Guillermo García Crespo, «De la adhesión a Maastricht: balance de la primera década de la empresa española en la Comunidad Europea (1986-1995)», Revista de Estudios Europeos, 82, 2023, pp. 80-101.
Aquest article analitza la trajectòria de l’empresa espanyola durant els primers deu anys d’Espanya a les Comunitats Europees. S’emmarca en el període de transició pactat per adaptar-se a l’acquis communautaire, una etapa de profundes transformacions institucionals i socioeconòmiques a Europa. S’hi estudia com el món empresarial espanyol va interpretar aquests canvis, especialment a través del discurs europeista de la CEOE. També s’examina la relació d’aquest discurs amb les reformes econòmiques dels governs socialistes.
Guillermo García Crespo, «Modernización e internacionalización de la banca española: la integración en el Mercado Común Europeo», Rúbrica Contemporánea, 26, 2024, pp. 43-63.
Aquest article examina des de la perspectiva del sector financer les negociacions entre Espanya i la CEE que culminen amb la signatura del Tractat d’Adhesió el 12 de juny de 1985. En el marc de l’anàlisi de les implicacions per a la Banca de la integració, s’estudia la trajectòria històrica d’aquest sector a Espanya des del segle XIX, juntament amb l’evolució de la legislació espanyola i europea en aquest àmbit. També s’hi analitzen les reformes estructurals impulsades per l’Estat per adaptar el sistema bancari als estàndards comunitaris. Es presta una atenció especial als processos de liberalització financera i a la reestructuració del mercat bancari. Finalment, es consideren les perspectives i els desafiaments que l’adhesió plantejà per a les entitats financeres espanyoles en el nou marc europeu.
Per llegir l’article: Link
Carlos Ángel Ordás García, «¿Qué hacéis vosotras aquí, mujeres?’ Feminismo y movimiento antimilitarista en España, 1968-1989», Arenal. Revista de Historia de las Mujeres, 31 (2), 2024, pp. 445-472
Aquest article aborda la participació femenina i feminista dins de grups pacifistes, especialment els integrants en el Moviment d’Objecció de Consciència.
Carlos Ángel Ordás García, «The Antimilitarist Campaign against Compulsory Military Service in Spain during the 1970s and 1980s», Contemporary European History The Historical Journal, 33 (1), 2024 [online 2022], pp. 286-304.
En aquest article s’explica el context social i polític que explica l’expansió de la resistència al servei militar obligatori a Espanya fins l’inici de la campanya d’insubmissió iniciada al 1989.
Laia Arañó Vega, «L’exil : L’une des pires formes de répression exercée contre l’individu (1939-1940)», L’Humaine, 4, 2024.
Per a les persones que van haver de fugir del país el 1939 per escapar de l’avanç de les tropes franquistes, l’exili va suposar un trauma en tots els sentits. Aquestes persones van patir una repressió dura i, un cop allunyades de les seves ciutats, es van trobar amb una realitat molt diferent de la que esperaven, afrontant una ruptura vital, una pèrdua i un desarrelament que, en molts casos, van quedar per sempre marcats en la seva memòria. Aquest article posa especial èmfasi en la supervivència dins dels camps de concentració, especialment en la vida quotidiana dels republicans espanyols i, en concret, dels catalans internats al camp d’Agde. També destaca les xarxes de solidaritat i suport mutu que es van teixir, les quals van facilitar una resistència més gran davant les dificultats i les adversitats diàries dels camps del sistema concentracionari francès. És fonamental tenir en compte els factors que modelen la identitat individual i la importància de la subjectivitat de cada experiència entre filferrades.
Per llegir l’article: Link
Olívia Gassol Bellet, «Jordi Castellanos i la construcció de la història de la literatura catalana», Els Marges, 130, 2023, pp. 6-32.
Encara que l’anomenada l’escola història de Barcelona, establerta per Milà i Fontanals al segle xix, havia anat renovant els estudis d’història literària medieval amb models documentalistes, filològics i historiogràfics incorporats de les tradicions acadèmiques europees des de la Universitat de Barcelona i, a partir de 1904, des dels Estudis Universitaris Catalans, la història de la literatura contemporània no va començar a institucionalitzar-se, amb moltes dificultats, fins als anys cinquanta i seixanta del segle xx de la mà de figures com Jordi Rubió i Balaguer i Joaquim Molas, que van formar diverses generacions d’historiadors de la literatura. Entre ells, Jordi Castellanos. Seguint aquella línia de continuïtat historiogràfica, el present article analitza el pensament historiogràfic de Castellanos i identifica les principals accions que va dur a terme al llarg de la seva trajectòria docent i investigadora per contribuir a vertebrar una història de la literatura catalana contemporània i transferir-ne els principals valors a la seva societat.
Daniel Raya Crespi, «Fuentes de contraste y juego de espejos. Una aproximación metodológica al estudio de la experiencia bélica en la Guerra Civil española», Huarte de San Juan. Geografía e Historia, 30, 2023, pp. 19-38.
Aquest article té com a principals objectius presentar la trajectòria de l’experiència bèl·lica com a qüestió historiogràfica, centrant-se sobretot en el recorregut que ha tingut dins de l’acadèmia espanyola, i problematitzar aquesta línia d’estudi a través de l’anàlisi crítica de les seves fonts primàries. Per a això, es proposaran tres tipus diferents de fonts que es consideren idònies per a la recerca de l’experiència de guerra dels combatents republicans (els egodocuments, les publicacions del front i la documentació militar), i se’n valoraran les potencialitats interpretatives, així com les trampes derivades de la seva naturalesa. A partir d’aquests plantejaments, s’il·lustrarà la importància d’emprar adequadament una font per extreure’n el màxim profit interpretatiu, així com la necessitat vital de trobar-ne d’altres amb què poder contrastar-la.
Julio Martínez-Cava, «Capitalismo y reforma. El debate sobre la propiedad en el socialismo británico de postguerra», Res Publica. Revista de Historia de las Ideas Políticas, 27 (2), 2024, pp. 81-96
L’anomenat “pacte de postguerra” va ser una de les majors transformacions institucionals de la història de l’Europa occidental, que va canviar les condicions per a la política socialista. En aquest article s’ofereix, en primer lloc, una descripció dels fonaments bàsics del pacte a Gran Bretanya. En segon lloc, s’aborda des de la història del pensament polític el debat socialista britànic entorn d’aquesta reforma consultant les fonts de l’ala dreta del laborisme així com les crítiques elaborades pels marxistes tant del Partit Comunista de Gran Bretanya com de la primera New Left. Es reconstrueixen els arguments d’aquest debat posant especial atenció al sentit disputat dels conceptes de “democràcia”, “propietat” i “socialisme”.
Per llegir el contingut: Link
Jordi Sancho Galán, «Por una política revolucionaria en el frente de la enseñanza. La crítica de Manuel Sacristán tras 1968 a través de su práctica política en la universidad», Pasado y memoria: Revista de historia contemporánea, 26/ 2023, pp. 379-402.
Aquest estudi analitza la crítica de Manuel Sacristán, després de 1968, al moviment comunista internacional i a la línia política del PSUC. Els fets d’aquell any, especialment el Maig Francès i la invasió soviètica de Txecoslovàquia, el van portar a una profunda desil·lusió que culminà amb la seva dimissió dels òrgans de direcció del partit el 1969. Figura clau a la Universitat de Barcelona des de 1956 i autor del manifest fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants, Sacristán va ser un referent intel·lectual del marxisme. Tot i la seva rellevància, les seves reflexions en el context posterior a 1969 han estat poc estudiades, en part per la seva heterodòxia i pel caràcter intern de les seves crítiques. L’estudi reconstrueix aquestes discrepàncies a través de la documentació interna del PSUC, centrada en els debats sobre el moviment universitari, però amb implicacions més àmplies sobre la seva visió del comunisme després de 1968.
Per llegir l’article: Link
Steven Forti, “L’eccezione iberica. La socialdemocrazia guarda a sinistra”, Rivista Il Mulino, 521 (1/2023), pp. 87-97
En aquest número monogràfic de la revista italiana Il Mulino dedicat a l’esquerra europea a la Postguerra Freda, Steven Forti analitza l’evolució dels partits d’esquerra a la Península Ibèrica entre la crisi econòmica de 2008 i l’actualitat. A l’article s’aprofundeix tant en les evolucions dels partits socialistes espanyol i portugès com a l’emergència i crisi de les esquerres radicals, representades per Podemos i el Bloco de Esquerda.
Pau Casanellas, “Entre el marxismo y el patriotismo: el independentismo catalán en el ciclo global de violencia política del «largo 68»”, Historia Social nº 105, 2023, pp. 65-85.
Entre els anys seixanta i setanta del segle XX, un cicle de mobilització social va recórrer gran part del món. Un dels vessants d’aquest llarg 68 va ser la violència política, que a Espanya va estar fortament condicionada pel franquisme. De vegades, aquest fenomen es va interrelacionar amb l’emergència de nacionalismes subestatals, freqüents a diversos països de l’Europa occidental durant la segona meitat del segle XX. En aquest article s’analitzen, partint de la pròpia documentació, les principals organitzacions armades que van sorgir de l’independentisme català en aquest context, situades entre l’empremta marxista i el simple patriotisme.
Steven Forti, “Extreme Rights 2.0: A Big Global Family”, NACLA – Report on the Americas, Vol. 56, Nº 1 (2024), pp. 20-27. https://doi.org/10.1080/10714839.2024.2323396
En aquest article, publicat en la revista estatunidenca NACLA, Steven Forti ofereix una interpretació de les extremes dretes en el món occidental, prestant especial atenció a les referències ideològiques i les estratègies polítiques i comunicatives que aquestes forces comparteixen.
Steven Forti, “De ‘PP auténtico’ a extrema derecha tout court. Historia, ideología y organización de Vox”, Historia del presente, 42(2), 2023, pp. 9-28. DOI: https://doi.org/10.5944/hdp.42.2023.40268
En aquest article, publicat en el marc d’un dossier monogràfic dedicat a les dretes radicals del sud d’Europa en els anys de la Postguerra Freda, Steven Forti analitza la història, la ideologia, l’organització i els resultats electorals de Vox, formació que es considera la declinació espanyola de la nova extrema dreta europea.
Steven Forti, “Descifrando a Vox. Los nudos de la extrema derecha española”, Dictatorships & Democracies (D&D), 11 (2023), pp. 199-221. https://raco.cat/index.php/Dictatorships-Democracies/article/view/419347.
En aquest article, Steven Forti posa la lupa en algunes qüestions que han despertat especial interès en l’acadèmia i que permeten relacionar els debats que s’estan donant sobre Vox amb els existents a nivell internacional. S’aborden principalment quatre nusos interpretatius principals: la definició de Vox, els orígens i la història del partit, la proposta ideològica, i la tipologia del votant.
Steven Forti, “O parasitismo ideológico das novas extremas-direitas. Gramscistas de direita e alianças rojipardas na França, Itália e Espanha (1968-2022)”, Estudos Ibero-Americanos, 49(1) (2023), e44161. https://doi.org/10.15448/1980-864X.2023.1.44161
En aquest article, inclòs en un dossier monogràfic sobre les noves extremes dretes a escala global coordinat pel mateix Steven Forti i Odilon Caldeira Net, s’analitza l’evolució ideològica de posicions que han estat definides com gramscismo de dretes i rojipardismo des dels anys seixanta fins a l’actualitat a Itàlia, França i Espanya.
Carlos Ángel Ordás García, «¿Qué hacéis vosotras aquí, mujeres? Feminismo y movimiento antimilitarista en España, 1968-1989». Arenal. Revista De Historia De Las Mujeres 31 (2) (2024):445-72. https://doi.org/10.30827/arenal.v31i2.30054.
Aquest article pretén abordar l’experiència de les dones en el moviment antimilitarista a Espanya durant les dècades dels setanta i vuitanta, concretament dins dels grups del Moviment d’Objecció de Consciència. Si bé existeix una històrica relació entre l’activisme femení i l’antimilitarisme i el pacifisme, la participació de les dones en els grups mixtos d’aquests col·lectius va ser complicada. En aquests grups es van reproduir dinàmiques sexistes que van condicionar l’activisme femení i el seu desenvolupament. D’altra banda, es mostren alguns dels debats interns dels propis homes i s’analitza quin tipus de qüestionament va haver-hi sobre la masculinitat hegemònica, especialment respecte a la gestió dels privilegis.
Pere Ysàs, “La Transició a Catalunya. La recuperació del règim de Franco”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics XXXV (2024): 57-78.
Aquest article centra l’atenció en el paper de les forces polítiques catalanes en el procés transicional, culminat amb l’establiment d’una democràcia a tot Espanya i amb la recuperació de l’autogovern a Catalunya. Ha estat molt sovint destacada la unitat de l’antifranquisme català, especialment pel paper de l’Assemblea de Catalunya, però sovint també han quedat molt poc visibles les divergències existents i els enfrontaments sobre qüestions importants, que cal analitzar detingudament per poder elaborar explicacions més completes i satisfactòries.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal, “Espanyols i, potser, feixistes: idees franquistes per a Catalunya el 1939”, Rivista Italiana di Studi Catalani, 13, 2023, pp. 109-178.
Una anàlisi detallada del mandat del primer gobernador civil franquista de Barcelona, entre l’agost de 1939 i el desembre de 1940, marcat per les polítiques de xantatge polític i econòmic, l’espanyolització radical i la persecució política i social contra qualsevol forma de dissidència.
Francesc Vilanova, «1939: ni “pornografía” ni “literatura disolvente”. L’any zero dels lllibres i els editors catalans», Rivista Italiana di Studi Catalani, 14, 2024, pp. 1-48.
Estudi sobre l’impacte de les mesures coactives del feixisme catòlic espanyol sobre el món del llibre català i en català entre els anys 1939 i 1940.
Ysàs, Pere: «Mobilisations: les opposants n’on pas renoncé», L’Historie 103, 2024, pp. 97-103.
L’article analitza la conflictivitat social antifranquista en les seves diverses manifestacions: el moviment obrer, articulat per les Comissions Obreres, els moviments estudiantils, la mobilització veïnal i l’acció de col·lectius professionals i culturals. La conflictivitat social i política antifranquista va esdevenir un factor determinant de la crisi de la dictadura franquista i va contribuir decisivament a fer inviable la seva continuïtat.
Veiga, Francisco: «Los campos salvajes. La pugna por las fronteras en el oriente de Europa», Vínculos de Historia, 13, 2024, pp. 115-134. https://doi.org/10.18239/vdh_2024.13
Aquest article explica com han evolucionat els límits orientals de l’Europa moderna i contemporània a partir de la constitució dels grans imperis de l’Est —el rus, l’otomà i el persa—, que bloquegen les rutes cap a l’Àsia central i oriental. Establerta una frontera militar estable amb l’Imperi otomà cap a finals del segle XVIII, la instauració de la República de Turquia l’any 1923, i la seva neutralitat durant la Segona Guerra Mundial, van reforçar aquella posició, que quedaria consolidada amb la seva inclusió a l’OTAN, ja el 1952. Mentrestant, la immensitat de l’Imperi rus va generar reaccions de rebuig envers la seva inclusió com a membre de ple dret d’Europa, cosa que es va traduir en tot un seguit de “croades de desconnexió” entre els segles XIX i XXI, precisament en aquells moments en què alguna potència, o un grup d’elles, pretenia assumir l’hegemonia continental.
Veiga, Francisco: «Las águilas vuelan libres. Evolución de la Literatura albanesa actual, de Kadaré a Ypi», Tiempo devorado: revista de historia actual, vol. 8, nº2, 2023, pp. 90-110. https://doi.org/10.5565/rev/tdevorado.213
Amb la fi del règim comunista a Albània, les temàtiques predominants en la literatura del país han canviat en dues grans direccions. D’una banda, hi ha els autors que escriuen narrativa en albanès i/o viuen al país. Els més destacats són reconeguts per l’Acadèmia i es concentren a desmuntar o reconvertir el llegat marxista i nacionalista que aquella institució va desenvolupar durant els anys de la dictadura de Hoxha. La gran figura de transició és el reconegut novel·lista Ismail Kadaré. Tanmateix, Albània és un país amb una àmplia població a l’exterior, tant d’emigrants i expats com de minories ètniques albaneses, especialment els arbëreshë, a Calàbria i Sicília. Aquestes grans colònies d’albanesos també han generat la seva pròpia literatura, de vegades directament en la llengua dels països d’acollida o bé traduïda de seguida. Alguns dels noms més coneguts són narradores les obres de les quals han evolucionat cap a una literatura de gènere que connecta amb la que es publica a la resta d’Europa.En aquest context, la narradora Lea Ypi ha revolucionat les lletres albaneses amb una primera obra que vincula les temàtiques tradicionals de la novel·la albanesa sobre la fi del règim comunista amb aquelles que se centren en les crisis que ha comportat el nou sistema liberal, del qual Grècia ofereix un petit però significatiu conjunt d’exemples.
Casanellas, Pau: «ETA, the Algerian FLN, and the Strategy of Political Defence between Europe and the Third World, 1950s–1970s», The Historical Journal, 66 (5), 2023, p. 1129-1151. https://doi.org/10.1017/S0018246X23000511
En els darrers anys, bona part de la recerca sobre el llarg 68 ha subratllat la importància de les connexions entre el Primer Món i el Tercer Món. Aquest article pren en compte una d’aquestes històries connectades: la que uneix ETA i el FLN algerià. Més específicament, l’article analitza l’estratègia de defensa política posada en pràctica en alguns dels judicis contra militants d’ETA, així com la seva inspiració en processos previs contra l’FLN.
Casanellas, Pau: «Entre el marxismo y el patriotismo: el independentismo catalán en el ciclo global de violencia política del largo 68», Historia Social, 105, 2023, p. 65-86. https://doi.org/10.70794/hs.103091
L’article analitza les tres principals organitzacions armades sorgides de l’independentisme català que van actuar en el cicle del llarg 68, i ho fa a partir principalment de les publicacions i la documentació que van generar, així com dels relats dels seus militants.
Casanellas, Pau [amb Martínez, Michel eds.]: “L’impacte global de la descolonització: tercermundisme, alliberament nacional i solidaritat transnacional”, Dictatorships & Democracies, 11, 2023. https://doi.org/10.7238/dd.v0i11.422952
El present número monogràfic agrupa diversos estudis sobre la influència del tercermundisme en els nacionalismes subestatals i en els moviments revolucionaris europeus al llarg dels anys seixanta i setanta. El propòsit del dossier és doble. D’una banda, pretén posar el focus en les relacions creuades —no exclusivament unidireccionals— entre la realitat del Tercer Món i els moviments polítics europeus en aquell període. D’altra banda, el dossier es proposa destacar l’entrellaçament entre l’onada descolonitzadora posterior a la Segona Guerra Mundial i el cicle de mobilitzacions associat al 68.
Chen, Chiao-In (amb Del Río Morillas, Miguel Ángel): «La “taiwanización”: Orígenes del nacionalismo taiwanés durante los años setenta del siglo XX», en Tiempo devorado, 2024, p. 4-22. https://doi.org/10.5565/rev/tdevorado.223
El 1971 la República de la Xina governada pel règim dictatorial del Kuomintang (KMT) va perdre la legitimitat de representació internacional de la Xina a l’ONU a mans de la República Popular de la Xina en un nou marc de la Guerra Freda, veient-se forçada a iniciar una sèrie de reformes polítiques vers la seva supervivència i legitimació política com a país i règim polític a Taiwan.
Aparicio Rodríguez, Víctor: «Transición y violencia política: la centralidad de un fenómeno. El caso del PSOE», Vínculos de Historia, 13 (2024), pp. 396-413. https://doi.org/10.18239/vdh_2024.13.20
Aquest article aborda les particularitats del posicionament teòric, el discurs i l’acció política del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) respecte al fenomen de la violència política durant els anys de la Transició a la democràcia. L’objectiu és aprofundir en l’impacte d’aquest fenomen en la societat espanyola dels anys setanta i, en concret, en la cultura política socialista, així com analitzar les conseqüències que aquest impacte va tenir en el propi procés de democratització. Així mateix, es busca plantejar nous enfocaments analítics de la violència política com a fenomen històric, que ajudin a desentrellar les lògiques del seu impacte en les societats contemporànies, és a dir, el seu caràcter performatiu. De la mateixa manera, es pretén subratllar la importància del cicle de violències de la Transició i instar a aprofundir en el seu estudi per completar les anàlisis preexistents sobre cicles anteriors que han estat treballats amb més profusió –Guerra Civil, franquisme, etc–.
Aparicio Rodríguez, Víctor: «Transición española, violencia y cultura(s) política(s)», Segle XX: Revista Catalana d’Història, 16 (2023), pp. 187-210. https://doi.org/10.1344/segleXX2023.16.9
L’article aborda l’impacte de la violència política en determinades cultures polítiques d’esquerra que van ser protagonistes de la Transició: el socialisme, el comunisme i l’esquerra radical. L’objectiu és aprofundir en la transcendència d’aquest fenomen en el procés de canvi polític, el seu caràcter de centralitat i els mecanismes d’operativitat, tant a nivell simbòlic i mnemònic, com a partir de les manifestacions concretes produïdes en aquest període –terrorismes, violències policials, colpisme–. El caràcter performatiu de la violència, que va modular discursos, estratègies i pràctiques polítiques dels subjectes analitzats, va condicionar, en conseqüència, el desenvolupament mateix del procés de democratització i es va convertir en un actor polític de considerable importància que s’ha de calibrar amb més precisió a la hora d’analitzar i explicar la Transició.
Díaz Sánchez, Miguel: «Auxilio Social. Un espacio de trasmisión intergeneracional del compromiso político durante la inmediata posguerra», Historia y Política. Ideas, procesos y movimientos sociales, 52, 2024, pp. 121-154. https://doi.org/10.18042/hp.52.05
Aquest article analitza els compromisos polítics desplegats per algunes dones dins d’Auxili Social, principal institució assistencial del règim franquista durant la immediata postguerra. Se centra, concretament, en els espais de control que aquesta institució va articular entorn de la infància i a les dones complidores del Servei Social de la Dona. També pren com a objecte d’estudi a una dona que va exercir responsabilitats de comandament en la institució: Josefina Sánchez Pedreño, primera delegada provincial d’Auxili Social a la província de Múrcia. Respecte al primer cas, analitza els menjadors infantils instal·lats en la perifèria urbana de la ciutat de Madrid. Veurem com aquests espais van ser proclius per a la transmissió intergeneracional de les diferents cultures polítiques que van conformar la coalició republicana en la Guerra Civil, almenys, durant els primers ressorts de la postguerra; respecte al segon cas, presa com a referència el recorregut biogràfic i polític de Josefina Sánchez Pedreño. L’article defineix el seu compromís polític a la Múrcia dels anys trenta, el qual va derivar des de posicions progressistes a posicionaments feixistes, per a així constatar que les possibilitats de transmissió intergeneracional dels compromisos polítics van estar subjectes a les dinàmiques de gènere imperants en cada cultura política.
Díaz Sánchez, Miguel: «¿Un país sin migrantes? Poder y migraciones interiores en la posguerra española», Historia Social, 107, 2023, pp. 45-64. https://doi.org/10.70794/hs.103371
Les migracions interiors a Espanya han rebut una atenció destacada per part de la historiografia amb l’excepció de les quals van tenir lloc durant la postguerra. Aquest article té com a objectiu aportar coneixement sobre aquest període mitjançant una perspectiva d’anàlisi que integrarà i contextualitzarà les relacions existents entre les migracions interiors i els condicionants polítics, econòmics i socials presents en aquest. En particular s’analitzaran els mecanismes repressius implementats contra la lliure mobilitat de les persones durant aquests anys i les estratègies desenvolupades pels migrants per a fer front a aquestes mecàniques repressives.
Díaz Sánchez, Miguel: «Una colección de huellas. Los orígenes totalitarios del Documento Nacional de Identidad español», Ayer. Revista de Historia Contemporánea, 131, 2023, pp. 245-268. https://doi.org/10.55509/ayer/1496
L’any 2021 commemora el setanta aniversari de la implantació del Document Nacional d’Identitat. Aquest article recorrerà la primera meitat del segle xx per a constatar el seu origen. El seu objectiu és situar-lo dins del context polític, econòmic i social regnant a l’Espanya de postguerra, i, per tant, amb els anys més tenebrosos de la dictadura franquista. Transita els seus recolzes més opacs per a mostrar com va ser concebut sota un plantejament totalitari amb la finalitat d’executar un control social absolut sobre la població espanyola.