Mireia Capdevila (amb Joaquim Nadal, eds.), El patrimoni artístic català durant la guerra civil espanyola. Itineràncies, destruccions, salvaments, Barcelona, Memorial Democràtic-Generalitat de Catalunya, 2022.
El cop d’estat de Franco contra la República va provocar l’esclat d’una revolució socials als territoris fidels al Govern. A Catalunya, els primers dies posteriors al 18 de juliol van significar la duplicitat de poders entre els Comitès Antifeixistes i les institucions que van quedar subordinades i limitades en els seus poders. La revolució social va portar a atacs indiscriminats contra les persones i el patrimoni amb destrucció, devastació i assassinats. La reacció de protecció i salvaguarda va ser fulminant i l’art salvat es va concentrar en diversos dipòsits que culminarien en el Museu del Palau Nacional de Montjuïc. Aquest llibre recull aportacions d’arreu del territori català amb estudis d’especialistes en el tema de la salvaguarda a cada zona.
Laia Arañó Vega, «La desaparició d’una escola sota les bombes: els bombardeigs a la ciutat de Barcelona entre 1937 i 1939» en Jordi Garcia Farrero (dir.): Cent anys fent Escola del Mar. 1922-2022, Barcelona, Documents del Memorial Democràtic, número 11, 2022, pp. 167-194.
El 7 de gener de 1938, l’Escola del Mar, situada a la platja de la Barceloneta de Barcelona, va ser completament destruïda per un bombardeig feixista. La Barceloneta havia estat un dels barris més castigats pels atacs aeris i navals des de 1937, i l’atac a l’escola s’emmarca dins aquesta constant ofensiva sobre la ciutat. L’Escola del Mar no era una escola qualsevol: fundada per Pere Vergés, era un projecte pedagògic innovador, basat en la llibertat, la democràcia i el respecte per l’infant. La seva destrucció va tenir un gran impacte simbòlic i emocional per a la població i per a tota la comunitat educativa. L’escola es va reconstruir posteriorment a Montjuïc i al Guinardó, però, com va lamentar el seu fundador, mai tornaria a ser la mateixa. Aquest fet exemplifica la violència de la guerra, la pèrdua cultural i la destrucció d’ideals que van suposar els bombardeigs sobre la ciutat. El record de l’Escola del Mar encara perdura com un símbol de resistència i com una de les grans tragèdies educatives i socials de la Barcelona bombardejada.
Olívia Gassol Bellet, «Redescobrir Manuel L. Abellán, mestre de la història cultural», en Enric Gallén, Mireia Sopena (ed.): Des de París i Amsterdam. Manuel L. Abellán, precursor de la història cultural, Barcelona, IEC, 2022, pp. 49-67.
El capítol traça la formació acadèmica i intel·lectual de Manuel L. Abellán com a pas previ per identificar els fonaments metodològics i historiogràfics que sustenten els seus estudis i textos divulgatius. L’objectiu és situar la seva obra en diàleg amb els historiadors i intel·lectuals clau en la configuració del corrent d’història cultural, que guanyava protagonisme a Europa en els mateixos anys en què Abellán iniciava la seva trajectòria acadèmica, influït per les aportacions del sociòleg Émile Durkheim, de l’Escola de Bordeus, i pel mètode dialèctic de Georges Gurvitch. La seva obra Censura y creación literaria en España (1939-1976) en representa l’epígon i és una de les pioneres a Espanya en la introducció de la història cultural.
(Oscar Bagur, ed.) Olívia Gassol Bellet, Dolors Miquel: tradició i incorformisme. Una poètica de la transformació, Barcelona, IEC, 2022.
La monografia inaugura la col·lecció «Clàssics Contemporanis», fruit del cicle homònim organitzat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, que té com a objectiu aprofundir en el coneixement crític d’autors i autores destacats de la literatura catalana del segle xxi. Aquest volum, el primer, està dedicat a Dolors Miquel, una de les poetes més trencadores de l’actualitat, coneguda per una obra que explora els límits del llenguatge i del subjecte poètic. L’obra aplega un total de sis estudis que analitzen, per primera vegada, la trajectòria literària completa de l’autora des de diferents perspectives i metodologies crítiques: les representacions de gènere, la relació entre creació i inconscient, l’ús de l’humor i el diàleg entre tradició i irreverència. El llibre es clou amb una entrevista a l’autora, a cura de Jordi Cornudella.
Olívia Gassol Bellet, «La renacionalització de Catalunya sota el règim franquista (1938-1945)», en AADD, Anàlisis comparatives europees. Violències i renacionalitzacions en territoris ocupats (1920-1945), Barcelona, Memorial Democràtic, Fundació Carles Pi i Sunyer, CEDID (UAB), 2022, pp.149-172.
L’article analitza el procés de renacionalització impulsat pel règim franquista a Catalunya entre 1938 i 1945, com a part d’un projecte més ampli de construcció d’un Estat nació espanyol homogeni i autoritari. L’objectiu principal de l’estudi és examinar com es va desmantellar l’autogovern català i com es va imposar una nova identitat nacional a través de la repressió institucional, la depuració cultural i l’assimilació simbòlica. S’hi aborden tant les polítiques centralitzadores emanades des de l’Estat com les iniciatives locals col·laboracionistes que van contribuir a reconfigurar l’imaginari col·lectiu sota els valors del franquisme. També se subratllen les tensions entre els diversos corrents ideològics dins el règim i la persistència de formes de resistència cultural i simbòlica. Finalment, es defensa que la renacionalització franquista no va ser un procés unidireccional, sinó una trama complexa de conflictes, adaptacions i imposicions que pretenia esborrar la memòria democràtica i plural de Catalunya.
Ricard Vinyes, «El passat com a utopia», pròleg a Pier Paolo Pasolini Poema en forma de rosa / Poesia in forma di rosa, Barcelona, Edicions Poncianes i Ajuntament de Barcelona, 2022, pp. 9-25.
El capítol reflexiona sobre Poema en forma de rosa com un dietari poètic on Pasolini expressa la seva crisi espiritual i política en un context de transformació cultural profunda. Hi emergeix la tensió entre la memòria del passat i la destrucció imposada pel capitalisme consumista. El recull denuncia la pèrdua d’identitat col·lectiva i defensa una mirada crítica arrelada en la tradició. Els versos evoquen una força que prové del passat, resistent davant la mutació antropològica contemporània. El llibre es presenta com un intent desesperat de salvaguardar allò que el progrés escombra.
Manel Risques, «La Brigada Político-Social. Una aproximació», en Àngel Casals (dir.) Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre pública a Catalunya, Catarroja, Editorial Afers, 2022, pp. 227-247.
El capítol ofereix una aproximació històrica a la Brigada Político-Social franquista, centrant-se en el seu funcionament repressiu i en la seva actuació a Catalunya. L’anàlisi destaca la continuïtat amb estructures anteriors i el paper central de la policia política en el control de la dissidència durant la dictadura.
Manel Risques, <<Civil Governors in Ninetheen-century Spain: Centralisation, Politicisation and Militarisation>> en Pierre Karila-Cohen (ed.) Prefects and Governors in Nineteenth Century. Europe. Towards a comparative History of Provincial Senior Officials. Palgrave Mac Millan, Londres 2022, pp. 227-253.
El capítol analitza el paper dels governadors civils a l’Espanya del segle XIX com a agents claus del procés de centralització estatal. L’autor destaca la seva politització progressiva i la militarització de la institució, mostrant com aquests funcionaris van ser fonamentals per al control territorial i l’estabilitat del règim liberal.
Manel Risques, [amb Julia Schulz Dornburg]: ¿Dónde está Franco? Cuaderno de un viaje, Madrid, Tres Hermanas, 2022.
Una estàtua eqüestre del dictador que es va exposar a Barcelona, a la plaça del Born, l’any 2016 en el marc d’una exposició, es va independitzar de les referències que l’emmarcaven i va començar el seu propi periple singular d’interacció amb la ciutadania. La reflexió sobre els esdeveniments —que es van desencadenar de manera imparable durant quatre dies, en un clima de violència creixent que va acabar amb la retirada de l’estàtua— és el punt de partida de l’obra, que segueix el rastre de les nou escultures eqüestres del dictador destinades a glorificar la imatge de Franco com a Caudillo i salvador d’Espanya, que es troben distribuïdes per Madrid, Saragossa, València, Santander, Toledo, Segòvia, Ferrol i Melilla, a més de la mateixa Barcelona.
Daniel Raya Crespi, «Escrituras del Yo en la Guerra Civil. Análisis crítico de las fuentes egodocumentales para el estudio de la autorrepresentación de los combatientes republicanos», en J. Herrero Izquierdo, P. Zamora Martínez y I. Reguero Sanz (eds.), Comunicación e historia olvidada: una mirada transversal desde la contemporaneidad, Santander, Editorial de la Universidad de Cantabria, 2022, pp. 279-292.
La història social de la guerra ja compta amb una llarga trajectòria, i en les darreres dècades s’hi ha incorporat una dimensió cultural que, cada cop més, guanya pes en el camp historiogràfic. De fet, des que Andrew Rutherford va identificar The Common Man as Hero l’any 1989, s’ha pogut aprofundir molt més en la naturalesa d’aquest concepte. Això ha permès obrir noves línies de recerca, entre les quals hi ha les que prenen com a objecte d’estudi l’experiència personal del combatent, qui viu i percep el conflicte en què participa fortament influït per la seva pròpia subjectivitat. Aquesta lògica analítica, també aplicable a la Guerra Civil espanyola, permet aprofundir d’una manera molt més íntima en la contesa. Aquesta comunicació pretén identificar quines són les fonts primàries que donen accés a aquestes subjectivitats, així com assenyalar quines en són les potencialitats i les limitacions.
Jordi Sancho Galán, «Los movimientos de renovación sanitaria y la creación del sistema de Atención Primaria en España (1974-1986)», en Mónica Fernández Amador y Adrián Florin (Coords.), Transición a la democracia y bienestar social, Madrid, Sílex, 2022, pp. 624-644.
Aquest treball ofereix una aproximació “des de baix” al procés de reforma de l’Atenció Primària (AP) a Espanya, amb una atenció especial al paper clau que van exercir els Metges Interns i Residents (MIR) en Medicina de Família i Comunitària (MFYC). A partir dels anys setanta, aquest col·lectiu va protagonitzar mobilitzacions que qüestionaren el model mèdic liberal dominant i reivindicaren una medicina social, pública i comunitària. El seu impuls fou decisiu en la configuració dels primers centres de salut extrahospitalaris, que esdevingueren el germen del model d’AP instaurat a partir de la Llei General de Sanitat de 1986. Davant la narrativa institucional de la reforma, aquest estudi posa l’accent en la gestació del model per part d’aquests col·lectius mobilitzats, que van aconseguir transformar les seves reivindicacions en estructures sanitàries al servei d’una atenció publica, integral i, en part, també comunitària.
Jordi Sancho Galán, (Francisco Erice (Dir.), David Ginard (Coord.).) , “Los estudiantes comunistas y la movilización universitaria durante el franquismo” Un siglo de comunismo en España II. Presencia social y experiencias militantes, Madrid, Akal, pp. 229-255, 2022.
Aquest treball analitza com la universitat, inicialment un bastió del falangisme i una eina clau per a la consolidació del règim franquista, es va transformar en un espai de contestació política. Tot i que la universitat va ser concebuda com un instrument d’hegemonia franquista —elitista, jeràrquica i patriarcal—, amb el temps es va convertir en un escenari d’oposició activa. En aquest context, els estudiants comunistes van tenir un paper central. Mitjançant un treball polític persistent i organitzat, van passar d’accions aïllades de rebel·lia a la construcció d’un moviment estudiantil sostingut. Aquest moviment es va convertir en una peça clau en l’estratègia d’oposició del PCE (Partit Comunista d’Espanya) i en un agent fonamental en la desestabilització del règim. Així, els comunistes van emergir com el principal «intel·lectual col·lectiu» de l’antifranquisme i com un dels protagonistes de la mobilització social que contribuí a la crisi final de la dictadura.
Julio Martínez-Cava [amb David Casassas], “Cartografías del laberinto. Repertorios ante la esclavitud limitada y la autonomía heterónoma” en José Luis Moreno Pestaña, Jorge Costa (eds.), Todo lo que entró en crisis, Madrid, Akal, 2022, pp. 45-102
En aquesta investigació sociològica es presenta un estudi de tres trajectòries biogràfiques que han oscil·lat entre el treball per compte d’altri i el treball per compte propi, analitzades des d’un marc teòric-normatiu republicà que posa l’accent en la noció de “control” i en la capacitat d’agència dels subjectes. L’anàlisi dels casos mostra com figures híbrides expressen disconformitat tant amb els patrons comuns del treball assalariat com amb els patrons del treball autònom, i permet observar com subjectes sotmesos a les transformacions recents dels mercats de treball prenen consciència i problematitzen políticament la qüestió de l’accés a formes de treball que es considerin significatives.
Verónica Azcue, José-Ramón López García y Alba Saura Clares (eds.), «Yo no invento nada». Testimonio y ficción del exilio republicano de 1939 en el cine, el teatro y la literatura, Sevilla, Renacimiento, 2022.
El 2019 recordàvem la fi de la guerra civil espanyola i l’inici de l’exili republicà vuitanta anys després. Commemoràvem aquesta data interessats a estudiar i analitzar des de múltiples perspectives els camins de l’exili republicà i la seva representació a través dels llenguatges artístics de la literatura, el teatre i el cinema. En suma, la nostra intenció era i continua sent reclamar el valor d’aquestes creacions, tant en el sentit literari com en la construcció testimonial dels fets. Per això, prenem per a aquest volum el títol del relat «Yo no invento nada» (1942) que Max Aub va incloure en la seva recopilació No son cuentos (1944). Com ell, molts altres homes i dones van desitjar deixar testimoniatge de l’esdevingut sense renunciar per això a les múltiples possibilitats que brinda la ficció, una obstinació de reconstrucció d’aquesta història a la qual avui dia es continuen sumant altres veus artístiques contemporànies. Veus que tampoc inventen res, sinó que dibuixen de molt diferents modes les vivències, vicissituds i recorreguts vitals dels exiliats més enllà de les nostres fronteres. Així, a través dels catorze textos que componen aquest volum, es recull una reflexió múltiple que dialoga sobre la realitat biogràfica, històrica i social de l’exili, imbricant la realitat i la ficció. Textos que analitzen i vindiquen les creacions des de i sobre l’exili republicà de 1939 al cinema, el teatre i la literatura en les quals es mostren les visions dels mateixos protagonistes, els enfocaments brindats des d’altres països i els desenvolupats després de la dictadura franquista.
Carlos Ángel Ordás García, Fer front. Resistència al servei militar i antimilitarisme a Catalunya (1971-1989), Lleida, Pagès editors, 2022.
Fer front és la història de l’articulació del moviment antimilitarista a Catalunya, centrada en l’oposició al servei militar obligatori, a través d’un recorregut per les diverses formes de resistència que han aconseguit una de les grans fites de la lluita noviolenta. Com s’organitzaven col·lectius com el GANVA-GAMBA, DOAN, els Mili KK o el MOC i quin vincle tenien amb el context social del final de la dictadura? Quines foren les claus del seu èxit? Les campanyes que van dur a terme han estat referents en l’imaginari dels posteriors moviments socials basats en la desobediència civil.
Laia Arañó (coord.), Violències i renacionalitzacions en territoris ocupats (1920-1945). Anàlisis comparatives, Barcelona, Memorial Democràtic, 2022.
Nacionalització, renacionalització, feixistització, ocupació, violències, potser genocidi cultural, són termes que es repeteixen i s’expliquen de maneres diferents al llarg de les diverses intervencions que es van dur a terme en el seminari organitzat pel Memorial Democràtic a Barcelona els dies 20, 21 i 22 d’octubre de 2021, i que ara recull aquest llibre. De manera comparativa, les diferents ponències exposen com es van viure i patir els processos d’agressió i ocupació militar externa a diferents països. Tots ells tenen en comú l’ocupació militar, la cronologia (finals de la Gran Guerra, l’Europa d’Entreguerres i la Segona Guerra Mundial), i la zona d’influència, el Mediterrani. En conclusió, les dècades centrals del segle XX europeu continuen essent un dels escenaris històrics més complexos de la història contemporània.
Borja de Riquer, Francesc Cambó: l’últim retrat, Barcelona, Edicions 62, 2022.
Francesc Cambó (1876-1947) va ser un polític destacat, un home de negocis d’èxit, un mecenes prominent i, a més, va tenir una vida sentimental força agitada. Un polític amb una carrera fulgurant que representa millor que ningú el catalanisme que vol reformar Espanya per aconseguir l’autonomia. La seva involució conservadora coincideix amb quan es fa ric, multimilionari, i es converteix en el més destacat mecenes de la cultura catalana del segle XX. Fou el primer polític que contractà intel·lectuals —Pla, Soldevila, Bosch Gimpera, Gaziel, Riba, Fabra, Sagarra, etc.— per les seves empreses culturals. Es passava les nits llegint Plutarc o Titus Livi, que havia fet traduir al català, i contemplant els Botticelli que havia comprat. És un exemple clar de les complexes vinculacions entre els interessos econòmics i la política (advocat, assessor de bancs, president de la Compañía Hispano Americana de Electricidad fins a la seva mort, la més important companyia elwèctrica de Llatinoamèrica, que el va fer immensament ric).
Andrea Geniola [amb Deborah Paci (eds.)], Sulle tracce della comunità immaginata. Identità e istituzioni nell’Europa degli stati nazionali, Unicopli, Milano, 2022. Andrea Geniola, “Spain is different”. Immaginare la patria attraverso la regione nella Spagna degli anni Sessanta, pp. 97 – 115.
Els significats del concepte de “nació” són rics en facetes, reflexos dels temps i contextos en què es van utilitzar. Investigar-los també significa enfrontar-se a altres fenòmens contextuals, com ara el colonialisme, l’imperialisme, la dimensió local i el regionalisme, la sobirania política i la lògica de la globalització. La nació es revela així com qualsevol cosa menys residual: no una feble reminiscència del segle XIX-XX, sinó sempre viva i capaç d’exercir una força seductora considerable en l’àmbit polític i cultural. A la vigília del quarantè any des de l’estrena d’Imaginad Communities de Benedict Anderson, els assajos recollits en aquest volum reflexionen sobre el que encara es pot aprendre de la nació en termes d’espai, poder i processos polítics. En discutir els seus estudis de cas, tots extrets del context europeu, els autors comparteixen amb Anderson la idea que la nació és fruit de l’imaginari social i cultural. Com ell, però, insisteixen que això no vol dir que l’haguem de considerar efímer o incapaç de configurar, ni tan sols materialment, la nostra història i el nostre present.
[Esther Lázaro (ed.)], Helios Gómez, Dos años entre los bolcheviques y otros textos sobre la URSS, Sevilla, Editorial Renacimiento, 2022.
En ple auge del reportatge de viatges a la URSS, l’artista revolucionari Helios Gómez publica el 1934 «Dos años entre los bolcheviques», la seva visió del país soviètic després de viure allà una mica més d’un any. Aquesta obra, tot just coneguda per la seva aparició a la premsa republicana catalana, i per haver quedat inconclusa, ofereix un relat fascinant sobre la vida a la URSS. En ella, Gómez tracta temes com les transformacions socials i polítiques, el treball, la religió, l’educació, el paper de la dona y, com no podia ser d’una altra manera, l’art. A aquest reportatge l’acompanyen altres articles de la mateixa índole, publicats per l’artista un temps després, i que complementen el discurs principal. Tanmateix, el poema èpic «Erika» ofereix el contrapunt a la versió idealitzada del projecte soviètic i ens permet conèixer els dubtes que el sistema comunista generava al propi autor. Aquesta edició de Dos años entre los bolcheviques y otros textos sobre la URSS inclou un documentat estudi introductori i tres annexos amb altres articles de l’autor, així com peces dedicades a ell pels seus contemporanis, que ens permeten traçar una semblança calidoscòpica del genial Helios Gómez.
Nicolás Buckley, Los últimos guerrilleros del Ecuador. Historia de un desencuentro con la modernidad, Madrid, Postmetropolis Editorial, 2022
Aquest llibre explica la història d’uns revolucionaris. La guerrilla ecuatoriana Alfaro Vive Carajo neixia el 1983 i només tres anys més tard la majoria dels seus fundadors havien sigut exterminats durant el govern (formalment) democràtic de León Febres Cordero. Alguns dels que aconseguiren sobreviure a la repressió s’integraren dues dècades més tard a l’anomenada Revolución ciudadana (2007-2017) de Rafael Correa. Durant el procés de modernització iniciat pel govern de Correa, milers d’ecuatorians sortiren de la pobresa a la vegada que es consolidava un dels pilars bàsics de la modernitat anglosaxona: la societat de consum. Per això, molts acabaren desencantats amb un procés polític en el qual són testimonis de com hi ha quadres d’Alianza País (el partit polític que va formar Correa) més preocupats per conservar el seu salari que per fer la revolució. La història d’Alfaro Vive Carajo és la del triomf (i del fracàs) de l’ últim gran procés modernitzador que ha viscut Ecuador.
Xavier Domènech Samper: Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939 – 1979), Madrid, Akal, 2022.
La trama de fons d’aquest llibre són les experiències dels treballadors i treballadores que van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van preservar i construir un món de valors propis i van desplegar formes de lluita que transformaren la vida de la gent. En definitiva, una experiència de resistència i conflictivitat que va suposar el principal desafiament al franquisme. El franquisme va néixer per acabar amb la lluita de classes, però aquesta va impregnar tot el seu desenvolupament i en ella es troba la clau de la fi de la dictadura i les característiques que va prendre la democràcia. Per això aquest llibre es mou en la tensió entre els treballadors i empresaris, avançant cap a una nova comprensió del canvi polític en termes de lluita de posicions i moviments, de crisi i de rearticulació d’hegemonia. Una obra que aporta noves claus per entendre tant el funcionament de la dictadura com els fonaments de la democràcia.
Steven Forti: «Latinizing the Russia of the Soviets: The Influence of Italian Socialism in Spain and Argentina after the First World War», pp. 39-67, en Maximiliano Fuentes Codera y Patrizia Dogliani [eds.], Continental Transfers. Cultural and Political Exchange among Spain, Italy and Argentina, 1914–1945, Nueva York-Oxford, Berghahn Books, 2022.
En aquest llibre, editat per Maximiliano Fuentes Codera i Patrizia Dogliani i centrat en les connexions polítiques i culturals entre Espanya, Itàlia i Argentina als anys d’entreguerres, també hi ha el capítol de Steven Forti dedicat a la influència que el socialisme italià, i especialment el seu sector maximalista, va exercir sobre els seus homòlegs espanyols i argentins després de la primera contesa mundial.
Eduardo Abad García: A contracorriente. Las disidencias ortodoxas en el comunismo español (1968 – 1989), València, Publicacions de la Universitat de València, 2022.
A través d’un recorregut pel sorgiment i l’evolució de la dissidència d’origen ortodox en el comunisme espanyol, d’aquells a qui l’opinió pública va encasellar com a “prosoviètics”, es planteja la hipòtesi que aquest moviment d’oposició en el si del Partit Comunista d’Espanya va estar motivat per la mutació progressiva de la política i la imatge del partit. Aquestes transformacions no serien ben rebudes per alguns sectors de la militància i, com a conseqüència, es van produir diversos moviments divergents el nexe comú dels quals radicava en la reivindicació de la identitat comunista clàssica. També va ser important el context, marcat per les frustracions de la Transició i la crisi del moviment comunista internacional. Fruit d’una exhaustiva investigació, aquest treball proposa una periodització d’aquest corrent en tres onades, metàfora que ajuda a comprendre les diferents dimensions d’un fenomen complex i en facilita l’anàlisi sincrònica centrada en la identitat comunista. Es tracta de la primera ocasió en què s’estudia aquest fet de manera global i monogràfica. Per tant, l’objectiu principal és contribuir a esclarir una de les facetes més desconegudes de la història del comunisme espanyol -poc després del centenari del seu naixement-, sense la qual no estaria completa.
Nil Bosch Navarro i Marta Matitos Sánchez: «El tren de la globalización y la ruta más larga del mundo: las relaciones Madrid-Pekín», pp. 237-242, en Volosyuk, Olga [dir.], España y Rusia ante los retos del tiempo, Moscou, Mezhdunarodnye otnoshenia, 2022.
En aquest breu article es fa un repàs històric de les relacions entre Espanya i la Xina, des de l’inici del procés de Transició a la democràcia i la posada en marxa del Programa de Reforma i Obertura a l’Exterior, fins als nostres dies. Entre mites i realitats, s’analitzen aspectes tan importants com les sensibilitats polítiques dels dos estats, les infraestructures, els contactes comercials i financers, i les noves perspectives obertes amb la crisi del Covid-19. Així mateix, la posada en marxa del Reglament (UE) 2019/45 pel control de la Inversió Estrangera Directa ha obert un nou horitzó en clau europea de les relacions entre els dos països.
David Ballester: Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975 – 1982), Saragossa, Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2022.
El llibre de David Ballester aporta una investigació inèdita fins al moment. Una anàlisi minuciosa, rigurosa i detallada d’un àmbit sovint defugit en el relat general de la Transició: les 134 víctimes de la violència policial. Aquesta s’analitza a partir de tres paràmetres: gallet fàcil, les víctimes en la repressió de mobilitzacions de tot tipus i les de la pràctica de la tortura. L’obre ofereix xifres i estadístiques, així com la deguda contextualització del període històric i un capítol dedicat als cossos policials. Igualment, es presenten al lector les fitxes de tots i cadascuna de les víctimes que surten a l’obra.
David Ballester: «Policia i repressió franquista», pp. 191-225 & Manel Risques Corbella: «La Brigada Político-Social, una aproximació», pp. 227-247 a Casals, Àngel (dir.) Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya, Catarroja, Editorial Afers, 2022.
El febrer de 2022 es va publicar l’obra col·lectiva Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya, dirigida per Àngel Casals, en la qual els membres del CEDID David Ballester i Manel Risques contribueixen amb un capítol cadascú. El primer examina la trajectòria de la policia franquista com a instrument de repressió del règim des de la Guerra Civil fins la caiguda de la dictadura i la seva transformació un cop instaurada ja la democràcia. El segon, en canvi, fa una aproximació a la Brigada Político-Social des dels seus inicis en el marc del projecte de violència i extermini rebel a la Guerra Civil espanyola i analitza els diversos aspectes i funcions d’aquest cos repressiu.
Veiga, Francisco: Ucrania 22. De la guerra programada a la contienda por la globalización, Madrid, Alianza Editorial, 2022.
Per explicar el conflicte ucraïnès actual, Francisco Veiga en remunta els orígens al període comprès entre els anys 1986 i 1991, abans de la dissolució de la Unió Soviètica; passa per les tensions posteriors provocades pel negoci de l’energia, i per la Revolució Taronja dels anys 2004 i 2005, que va convertir Ucraïna en una peça clau de la “Nova Guerra Freda”; aborda els conflictes anteriors de Geòrgia, l’any 2008, i de l’Alt Karabakh, el 2020; continua amb el paper que van jugar les crisis de l’Euromaidan i de Crimea dels anys 2014 i 2015, juntament amb la guerra latent que des d’aleshores s’ha lliurat al Donbàs; fins a acabar aprofundint en la invasió militar russa d’Ucraïna, que va començar a l’hivern del 2022 i que s’ha convertit en una de les guerres calentes de la Postguerra Freda, aquesta vegada en territori europeu.
Domènech Sampere, Xavier: «La patria del patriotismo constitucional», dins Julián Sanz, Ferran Archilés, Xavier Andreu (eds.): Contra los lugares comunes. Historia, memoria y nación en la España democrática, Madrid, La Catarata, 2022, pp. 149-160.
En aquest capítol de llibre s’analitzen els diversos usos i sentits que s’ha donat al concepte de patriotisme constitucional com a intent de legitimar I fundar la nació espanyola. Un anàlisi que cobreix tant als intents inicials del PSOE per utilitzar aquest concepte durant la dècada dels noranta del segle XX com els del PP ja a principis del segle XXI.
Alarcón-Jiménez, Ana María: «Un Nuevo Mundo Sonoro: El Festival Internacional del Mundo Celta de Ortigueira», dins Salwa El-Shawan Castelo Branco, Susana Moreno i António Medeiros (eds.): Outros Celtas.Celtismo, modernidade e música global em Portugal e Espanha, Tinta da China, Lisboa, 2022, pp. 227-258.
Aquest article investiga el procés de localització de les relacions i pràctiques socio-musicals vinculades a la música gallega en el context del Festival Internacional do Mundo Celta d’Ortigueira. Té com a objectiu mostrar, en primer lloc, que el festival mateix va ser resultat del procés d’espacialització de la música gallega a l’Ortigueira de la post-Franco. Aquest procés va ser liderat i desenvolupat pels membres de l’Escola de Gaitas d’Ortigueira, una escola de música de base, gratuïta, fundada el 1975, formada per mestres voluntaris, infants i joves d’aquesta vila.