Mireia Capdevila, «Barcelona, 1939: De la ocupación a la resignificación del espacio público, 1939», en Luis Enrique Otero Carvajal y Jaume Claret (eds.): El gran retroceso. La dictadura franquista, 1939-1953, Madrid, La Catarata, 2025, pp. 199-227.
Amb la caiguda de la ciutat de Barcelona en mans franquistes el 26 de gener de 1939, la Nova Espanya del general Francisco Franco encarrilava el darrer tram de la guerra civil. Catalunya s’ensorrava davant les forces nacionals i Barcelona passava a estar controlada per la nova jerarquia militar i política afí al règim. Amb ella, la ciutat seria recuperada i començaria un procés de resignificació per esborrar i oblidar el passat roig, democràtic i catalanista.
Laia Arañó Vega, Agde. Le camp des catalans, Perpinyà, Trabucaire, 2025.
L’any 1939 es va crear el camp de concentració d’Agde per allotjar els refugiats republicans espanyols que fugien de la Guerra Civil, amb l’objectiu de descongestionar els ubicats uns mesos abans a les platges del Rosselló. Construït amb l’ajuda de voluntaris espanyols i tècnics francesos, un dels tres camps —el conegut com a «camp dels catalans»— va formar una comunitat molt cohesionada i amb una identitat cultural forta. Tot i la duresa de la situació, els interns van organitzar activitats que ajudaven a mantenir l’esperit col·lectiu i la solidaritat. Tanmateix, Agde també va posar de manifest les divisions internes entre els exiliats, especialment entre catalans i altres republicans espanyols, així com entre diferents corrents polítics, com Esquerra Republicana i PSUC. Aquestes tensions van influir en la vida i l’organització de l’exili català durant els anys posteriors a la guerra.
Molinero, Carme: «El régimen franquista: supervivencia, adaptación y crisis» dins François Godicheau, Jorge Marco (Eds.): El franquismo. Anatomía de una dictadura (1936-1977), Granada, Comares, 2025, pp. 1-17.
El capítol constitueix el text inicial del volum amb l’objectiu d’oferir una visió global de la trajectòria del règim franquista atenent als elements considerats fonamental per definir les seves característiques: la ubicació del règim en l’escenari internacional, l’impacte social de les polítiques desenvolupades per la dictadura i els instruments del què es va dotar per assegurar el control social durant gairebé quatre dècades. El franquisme va tenir la capacitat de sobreviure sense canviar trets fonamentals del seu disseny institucional per la seva capacitat d’adaptació al nou escenari internacional de la guerra freda. Tanmateix la rearticulació de la societat civil va incidir en la crisi de la dictadura a la dècada dels setanta i va impedir el seu manteniment a la mort de Franco.
Ysàs, Pere: «Disentimiento, reformismo y continuidad. Hacia el final de la dictadura», dins François Godicheau, Jorge Marco (eds.): El franquismo. Anatomía de una dictadura (1936-1977), Granada, Comares, 2025, pp. 243-253.
Aquest capítol s’ocupa de les temptatives de la dictadura franquista per fer front a la creixent mobilització social antifranquista, amb propostes “aperturistes”, que van fracassar una darrera l`altre, i alhora, amb una repressió continuada, amb episodis molt violents i clarament contraproduents per el règim. L’objectiu d’assegurar la continuïtat de la dictadura va fracassar obrint la porta a un procés complex i conflictiu de transició a la democràcia.
Casanellas, Pau: «Los proyectos nacionales en España, entre franquismo y antifranquismo: nacionalización negativa y reafirmación de los nacionalismos subestatales», dins Xavier Domènech (ed.), El Estado y las dinámicas nacionales en España (1931-1983), Madrid, Akal, 2025, p. 111-142.
La tesi defensada en aquest capítol és que la temptativa nacionalitzadora del franquisme, malgrat constituir el més ampli i profund intent en aquest sentit de la història contemporània espanyola, no va aconseguir plenament els seus objectius, o no almenys en aquells territoris on la identitat espanyola estava en disputa amb altres. L’explicació d’aquest fracàs relatiu cal buscar-la principalment en la interacció, a partir dels anys seixanta, entre el projecte nacionalitzador del règim i el dels nacionalismes subestatals, que van ser capaços d’imbricar les seves reivindicacions amb les de l’antifranquisme.
Domènech Sampere, Xavier: Class Struggle, Dictatorship and Democracy. How the Common People Defeated Francoism (1939-1979), New York, Routledge, 2025.
Aquesta és la història dels factors claus per entendre el pas de la dictadura a la democràcia a Espanya a la segona meitat del segle XX. La trama de fons d’aquest llibre són les experiències dels treballadors i les treballadores que van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van preservar i van construir un món de valors propis i van desplegar formes de lluites que van transformar la vida de la gent. En definitiva, una experiència de resistència i conflictivitat que va suposar el desafiament principal a la dictadura a Espanya. El franquisme va néixer per acabar amb la lluita de classes, però aquesta va impregnar tot el seu desenvolupament i en ella es troba la clau de la fi de la dictadura i les característiques que va prendre la democràcia a Espanya. Per això, aquest llibre es mou en la tensió entre treballadors i empresaris, avançant cap a una nova comprensió del canvi polític en termes de lluita de posicions i moviments, de crisi i rearticulació de les hegemonies. Una obra que aporta noves claus per entendre tant el funcionament de la dictadura com els fonaments de la democràcia a Espanya.
Domènech Sampere, Xavier: «Razones de la plurinacionalidad en España. Una interpretación», dins Xavier Domènech Sampere (dir.): El Estado y las dinámicas nacionales en España (1931-1983), Madrid, Akal, 2025, pp. 9-64.
En aquest capítol de llibre s’aborda una nova interpretació que intenta explicar per quins motius en el cas espanyol s’ha donat una de les majors diversitats de projectes nacionals, de forma perllongada en el temps, de l’Europa continental. Aquest treball té, en aquest sentit, un arc cronológic ampli que va del segle XIX al XXI i un àmbit analític que inclous els casos de Catalunya, Galicia, País Basc i Andalusia.
Marín, Martí: «Algunes puntualitzacions sobre la repressió franquista de postguerra», Pròleg a Josep Antoni Pozo, Sota el pes de la Victòria. La repressió franquista a Sabadell en la immediata postguerra, Lleida, Pagès Editors, 2024, p.5-14.
El paper de les monografies locals a l’hora de completar, matisar i enriquir el coneixement que tenim de la repressió franquista en la postguerra i la seva capacitat per generar nous enfocaments.
Marín, Martí: «Mujeres y migraciones interiores en la posguerra: una historia en construcción», dins Alba Martínez y Gloria Román Ruiz (eds.), Mujeres frente a la misèria. Historia y memoria de la supervivencia femenina (1936-1952), Madrid, Marcial Pons, 2025, pp.147-169.
Les migracions interiors espanyoles del segle XX no s’han tractat encara en perspectiva de gènere d’una forma satisfactòria o, al menys, mínimament convincent. Amb materials dispersos l’article pretén arreplegar evidències que contribueixin a traçar el llarg camí que queda per recórrer.
Molinero, Carme, i Pere Ysàs: Alianza Popular/Partido Popular. Del franquismo a la democracia (1976-1996), Granada, Comares, 2025.
Alianza Popular es va crear en 1976 per membres destacats de la classe política franquista per a concórrer a les anunciades eleccions a Corts, amb l’objectiu de reconduir la “reforma política” i evitar l’obertura d’un procés constituent i la derogació completa de l’ordenament dictatorial. El 15 de juny de 1977 les seves candidatures van obtenir un fracàs clamorós i AP va iniciar una llarga travessia del desert fins a aconseguir una molt ajustada victòria en les eleccions generals de 1996.
En aquest llarg viatge que el llibre analitza detingudament, AP es va convertir en 1982 en el principal partit de la dreta, però amb un sostre electoral que feia impossible arribar al govern. Per a aconseguir-ho va realitzar continuats viratges al «centre» i a la moderació, refundar-se, adoptant en 1989 la denominació de Partit Popular i aconseguir la seva acceptació en el PP europeu.
El llibre permet als lectors apreciar la trajectòria d’AP/PP al llarg dels 20 primers anys de la democràcia espanyola. Amb canvis rellevants: AP no va ser partícip del consens constitucional, però va acabar reivindicant la seva condició de partit constitucionalista i autonomista. Igualment, va rebutjar la major part de la legislació reformista, tant dels governs de UCD com del PSOE, però amb el pas del temps va acabar acceptant-la, conscient del seu suport majoritari en la societat espanyola. I, al mateix temps, amb continuïtats importants, entre les quals es poden destacar la voluntat d’ocupar tot l’espai polític a la dreta del PSOE, i una pràctica opositora caracteritzada per la recurrent denúncia d’una situació catastròfica del país, a vegades a prop de l’enfonsament de l’economia, de l’anarquia o de la ruptura de la unitat d’Espanya.