Carlos Ángel Ordás García, Fer front. Resistència al servei militar i antimilitarisme a Catalunya (1971-1989), Lleida, Pagès editors, 2022.

Fer front és la història de l’articulació del moviment antimilitarista a Catalunya, centrada en l’oposició al servei militar obligatori, a través d’un recorregut per les diverses formes de resistència que han aconseguit una de les grans fites de la lluita noviolenta. Com s’organitzaven col·lectius com el GANVA-GAMBA, DOAN, els Mili KK o el MOC i quin vincle tenien amb el context social del final de la dictadura? Quines foren les claus del seu èxit? Les campanyes que van dur a terme han estat referents en l’imaginari dels posteriors moviments socials basats en la desobediència civil.


Laia Arañó (coord.), Violències i renacionalitzacions en territoris ocupats (1920-1945). Anàlisis comparatives, Barcelona, Memorial Democràtic, 2022.

Nacionalització, renacionalització, feixistització, ocupació, violències, potser genocidi cultural, són termes que es repeteixen i s’expliquen de maneres diferents al llarg de les diverses intervencions que es van dur a terme en el seminari organitzat pel Memorial Democràtic a Barcelona els dies 20, 21 i 22 d’octubre de 2021, i que ara recull aquest llibre. De manera comparativa, les diferents ponències exposen com es van viure i patir els processos d’agressió i ocupació militar externa a diferents països. Tots ells tenen en comú l’ocupació militar, la cronologia (finals de la Gran Guerra, l’Europa d’Entreguerres i la Segona Guerra Mundial), i la zona d’influència, el Mediterrani. En conclusió, les dècades centrals del segle XX europeu continuen essent un dels escenaris històrics més complexos de la història contemporània.


Borja de Riquer, Francesc Cambó: l’últim retrat, Barcelona, Edicions 62, 2022.

Francesc Cambó (1876-1947) va ser un polític destacat, un home de negocis d’èxit, un mecenes prominent i, a més, va tenir una vida sentimental força agitada. Un polític amb una carrera fulgurant que representa millor que ningú el catalanisme que vol reformar Espanya per aconseguir l’autonomia. La seva involució conservadora coincideix amb quan es fa ric, multimilionari, i es converteix en el més destacat mecenes de la cultura catalana del segle XX. Fou el primer polític que contractà intel·lectuals —Pla, Soldevila, Bosch Gimpera, Gaziel, Riba, Fabra, Sagarra, etc.— per les seves empreses culturals. Es passava les nits llegint Plutarc o Titus Livi, que havia fet traduir al català, i contemplant els Botticelli que havia comprat. És un exemple clar de les complexes vinculacions entre els interessos econòmics i la política (advocat, assessor de bancs, president de la Compañía Hispano Americana de Electricidad fins a la seva mort, la més important companyia elwèctrica de Llatinoamèrica, que el va fer immensament ric).


Andrea Geniola [amb Deborah Paci (eds.)], Sulle tracce della comunità immaginata. Identità e istituzioni nell’Europa degli stati nazionali, Unicopli, Milano, 2022. Andrea Geniola, “Spain is different”. Immaginare la patria attraverso la regione nella Spagna degli anni Sessanta, pp. 97 – 115.

Els significats del concepte de “nació” són rics en facetes, reflexos dels temps i contextos en què es van utilitzar. Investigar-los també significa enfrontar-se a altres fenòmens contextuals, com ara el colonialisme, l’imperialisme, la dimensió local i el regionalisme, la sobirania política i la lògica de la globalització. La nació es revela així com qualsevol cosa menys residual: no una feble reminiscència del segle XIX-XX, sinó sempre viva i capaç d’exercir una força seductora considerable en l’àmbit polític i cultural. A la vigília del quarantè any des de l’estrena d’Imaginad Communities de Benedict Anderson, els assajos recollits en aquest volum reflexionen sobre el que encara es pot aprendre de la nació en termes d’espai, poder i processos polítics. En discutir els seus estudis de cas, tots extrets del context europeu, els autors comparteixen amb Anderson la idea que la nació és fruit de l’imaginari social i cultural. Com ell, però, insisteixen que això no vol dir que l’haguem de considerar efímer o incapaç de configurar, ni tan sols materialment, la nostra història i el nostre present.


[Esther Lázaro (ed.)], Helios Gómez, Dos años entre los bolcheviques y otros textos sobre la URSS, Sevilla, Editorial Renacimiento, 2022.

En ple auge del reportatge de viatges a la URSS, l’artista revolucionari Helios Gómez publica el 1934 «Dos años entre los bolcheviques», la seva visió del país soviètic després de viure allà una mica més d’un any. Aquesta obra, tot just coneguda per la seva aparició a la premsa republicana catalana, i per haver quedat inconclusa, ofereix un relat fascinant sobre la vida a la URSS. En ella, Gómez tracta temes com les transformacions socials i polítiques, el treball, la religió, l’educació, el paper de la dona y, com no podia ser d’una altra manera, l’art. A aquest reportatge l’acompanyen altres articles de la mateixa índole, publicats per l’artista un temps després, i que complementen el discurs principal. Tanmateix, el poema èpic «Erika» ofereix el contrapunt a la versió idealitzada del projecte soviètic i ens permet conèixer els dubtes que el sistema comunista generava al propi autor. Aquesta edició de Dos años entre los bolcheviques y otros textos sobre la URSS inclou un documentat estudi introductori i tres annexos amb altres articles de l’autor, així com peces dedicades a ell pels seus contemporanis, que ens permeten traçar una semblança calidoscòpica del genial Helios Gómez.  


Nicolás Buckley, Los últimos guerrilleros del Ecuador. Historia de un desencuentro con la modernidad, Madrid, Postmetropolis Editorial, 2022

Aquest llibre explica la història d’uns revolucionaris. La guerrilla ecuatoriana Alfaro Vive Carajo neixia el 1983 i només tres anys més tard la majoria dels seus fundadors havien sigut exterminats durant el govern (formalment) democràtic de León Febres Cordero. Alguns dels que aconseguiren sobreviure a la repressió s’integraren dues dècades més tard a l’anomenada Revolución ciudadana (2007-2017) de Rafael Correa. Durant el procés de modernització iniciat pel govern de Correa, milers d’ecuatorians sortiren de la pobresa a la vegada que es consolidava un dels pilars bàsics de la modernitat anglosaxona: la societat de consum. Per això, molts acabaren desencantats amb un procés polític en el qual són testimonis de com hi ha quadres d’Alianza País (el partit polític que va formar Correa) més preocupats per conservar el seu salari que per fer la revolució. La història d’Alfaro Vive Carajo és la del triomf (i del fracàs) de l’ últim gran procés modernitzador que ha viscut Ecuador.


Xavier Domènech Samper: Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939 – 1979), Madrid, Akal, 2022.

La trama de fons d’aquest llibre són les experiències dels treballadors i treballadores que van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van preservar i construir un món de valors propis i van desplegar formes de lluita que transformaren la vida de la gent. En definitiva, una experiència de resistència i conflictivitat que va suposar el principal desafiament al franquisme. El franquisme va néixer per acabar amb la lluita de classes, però aquesta va impregnar tot el seu desenvolupament i en ella es troba la clau de la fi de la dictadura i les característiques que va prendre la democràcia. Per això aquest llibre es mou en la tensió entre els treballadors i empresaris, avançant cap a una nova comprensió del canvi polític en termes de lluita de posicions i moviments, de crisi i de rearticulació d’hegemonia. Una obra que aporta noves claus per entendre tant el funcionament de la dictadura com els fonaments de la democràcia.


Steven Forti: «Latinizing the Russia of the Soviets: The Influence of Italian Socialism in Spain and Argentina after the First World War»pp. 39-67en Maximiliano Fuentes Codera y Patrizia Dogliani [eds.], Continental Transfers. Cultural and Political Exchange among Spain, Italy and Argentina, 1914–1945, Nueva York-Oxford, Berghahn Books, 2022.

En aquest llibre, editat per Maximiliano Fuentes Codera i Patrizia Dogliani i centrat en les connexions polítiques i culturals entre Espanya, Itàlia i Argentina als anys d’entreguerres, també hi ha el capítol de Steven Forti dedicat a la influència que el socialisme italià, i especialment el seu sector maximalista, va exercir sobre els seus homòlegs espanyols i argentins després de la primera contesa mundial.


Eduardo Abad García: A contracorriente. Las disidencias ortodoxas en el comunismo español (1968 – 1989), València, Publicacions de la Universitat de València, 2022.

A través d’un recorregut pel sorgiment i l’evolució de la dissidència d’origen ortodox en el comunisme espanyol, d’aquells a qui l’opinió pública va encasellar com a “prosoviètics”, es planteja la hipòtesi que aquest moviment d’oposició en el si del Partit Comunista d’Espanya va estar motivat per la mutació progressiva de la política i la imatge del partit. Aquestes transformacions no serien ben rebudes per alguns sectors de la militància i, com a conseqüència, es van produir diversos moviments divergents el nexe comú dels quals radicava en la reivindicació de la identitat comunista clàssica. També va ser important el context, marcat per les frustracions de la Transició i la crisi del moviment comunista internacional. Fruit d’una exhaustiva investigació, aquest treball proposa una periodització d’aquest corrent en tres onades, metàfora que ajuda a comprendre les diferents dimensions d’un fenomen complex i en facilita l’anàlisi sincrònica centrada en la identitat comunista. Es tracta de la primera ocasió en què s’estudia aquest fet de manera global i monogràfica. Per tant, l’objectiu principal és contribuir a esclarir una de les facetes més desconegudes de la història del comunisme espanyol -poc després del centenari del seu naixement-, sense la qual no estaria completa.


Nil Bosch Navarro i Marta Matitos Sánchez: «El tren de la globalización y la ruta más larga del mundo: las relaciones Madrid-Pekín», pp. 237-242, en Volosyuk, Olga [dir.], España y Rusia ante los retos del tiempo, Moscou, Mezhdunarodnye otnoshenia, 2022.

En aquest breu article es fa un repàs històric de les relacions entre Espanya i la Xina, des de l’inici del procés de Transició a la democràcia i la posada en marxa del Programa de Reforma i Obertura a l’Exterior, fins als nostres dies. Entre mites i realitats, s’analitzen aspectes tan importants com les sensibilitats polítiques dels dos estats, les infraestructures, els contactes comercials i financers, i les noves perspectives obertes amb la crisi del Covid-19. Així mateix, la posada en marxa del Reglament (UE) 2019/45 pel control de la Inversió Estrangera Directa ha obert un nou horitzó en clau europea de les relacions entre els dos països.


David Ballester: Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975 – 1982), Saragossa, Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2022.

El llibre de David Ballester aporta una investigació inèdita fins al moment. Una anàlisi minuciosa, rigurosa i detallada d’un àmbit sovint defugit en el relat general de la Transició: les 134 víctimes de la violència policial. Aquesta s’analitza a partir de tres paràmetres: gallet fàcil, les víctimes en la repressió de mobilitzacions de tot tipus i les de la pràctica de la tortura. L’obre ofereix xifres i estadístiques, així com la deguda contextualització del període històric i un capítol dedicat als cossos policials. Igualment, es presenten al lector les fitxes de tots i cadascuna de les víctimes que surten a l’obra.


David Ballester: «Policia i repressió franquista», pp. 191-225 & Manel Risques Corbella: «La Brigada Político-Social, una aproximació», pp. 227-247 a Casals, Àngel (dir.) Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya, Catarroja, Editorial Afers, 2022.

El febrer de 2022 es va publicar l’obra col·lectiva Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya, dirigida per Àngel Casals, en la qual els membres del CEDID David Ballester i Manel Risques contribueixen amb un capítol cadascú. El primer examina la trajectòria de la policia franquista com a instrument de repressió del règim des de la Guerra Civil fins la caiguda de la dictadura i la seva transformació un cop instaurada ja la democràcia. El segon, en canvi, fa una aproximació a la Brigada Político-Social des dels seus inicis en el marc del projecte de violència i extermini rebel a la Guerra Civil espanyola i analitza els diversos aspectes i funcions d’aquest cos repressiu.