Foguet, Francesc (amb Sharon G. Feldman), Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016
La censura franquista s’acarnissà implacablement amb el teatre català. Sense defallir, durant més de quaranta anys, en determinà els límits entre allò permès, un cop passat pel seu sedàs, i allò prohibit, que condemnava al silenci. El present assaig és la primera aproximació genèrica a l’efecte de la censura en el teatre català durant el franquisme. Planteja, d’entrada, un acostament teòric al fenomen censori dins d’un context internacional, especialment en l’àmbit de l’escena europea. Estudia, després, la institucionalització i la pràctica censòries durant la dictadura amb la descripció de l’organigrama administratiu, l’aparat legislatiu i la incidència específica que tingueren en el teatre català. A manera de mostra representativa, analitza tot seguit, amb detall, els expedients de censura –fins ara inèdits– de les obres teatrals de quatre dramaturgs catalans d’ideologia inequívocament antifranquista: Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany i Josep Maria Benet i Jornet.
Alares López, Gustavo, Políticas del pasado en la España franquista (1939-1964). Historia, nacionalismo y dictadura, Madrid, Marcial Pons, 2016.
Gustavo Alares analitza en aquest llibre les polítiques del passat desplegades per la dictadura i la configuració d’una determinada identitat històrica nacional sota el franquisme. A partir de 1939, els historiadors del règim es van afanyar en (re)construir el passat d’Espanya. Context en el qual les commemoracions històriques, en condensar els discursos i les narratives sobre la història van constituir un instrument de primer ordre dintre de les polítiques del passat permetent explicar tant el contingut literari inherent a les representacions, com la interacció entre les institucions polítiques i els historiadors. Mitjançant l’anàlisi de les celebracions de la història, la present obra analitza tant els discursos històrics, com la gestió d’uns records oficials que van permetre establir un passat sòlit -inequívoc i excloent- sobre el que perpetuar la dictadura.
Forti, Steven, “La historiografia italiana y el fascismo. Un régimen entre la violencia y el consenso”, a Gabriel Sansano, Isabel Marcillas Piquer, Juan-Boris Ruíz-Nuñez (eds.), Història i potètiques de la memoria: la violència política en la representació del franquisme, Alicante, Universitat d’Alacant, 2016, pp. 21-38.
En el recent volum publicat per la Universitat d’Alacant, titulat Història i poètiques de la memòria: la violència política en la representació del franquisme, podem trobar també un capítol escrit per Steven Forti dedicat a la historiografia italiana i el feixisme, en el que es presenta un estat de la qüestió sobre aquesta temàtica a partir de primeres interpretacions del feixisme italià ofertes pels contemporanis en els anys vint i trenta del segle passat per arribar fins als nous enfocaments proposats en aquests inicis del segle XXI, passat pel moment clou relacionat amb la querelle sobre investigacions de Renzo De Felice entre els anys setanta i vuitanta.
Cristian Ferrer González, “‘Ya estábamos en los tiempos de la transición’. El cambio social bajo los pies del franquismo: espacios, socialización y desafíos en la Cataluña rural (1960-1976)”, a Reig Tapia, Alberto i Sánchez Cervelló, Josep (coords.), Transiciones en el mundo contemporáneo, Tarragona/Ciudad de México, URV/UNAM, 2016, pp. 261-290.
A la mort del dictador, el canvi polític institucional que cristal·litzà entre 1977-1978 ja s’havia produït en el si de la societat civil durant la dècada anterior. El món rural català, lluny de l’apatia i la desmovilització, va viure un intens procés de transició social equiparable en molts aspectes al de la Catalunya metropolitana. Les resistències al règim i les lluites per la millora de les condicions materials, així com l’activisme cívic i cultural crític, van esdevenir espais de conflicte permanent durant les dècades dels seixantes i setantes, que anirien definint i augmentant què era i què no era possible sota el franquisme. El llibre gira entorn al concepte de transició i és fruit de les ponències i comunicacions presentades al Congrés Internacional sobre Transicions que es va celebrar del 7 al 9 de mayo de 2014 a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
Martínez-Gil, Víctor, Revolució, iberisme i postmodernitat en la cultura catalana dels anys setanta, a De Benedetto, Nancy; Bou, Enric (eds.), Novecento e dintorni. Grilli in Catalogna, Venezia, Biblioteca di Rassegna iberistica 3, Edizioni Ca’Foscari, 2016, pp. 183-218.
Dins de Biblioteca di Rassegna iberistica, una publicació interdisciplinar dividida en diversos volums dedicada a diversos aspectes de la cultura ibèrica i llatinoamericana, hi consta aquest anàlisi sobre l’impacte de la Revolució dels Clavells en la cultura catalana des del punt de vista de l’iberisme. La caiguda del feixisme a Portugal va provocar un entusiasme revolucionari anticolonial, però també va donar lloc a interpretacions literàries postmodernes, a posicions reaccionàries i, encara que al principi semblava absent, també va tenir un impacte en la reactivació de l’iberisme tant a Portugal com en la cultura catalana.
Suñol, Cèlia, El bar / El Nadal d´en Pablo Nogales (Introducció a cura de María Campillo), Barcelona, Adesiara editorial, 2016.
Cèlia Suñol i Pla (Barcelona, 1899-1986) va ser una de les veus més subtils, delicades i prometedores de la narrativa catalana apareguda sota el jou del franquisme. Traductora i col·laboradora en diverses editorials, dotada d’una sòlida formació literària, el 1947 va vèncer en la primera edició del premi Joanot Martorell ―l’actual premi Sant Jordi― amb la novel·la Primera part (Adesiara, 2014), que va causar un gran impacte. Va publicar també el recull L’home de les fires i altres contes (1950), a més d’escriure diverses narracions ―fins ara inèdites―, entre les quals excel·leixen El bar i El Nadal d’en Pablo Nogales, que ara surten a llum per primera vegada.
Prohibits per la censura del règim, aquests dos relats tan colpidors com excepcionals, escrits als anys quaranta, demostren innegablement que Cèlia Suñol ha de ser considerada una de les escriptores catalanes més interessants del segle XX. La història d’una adolescent que, pels tombs de la vida, es veu obligada a treballar en un bar portuari que condensa el clima malsà d’una època de privacions, brutalitat i explotació, en El bar, o les cruels vicissituds d’un immigrant en el barraquisme de la postguerra, a El Nadal d’en Pablo Nogales, s’anticipen a la literatura sobre «els altres catalans» i ens ofereixen sense concessions la dura realitat de la Barcelona que el franquisme volia amagar. Introducció a càrrec de María Campillo (pp. 7-22).
Fuentes Codera, Maximiliano; Duarte, Ángel y Dogliani, Patrizia (eds.), Itinerarios reformistas, perspectivas revolucionarias, Zaragoza, Instituto Fernando El Católico, 2016.
Aquesta obra pretén una aproximació, a partir de biografies intel·lectuals i polítiques concretes, a l’impacte que els projectes i pràctiques totalitàries van tenir sobre els qui s’havien reclamat seguidors de les doctrines liberal-democràtiques o radical-populars. Un enfocament biogràfic i des d’una perspectiva centrada en l’anàlisi de les cultures polítiques són, per tant, la base metodològica del present treball. El marc cronològic recorre des dels anys previs a la Primera Guerra Mundial fins la immediata posguerra de la Segona. Tot i que el treball se centra en el cas espanyol, s’hi inclouen també d’altres països intel·lectual i políticament connectats amb el nostre; com ara, especialment, l’italià.
En aquest llibre, hi trobem els articles de Francismo Morente i Steven Forti, intitulats “El vencedor vencido. Dionisio Ridruejo en su laberinto” (pp. 175-192) i “Tránsfugas. Itinerarios políticos entre la izquierda y el fascismo en la Europa de entreguerras” (pp. 161-174), respectivament.
Sopena, Mireia, “Diligent i irreductible. La censura eclesiàstica als anys seixanta”, a Vilardell, Laura (ed.), Traducció i censura en el franquisme, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016, pàg. 35-50.
El Bisbat de Barcelona va comptar amb una nòmina estable de lectors externs que freqüentaven el Seminari Major Diocesà de Barcelona o el Col•legi de Sant Francesc de Borja de les Facultats de Filosofia i Teologia, on principalment es dedicaven a la docència. Com a garants de la rectitud moral i religiosa, els censors es van centrar en l’avaluació del dogma catòlic sense intervenir en consideracions polítiques ni lingüístiques. Si bé van expedir amb diligència un volum notori d’autoritzacions, les mutilacions i les denegacions que van dictaminar no sols corroboren la seva fidel col•laboració amb el règim franquista, sinó el poder absolut que els van conferir els seus superiors episcopals.
Sopena, Mireia, “La col•lecció de llibres Els Juliols: compromís i divulgació més enllà de les aules”, a Els Juliols de la UB. Vint anys d’història, Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016, pàg. 99-107.
L’organització dels cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona Els Juliols va derivar en una col•lecció de llibres de divulgació que, a partir del programa de les assignatures, pretenia fer arribar la ciència i la cultura a un públic més ampli que l’estrictament universitari. Per fer-ho possible, entre l’activitat oferta, la direcció dels cursos seleccionava els continguts que estaven més lligats a l’actualitat candent. Els volums van versar sobre personatges mítics i temàtiques candents (Lluís Companys, la Transició, l’espai públic, la diversitat sexual, la globalització, la mediació i les dones escriptores), van prefigurar algunes de les preocupacions del segle XXI (les malalties neurològiques i l’alimentació) i van introduir-se en disciplines amb una sòlida tradició en altres cultures (les ciutats romanes i la vida quotidiana). Amb el segell de Pòrtic, d’Enciclopèdia Catalana, la UB va treure a llum dotze títols del 2002 al 2004, alguns amb un èxit comercial notori.
Cobo Romero, Francisco; Hernández Burgos, Claudio; del Arco Blanco, Miguel Ángel (eds.), Fascismo y modernismo. Política y cultura en la Europa de entreguerras (1918-1945), Granada, Comares, 2016.
El feixisme ha estat un tema predilecte entre historiadors, politòlegs, sociòlegs, antropòlegs i crítics culturals. Des de la seva aparició després de la I Guerra Mundial va cridar l’atenció dels seus contemporànis. El seu paper principal en les catàstrofes de la II Guerra Mundial i de l’Holocaust van aguditzar encara més aquesta tendència després de 1945. Llavors, el feixisme va ser concebut com quelcom totalment oposat i aliè a la cultura. Això no obstant, des dels anys noranta del segle XX, tal interpretació ha estat posada en entredit per un bon número d’especialistes: el feixisme va ser un projecte cultural que aspirava a solucionar la crisi de la modernitat de començaments de segle. Prova d’això és aquest llibre, on un bon número de destacats especialistes internacionals i nacionals realitzen noves aportacions sobre la relació entre feixisme i modernisme a l’Europa d’entreguerres. Alguns treballs refelxionen sobre el caràcter modernista o reaccionai del feixisme, mentre d’altres ofereixen diverses manifestacions del fenòmen a Europa o el vinculen a distintes experiències bèl·liques. La major part de l’obra atén les diferents expressions culturals del feixisme, tot ocupant-se de les seves connexions ínimtes amb el cristianisme i la religiositat popular, les seves manifestacions arquitectòniques, l’ús de l’espai públic o el compromís que va suscitar entre la intel·lectualitat de l’època. Aquest llibre és el resultat d’un esforç col·lectiu que ajuda a comprendre des de dins el feixisme, un dels fenòmens més importants de la nostra història recent. D’entre els artícles que componen aquest volum, destaquem texts com el de Francisco Morente “Los estudiantes nazis en la República de Weimar. Tradición, moderidad, fascistización” (pp. 61-76) o el de Steven Forti “Vanguardia, rebeldía y fascismo. Curzio Malaparte y Pierre Drieu La Rochelle” (pp. 239-259).
Bacardí, Montserrat, Gràcia Bassa, poeta, periodista i traductora, Palafrugell, Ajuntament de Palafrugell, 2016.
Maria Gràcia Bassa i Rocas (Llofriu, 1883 – Buenos Aires, 1961), sovint coneguda amb el nom Gràcia B. de Llorenç, va obtenir, de ben jove, diversos premis en certàmens poètics. El 1907 es va casar amb Joan Llorens i Carreras i va emigrar a l’Argentina. Va col·laborar prolíficament a les revistes catalanes del país d’adopció, sobretot a Catalunya i a Ressorgiment. Fora d’Esplais en la llunyania (1919) i de Branca florida (1933), tota la seva obra, variada i extensa, es troba dispersa en aquestes publicacions de la diàspora. És l’obra d’una feminista militant, una ciutadana compromesa i una escriptora vocacional.
Foguet i Boreu, Francesc, «Joan Oliver sota la vigilància de la policia franquista (1948-1977)», a Montserrat Corretger, Pompeu Casanovas i Vicent Salvador (ed.), El compromís literari en la modernitat. Del període d’entreguerres al postfranquisme (1920–1980), Tarragona / Melbourne, Publicacions Universitat Rovira i Virgili / Royal Melbourne Institute of Technology, 2016, p. 147-158.
Des del retorn de l’exili el 1948, l’escriptor Joan Oliver fou vigilat i controlat pels aparells policials franquistes amb registres domiciliaris, detencions i multes. Aquest article analitza els informes que, fins al 1977, emeté la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, en els quals es consignava el seu historial «subversiu». Considerat per les forces repressives com a «rojo-separatista», l’autor de Vacances pagades es comprometé activament en la resistència politicocultural antifranquista.
Tasis, Rafael, Lectures de postguerra, Bacardí, Montserrat i Foguet, Francesc (eds.), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016.
Lectures de postguerra recull una selecció dels articles més significatius apareguts a La Nostra Revista, Pont Blau, Vida Nova o Xaloc, i brinda un testimoni acreditat i entusiasta de la represa cultural. Tasis hi aborda temes com ara les revistes literàries, la novel•la policíaca, les traduccions o la llengua literària; hi valora autors afins o bé no tan afins; hi perfila estudis minuciosos de referència dels escriptors coetanis més rellevants, i, en la famosa sèrie «Situacions», hi retrata magistralment cinc mestres: Gaziel, Josep M. de Sagarra, Ferran Soldevila, Josep Pla i Joan Fuster.
Marín Corbera, Martí; Domènech Sampere, Xavier; Martínez i Muntada, Ricard (eds.): III International Conference Strikes and Social Conflicts: Combined historical approaches to conflict. Proceedings, Barcelona, CEFID-UAB, 2016.
Aquesta publicació aplega el conjunt de les actes del congrés III International Conference Strikes and Social Conflicts, organitzat pel CEFID en el marc de la International Association Strikes and Social Conflicts i celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona entre el 16 i el 19 de juny de l’any 2015. L’obra incorpora la conferència inau>gural duta a terme per Josep Fontana, titulada Més enllà de la història del progrés. Les actes que la segueixen inclouen una vuitantena de comunicacions presentades per investigadors i investigadores dels cinc continents, que es distribueixen en vuit grans blocs temàtics: Crisi i moviments de protesta, Moviments socials i protesta urbana, El conflicte agro-rural, Identitats i conflictes socials, Processos migratoris i conflictivitat, Gènere i conflicte, Moviments socials i canvi polític, Formes organitzatives i conflicte social. La publicació s’allotja al Dipòsit Digital de Documents de la UAB i s’hi pot accedir a través del següent enllaç:
Francesc Foguet i Boreu, El teatro catalán en el exilio republicano de 1939, Sevilla, Editorial Renacimiento, 2016 (Biblioteca del Exilio, Anejos, 28).
La diàspora dels republicans catalans cap a països d’Europa o d’Amèrica després de la desfeta del 1939 estroncà d’arrel el procés de modernització de la cultura i del teatre catalans i els situà de sobte a l’exili, sense cap altra xarxa efectiva a la qual vincular-se que la dels casals o centres ja existents. Davant del genocidi implacable que perpetrava la dictadura franquista contra les manifestacions culturals catalanes, els homes i les dones de l’exili van treballar fermament per preservar la catalanitat mitjançant la publicació de revistes, diaris i llibres, i la programació d’activitats culturals de tota mena i, molt especialment, representacions teatrals. Fou a l’exili europeu o americà on, durant la llarga nit del franquisme, es va poder fer teatre en llengua catalana en plena llibertat.
El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 delinea el primer mapa de l’escena catalana del desterrament republicà, en què s’analitzen amb un èmfasi especial els repertoris, les obres i els autors més representatius. Es traça, en primer lloc, l’odissea dels homes i les dones vinculats directament o indirectament a l’escena en els primers anys de l’exili i la seva pertinaç voluntat de continuïtat cultural manifestada d’antuvi. S’aborden, tot seguit, les motivacions que van dur els exiliats a fer teatre per discernir millor el sentit que adquirien les arts escèniques exiliades. Se centra el focus d’interès, a continuació, en els tres grans nuclis de l’exili teatral, Tolosa de Llenguadoc, Buenos Aires i Mèxic D. F., bo i detallant tota l’activitat escènica que s’hi va dur a terme. Es completa l’estudi, finalment, amb un capítol dedicat al debat sobre els valors de la tradició teatral i a les principals aportacions dels escriptors a la dramatúrgia de l’exili republicà. En l’annex, s’ofereix un esbós de la programació teatral en els casals o centres establerts en altres ciutats de l’èxode català: Caracas, Córdoba, Guadalajara, L’Havana, Mendoza, Montevideo, Nova York, París, Rosario i Santiago de Xile.
Carme Molinero i Pere Ysàs (eds.), Las izquierdas en tiempos de transición, València, Publicacions de la Universitat de València, 2016.
La crisi terminal del franquisme va estar marcada per la dialèctica entre la mobilització social impulsada per l’oposició d’esquerres per forçar la «ruptura democràtica» i els intents per part del personal del règim de dur a terme una «reforma» més o menys limitada. L’esquerra o, més ben dit, les esquerres tingueren, doncs, un paper molt rellevant en aquella crisi i en el procés que conduí a la democràcia. Tanmateix, en les explicacions generals sobre el canvi polític a Espanya no sempre es té prou en compte el paper dels actors socials i polítics que compongueren aquelles esquerres ni el dels esdeveniments que protagonitzaren. Ampliar i aprofundir en el seu coneixement és l’objectiu del present volum, que recull aportacions de diferent caràcter sobre les esquerres als anys setanta. Després d’una imprescindible mirada als països més pròxims a l’Europa meridional, s’aborden el paper i l’acció del PSOE, el PCE i l’esquerra revolucionària. Segueixen una anàlisi del moviment sindical al llarg de la transició, una visió del particular i complex panorama de les esquerres basques i, tancant el volum, tres textos centrats en aspectes específics de l’acció cultural, institucional i mobilitzadora de les esquerres a Catalunya. L’obra és fruit del projecte d’investigació «La izquierda en la transición española» (HAR2012-31431) i d’un Seminari internacional amb el mateix títol celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona el novembre del 2015.
Borja de Riquer, Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política, Barcelona, Edhasa, 2016.
Francesc Cambó (1876-1947) fou el president de la CHADE-CADE, la principal empresa elèctrica de Llatinoamèrica que subministrava energia al Gran Buenos Aires. Mercè a la utilització de nombrosa correspondència confidencial i informes reservats, Borja de Riquer ha realitzat una reconstrucció detallada de l’agitada vida d’aquesta companyia, la principal inversió espanyola a l’estranger, la societat que proporcionava més divises a Hisenda i majors beneficis als seus accionistes. Una empresa que obtenia uns considerables guanys gràcies a la corrupció de polítics, funcionaris i periodistes argentins i que aconseguí un tracte de favor de diversos presidents, com Alvear, Justo, Perón o Frondizi. Aquesta obra permet, per una banda, seguir les pràctiques irregulars realitzades per la companyia: presions a polítics, pagaments confidencials, suborns, xantatges, dobles complicitats, evasió fiscal, convenis secrets, operacions d’enginyeria financera, etc., i per altre seguir amb rigor els negocis de Cambó a l’Argentina amb resultats tant sorprenents com irrefutables, i explica l’hàbil estratègia de CHADE-CADE per aconseguir tanta influència política a l’Argenina i a Espanya.
José Neves (ed.), Quem faz a história. Ensaios sobre o Portugal contemporâneo,Lisboa, Tinta-da-China, 2016.
Aquest llibre col·lectiu, coordinat per l’historiador portuguès José Neves, reuneix una sèrie d’estudis sobre els subjectes de la història en l’època contemporània presentats per historiadors, sociòlegs i antropòlegs de diferents nacionalitats. Entre d’altres, hi ha l’assaig de Steven Forti, membre del CEFID, titular “Reptos dos trânsfugas. Biografia e análise da linguagem política numa perspectiva comparada” (pp. 123-131.).