenomen del 15M i la seva estela―, i radiografia brillantment la crisi d’hegemonia en la que estem immersos, així com els seus efectes en les dretes i les esquerres, per acabar plantejant finalment la possibilitat real que sorgeixin nous tipus de moviments polítics.
Joan Maria Thomàs, El gran golpe. El «Caso Hedilla» o cómo Franco se quedó la Falange, Barcelona, Debate, 2014.
Manuel Hedilla Larrey és un dels personatges més controvertits de la història de la Guerra Civil i el franquisme. Objecte de mitificacions pels seus partidaris i d’un culte encara major entre els falangistes, aquest llibre reconstrueix la seva trajectòria al capdavant de la Falange i la seva resposta a la incautació de FE de las JONS per Franco, així com les conseqüències que va tenir per a ell i altres caps. La lluita interna pel poder a Falange va desembocar en un enfrontament a trets i granades a Salamanca els dies previs a la Unificació, que es va saldar amb dos morts. Hedilla va ser condemnat a mort, empresonat durant quatre anys i confinat durant uns altres cinc més. A més, les accions de resistència i oposició dels falangistes contraris a la Unificació van provocar una dura resposta per part dels serveis de seguretat i de la justícia militar. A partir de documentació, fins avui inèdita, dels dos processos sumaríssims als que va ser sotmès Hedilla, els documents del seu arxiu personal, els del seu defensor en el consell de guerra, els de Franco i, després d’una anàlisi exhaustiva, els arxius diplomàtics nazis, El gran golpe aconsegueix una profunda revisió del «Mite Hedilla» que l’ha presentat com el falangista resistent i defensor d’una Falange autèntica, i un nou i fascinant retrat d’un moment decisiu en la configuració del règim franquista.
Cristian Ferrer, Lluitadors quotidians. L’antifranquisme, el canvi polític i la construcció de la democràcia al Montsià (1972-1979), Lleida, Edicions de la UdL, 2014.
Com a resultat del 24è Premi «Josep Lladonosa» d’Història Local dels Països Catalans s’ha publicat aquest estudi de cas, el qual té el seu origen en la tesina de màster de Cristian Ferrer dirigida i prologada per Pere Ysàs. Lluitadors quotidians aborda la crisi del franquisme i la Transició des de l’òptica i les estratègies de lluita de les classes populars del Montsià. Una comarca de la Catalunya rural on, sota una calma només aparent, l’antifranquisme va saber desenvolupar estratègies resistents i opositores capaces de llençar un seriós desafiament als representants del règim en l’àmbit local. El llibre atén d’una manera destacada les lluites laborals i polítiques de la pagesia en el Sindicat Vertical, l’activisme cívic i lúdic creador d’una cultura contrahegemònica que potenciaria l’acció unitària de l’antifranquisme mitjançant la creació d’«espais segurs» allunyats dels escenaris principals de la lluita de classes. Després de l’obertura del procés constituent el leitmotiv de l’antifranquisme seria la gestió i domini de les corporacions locals, objectiu no culminat fins abril de 1979, moment en que tanca l’estudi. Per últim, s’hi reflexiona sobre les xarxes de corrupteles que haurien sobreviscut al canvi polític i sobre les que creixerien els nous partits governants.
Steven Forti, El peso de la nación. Nicola Bombacci, Paul Marion y Óscar Pérez Solís en la Europa de entreguerras, Servizo de Publicaciones de la USC, Santiago de Compostela, 2014.
El peso de la nación. Nicola Bombacci, Paul Marion y Óscar Pérez Solís en la Europa de entreguerras, segona entrega de la sèrie ‘Monografías’ de les «Publicacions da Cátedra Juana de Vega», basada en la tesi doctoral de Steven Forti, que va ser guardonat amb el premi per a tesis doctorals de la Cátedra i accèssit del Premio Miguel Artola de l’Asociación de Historia Contemporánea.
L’obra aborda el trànsit de dirigents polítics des de formacions d’esquerres a organitzacions polítiques i sindicals feixistes a Itàlia, França i España en el període cronològic entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Gràcies a l’ús de fonts primàries (fons arxivístics, publicacions periòdiques, pamflets i opluscles), l’autor aprofundeix exhaustivament en el trànsit de Nicola Bombacci del socialisme maximalista al feixisme mussoliniano, passant pel comunisme; en el trànsit de Paul Marion del comunisme al col•laboracionisme vichyssois, passant pel neosocialisme i el Partit Popular Francès; i el trànsit d’Òscar Pérez Solís del socialisme democràtic al falangisme, passant pel comunisme i el catolicisme social.
La deriva ideològica dels tres personatges permet, en conclusió, perfilar reflexions comparatives sobre la qüestió del trànsit de l’esquerra al feixisme en l’Europa d’entreguerres, posant de relleu elements comuns a les tres trajectòries biogràfiques estudiades.
Asunción Esteban i Mª Jesús Izquierdo (coord.), La revolución educativa en la Segunda República y la represión franquista., Ediciones Universidad de Valladolid, Valladolid 2014.
Aquest llibre és el resultat de les Jornades titulades Lecciones contra el olvido: enseñanza-cultura republicana y represión franquista, celebrades en el mes de març de 2012 a la Universidad de Valladolid i organitzades per el Colectivo Contra el Olvido i la Asociación Memoria de la Transición.
Organitzades en tres blocs clarament diferenciats, el volum comença per l’anàlisi i debat de la revolució educativa republicana i la posterior repressió franquista, on s’hi inclou el capítol “Personas conflictivas: intelectuales contra la Dictadura”, de Pere Ysàs. La segona part es centra en l’homenatge organitzat en record dels docents depurats. La última part del llibre reprodueix el procés creatiu del mural titulat La alegría de la República, del pintor Manuel Sierra.
Francisca Vilches de Frutos, Pilar Nieva de la Paz, José Ramón López García i Manuel Aznar Soler (eds.), Género y exilio teatral republicano: entre la tradición y la vanguardia., Rodopi (Amsterdam / New York) 2014.
Aquest volum indaga sobre el compromís en la defensa de valors igualitaris per part dels creadors i les creadores teatrals de l’exili republicà de 1939, dels quals els seus innovadors discursos narratius i visuals presenten uns models de masculinitat i feminitat representatius del canvi en els paradigmes de gènere d’acord amb el creixent protagonisme de les dones en l’Esfera pública. Aborda la potencial diferenciació de les seves realitzacions en relació a la seva identitat sexual, en especial en aspectes com la maternitat i el matrimoni, i la posició de la societat davant les dones professionals.
Alhora, tracta de la influència que va tenir l’agència femenina republicana en l’escena internacional – Mèxic, França, Argentina, Cuba, Xile, El Salvador, Guatemala, Uruguai – gràcies a la modernitat dels seus llenguatges expressius, entre la Vanguardia i la Tradició, i a la seva contribució en el Cinema, la Ràdio, la Televisió, la Pedagogia o la Traducció; que va permetre a aquestes creadores i gestores continuar la seva feina artística durant el seu exili. Sense oblidar els seus vincles amb el país d’origen, van ser les millors ambaixadores d’aquelles avantguardes històriques que tant van influir en la modernització dels discursos ideològics i estètics de les societats occidentals.
Han participat en la confecció d’aquest volum José Ramón López García, Manuel Aznar Soler, Yasmina Yousfi López, Francisca Montiel Rayo, María Teresa González de Garay i Diego Santos Sánchez.
Feliciano Montero García, Antonio C. Moreno Cantano y Marisa Tezanos Gandarillas (coords.): Otra Iglesia. Clero disidente durante la Segunda República y la guerra civil., Colección: Estudios Históricos La Olmeda. Piedras Angulares. Editorial TREA, 2014.
Doblement oblidats. Doblement represaliats. Els “cures republicans”, els “cures rojos”, aquells sacerdots que van tenir el valor de recolzar la Segona República i van col·laborar amb ella, van pagar un preu molt alt. Com la resta de vençuts, van patir la repressió política del règim de Franco: mort, presó, exili. Però també van patir la repressió eclesiàstica: desarrelament, sancions canòniques, excomunions. No en va havien estat la prova de que era possible ser catòlic i republicà, ser sacerdot i demòcrata, de que la guerra civil no era una creuada.
Van ser també doblament oblidats. La historiografia franquista va reivindicar la memòria dels vencedors; la transició va marcar l’inici de la recuperació dels vençuts, però els cures republicans, a pesar de comptades excepcions, van seguir en l’oblit. ¿Per què? Potser perquè recuperar la seva història pot semblar més una tasca de detectiu que d’historiador. Els arxius eclesiàstics espanyols, amb comptades excepcions, tanquen les portes quan es menciona els seus noms. I en els arxius civils les dades sobre aquests estan fragmentades i disperses.
Malgrat tot, nosaltres creiem que no mereixen aquest oblit i, tot i les dificultats, hem intentat recuperar la memòria d’alguns d’aquests sacerdots que haurien pogut ser la llavor d’una altra Església, d’un catolicisme més democràtic i social.
Pau Casanellas, Morir matando. El Franquismo ante la práctica armada, 1968-1977, La Catarata, Madrid, 2014.
Si una imatge queda desmentida al llarg de les pàgines del llibre de Pau Casanellas és la d’un franquisme amable en el seu tram final. Lluny de liberalitzar-se, la dictadura es va tancar en els seus darrers compassos sobre si mateixa, en un retorn a les essències que s’explica fonamentalment per la voluntat de tallar de soca-rel la cada cop més àmplia contestació social a la qual havia de fer front. Casanellas analitza una de les vessants d’aquesta deriva repressiva, la política portada a terme enfront la pràctica armada, en el període de crisi del règim, comprès entre finals dels anys seixanta –moment en que es produïren les primeres morts a mans d’ETA– i les eleccions parlamentàries de juny de 1977. Es retrata la resposta de la dictadura –inclòs el període de franquisme sense Franco– a les organitzacions i grups polítics que prengueren les armes, i es fa parant especial atenció a tres àmbits: el policial i, primordialment, els serveis secrets, el referit al desenvolupament legislatiu i el terreny judicial i, finalment, a les propostes formulades des de l’esfera pública.
Santiago Castillo (coord.), Mundo del trabajo y asociacionismo en España, La Catarata, Madrid, 2014.
Aquesta obra, producte del VII Congrés d’història Social, és la reflexió i el debat sobre el devenir de l’associacionisme laboral a l’Estat espanyol, llur formes diverses i manifestacions, així com les seves evolucions i/o ruptures. En el capítol escrit per Carme Molinero i Pere Ysàs s’hi analitza el paper del moviment sindical durant la crisi de la dictadura franquista, dedicant-hi una atenció particular a la conflictivitat laboral en creixement des d’inicis de la dècada dels anys seixanta. En segon lloc, s’hi estudia l’estructuració de les organitzacions sindicals i els reptes que tingueren que fer front en un nou escenari de construcció de la democràcia i, alhora, de profunda crisi econòmica amb greus conseqüències socials.