Francesc Vilanova i Vila-Abadal, L’any que va caure París. Barcelona, RBA Libros, 2010.
Aquest llibre del membre del CEFID Francesc Vilanova ressegueix les lectures fetes a Barcelona dels primers mesos de la II Guerra Mundial (fins al juliol del 1940) que van reflectir la divisió entre els dos bàndols durant la guerra. És a dir, des de una posició favorable als aliats a una simpatitzant de les idees nazi-feixistes. Així per exemple mentre Ramón Garriga o Santiago Nadal caricaturitzaven Winston Churchill i ridiculitzaven el general Charles de Gaulle, els catalanistes aliadòfils confiaven en la resistència anglesa i la crida del premier britànic. De manera que a la primavera del 1940 les posicions van quedar definitivament dibuixades: o s’era un aliadòfil clandestí, catalanista i liberal; o s’era un intel·lectual franquista de referència, disposat a saludar l’inici d’una era en què “los principios de la Revolución francesa están muertos”.
David Ballester, Ramon Porqueras. L’heterodoxia militant. Un socialista contra Franco. Barcelona, Fundació Josep Comaposada i UGT de Catalunya, 2010.
Aquesta obra de l’investigador membre del CEFID David Ballester (el segon volum de la col·lecció Històries Ugetistes) és un estudi biogràfic de Ramon Porqueras (Barcelona, 1925 – Sarcelles, França, 2008), militant socialista des del 1946 i que tingué un paper fonamental en la reorganització de la UGT. Va ser un dels promotors de la Vaga de Tramvies de 1951. Detingut el 1953, el 1955 decideix passar a França i quedar-se a un exili del que ja no tornaria i des de el qual mantindria una intensa activitat amb l’objectiu de crear un Secretariat Català de l’UGT que mai no arribà a ser una realitat tangible, tant per l’escassa mobilització dels ugetistes catalans a l’exili com per les divergències amb la burocratitzada direcció espanyola de la UGT instal·lada a Tolosa. Però també per discrepàncies amb un socialisme català en què el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) maldava per aconseguir l’hegemonia.
Garriga i Andreu, Joan (ed.), Història i memòria al Vallès Oriental. [Granollers], Premsa d’Osona, 2010.
Davant l’onada revisionista o neofranquista que mantenen algunes persones i grups amb pretensió de tergiversar i d’oblidar la història més propera, davant de tanta banalitat, de tesis faltades de rigor en la investigació i d’insistència en temàtiques que no permeten fer un exercici d’objectivitat, apareix Història i memòria al Vallès Oriental. El llibre és un resultat d’un seguit d’articles el·laborats per historiadors i especialistes en matèries concretes -15 en total- que van aparèixer en dues sèries a l’edició d’El 9 NOU del Vallès Oriental els anys 2007 i 2008. Aquest llibre és un seguit d’anàlisis aprofundides sobre la guerra i la postguerra que ha coordinat, i escrit en molts dels casos, l’historiador i membre del CEFID Joan Garriga i Andreu, profund coneixedor de la realitat comarcal i un dels més grans especialistes en el conflicte civil espanyol i en els anys del franquisme.
Memòries per a la llibertat. Paco Puerto. Una lliçó permanent. Barcelona, Comissions Obreres de Catalunya, 2010.
Edició bilingüe de la biografia i els testimonis sobre Paco Puerto (Las Cabezas de San Juan, Sevilla, 1947 – Barcelona, 1992), militant del PSUC i les CCOO. L’obra-homenatge, que recull diversos textos introductoris sobre la figura de l’activista comunista, compta amb un esboç biogràfic a càrrec de l’investigador del CEFID David Ballester, així com diversos testimonis de diferents persones que van compartir la seva llarga militància política i sindical.
Manel Risques (coord.), Un segle d’Història de Catalunya en fotografies. Volum I: Un temps entre el passat i el futur (fins a 1931). Barcelona, Grup Enciclopèdia Catalana, 2010.
Aquest llibre és el primer dels quatre volums de l’obra Un segle d’història de Catalunya en fotografies, que, sota la direcció de Manel Risques, tracta de mostrar-nos de manera visual, plàstica i directa l’evolució de Catalunya en els darrers cent anys. A través de la fotografia en blanc i negre ens acostem a imatges desconegudes i carregades d’informació de veritable interès històric al voltant d’esdeveniments i processos com la Setmana Tràgica, la Segona República, la Guerra Civil Espanyola, el Franquisme o la Transició Democràtica, així com personatges històrics com Lluís Companys, Manuel Azaña o Francesc Macià, entre d’altres.
Tots ells comparteixen pàgines amb persones anònimes, retratades en diferents moments de la vida quotidiana o protagonitzant moments de la història del país. Les imatges procedeixen d’arxius de tota Catalunya, captades per prestigiosos fotògrafs com Josep Maria Sagarra, Josep Gaspar, Agustí Centelles, Brangulí o Pérez de Rozas, així com de persones anònimes. Un segle d’història de Catalunya en fotografies vol oferir una visió diferent del passat de Catalunya a través de la fotografia en blanc i negre.
L’obra, dividida en quatre volums, s’organitza de la següent manera: 1 Un temps entre el passat i el futur (fins a 1931); 2 Temps de reforma, guerra i revolució (1931-1939); 3 Temps de dictadura, postguerra i canvi social (1939-1969); 4 Temps de crisi i transició (1969-1980). Cada volum s’estructura de la mateixa manera: una introducció de l’època, redactada pel director de cada volum (que són, respectivament: Conxita Mir, Ricard Vinyes, Carme Molinero conjuntament amb Pere Ysàs, i Manel Risques) i la presentació dels grans elements que caracteritzen la fotografia de cada època, amb les imatges relacionades.
En aquest primer volum s’il·lustra el final del segle XIX i el primer quart del XX. Temps de canvis i agitacions polítiques i socials fins l’arribada de la Segona República.
Manel Risques (coord.), Un segle d’Història de Catalunya en fotografies. Volum II: Temps de reforma, guerra i revolució (1931-1939). Barcelona, Grup Enciclopèdia Catalana, 2010.
Aquest llibre és el segon dels quatre volums de l’obra Un segle d’història de Catalunya en fotografies, que, sota la direcció de Manel Risques, tracta de mostrar-nos de manera visual, plàstica i directa l’evolució de Catalunya en els darrers cent anys. A través de la fotografia en blanc i negre ens acostem a imatges desconegudes i carregades d’informació de veritable interès històric al voltant d’esdeveniments i processos com la Setmana Tràgica, la Segona República, la Guerra Civil Espanyola, el Franquisme o la Transició Democràtica, així com personatges històrics com Lluís Companys, Manuel Azaña o Francesc Macià, entre d’altres.
Tots ells comparteixen pàgines amb persones anònimes, retratades en diferents moments de la vida quotidiana o protagonitzant moments de la història del país. Les imatges procedeixen d’arxius de tota Catalunya, captades per prestigiosos fotògrafs com Josep Maria Sagarra, Josep Gaspar, Agustí Centelles, Brangulí o Pérez de Rozas, així com de persones anònimes. Un segle d’història de Catalunya en fotografies vol oferir una visió diferent del passat de Catalunya a través de la fotografia en blanc i negre.
L’obra, dividida en quatre volums, s’organitza de la següent manera: 1 Un temps entre el passat i el futur (fins a 1931); 2 Temps de reforma, guerra i revolució (1931-1939); 3 Temps de dictadura, postguerra i canvi social (1939-1969); 4 Temps de crisi i transició (1969-1980). Cada volum s’estructura de la mateixa manera: una introducció de l’època, redactada pel director de cada volum (que són, respectivament: Conxita Mir, Ricard Vinyes, Carme Molinero conjuntament amb Pere Ysàs, i Manel Risques) i la presentació dels grans elements que caracteritzen la fotografia de cada època, amb les imatges relacionades.
El segon volum de la col·lecció abasta vuit anys de la història de Catalunya, els anys la Segona Republica i la Guerra Civil. Uns anys de gran impacte polític i social i crucials per la història del nostre país.
Laia Arañó Vega, Pertinença i cohesió. La Generalitat a l’exili i l’ajuda als refugiats catalans a França (1945-1948). Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autònomics i Locals, 2010.
Edició en CD-ROM de la tesina de doctorat que Laia Arañó, membre del CEFID, va defensar fa uns mesos sota el mateix títol. La recerca, estructurada en quatre blocs i un annex documental, es centra en l’ajut que el govern català a l’exili, presidit per Josep Irla, va destinar als refugiats catalans a França després de la Segona Guerra Mundial, a partir de l’anàlisi de dos dels instruments centrals de la Generalitat: el Servei d’Ajut o el Servei Social. El Servei d’Ajut pretenia cobrir les necessitats més bàsiques del conjunt dels catalans refugiats a França, mentre que el Servei Social, per la seva banda, mitjançant escoles d’aprenentatge, instituts professionals, centres especialitzats…, possibilitava la formació i la posterior inserció d’aquests refugiats en el món laboral francès.
José Gómez Alén i Rubén Vega García (coords.), Materiales para el estudio de la abogacía antifranquista. Madrid: Ediciones GPS, 2010.
El primer volum sobre la participació d’advocats a la lluita antifranquista consta de dues parts ben diferenciades. En un primer apartat, Carme Molinero i Pere Ysàs ofereixen una síntesi sobre l’antifranquisme -especialment durant les dècades dels 60 i 70- amb una especial referència a l’aportació dels advocats antifranquistes a la lluita contra la dictadura. Així mateix, Javier Tébar signa un article sobre els despatxos laboralistes de Fina-Avilès a Barcelona. Una extensa segona part del volum es dedica a ressenyar les principals fonts documentals per a l’estudi d’aquesta matèria, a més d’aportar una interessant selecció documental.
Carme Molinero i Pere Ysàs (coords.), Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició. Barcelona, Icària, 2010.
El moviment veïnal va constituir, durant els darrers anys del franquisme i al llarg de la transició, un dels àmbits més rellevants de mobilització de sectors amplis de població a les ciutats de Catalunya. Per aquesta mateixa raó, va tenir un protagonisme central en el desgast de la dictadura a escala local i en la transformació i la dignificació de l’espai urbà. Aquest llibre reconstrueix i analitza la trajectòria d’aquest moviment des dels seus orígens més llunyans a la darreria dels anys setanta.
Duta a terme per investigadors del CEFID, la recerca i aquest llibre consten de tres parts: la primera, signada per Ivan Bordetas Jiménez i Xavier Domènech Sampere respectivament, està formada per dos textos que es dediquen al sorgiment i als primers anys de la trajectòria del moviment veïnal; la segona, a càrrec d’Ivan Bordetas Jiménez i Anna Sánchez Sorribes, estudia el període de més àmplia mobilització urbana i de màxima fortalesa de l’associacionisme veïnal, la segona meitat dels anys setanta; la tercera, realitzada per Ricard Martínez i Muntada, s’ocupa dels continguts de transformació social anticapitalista que, tot i no materialitzar-se, van formar part de projectes, de mobilitzacions i de la mateixa identitat del moviment.
Laia Arañó Vega (ed.), Barcelona, 1938. Capital de tres governs. Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, 2010.
L’any 2008 es va commemorar un fet singular: la triple capitalitat política i bèl·lica de Barcelona en el darrer any de la guerra civil espanyola, acollint, a més del català, el govern basc i el de la República.
Amb la voluntat d’oferir una panoràmica diversificada de com va viure la ciutat de Barcelona el darrer any de la guerra i presentar l’estat de les investigacions més recents dutes a terme, es va celebrar el congrés Barcelona 1938, capital de tres governs (Fundación Carles Pi i Sunyer, Barcelona, 18-21 de novembre de 2008).
En els dos volums que composen l’obra, s’han recollit els textos que van conformar el congrés, per tal que el lector pugui disposar d’una anàlisi penetrant, profunda i multidisciplinar, del que va ser l’any 1938 per a la ciutat de Barcelona i, en definitiva, pel conjunt del país.
Javier Tébar Hurtado (ed.), Dietari de postguerra del baró d’Esponellà, 1940-1945. Barcelona, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, 2010.
Amb aquest Dietari d’Epifani de Fortuny i Salazar, baró d’Esponellà, acuradament anotat i amb un valuós estudi introductori, Javier Tébar posa a l’abast dels historiadors i dels lectors interessats un document d’un valor extraordinari. En efecte, les anotacions quotidianes d’aquest membre ben representatiu de les classes burgeses catalanes, més en concret dels grans propietaris rurals, en un període tan interessant, complex i encara insuficientment conegut comés la primera meitat dels anys quaranta, ens aporten una mirada personal i sincera sobre esdeveniments i situacions de gran rellevància. Són els anys de culminació de la configuració de la dictadura franquista, amb tensions internes importants, i en un escenari internacional determinat per la Segona Guerra Mundial.
M. Muntaner, M. Picornell, M. Pons, J.A. Reynés (eds.), Transformacions: literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà. València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.
Aquest volum, fruit del congrés homònim celebrat a la Universitat de les Illes Balears el juliol del 2009, reuneix un conjunt de reflexions sobre la incidència de les dinàmiques de transformació social i política en les pràctiques culturals dels darrers quaranta anys. Els capítols que s’hi recullen tenen com a objectiu comú la proposta d’una mirada atenta als vincles conflictius entre literatura i política, entre consum cultural i identitat. Inclou contribucions de diversos membres del CEFID: Martí Marín (“El regionalisme instrumental: franquisme i catalanisme entre el tardofranquisme i la transició”), Pau Casanellas (“Entre Moloch i Franco. L’aposta per la violència política en l’Espanya del canvi polític”), Enric Gallén (“Literatura dramàtica, creació col·lectiva i dramatúrgia no-textual a Catalunya (1968-1975)”), Francesc Foguet (“Estratègies de mobilització i formes d’autogestió teatrals en l’escena catalana dels anys 1975 i 1976”) i Agnès Toda (“Maria Aurèlia Capmany i el teatre de cabaret”).
Víctor Martínez Gil (ed.), “Uns apartats germans”: Portugal i Catalunya / “Irmãos afastados”: Portugal e a Catalunha. Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner Editor / Institut Camões, 2010.
Segons Joan Maragall, les relacions entre Catalunya i Portugal són com les d’uns germans que, per desídia i mals atzars, haguessin romàs apartats. Recollint la imatge de Maragall, aquest llibre, que té l’origen en una Jornada celebrada a l’Ateneu Barcelonès el 26 de novembre de 2009, es proposa redescobrir quins han estat els moments de col·laboració i les relacions històriques i culturals entre els pobles “dels dos mars”, com també els va anomenar Maragall. El lector hi podrà trobar una visió detallada d’aquests moments de la mà de diferents estudiosos catalans i portuguesos, en un recorregut que, arrencant de l’Edat Mitjana i de la Guerra dels Segadors, s’ocupa també dels debats sobre el federalisme i l’iberisme i arriba fins a la més estricta actualitat. Parlar sobre Catalunya i Portugal vol dir plantejar-se els diferents camins possibles d’organització econòmica, política i cultural dels països de la Península Ibèrica.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal, Pere Ysàs i Solanes (eds.), Europa, 1939. El año de las catástrofes. València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.
L’abril del 2009, el CEFID-UAB, en col·laboració amb el CCCB i la Fundació Carles Pi i Sunyer, va organitzar el congrés internacional “Europa, 1939. L’any de les catàstrofes”. Les ponències presentades en aquella reunió acadèmica han estat aplegades en aquest llibre, en el qual tant el règim franquista com l’exili republicà enllacen amb les transformacions polítiques i ideològiques que marcaren el conjunt d’Europa a la darreria dels anys trenta. A l’obra es tracten, des d’una doble persectiva espanyola i europea, temes clau com el camí cap a la guerra, el paper de la intel·lectualitat, les actituds de les dretes, les de les esquerres i, finalment, els exilis. El volum recull les aportacions d’autors tan prestigiosos com Enzo Traverso, Francisco Veiga, Ángel Viñas, Jean-François Sirinelli, José Carlos Mainer, Luciano Casali, Ismael Saz, Ricard Vinyes, Ángel Bahamonde, Denis Peschanski i Alicia Alted.
Carme Molinero i Pere Ysàs, Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981). Barcelona, L’Avenç, 2010.
El PSUC va tenir un paper determinant en la història de Catalunya sota el franquisme. Aquest llibre explica la trajectòria d’aquest partit des del seu primer congrés l’any 1956 fins al cinquè, celebrat el 1981, o, dit d’una altra manera, des de l’adopció d’una nova política de reconciliació en ple franquisme fins a la crisi i la ruptura de l’organització al final el procés de transició a la democracia. De fet, s’hi estudien els factors que permeten comprendre el paper que va assolir el partit dels comunistes de Catalunya -amb la seva relació singular amb el PCE- en la societat catalana durant els anys 1960 i 1970, quan va esdevenir la principal forrnació política antifranquista, i com va exercir-lo. En els 25 anys que van de 1956 a 1981 no és possible explicar la història de la societat catalana sense considerar el paper d’un partit que va agrupar milers d’homes i dones decidits a fer possible la democracia a Espanya i l’autonomia a Catalunya. Ara bé, si els objectius del “partit de l’antifranquisme” van ser bàsicament assolits, els del partit comunista que era també el PSUC van esvair-se amb l’autodestrucció del partit.
María Jesús Espuny Tomás i Olga Paz Torres, Esquemas de historia del derecho social y de las instituciones laborales. València, Tirant Lo Blanch, 2010.
El llibre, dirigit per María Jesús Espuny Tomás y Olga Paz Torres, presenta una anàlisi i un examen sistemàtics de la formació de les normes i de les institucions juridiques dins la configuració de les relacions de treball a l’Espanya contemporània. L’obra representa una contribució l’estudi de l’evolució històrica del Dret del Treball a Espanya, entre la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX. L’aproximació, bàsicament normativa, no obvia d’altres aspectes importants com ara la ideologia subjacent a cada període històric, les vicissituds socials i polítiques i les seves repercussions a l’organització de la societat.
Joan Maria Thomàs, La Batalla del Wolframio. Estados Unidos y España de Pearl Harbour a la Guerra Fría (1941-1947). Madrid, Cátedra, 2010.
L’última obra de Joan Maria Thomàs és un estudi sobre les relacions dels EUA amb l’Espanya de Franco durant els anys en què el país nord-americà va participar en la Segona Guerra Mundial (1941-1945). Inclou, a més, un epíleg que arriba fins a 1947, any de l’inici de la Guerra Freda.
L’anomenada Batalla del Wolframi va ser la més important de la guerra econòmica lliurada pels aliats i els nazis a la Península Ibèrica. I és que el mineral estratègic en qüestió era vital per a Alemanya. El progressiu enduriment de la política nord-americana cap al règim franquista va arribar al seu clímax amb l’embargament de la venda de productes petrolífers nord-americans a Espanya, fet que va provocar fortes tensions diplomàtiques i importants discrepàncies dins del propi govern de Franco.
Borja de Riquer, La dictadura de Franco, vol. 9 de Josep Fontana i Ramón Villares (dir.), Historia de España. Barcelona/Madrid, Crítica/Marcial Pons, 2010.
La dictadura del general Franco va ser el més durador de tots els règims que van governar Espanya durant el segle XX. D’aquí la necessitat d’anar més enllà dels debats sobre els seus orígens i naturalesa per considerar en tota la seva complexitat les realitats d’una llarga època de repressió i resistència, de misèria inicial i desenvolupament econòmic, d’immobilisme polític i desgast progressiu del sistema, d’una cultura estretament controlada que va aconseguir, amb el pas del temps, fer sentir les seves veus crítiques. Borja de Riquer ha dut a terme una ambiciosa visió de conjunt que s’ocupa alhora de la política, de l’evolució econòmica, del canvi social o de la cultura, en una síntesi que incorpora els resultats de les investigacions dels últims anys i una sèrie de testimonis que tan sols ara comencen a ser coneguts: informes interns del règim, records i memòries dels protagonistes, etc. Gràcies a tot això, ha aconseguit realitzar un panorama global que es convertirà amb tota probabilitat en el llibre de referència indispensable per a tot aquell qui vulgui conèixer aquesta època de la història d’Espanya.
José Fernando Mota Muñoz, Mis manos, mi capital. Els treballadors de la construcció, les CCOO i l’organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964-1978). Barcelona, Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, 2010.
Aquesta és la primera recerca de la col·lecció “Materials d’història de l’arxiu”. La construcció fou un sector travessat tant per la recepció dels corrents migratoris que desfermà l’èxode rural a Espanya com pels efectes del boom immobiliari i especulatiu que es produí durant els anys del “desarrollismo” franquista, a la dècada dels seixanta. L’autor proposa un recorregut temporal des de llavors fins als anys centrals de la transició política a la democràcia en el nostre país, moments durant els quals, de manera paral·lela, es produí la construcció de CCOO com sindicat. Són moltes les pistes i les suggerències que es formulen en el text, un treball on el detall i minuciositat sobre els esdeveniments –solament cal veure la riquesa i diversitat de les fonts utilitzades– està sempre acompanyat de la voluntat expressa de l’autor de recuperar la presència de les persones –al llarg del seu relat n’apareixen més d’un centenar– per tal d’analitzar la dinàmica entre els uns i les altres.
Olga Paz Torres, Isabel Oyárzabal Smith (1878-1974): Una intelectual en la Segunda República Española. Del reto del discurso a los surcos del exilio. Sevilla, Junta de Andalucía y Consejo Económico y Social de Andalucía, 2010.
Aquesta obra presenta la vida d’Isabel Oyarzábal Smith (Màlaga, 1878 – Ciutat de Mèxic, 1974), activista, intel·lectual i feminista que desenvolupà la seva activitat durant la Segona República espanyola (1931-1936), en un món d’homes. Un cop acabada la Guerra Civil (1936-1939), la seva veu va ser expulsada. Pel seu perfil biogràfic i centífic podem considerar-la paradigma d’una Espanya destruïda i representant del destí dels perdedors de la guerra. La trajectòria vital d’Isabel Oyarzábal fou la d’una republicana que es quedà sense República, i la seva obra representa la disjuntiva entre allò que fou i allò que hauria pogut ser.
Francesc Vilanova, Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Barcelona, Empúries, 2010.
«Ha llegado España»: amb aquesta terrible consigna, el franquisme va desplegar tot el seu poder militar, polític, ideològic, cultural, sobre un territori desfet per la guerra i la revolució. A la repressió política, social, laboral, cultural i lingüística, s’hi va afegir una salvatge i brutal revisió del passat republicà i catalanista del país. El franquisme català i els intel·lectuals que el sustentaven es van llançar a fer un judici polític i històric del catalanisme burgès, de les esquerres burgeses, que havien portat el país al desastre i a l’intent de separar-se d’Espanya. Alliberada «de la tragedia y la estupidez de los años rojos», la nova Catalunya es preparava per denunciar, i condemnar, la traïció de la burgesia catalanista i els seus còmplices. «Ha llegado España», amb totes les conseqüències i per quedar-se. I el país ho havia de saber.
Una esperança desfeta. Sabadell 1931-1945. Sabadell, Ajuntament de Sabadell. Museus Municipals, 2010.
Aquesta publicació és l’acurat catàleg resultant de l’exposició homònima presentada als Museus Municipals de Sabadell des del 17 de desembre de 2009 al 28 de març de 2010. Comissariada pel Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB) i amb textos d’alguns dels seus integrants com ara Xavier Domènech, Martí Marín, Pere Ysàs, Francisco Morente, Maria Campillo i Aram Monfort, entre d’altres autors d’altres institucions de recerca, l’exposició i el catàleg versen sobre una etapa històrica tan crucial com la que va de la proclamació de la Segona República, passant per la guerra civil i la victòria feixista, als anys d’implantació i consolidació del franquisme a la ciutat vallesana.