Steven Forti: «A Liga de Salvini. Do secessionismo padano ao nacionalismo italiano», pp. 101-113 en Cecília Honório y João Mineiro [eds.], Novas e Velhas Extremas-Direitas, Lisboa, Parsifal, 2021.
En aquest volum centrat en l’estudi de les noves i velles extremes dretes, hi ha una desena de contribucions per part d’especialistes de diferents països. Entre aquestes, volem ressenyes la de Manuel Loff sobre les relacions entre feixisme, neofeixisme i extremes dretes, la de Xavier Casals sobre Vox i Chega i la de Steven Forti sobre la Lliga de Salvini.
Steven Forti: Extrema derecha 2.0, Madrid, Siglo XXI de España Editores, 2021.
L’extrema dreta està deixant de rapar-se el cap i cada cop empra menys la salutació romà; ara es posa vestit i corbata, i, juntament amb l’emoji de careta somrient i el de la tassa de cafè, continua la cadena de fake news i comparteix els titulars amb més clickbait que li han arribat a través de les seves xarxes socials per donar els bons dies. Encara que aquella resulta clara i planament amenaçadora, la nova versió conté perills que passen fàcilment inadvertits. Steven Forti, a la seva Extrema dreta 2.0, assenyala que, allunyada dels feixismes que van assolar Europa i des de l’estil populista que permea el nostre present, la nova extrema dreta està aconseguint una dimensió de fenomen global. Disfressada de democràtica, l’extrema dreta no només ha entrat a les institucions i comença a tenir més pes, sinó que pul·lula per internet i gangrena les xarxes socials –normalitzant així el seu discurs i ideologia– per corroir la democràcia des de dins.
Joan Gimeno Igual: Lucha de clases en tiempos de cambio. Comisiones Obreras (1982-1991), Madrid, Catarata, 2021.
Aquest llibre centra la seva atenció en la trajectòria de Comissions Obreres, partint del moment del retorn de la democràcia. Malgrat que la dictadura havia finalitzat, el període aquí comprès va ser convuls i no exempt de dificultats pel sindicalisme. Dos processos del moment, la reconversió industrial – o més aviat, una devastadora desindustrialització- i la modificació del contracte del treball -amb la introducció de la temporalitat- van ser les claus del moment i també de l’actualitat per comprendre les relacions laborals i la situació actual de precarietat. Des d’aleshores, la nostra economia depèn dels serveis de baix valor afegit com l’hosteleria i el turisme, un model que ens ha situat entre les economies subordinades de la Unió Europea. En aquests temps de canvi que aquí estudia el nostre company Joan Gimeno, es va deixar endarrere el fordisme com a mode de regulació mentre es consolidava el capitalisme de la globalització. El sindicat també va mutar, amb la consolidació de la seva organització i l’ampliació de les seves files entre les dones, i en els sectors dels serveis i de l’administració. A més a més, a Comissions Obreres va verificar-se la impossibilitat d’una volta al passat model del sindicat com a corretja de transmissió del partit.
Manel Risques Corbella: «L’ordre públic, dificultats i contradiccions», pp. 241-261 a Martín i Berbois, Josep Lluís (ed.) 90 anys de la Segona República, Barcelona, Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia – Memorial Democràtic, 2021.
A finals del 2021 es va publicar l’obra col·lectiva 90 anys de la Segona República, editada per Josep Lluís Martín i Berbois, en què el membre del CEDID Manel Risques hi contribueix amb un capítol on primerament avalua el model d’ordre públic imperant a l’Europa d’entre guerres. Seguidament, Risques contraposa aquest model amb les modificacions legslatives fetes per la Segona República Espanyola i finalment analitza com aquestes reformes es van acabar materialitzant a Catalunya.
José Ramón López García (ed.): Escrituras del exilio republicano de 1939 y los campos de concentración, Madrid, Iberoamericana Vervuet, 2021.
Les relacions entre les cultures de l’exili republicà de 1939 i les diferents manifestacions de l’univers concentracionari necessiten una major visibilitat. El present volum abarca els principals models de camp que van afectar les experiències dels republicans espanyols i que van comportar un nombre més elevat d’escriptures, indagant sobre les relacions entre art i literatura, gènere i geografia dels camps, així com sobre les manifestacions de la literatura concentracionària europea i els llegats contemporanis dels camps. Les vivències en aquests centres de concentració van donar lloc a un nodrit corpus que va acollir tot tipus de continguts i formats (memòries, poemes, narracions, cròniques, teatre, arts plàstiques…) i que, d’acord amb la pluralitat de l’exili republicà, va ser elaborat per escriptors de variable condició social, cultural, política y econòmica. Es tracta d’unes experiències transmeses i recreades, primer, per part dels testimonis directes i, posteriorment, per qui ha assumit o integrat aquest llegat en diversos modes de representació cultural. Des d’una perspectiva global i transnacional, s’emprèn així una aproximació a l’univers concentracionari amb l’objectiu de plantejar-se el lloc que en aquest àmbit poden i han d’ocupar les escriptures de l’exili republicà espanyol.
Manuel Aznar Soler, La resistencia silenciada, Sevilla, Ediciones Ulises, 2021.
El Congreso Universitario de Escritores Jóvenes va ser un projecte impulsat el 1954 per una minoria d’estudiants de la Universitat madrilenya, militants del Partido Comunista de España, entre els quals cal destacar a Julio Diamante, Jesús López Pacheco i Enrique Múgica, amb un clandestí Federico Sánchez (Jorge Semprún) a l’ombra. Gràcies a la mediació còmplice de Dionisio Ridruejo, aquests estudiants van aconseguir que el Rector de la universitat, Pedro Laín Entralgo, aprovés un projecte político-cultural dirigit directament contra el cor del Sindicato Español Universitario (SEU), encara que les tensions amb aquest sindicat falangista van deterninar que, finalment, el Congrès fos prohibit el novembre de 1955 per la dictadura militar franquista. En aquest llibre, mitjançant un material documental el que destaquen les cartes creuades entre els seus principals protagonistes, s’intenta reconstruir la història d’aquest Congrès, un procés político-cultural marcat per fets, a partir de la manifestació estudiantil d’un Gibraltar español reprimit pel propi règim franquista el gener de 1954, com els Encuentros entre la poesia i la universitat, la mort de José Ortega y Gasset l’octubre de 1955 i el posterior homenatge laic que els estudiants madrilenys, per iniciativa dels organitzadors del Congrès, tributaren al filòsof «liberal». Els impulsors del Congrès arribaren a publicar el 1955 tres números d’un Boletín del Congreso Universitario de Escritores Jóvenes que, per primera vegada, es reprodueixen en facsímils en les pàgines finals del llibre. Les detencions d’estudiants i intelectuals el febrer de 1956 no s’entenen sense tenir present aquest procés impulsat per la Universitat madrilenya per aquesta minoria d’estudiants comunistes durant els anys 1954 i 1955.
José Ramón López García [amb Mario Martín Gijón i Chiara Francesca Pepe] (eds.): Destierros y destiempos. Una revisión del exilio republicano español. Berna, Peter Lang, 2021.
El present volum, editat, entre d’altres, per José Ramón López García, s’imbrica dins del projecte d’investigació «La historia de la literatura española y el exilio republicano de 1939». La finalitat d’aquest projecte suposa una relectura crítica i integradora d’un llegat d’importància tant nacional com internacional. D’aquesta manera, implica a la història literària tant d’Espanya com de la resta de països en què foren acollits els nostres exiliats, una diàspora que va generar un corpus quantitativament i qualitativament rellevant en alguns dels sistemes culturals més importants d’Europa i d’Amèrica. Per aquest motiu, aquest projecte assumeix com a part de la seva finalitat una millor comprensió de la literatura espanyola en un àmbit internacional i comparatista de primer ordre.
Jordi Font Agulló: «Un futuro público para el pasado: algunas reflexiones en torno al patrimonio memorial y su musealización a propósito de la Red de Espacios de Memoria Democrática de Cataluña», pp. 75-10, a Real, Inmaculada (ed.) Arte, memoria y museos, Gijón, Ediciones Trea, 2021.
Arte, memoria y museos reuneix les conferències pronunciades durant el curs d’estiu del mateix títol celebrat a la Universitat de Saragossa. L’objectiu que es proposa aquesta publicació és reflexionar sobre múltiples conceptes de la ‘memòria’ i el repte de buscar els mètodes més convenients per conservar el testimoni del passat històric. Des d’un discurs multidisciplinar, s’analitzen diferents subjectes d’estudi que estan estretament connectats per trobar-se en ells la petjada del temps: el patrimoni artístic, els llocs que han estat testimonis d’esdeveniments, les persones que van viure l’exili i els museus que van crear-se per reconstruir el discurs interromput. De la mà de diversos especialistes en la matèria, es presenten projectes i models de gestió nacionals i internacionals de caràcter recent amb els que es pretèn obrir nous camins que garanteixin la salvaguarda d’un llegat vulnerable i sensible pel seu caràcter immaterial.
José Luís Martín Ramos: «El PCE, desde su origen hasta la Guerra Civil (1920 – 1936)», pp. 11 – 77; Carme Molinero i Pere Ysàs: «Antifranquismo, democracia y socialismo (1965 – 1975)», pp. 203 – 255, a Erice, Francisco (dir.) Un siglo de comunismo en España I. Historia de una lucha, Madrid, Akal, 2021.
El 14 de novembre de 1921 naixia el Partit Comunista d’Espanya, fruit de la fusió del Partit Comunista Espanyol (conegut com «el de los cien niños») i el Partit Comunista Obrer Espanyol. Durant el transcurs del segle d’existència que tot just compleix, el comunisme espanyol ha viscut etapes i situacions molt diverses, poques vegades fàcils. De fet, la meitat d’aquest període es correspon amb anys de repressió i clandestinitat. El nou partit sobrevisqué a dures penes a una primera dècada de persecucions, aïllament i estèril voluntarisme. Madurà sota la República, pràcticament es «refundà» com a gran partit nacional aferrat a les banderes del Front Popular i arribà a ser la columna vertebral de la resistència antifeixista durant la Guerra Civil. Malbaratà un heroisme sense horitzons polítics clars durant l’episodi guerriller i es va convertir en el «partit de l’antifranquisme» en la tenaç i dilatada lluita pel restabliment de la democràcia. Va viure la transició postfranquista entre l’esperança, el desencant i les divisions internes. Va haver d’adaptar-se a la crisi i desaparició del «socialisme real» en l’Europa de l’Est i als efectes corrosius de la llarga nit neoliberal, mantenint les seves sigles i la seva identitat, però implicant-se a la vegada en els projectes polítics més amplis i renovant parts substancials de la seva vella cultura política.
Pau Casanellas: «La “defensa del Régimen”. Cambios y continuidades en la represión franquista más allá de la posguerra», p. 189 – 214; Fernando Hernández Holgado: «Los cementerios como lugares de memoria. El “memorial desmemoriado” de Madrid como anomalía», p. 323 – 354 a González Madrid, Damián. A; Ortiz Heras, Manuel (eds.), Violencia franquista y gestión del pasado traumático, Madrid, Sílex Universidad, 2021
Aquest llibre es vertebra al voltant de dues temàtiques fonamentals expressades en el títol: la violència política franquista i la conflictiva gestió de la memòria col·lectiva sobre aquell passat traumàtic. Al llarg dels tretze capítols en els que es desgrana aquest treball, un grapat dels més destacats especialistes del país ofereixen noves i estimulants perspectives sobre la violència dictatorial del primer al segon franquisme, al mateix temps que una interpretació actualitzada sobre els reptes que planteja en el nostre país la futura llei de memòria democràtica, avui encara en fase d’avantprojecte, tot i estar a les portes de ser aprovada. L’esgotament del relat dominant sobre la violència franquista, xifres actualitzades de víctimes, justícia transicional o la centralitat del sistema educatiu per tal de superar certes actituds respecte al nostre passat recent, constitueixen tant sols una mostra seleccionada de les qüestions que s’aborden.
Agnès Toda i Bonet: «El compromís de Montserrat Abelló i els vincles poètics amb Maria-Mercè Marçal», a Pou, Ester; Montoliu, Xavier; Català, Júlia (coord.) (2021): Montserrat Abelló. La ploma als dits, delit de paraules. Jornada d’estudi, Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, p. 111-126.
Aquest volum -publicat dins la col·lecció “Lletres Catalanes, volum 4” i per l’EADOP de la Generalitat de Catalunya- reuneix les contribucions presentades a la jornada d’estudi amb el mateix nom, que va tenir lloc el 29 de novembre de 2018 a l’Institut d’Estudis Catalans, i que va ser concebuda com l’acte cardinal de l’any Montserrat Abelló pel centenari del seu naixement. La jornada va convertir-se en una fita acadèmica tant per l’alt contingut de les contribucions que vertebraren el fet poètic i traductològic d’Abelló esdevingut un tot creatiu, com pel fet d’haver recollit una primera recepció exegètica de l’escriptora a poca distància del seu traspàs amb aportacions tant d’especialistes nacionals i internacionals –que van poder fer l’anàlisi enllà del contacte personal i amb prou distància del context vital i social de Montserrat Abelló–, com de joves investigadors. Entre els seus articles trobem el d’Agnès Toda sobre el compromís de Montserrat Abelló i els seus vincles amb Maria-Mercè Marçal.
Oriol Dueñas, Jordi Font Agulló, Maximiliano Fuentes (eds.), El món d’avui. Dels feixismes històrics als reaccionarismes postmoderns i els nous populismes. Els reptes de les polítiques de memòria, Barcelona, Memorial Democràtic, 2021.
El vuitè volum de la col·lecció ‘Documents del Memorial Democràtic’ té com a objectiu debatre els conceptes de feixisme, nou reaccionarisme, autoritarisme i populisme, i presentar a través de les intervencions d’especialistes diversos casos de projectes polítics que han pres o estan prenent aquest caire. Entre aquestes intervencions trobem la de Carme Molinero, “Els feixismes de llarg recorregut?: el cas espanyol”, centrada en la caracterització del règim franquista com a feixisme i la seva continuïtat després de la Segona Guerra Mundial, i la de Joan Maria Thomàs, “La consolidació dels projectes feixistes i feixititzats”, en la qual reflexiona sobre diferents règims autoritaris europeus de la primera meitat del segle XX fent una distinció entre règims fexistes i feixititzats. D’altra banda, la publicació també recull una taula de debat sobre la transició espanyola de la dictadura a la democràcia on participa Pere Ysàs: “A quaranta anys de la transició a la democràcia a Espanya i els desafiaments dels populismes”.
Nicolás Buckley, Out of Prison. ETA Life Stories Become History, Reno (Nevada), Centre for Basque Studies Press, 2021.
S’ha publicat la traducció anglesa del llibre de Nicolás Buckley, Del sacrificio a la derrota. Historia del conflicto vasco a través de las emociones de los militantes de ETA, Madrid, Siglo XXI, 2020.
A través del testimoni d’antics combatents de l’Esquerra Abertzale és possible rastrejar els orígens ideològics d’ETA en la seva reivindicació d’una Euskadi independent i, sobre tot, en la defensa dels interessos de classe i en la lluita contra la dictadura de Franco al País Basc, arribant a ser un agent emancipador per l’Espanya reprimida. Cinquanta anys després, vivint en democràcia i havent assassinat a més de 800 persones, ETA ja no representa el mateix pels espanyols, que van celebrar el 2011 l’alto el foc de l’organització terrorista com un dels majors triomfs de la democràcia.
Buscant un relat que descobreix angles des dels quals mai s’ha mirat, Nicolás Buckley dona veu a aquells que van fer ús de la violència com a mitjà per aconseguir l’autodeterminació d’Euskal Herria. Al cedir la paraula a antics militants d’ETA, del sacrifici a la derrota transcendeix la reconstrucció del relat del conflicte armat i polític aprofundint en la història recent d’Espanya i Euskadi.
Carme Molinero, «Política social y propaganda en el régimen franquista» a Alberto Pena Rodríguez et al. (coords.), Comunicación social e opinión pública nas ditaduras. Narrativas, idearios e representacións, Vigo, Universidad de Vigo, 2021, pp. 36-51.
L’obra conté una antologia de les ponències presentades al XII Congrés Internaqcional de la Research Network fuere the Study of Fascisms, Authoritarianisms, Totalitarianisms and Transitions to Democracy (REFAT) celebrat a la Facultade de Ciencias Sociais e da Comunicación de la Universidade de Vigo (campus de Pontevedra) entre el 16 i el 18 d’octubre de 2019. L’esdeveniment va reuniur a un conjunt d’historiadors de vàries especialitats per abordar el fenomen de la comunicació social atenent a les interaccions de l’opinió pública amb els diferents actors polítics en contexts autoritaris o de transicions des de règims dictatorials a models democràtics.
Mitjançant diferents metodologies d’anàlisis centrades en els moviments autoritaris dels segles XX i XXI al Sud d’Europa i Llatinoamèrica des d’escenaris de reflexió teòrica o temàtica comparada sobre els múltiples enfocaments del tema d’estudi, els autors desgranen els aspectes més rellevants sobre les tècniques i les estratègies de comunicació. De manera especial, l’obra estudia fenòmens polítics associats al feixisme italià, al franquisme, al salazarisme i al varguisme com a models autoritaris o totalitaris paradigmàtics en la història contemporània, tenint en compte també els possibles reflexes o semblances que van poder tenir amb altres països. Però també hi ha aproximacions a la propaganda a l’Alemanya nazi, a la dictadura xilena d’Augusto Pinochet o al Brasil de Jair Bolsonaro.
José-Ramón López García, Memoria del olvido. Poetas del exilio republicano español de 1939, Madrid, Visor, 2021.
La poesía de l’exili republicà de 1939 constitueix una memòria plural que ens segueix interpel·lant com a part d’una història passada, present i futura. Memòria del olvido acull entre les seves pàgines les veus poètiques més consagrades junt a altres poc o gens conegudes, incloses algunes anònimes. Veus que, en les seves diverses relacions amb la història, estableixen múltiples formes de memòria: testimonial, elegíaca, confessional, nostàlgica, amorosa, religiosa, èpica, política, poètica. Seguint bàsicament un criteri d’ordenació cronològica, els poemes s’han distribuït en set apartats que, lluny de funcionar com compartiments hermètics, dibuixen itineraris transversals d’aquesta diversitat a través de les seves inevitables interconexions de referents i sentits: les experiències de la retirada, l’internament als camps de concentració i els viatges cap a nous destins; la comprensió de la Guerra Civil com una memòria nostàlgica i sofrent; els efectes i visions dels països d’acollida; les figuracions de la nació perduda; les peculiaritats dels discursos religiosos; els tractaments donats als diferents tipus de retorn, tant imaginaris com reals, i l’especial mirada que el conjunt d’aquestes qüestions rep per part dels nens de la guerra o segona generació.
Elizabeth Jelin y Ricard Vinyes, Cómo será el pasado. Una conversación sobre a propósito del giro memorial, Barcelona, Nuevas Emprendimientos Editoriales, 2021.
En aquesta conversa, l’historiador català Ricard Vinyes i la sociòloga argentina Elizabeth Jelin, ambdós especialistes en els estudis sobre la memòria col·lectiva i les polítiques públiques memorials, reflexionen sobre les implicacions de poder, justícia, ètica i història que es concentren en la paraula «memòria». Aquest diàleg aborda les diverses dimensions de les polítiques públiques memorials, un espai de poder en el qual es legitimen identitats col·lectives i es construeixen els sentits de la història. Elizabeth Jelin i Ricard Vinyes no dubtin en plantejar aspectes controvertits del panorama memorial en l’actualitat, com la funció dels museus memorials o la victimització com arma de doble fil. Cómo será el pasado aporta una mirada crítica envers el propi camp memorial, debat imprescindible per avançar sense caure en els mateixos errors que pretén reparar.
Manuel Aznar Soler, El Partido Comunista de España y la literatura (1931-1977). Once estudios sobre escritores, intelectuales y política, Sevilla, Atrapasueños, 2021.
Amb aquest extens volum, Manuel Aznar presenta una obra fonamental per tal de conèixer autors i autores que foren militants del Partit Comunista d’Espanya (PCE), com ara Rafael Alberti, Federico Álvarez Arregui, Marcos Ana, César Arconada, Juan Chabás, Miguel Hernández, José Herrera Petere, María Teresa León, Pascual Pla y Beltrán, Julián Antonio Ramírez, Juan Rejano, Josep Renau, Adolfo Sánchez Vázquez o Jorge Semprún. El treball coincideix amb el Centenari del PCE (1921-2021) i revisa, recopila i amplia treballs publicats entre 1997 i 2017, combinant peces monogràfiques amb estudis de caràcter més general, referits a un període històric concret (la Segona República, la Guerra Civil, l’exili republicà, etc.) o bé a temes vinculats a la política cultural del PCE (com els Congressos Mundials per la Pau, el Congrés Universitari d’Escriptors Joves o la Unió d’Intel·lectuals Espanyols).
José-Ramón López García, Frente al signo infinito. Pablo Picasso y los poetas del exilio republicano de 1939, Madrid, Visor Libros, 2021.
Obra que parteix d’una reivindicació de l’art de Picasso com un signe que, conscientment polític, proposà una tercera via que trencà amb la interpretació de l’art modern imposada pel binarisme de la Guerra Freda. Per fer-ho, s’analitzen les fructíferes relacions entre el seu art i les cosmovisions de molts poetes exiliats. Un itinerario jalonat per alguns noms més rellevants de la nostra literatura exiliada, com Rafael Alberti, Max Aub, José Bergamín, Jorge Guillén, Juan Ramón Jiménez, Juan Larrea, León Felipe, Jorge Semprún, María Zambrano?, però també per molts altres que, malgrat la seva qualitat literària, son menys coneguts, com Antonio Aparicio, Eugenio F. Granell, Juan Rejano, Arturo Serrano Plaja o Lorenzo Varela.
Jorge Semprún (edició de Manuel Aznar Soler [amb Felipe Nieto]), Teatro completo, Editorial Renacimiento, Sevilla, 2021.
En aquest volum Aznar i Nieto reuneixen varies obres teatrals, algunes inèdites, de Jorge Semprún. Aquestes són Soledad, un drama costumista ambientat en la lluita obrera de Bilbao; ¡Libertad para los 34 de Barcelona!, que tracta la vaga dels tramvies; El recuerdo de Carola Neher, que reflexiona sobre els camps de concentració nazi a través de la figura d’aquesta actriu alemanya comunista; Gurs, una tragèdia sobre el camp de concentració del mateix nom; i Yo, Leonor, hija de Carlos Marx, ¡judía!, publicat de forma pòstuma. Amb aquestes obres dramàtiques, escrites en diferents etapes i idiomes, podem veure el pensament polític de Semprún, que va passar pel camp de Büchenwald, al llarg de la seva vida.
Antonio César Moreno Cantano [amb Salvador Gómez-García] (eds.), Videojuegos del presente. La realidad en formato lúdico, Trea, Gijón, 2021.
Aquesta obra presenta una interpretació ambiciosa sobre la influència dels videojocs en la manera de comprendre el nostre present. En ella es recullen 20 veus diverses que parlen sobre la influència compartida entre els jocs digitals, la cultura que generen i la nostra manera d’entendre el present quotidià.
Els participants en aquest llibre s’interroguen sobre les diferents manifestacions i interaccions dels jocs digitals amb la realitat que ens envolta. Per a això, s’ha compartit un exercici de reflexió per a traçar algunes de les principals línies de força sobre el potencial ideològic de l’entreteniment digital, la construcció d’imaginaris o la interpretació del passat des de la lectura contemporània i interactiva que ofereixen els videojocs.
S’ha reunit d’aquesta manera un ampli conjunt de recerques, reflexions i relats que trobarà diferents tipus d’interès en els diferents tipus de lectors interessats en els videojocs com un artefacte cultural.
Moreno Cantano és, a més a més, l’autor d’un dels capítols, titulat “Los camisas rojas en el mundo digital: la crisis política venezolana y su recreación video-lúdica”.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal, La vaga dels tramvies. 1 de març de 1951, Barcelona, Rosa dels Vents, 2021.
L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’augment del preu dels bitllets. Com es podia combatre una vaga d’usuaris en plena dictadura? Les lleis franquistes prohibien un munt d’activitats, però no havien previst la possibilitat de castigar aquells que es neguessin a utilitzar un servei públic. Aquesta protesta popular, que denunciava la incompetència i la corrupció moral del poder, i la posterior vaga general van esdevenir una referència inexcusable per a la lluita contra la dictadura. I van ser el punt de partida per a deixar enrere la resignació i el fatalisme de la postguerra i la descoberta que valia la pena lluitar i plantar cara.
Antonio César Moreno Cantano, Crónicas de tinta y sangre. Periodistas y corresponsales de guerra (1936-1945), Madrid, Trea, 2021
La guerra moderna no pot ser entesa si solament posem en valor la capacitat armamentística de cada un dels exèrcits enfrontats. Amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació, la informació esdevé un element indispensable per carregar contra l’enemic. No parlem únicament de l’efecte persuasiu i desmoralitzador de la propaganda, sinó dels testimonis d’aquells «professionals de les paraules» que narraven els prodigis o desventures que tenien lloc en el front de combat. En una època on l’accés a les dades estava molt més limitat que en l’actualitat, les narracions, imatges, escrits que aquests periodistes i corresponsals de guerra remetien als seus rereguardes, avantguardes o a tot el món, es convertien en l’única veritat per a gran part de la població. Amb motiu de l’vuitanta aniversari de l’bombardeig de Guernica (1937-2017), els reals efectes i detalls mai haguessin pogut ser reconstruïts i coneguts sense la tasca, soferta i indispensable, dels cronistes que els van presenciar, vam presentar a l’lector una obra col·lectiva centrada en la vida, missions i textos dels periodistes i corresponsals de guerra en el període comprès entre l’inici de la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial (1936-1945). A aquesta tasca s’han encomanat un nodrit i heterogeni grup d’investigadors especialitzats en l’àmbit dels mitjans de comunicació social, la història militar i la història cultural, que Han fet immersió en arxius, hemeroteques i tot tipus de fonts, per reconstruir la biografia de aquells homes i dones que van ser testimonis d’un període crucial en la història de la humanitat. Amb les seves estilogràfiques, càmeres i veus van ser capaços d’aportar una imatge tan nítida i real de l’horror com la d’aquells soldats que la van patir de primera mà. Les seves cròniques van ser de tinta i sang.
Javier Tébar Hurtado [amb Rosa Toran Belver], Vivir en dictadura. La desmemoria del franquismo, Barcelona, El viejo topo, 2021.
Aquest llibre és un examen de les petjades de la dictadura franquista, del seu passat present, amb el propòsit d’exposar les operacions que han obliterat i robat una part fonamental de la història i la memòria espanyoles. Avui, el Franquisme ha mort, però la seva memòria no. Com a règim polític de la dictadura del general Franco, una de les més duradores entre les sorgides durant l’època dels feixismes, forma ja part de la història espanyola i europea del segle XX. Tot i això, la seva memòria encara ressona entre l’espai públic i condiciona els actuals debats polítics. L’obra és una resposta als mites persistents de la dictadura que avui tracten d’actualitzar-se i difondre’s, amb arguments banals, enmig d’una greu crisi de les democràcies i davant d’unes noves crisis d’altre caire: sanitària, econòmica, social i mediambiental. Per aquesta raó, als autors els ha interessat en particular suscitar l’atenció de les generacions que van néixer quan la dictadura expirava i han crescut ja durant la democràcia, però també han atès la possible utilitat que podria tenir pel món de l’ensenyament i dels seus professionals, situats en primera línia de l’educació de les generacions més joves. Per tot això, han decidit traçar un camí intermedi entre l’obra divulgativa i la monografia històrica especialitzada.