Carlos Ángel Ordás, “Els orígens i l’eclosió del moviment de l’objecció de consciència”, dins Eva Figueras Ferrer, Josep Font Sentias (eds.), Memòria democràtica i creació artística, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2024, pp. 37-52.
L’organització d’uns campaments clandestins a Castellterçol (Moianès), a la fi de la dècada de 1960, va constituir la llavor de l’objecció de consciència. D’allà en va néixer un moviment que va fer possible allò que semblava utòpic: posar fi a la militarització d’uns anys decisius de la vida dels joves, posant a prova l’exèrcit espanyol i la mateixa dictadura franquista. Aquest llibre rescata de la penombra els inicis de l’objecció de consciència i la seva base social i ideològica, reflexiona sobre la construcció de la memòria social i aporta consideracions i experiències del rol mediador de l’art en els processos de recuperació i de transmissió de la memòria democràtica. Les contribucions que s’hi apleguen són fruit de recerques universitàries multidisciplinàries: de les arts visuals, l’antropologia, les ciències de l’educació, la història i la memòria democràtica. Carlos Ángel Ordás contribueix a aquesta obra amb un capítol de contextualització històrica sobre la resistència al servei militar tant a Europa com a Espanya.
Steven Forti, Democracias en extinción. El espectro de las autocracias electorales, Madrid, Akal, 2024.
En aquest llibre, Steven Forti analitza la crisi de les democràcies liberals en les últimes quatre dècades i l’avanç de les extremes dretes a escala global, prestant particular atenció a la normalització de les forces ultradretanes, la creació de xarxes transnacionals, l’estratègia a escala europea, el procés de radicalització de les dretes tradicionals i el model d’autocràcia electoral aplicat en alguns països en què l’extrema dreta governa, com Hongria.
Steven Forti, “De Berlusconi a Meloni. La memoria del fascismo en la Italia de la Segunda República”, dins Ricardo Martín de la Guardia, Juan Carlos Jiménez Redondo y Cristina Barreiro Gordillo (eds.), La crisis de las democracias liberales. De la marcha sobre Roma al triunfo de Meloni, Madrid, Sílex, 2024, pp. 133-162.
En aquest capítol, Steven Forti presenta una visió panoràmica de com s’ha abordat la memòria del feixisme a la Itàlia de la Segona República, és a dir entre principis dels anys noranta i l’actualitat. Particular atenció es presta a la banalització del feixisme i l’atac al paradigma antifeixista portats endavant per part dels governs de Berlusconi des de 1994 i la gradual radicalització de la dreta fins als temps de l’executiu de Giorgia Meloni.
Carme Molinero i Pere Ysàs (Eds.), Las derechas europeas en un mundo en transformación (1970-2000), Granada, Comares, 2024.
Las derechas europeas en un mundo en transformación (1970-2000) analitza la trajectòria dels principals partits polítics conservadors en les tres democràcies continentals més importants, Alemanya, França i Itàlia, i en els dos països ibèrics, Portugal i Espanya, que van deixar enrere dues dictadures de llarga durada. El nou escenari internacional configurat des de finals dels anys setanta –“revolució conservadora”, esgotament de l’onada del “llarg 68” i la crisi i fallida bloc soviètic- fa influir decisivament però també les cultures i tradicions polítiques de cada país. En el volum hi participen els membres del CEDID Alfonso Botti, Manuel Loff, Carme Molinero, Steven Forti i Pere Ysàs.
Més informació: https://www.comares.com/media/comares/files/toc-158082.pdf
Pere Ysàs, “La izquierda y la memoria del franquismo en la transición a la democracia”, dins Adeline Chainais, Florence Belmonte (eds.), La memoria rebelde. El siglo XX español a la luz de los valores democráticos (1931-2013), Montpeller, Presses Universitaires de la Méditerranée – PULM, 2024, pp. 39-50.
Novembre de 1975, amb el funeral de Francisco Franco a la Vall dels Caiguts, s’obre per a Espanya una nova fase històrica. No obstant això, les consignes són estrictes: es prohibeix retransmetre les salutacions i les cançons feixistes, i comentar que la construcció del santuari va costar la vida a centenars de presos republicans. Si bé el llegat és obviament onerós, l’Espanya postfranquista en embrió, en prendre en consideració la pluralitat de sensibilitats polítiques que de fet conformen el país, aconsegueix realitzar una transició durant molt de temps valorada com un model polític. No obstant això, en donar-li l’esquena al seu passat polític recent, la classe política dominant crea una situació humana complexa amb una part de la societat implícitament convidada a silenciar els seus múltiples sofriments i el sentiment d’injustícia que els acompanya, mentre l’altra es deslliura de tot examen autocrític, de tota responsabilitat política davant la nació i la Història. Aquest llibre proposa una lectura del passat recent d’Espanya distant de la promoguda per la història oficial tant del franquisme com de la Transició. Pere Ysàs contribueix a aquesta obra amb un capítol sobre la complexa relació entre l’esquerra i la memòria al llarg de la Transició.
Francesc Vilanova, Catalans del 1939. Les dretes catalanes en temps dels feixismes europeus, Barcelona, La Campana, 2024.
L’any 1939 la societat catalana va quedar dividida profundament: els que van haver de marxar, els derrotats que es van quedar i els que van guanyar. L’experiència de la guerra i de l’explosió revolucionària pot explicar la motivació dels catalans franquistes per saltar al bàndol del feixisme catòlic espanyol, però es queda curta a l’hora de retratar alguns dels catalans del 1939. Per tenir el quadre complet, cal buscar factors com la fascinació pel feixisme italià, el sentiment antidemocràtic i antiliberal, el reconeixement de la renaixença alemanya de la mà del nazisme o la por a la revolta social, que des de molt abans de l’estiu del 1936 van seduir les dretes clàssiques i les van empènyer cap als feixismes europeus.
Quan es van feixistitzar les dretes catalanes com en altres llocs d’Europa? Perquè de feixistes catalans n’hi va haver. Aquest llibre en recull uns quants exemples, amb noms i cognoms, càrrecs i vileses diverses. Uns volien el retorn a un passat d’ordre i seguretat; altres aspiraven a una carrera pública; altres creien en els nous temps feixistes i en les seves dimensions nacionalistes i imperialistes. Tots compartien elements del programa, però a la vegada tenien visions de futur diferents.
A cavall entre la història i la memòria, amb una important recerca documental que permet constatar que el pas del temps no esborra el que s’ha dit, fet i escrit, aquest llibre ofereix un retrat polític, cultural i intel·lectual demolidor dels primers anys quaranta a Catalunya i mostra amb rigor com els feixismes europeus van impregnar -aquí també- persones i institucions.
Francesc Xavier Vall i Solaz, Humbert Pardellans (1914-1968). Del vitalisme relativista a l’existencialisme neorealista, Maó, Punctum, 2024.
Humbert Pardellans i Sala, si bé va néixer a Sitges el 1914, es va criar a Vilanova i la Geltrú, on, ajudant el pare adoptiu, va fer de fotògraf. Aquest ofici en va afavorir la plasticitat de l’obra literària. Tot i haver-se vinculat a l’anarquisme, es va afiliar a Estat Català i, lluitant en les seves milícies des del Desembarcament de Mallorca, va esdevenir oficial. Capturat al final de la Guerra Civil, va ser reclòs, entre altres centres, al camp de concentració de Sant Marcos (Lleó) i a les presons barcelonines de Sant Elies i la Model. En ser alliberat, va participar en la lluita clandestina en el Front Nacional de Catalunya, a conseqüència de la qual es va haver de refugiar a París. En aquesta ciutat, va fer de professor de llengua i literatura castellanes al Lycée Carnot i a l’École Berlitz, va divulgar aquestes matèries en diverses publicacions, va ser un dels principals redactors d’Estat Català, va dirigir Recull Literari, va col·laborar en altres revistes (algunes sud-americanes) i va projectar col·leccions de diversos gèneres. Establert a Portvendres des del 1965, va treballar per a editorials barcelonines com a traductor i corrector. A més de conrear ocasionalment el teatre i la poesia, va escriure articles sobre variades matèries i narracions en què va aplicar les seves teories sobre el simbolisme fenomenològic: Dotze hores (1955), aplec de relats cosmopolites, i «Proposició per a un conte o una novel·la» (1956). Es va formar en el vitalisme relativista dels anys trenta, que a la postguerra va assimilar a l’existencialisme, expressant-lo de manera, en part, neorealista. En el curs d’un dels nombrosos viatges arreu del món, va morir a Jaca el 1968, a causa d’un accident automobilístic.
David Ballester, Una historia de la policía española. De los grises y Conesa a los azules y Villarejo, Barcelona, Pasado & Presente , 2024.
La primera història de la policia estatal espanyola des del franquisme fins avui no escrita per un membre del cos. Una anàlisi històrica rigorosa dels problemes endèmics que arrosseguen els cossos de seguretat de l’estat des del franquisme, passant per la guerra bruta contra ETA, les cloaques de l’Estat i la pràctica de la tortura des de la fi de la guerra civil fins als nostres dies.
Victor Aparicio Rodríguez (coord.), Violencias políticas en la Transición española, Madrid, Catarata, 2024.
La violència va ser un actor principal de la transició a la democràcia. L’herència del franquisme va ser també una policia descontrolada, una guerra bruta i diversos terrorismes, destacant ETA sobre tots ells. Aquesta herència s’enquistaria i agreujaria durant el canvi polític, un moment incert que es va convertir en l’escenari perquè tots aquests agents tractessin d’influir sobre el procés democratitzador, obstaculitzant-lo o fent-lo impossible. És necessari continuar completant el nostre coneixement sobre aquest fenomen, comprendre els seus orígens, desenvolupaments i conseqüències, calibrar amb major precisió el seu impacte. També les víctimes i les memòries d’aquell temps, fins i tot sent fart diferents per la intenció dels seus respectius victimaris, necessiten ser abordades en conjunt, des d’una política pública de veritat, justícia i reparació compartida.
Víctor Aparicio és doctor en Història Contemporània per la Universitat del País Basc i autor de La Transición. Discursos y prácticas del PSOE y el PCE (1975-1982).
Laia Arañó Vega, El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940), Afers, 2024.
El 28 de febrer de 1939, el general Ménard, al càrrec de tots els camps francesos, notificava al prefecte del departament de l’Hérault la decisió de la ubicació i construcció a Agde d’un camp de concentració amb l’objectiu de traslladar-hi fins a 25.000 refugiats republicans tancats als camps de les platges del Rosselló i alleugerir la càrrega econòmica que el departament dels Pirineus Orientals estaven assumint des de la seva arribada. Unes setmanes més tard, arribaren els primers voluntaris espanyols que, dirigits per dues companyies d’enginyers procedents del camp de Saint-Cyprien, començaren a construir el camp 1 i el 2 i poc més tard el 3, el qual es coneixeria com a «camp dels catalans», on la majoria d’interns era d’origen català. Aquest camp va viure un procés de «catalanització» que el va fer diferent a la resta de camps del sistema concentracionari francès, on el sentiment de pertinença, de formar part del col·lectiu català a l’exili, va ser decisiu per a la supervivència concentracionària dins la quotidianitat viscuda entre filats. Igualment, un altre fet singular fou la vitalitat del camp. Si bé la monotonia era una característica de la vida concentracionària, hi hagué una intensa activitat social, cultural, esportiva i musical. No obstant això, l’existència del camp, així com les activitats que s’hi dugueren a terme, il·lustren un dels fenòmens fonamentals de l’exili de 1939: la profunda divisió entre la majoria d’exiliats catalans i aquells provinents de la resta d’Espanya; una divisió que s’expressa en tots els àmbits possibles: el polític, el cultural, i el dels refugiats als camps, i Agde n’és l’exemple principal. Així mateix, es va evidenciar la ruptura gairebé irreversible entre el món republicà català (representat majoritàriament per Esquerra Republicana) i els comunistes (el PSUC). Agde exemplificava la complexa organització de l’exili català en els anys immediatament posteriors a la derrota de 1939.
Vilanova, Francesc: «El primer franquismo: la nación, definitivamente, el aplastamiento de las periferias nacionales», dins Xavier Domènech Sampere (coord..), El Estado y las dinámicas nacionales en España (1931-1983), Madrid, Akal, 2024, pp. 93-109.
Anàlisi del procés de nacionalització forçada i radical que el feixisme catòlic espanyol va imposar a partir de 1936 i, sobretot, un cop acabada la guerra. Aquesta voluntat de culminar la nació española (mancada des del segle XIX), es va abatre amb una fúria desconeguda fins aleshores sobre les nacions perifèriques d’Espanya, el País Basc i, sobretot, Catalunya.
Casanellas, Pau, et al. (eds.): IV Col·loqui Internacional sobre Violència Política al Segle XX, Memorial Democràtic, Barcelona, 2024. https://memoria.gencat.cat/web/.content/00_publicacions/MD/documents/IV-Colloqui-Internacional-sobreViolencia-Politica-al-Segle-XX-Memorial-democratic_sencer.pdf
Aquesta publicació és el resultat del congrés que, amb el mateix nom que la publicació, va celebrar-se el 16 i 17 de juny de 2023 a la seu de CCOO a Barcelona. Les aportacions d’aquestes jornades representen una notable contribució a l’estudi i a la difusió d’aquest àmbit de coneixement. A la vegada, la publicació esdevindrà un referent internacional per l’estudi de les maneres d’exercir la violència política durant el segle XX.