Guillermo García Crespo, «La posición ante Europa de la patronal» en Ricardo Martín de la Guardia, Antonio Moreno y Carlos Sanz (eds.), Memoria de Europa. España y la adhesión a las Comunidades Europeas, Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2024, pp. 369-388.
Aquest text examina la postura de l’organització patronal espanyola durant les negociacions d’adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees entre 1979 i 1985. S’analitza com la patronal va jugar un paper clau en el procés d’integració, influenciant tant la política econòmica com les decisions estratègiques del govern. A través de fonts documentals i comunicacions internes, s’exploren les preocupacions dels empresaris respecte a l’obertura de mercats, la competència i l’adaptació de la legislació laboral i fiscal.
Laia Arañó Vega, El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940), Catarroja, Afers, 2024.
El 28 de febrer de 1939, el general Ménard va ordenar la construcció d’un camp de concentració a Agde amb l’objectiu de traslladar-hi refugiats republicans espanyols i alleugerir la pressió sobre els camps del Rosselló. Els primers voluntaris espanyols van iniciar la construcció de tres camps, destacant especialment el conegut com a «camp dels catalans», on la majoria d’interns eren d’origen català. Aquest camp va experimentar un procés de catalanització que el feia únic respecte a altres camps francesos, fomentant un fort sentiment de pertinença i solidaritat entre els interns. Tot i les condicions difícils i la rutina monòtona, la vida cultural, esportiva i social va ser molt activa. El camp d’Agde també evidenciava les tensions i divisions internes entre els exiliats catalans i els procedents de la resta d’Espanya, així com el conflicte polític entre Esquerra Republicana i el PSUC. Així, Agde es va convertir en un reflex de la complexa situació de l’exili català en els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil.
Laia Arañó Vega (amb Garcia Raffi, Josep-Vicent), Memòria entre sorra i filferrades. Els camps de concentració del sud de França, 1939, El Papiol, Efadós, 2024.
Un dibuix global de l’univers concentracionari que es va organitzar al sud de França per tancar els republicans espanyols després de la derrota republicana del 1939. La Retirada és el punt de partida. El pas de la ratlla i la reacció francesa a l’arribada del contingent d’exiliats, que ells titllaven d’espagnols indésirables, donen pas a la descripció de les particularitats de cadascun dels camps que conformaven l’engranatge repressiu concentracionari francès. De la mà de documents inèdits, testimonis fotogràfics i relats en primera persona d’aquells que ho patiren, es descriu el dia a dia en els camps: la subsistència entre les filferrades, la disciplina i vigilància, l’articulació de la resistència de l’individu a través de la cultura i l’educació, com també la militància política i sindical dels interns. El recorregut conclou amb els «Itineraris de l’exili», en què es relata la possible sortida dels camps: des del retorn a Espanya fins als enrolaments a les Companyies de Treballadors Estrangers o els viatges a Amèrica.
Daniel Raya Crespi, «Subjectivitat postal: la correspondència com a font primària per l’estudi de l’experiència bèl·lica dels combatents republicans de la Guerra Civil espanyola» en Marta López Izquierdo y Allison Taillot (eds.), Epistolatrías. Mutaciones contemporáneas y nuevos enfoques de estudio de la carta, Berna, Peter Lang, 2024, pp. 215-234 CAST
Aquest capítol es proposa analitzar el correu dels soldats republicans de la Guerra Civil, per tal d’avaluar les potencialitats i limitacions que tenen les missives dels combatents com a fonts primàries per l’estudi de l’experiència bèl·lica. Amb aquest objectiu, es ponderaran les aportacions de les cartes en els estudis socioculturals de la guerra, parant atenció en dimensions de les vivències dels combatents, tals com les estratègies de supervivència adoptades o les relacions de gènere establertes.
Per llegir aquesta Publicació: Link
Daniel Raya Crespi, ,130 anys de cooperativisme al Berguedà (1881-2011), Manlleu, Publicacions del Museu del Ter, 2024.
Treball que repassa la trajectòria del moviment cooperativista a la comarca del Berguedà des dels seus inicis a finals del segle XIX fins el 2011, moment en què l’última de les cooperatives històriques de la comarca atura la seva activitat.
Per llegir la Publicació: Link
Jordi Sancho Galán, El antifranquismo en la universidad. El protagonismo militante (1956-1977), Madrid, Catarata, 2024.
Aquesta obra ofereix una narració del paper del PSUC en l’àmbit universitari durant la segona meitat de la dictadura franquista. La universitat va ser un dels primers espais d’oposició al franquisme en què el PSUC va aconseguir una presència no només destacable, sinó que ben aviat es va convertir en protagonista i, en anys determinants, també dirigent. A més, explora la història del moviment universitari com un espai i agent col·lectiu d’oposició al règim a través de les vivències dels militants comunistes. Al llarg del llibre, s’examinen les victòries, derrotes, debats, friccions i contradiccions que van sorgir entre ells, mostrant com aquests elements van modelar tant el partit com l’antifranquisme, i com van influir en la societat i en els esdeveniments polítics de les darreres dècades de la dictadura.
Julio Martínez-Cava, Marx está de nuestro lado y no nosotros del lado de Marx. Introducción a Miseria de la teoría, en E. P. Thompson, Miseria de la Teoría, Barcelona, Verso Libros, 2024, pp. 11-42/ [traducció al català: Marx está del costat nostre i no nosaltres del costat de Marx. Introducció a Miseria de la teoría, E. P. Thompson, Miseria de la Teoria, Barcelona, Manifest Llibres, pp. 9-38].
En aquest text d’història intel·lectual es reconstrueix la gènesi i l’estructura de la crítica realitzada per l’historiador E. P. Thompson al marxisme estructuralista representat pel filòsof francès Louis Althusser. El treball presenta una contextualització històrica de l’obra en els debats de la primera i la segona New Left britànica, així com en el marc d’alguns debats marxistes a nivell europeu que permeten situar aquesta intervenció com un punt d’arribada d’una dècada i mitja de discussions.
Carlos Ángel Ordás, “Els orígens i l’eclosió del moviment de l’objecció de consciència”, dins Eva Figueras Ferrer, Josep Font Sentias (eds.), Memòria democràtica i creació artística, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2024, pp. 37-52.
L’organització d’uns campaments clandestins a Castellterçol (Moianès), a la fi de la dècada de 1960, va constituir la llavor de l’objecció de consciència. D’allà en va néixer un moviment que va fer possible allò que semblava utòpic: posar fi a la militarització d’uns anys decisius de la vida dels joves, posant a prova l’exèrcit espanyol i la mateixa dictadura franquista. Aquest llibre rescata de la penombra els inicis de l’objecció de consciència i la seva base social i ideològica, reflexiona sobre la construcció de la memòria social i aporta consideracions i experiències del rol mediador de l’art en els processos de recuperació i de transmissió de la memòria democràtica. Les contribucions que s’hi apleguen són fruit de recerques universitàries multidisciplinàries: de les arts visuals, l’antropologia, les ciències de l’educació, la història i la memòria democràtica. Carlos Ángel Ordás contribueix a aquesta obra amb un capítol de contextualització històrica sobre la resistència al servei militar tant a Europa com a Espanya.
Steven Forti, Democracias en extinción. El espectro de las autocracias electorales, Madrid, Akal, 2024.
En aquest llibre, Steven Forti analitza la crisi de les democràcies liberals en les últimes quatre dècades i l’avanç de les extremes dretes a escala global, prestant particular atenció a la normalització de les forces ultradretanes, la creació de xarxes transnacionals, l’estratègia a escala europea, el procés de radicalització de les dretes tradicionals i el model d’autocràcia electoral aplicat en alguns països en què l’extrema dreta governa, com Hongria.
Steven Forti, “De Berlusconi a Meloni. La memoria del fascismo en la Italia de la Segunda República”, dins Ricardo Martín de la Guardia, Juan Carlos Jiménez Redondo y Cristina Barreiro Gordillo (eds.), La crisis de las democracias liberales. De la marcha sobre Roma al triunfo de Meloni, Madrid, Sílex, 2024, pp. 133-162.
En aquest capítol, Steven Forti presenta una visió panoràmica de com s’ha abordat la memòria del feixisme a la Itàlia de la Segona República, és a dir entre principis dels anys noranta i l’actualitat. Particular atenció es presta a la banalització del feixisme i l’atac al paradigma antifeixista portats endavant per part dels governs de Berlusconi des de 1994 i la gradual radicalització de la dreta fins als temps de l’executiu de Giorgia Meloni.
Carme Molinero i Pere Ysàs (Eds.), Las derechas europeas en un mundo en transformación (1970-2000), Granada, Comares, 2024.
Las derechas europeas en un mundo en transformación (1970-2000) analitza la trajectòria dels principals partits polítics conservadors en les tres democràcies continentals més importants, Alemanya, França i Itàlia, i en els dos països ibèrics, Portugal i Espanya, que van deixar enrere dues dictadures de llarga durada. El nou escenari internacional configurat des de finals dels anys setanta –“revolució conservadora”, esgotament de l’onada del “llarg 68” i la crisi i fallida bloc soviètic- fa influir decisivament però també les cultures i tradicions polítiques de cada país. En el volum hi participen els membres del CEDID Alfonso Botti, Manuel Loff, Carme Molinero, Steven Forti i Pere Ysàs.
Més informació: https://www.comares.com/media/comares/files/toc-158082.pdf
Pere Ysàs, “La izquierda y la memoria del franquismo en la transición a la democracia”, dins Adeline Chainais, Florence Belmonte (eds.), La memoria rebelde. El siglo XX español a la luz de los valores democráticos (1931-2013), Montpeller, Presses Universitaires de la Méditerranée – PULM, 2024, pp. 39-50.
Novembre de 1975, amb el funeral de Francisco Franco a la Vall dels Caiguts, s’obre per a Espanya una nova fase històrica. No obstant això, les consignes són estrictes: es prohibeix retransmetre les salutacions i les cançons feixistes, i comentar que la construcció del santuari va costar la vida a centenars de presos republicans. Si bé el llegat és obviament onerós, l’Espanya postfranquista en embrió, en prendre en consideració la pluralitat de sensibilitats polítiques que de fet conformen el país, aconsegueix realitzar una transició durant molt de temps valorada com un model polític. No obstant això, en donar-li l’esquena al seu passat polític recent, la classe política dominant crea una situació humana complexa amb una part de la societat implícitament convidada a silenciar els seus múltiples sofriments i el sentiment d’injustícia que els acompanya, mentre l’altra es deslliura de tot examen autocrític, de tota responsabilitat política davant la nació i la Història. Aquest llibre proposa una lectura del passat recent d’Espanya distant de la promoguda per la història oficial tant del franquisme com de la Transició. Pere Ysàs contribueix a aquesta obra amb un capítol sobre la complexa relació entre l’esquerra i la memòria al llarg de la Transició.
Francesc Vilanova, Catalans del 1939. Les dretes catalanes en temps dels feixismes europeus, Barcelona, La Campana, 2024.
L’any 1939 la societat catalana va quedar dividida profundament: els que van haver de marxar, els derrotats que es van quedar i els que van guanyar. L’experiència de la guerra i de l’explosió revolucionària pot explicar la motivació dels catalans franquistes per saltar al bàndol del feixisme catòlic espanyol, però es queda curta a l’hora de retratar alguns dels catalans del 1939. Per tenir el quadre complet, cal buscar factors com la fascinació pel feixisme italià, el sentiment antidemocràtic i antiliberal, el reconeixement de la renaixença alemanya de la mà del nazisme o la por a la revolta social, que des de molt abans de l’estiu del 1936 van seduir les dretes clàssiques i les van empènyer cap als feixismes europeus.
Quan es van feixistitzar les dretes catalanes com en altres llocs d’Europa? Perquè de feixistes catalans n’hi va haver. Aquest llibre en recull uns quants exemples, amb noms i cognoms, càrrecs i vileses diverses. Uns volien el retorn a un passat d’ordre i seguretat; altres aspiraven a una carrera pública; altres creien en els nous temps feixistes i en les seves dimensions nacionalistes i imperialistes. Tots compartien elements del programa, però a la vegada tenien visions de futur diferents.
A cavall entre la història i la memòria, amb una important recerca documental que permet constatar que el pas del temps no esborra el que s’ha dit, fet i escrit, aquest llibre ofereix un retrat polític, cultural i intel·lectual demolidor dels primers anys quaranta a Catalunya i mostra amb rigor com els feixismes europeus van impregnar -aquí també- persones i institucions.
Francesc Xavier Vall i Solaz, Humbert Pardellans (1914-1968). Del vitalisme relativista a l’existencialisme neorealista, Maó, Punctum, 2024.
Humbert Pardellans i Sala, si bé va néixer a Sitges el 1914, es va criar a Vilanova i la Geltrú, on, ajudant el pare adoptiu, va fer de fotògraf. Aquest ofici en va afavorir la plasticitat de l’obra literària. Tot i haver-se vinculat a l’anarquisme, es va afiliar a Estat Català i, lluitant en les seves milícies des del Desembarcament de Mallorca, va esdevenir oficial. Capturat al final de la Guerra Civil, va ser reclòs, entre altres centres, al camp de concentració de Sant Marcos (Lleó) i a les presons barcelonines de Sant Elies i la Model. En ser alliberat, va participar en la lluita clandestina en el Front Nacional de Catalunya, a conseqüència de la qual es va haver de refugiar a París. En aquesta ciutat, va fer de professor de llengua i literatura castellanes al Lycée Carnot i a l’École Berlitz, va divulgar aquestes matèries en diverses publicacions, va ser un dels principals redactors d’Estat Català, va dirigir Recull Literari, va col·laborar en altres revistes (algunes sud-americanes) i va projectar col·leccions de diversos gèneres. Establert a Portvendres des del 1965, va treballar per a editorials barcelonines com a traductor i corrector. A més de conrear ocasionalment el teatre i la poesia, va escriure articles sobre variades matèries i narracions en què va aplicar les seves teories sobre el simbolisme fenomenològic: Dotze hores (1955), aplec de relats cosmopolites, i «Proposició per a un conte o una novel·la» (1956). Es va formar en el vitalisme relativista dels anys trenta, que a la postguerra va assimilar a l’existencialisme, expressant-lo de manera, en part, neorealista. En el curs d’un dels nombrosos viatges arreu del món, va morir a Jaca el 1968, a causa d’un accident automobilístic.
David Ballester, Una historia de la policía española. De los grises y Conesa a los azules y Villarejo, Barcelona, Pasado & Presente , 2024.
La primera història de la policia estatal espanyola des del franquisme fins avui no escrita per un membre del cos. Una anàlisi històrica rigorosa dels problemes endèmics que arrosseguen els cossos de seguretat de l’estat des del franquisme, passant per la guerra bruta contra ETA, les cloaques de l’Estat i la pràctica de la tortura des de la fi de la guerra civil fins als nostres dies.
Victor Aparicio Rodríguez (coord.), Violencias políticas en la Transición española, Madrid, Catarata, 2024.
La violència va ser un actor principal de la transició a la democràcia. L’herència del franquisme va ser també una policia descontrolada, una guerra bruta i diversos terrorismes, destacant ETA sobre tots ells. Aquesta herència s’enquistaria i agreujaria durant el canvi polític, un moment incert que es va convertir en l’escenari perquè tots aquests agents tractessin d’influir sobre el procés democratitzador, obstaculitzant-lo o fent-lo impossible. És necessari continuar completant el nostre coneixement sobre aquest fenomen, comprendre els seus orígens, desenvolupaments i conseqüències, calibrar amb major precisió el seu impacte. També les víctimes i les memòries d’aquell temps, fins i tot sent fart diferents per la intenció dels seus respectius victimaris, necessiten ser abordades en conjunt, des d’una política pública de veritat, justícia i reparació compartida.
Víctor Aparicio és doctor en Història Contemporània per la Universitat del País Basc i autor de La Transición. Discursos y prácticas del PSOE y el PCE (1975-1982).
Laia Arañó Vega, El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940), Afers, 2024.
El 28 de febrer de 1939, el general Ménard, al càrrec de tots els camps francesos, notificava al prefecte del departament de l’Hérault la decisió de la ubicació i construcció a Agde d’un camp de concentració amb l’objectiu de traslladar-hi fins a 25.000 refugiats republicans tancats als camps de les platges del Rosselló i alleugerir la càrrega econòmica que el departament dels Pirineus Orientals estaven assumint des de la seva arribada. Unes setmanes més tard, arribaren els primers voluntaris espanyols que, dirigits per dues companyies d’enginyers procedents del camp de Saint-Cyprien, començaren a construir el camp 1 i el 2 i poc més tard el 3, el qual es coneixeria com a «camp dels catalans», on la majoria d’interns era d’origen català. Aquest camp va viure un procés de «catalanització» que el va fer diferent a la resta de camps del sistema concentracionari francès, on el sentiment de pertinença, de formar part del col·lectiu català a l’exili, va ser decisiu per a la supervivència concentracionària dins la quotidianitat viscuda entre filats. Igualment, un altre fet singular fou la vitalitat del camp. Si bé la monotonia era una característica de la vida concentracionària, hi hagué una intensa activitat social, cultural, esportiva i musical. No obstant això, l’existència del camp, així com les activitats que s’hi dugueren a terme, il·lustren un dels fenòmens fonamentals de l’exili de 1939: la profunda divisió entre la majoria d’exiliats catalans i aquells provinents de la resta d’Espanya; una divisió que s’expressa en tots els àmbits possibles: el polític, el cultural, i el dels refugiats als camps, i Agde n’és l’exemple principal. Així mateix, es va evidenciar la ruptura gairebé irreversible entre el món republicà català (representat majoritàriament per Esquerra Republicana) i els comunistes (el PSUC). Agde exemplificava la complexa organització de l’exili català en els anys immediatament posteriors a la derrota de 1939.
Vilanova, Francesc: «El primer franquismo: la nación, definitivamente, el aplastamiento de las periferias nacionales», dins Xavier Domènech Sampere (coord..), El Estado y las dinámicas nacionales en España (1931-1983), Madrid, Akal, 2024, pp. 93-109.
Anàlisi del procés de nacionalització forçada i radical que el feixisme catòlic espanyol va imposar a partir de 1936 i, sobretot, un cop acabada la guerra. Aquesta voluntat de culminar la nació española (mancada des del segle XIX), es va abatre amb una fúria desconeguda fins aleshores sobre les nacions perifèriques d’Espanya, el País Basc i, sobretot, Catalunya.
Casanellas, Pau, et al. (eds.): IV Col·loqui Internacional sobre Violència Política al Segle XX, Memorial Democràtic, Barcelona, 2024. https://memoria.gencat.cat/web/.content/00_publicacions/MD/documents/IV-Colloqui-Internacional-sobreViolencia-Politica-al-Segle-XX-Memorial-democratic_sencer.pdf
Aquesta publicació és el resultat del congrés que, amb el mateix nom que la publicació, va celebrar-se el 16 i 17 de juny de 2023 a la seu de CCOO a Barcelona. Les aportacions d’aquestes jornades representen una notable contribució a l’estudi i a la difusió d’aquest àmbit de coneixement. A la vegada, la publicació esdevindrà un referent internacional per l’estudi de les maneres d’exercir la violència política durant el segle XX.
Marín, Martí: «Una visió panoràmica de la repercussió de les migracions a Catalunya durant la postguerra», dins Jordi Font i Imma Boj (eds.), Memòries del treball i de la immigració a Catalunya, 1939-2023, Memorial Democràtic / Generalitat de Catalunya, 2024, p.11-28.
Recapitulació a partir de la recerca recent sobre la qüestió de les migracions interiors vers Catalunya, les polítiques migratòries adoptades i les seves conseqüències a curt i a llarga termini.
Bordetas Jiménez, Ivan: «La construcción de la disidencia vecinal durante el franquismo: espacio, clase y género, 1939-1969», dins Javier Rodríguez González, Beatriz García Prieto, María Luisa Alvite Díez (eds.), La dictadura franquista. Estudios temáticos y perspectivas multidisciplinares, Gijón, Trea, 2024, pp. 551-567.
El text analitza les xarxes relacionals que es van articular als barris i suburbis de les àrees metropolitanes de les principals ciutats de l’estat espanyol des de la immediata postguerra per tal d’entendre com l’espai, la classe i el gènere representaren elements clau en la seva conformació i, en segona instància, en l’emergència de la protesta veïnal.
Bordetas Jiménez, Ivan: «Sociabilitats i noves formes polítiques arran del fenomen migratori: El moviment veïnal durant el franquisme i la transició», dins Jordi Font Agulló, Imma Boj (eds.), Memòries del treball i de la immigració a Catalunya, 1939-2023. A propòsit d’Els altres catalans, de Paco Candel, Barcelona, Memorial Democràtic. Generalitat de Catalunya, 2024, pp. 67-94.
El text analitza l’impacte de les migracions interiors durant la postguerra en la construcció del moviment veïnal a partir de l’anàlisi de les diverses formes de socialització i sociabilitat que s’articularen als barris de les principals ciutats catalanes durant la dictadura franquista.
Chen, Chiao-In: «Les guerres de la memòria i la seva repercussió política en el present: Japó i Corea», dins Jordi Font Agulló, Maximiliano Fuentes Cordera y Miquel Aguirre Oliveras (eds.) El temps de la Memòria i el Temps de la Història. La governança dels passats traumàtics. Vol. 14, Barcelona, Memorial Democràtic. Generalitat de Catalunya, 2024, pp. 81-98.
A la regió de l’Àsia Oriental, les conseqüències del colonialisme japonès i les atrocitats comeses per l’imperi japonès durant la segona guerra sinojaponesa (1931-1945) continuen estan presents en la política actual. Si volem entendre la memòria traumàtica de la guerra, hauríem d’entendre la guerra freda en la regió.
Alarcón-Jiménez, Ana María (amb Jiménez-Pasalodos, Raquel i Díaz-Andreu, Margarita): «Ethnohistorical Sources in Archaeoacoustics Research: A Case Study from South-Central California», dins Margarita Díaz-Andreu i Neemías Santos da Rosa (eds.): Exploring Ancient Sounds and Places. Theoretical and Methodological Approaches to Archaeoacoustic, Londres, Oxbow, 2024, pp. 141-158.
Aquest article explora l’ús de dades etnohistòriques per comprendre el món acústic i sonor dels jaciments d’art rupestre. Es presenta una discussió sobre les complexitats d’utilitzar documents etnohistòrics en l’estudi de l’art rupestre i l’arqueoacústica, utilitzant l’art rupestre dels Yokuts com a cas d’estudi. L’anàlisi segueix cinc línies d’evidència: la col·locació de l’art rupestre, primer, en paisatges sonors i, segon, en llocs amb acústiques “especials”; la representació de pràctiques musicals i instruments productors de so; l’evidència d’instruments musicals en el període estudiat i, finalment, la producció d’art rupestre a prop o sobre litòfons. Es conclou que una lectura crítica de les fonts etnohistòriques pot revelar insuficiències conceptuals a l’hora d’abordar la comprensió cultural del so en altres cultures i pot ajudar a formular preguntes d’investigació en el treball de camp. Finalment, l’anàlisi de les fonts etnohistòriques fa que els arqueoacusticians que duen a terme treballs de camp siguin conscients de possibles jaciments i línies d’investigació que podrien ser sensibles i/o restringides a certs membres de la societat implicada.
Aparicio Rodríguez, Víctor: «¿Arroja la bomba? Anarquismo y violencia política en la España de los setenta», dins Mónica Fernández Amador, Dario Migliucci y Adrian Florin Tudorica (eds.): Política, sociedad y violencia en la Transición a la democracia, Madrid, Sílex, 2024, pp. 22-39.
L’article aprofundeix en les característiques de la cultura política llibertària pel que fa a la seva relació amb la violència política a l’Espanya dels anys setanta. S’hi analitzen, per a això, els discursos i els debats interns de les diferents organitzacions anarquistes del període, així com les expressions violentes que van sorgir del moviment llibertari, i el posicionament del conjunt d’aquests grups sobre el fenomen general de la violència política durant el Tardofranquisme i la Transició.
Díaz Sánchez, Miguel: Fronteras de papel. Franquismo y migración interior en la posguerra española (1939-1957), València, Publicacions de la Universitat de València, 2024.
La importància d’aquest treball resideix en la seva anàlisi de les migracions interiors esdevingudes a Espanya durant el període autàrquic de la dictadura franquista, uns anys escassament considerats fins al moment per la historiografia i la demografia històrica, entre altres ciències socials i humanes. Estableix els paràmetres restrictius de la governança migratòria interior assumida pel règim franquista durant aquests anys, prenent una especial consideració per les normatives restrictives implementades respecte a la mobilitat de la persones i a les qüestions adscrites al treball, l’habitatge i el proveïment alimentari, les quals van ocasionar importants bosses de marginalitat en les grans ciutats que van comportar la deportació de centenars de milers de persones migrants cap a les seves localitats d’origen.
Díaz Sánchez, Miguel: «Cuerpos nómadas. Vulnerabilidad y biopolítica en las migraciones de la posguerra española», en Mónica Moreno y Melissa Lecointre (eds.): Cuerpos, transgresiones y representaciones en la España de los siglos XIX y XX. Espacios intermedios y transnacionales, Madrid, Sílex, 2024, pp. 83-118.
El treball presenta com a novetat l’aplicació del concepte foucaultiano de biopoder en l’estudi de les migracions internes espanyoles de la postguerra, evidenciant com les polítiques restrictives aplicades a l’emigració per part del poder franquista van estar destinades a desincentivar les migracions a través del “càstig corporal” en qüestions tan summament importants per a la supervivència com l’accés al racionament alimentari, el treball o la disponibilitat residencial en les principals conques immigratòries del país. També utilitza el concepte de vulnerabilitat seguint els preceptes de Judith Butler, en considerar que malgrat les restriccions assenyalades, l’enorme mobilitat cap a les grans i mitjanes ciutats constatada durant aquests anys es pot explicar considerant que les persones migrants van transformar la seva vulnerabilitat en resistència i/o resiliència cap a les polítiques migratòries del règim, secundant-se per a això en els subterfugis que va oferir l’economia submergida i el suport de les persones migrants emigrades a les ciutats amb anterioritat (xarxes migratòries).