Per Helena Cruz
L’Estudi ISOP no només ens ha permès conèixer què és la innovació social i a quin tipus d’objectius respon, sinó que també ha indagat sobre com es produeix. Hem preguntat a les iniciatives socialment innovadores com s’organitzen: com es prenen les decisions? Quines estructures participatives tenen? Amb qui es relacionen i amb quina intensitat? Com se sostenen econòmicament? Quins reptes organitzatius presenten de cara al futur? A partir de l’enquesta on-line i de les entrevistes realitzades aportarem respostes a aquestes preguntes.
Escassa professionalització
Les iniciatives d’innovació social tenen una escassa professionalització: només un terç compten amb persones contractades i, d’aquestes, en un 69% dels casos són molt poques, entre 1 i 4 persones. Aquest fet es deu a que, en general, són experiències de dimensions reduïdes (vegeu l’article “Innovació social: Què és? Per a què serveix?”). Els casos que tenen més persones contractades solen ser empreses que han rebut finançament de la banca ètica.
Figura 1. Persones contractades
Sostenibilitat econòmica
Les iniciatives socialment innovadores compten amb pressupostos baixos – ja hem comentat que un 38% gestiona menys de 1000€ anuals. Tanmateix, existeixen algunes excepcions, com per exemple els projectes finançats amb banca ètica o d’energia alternativa. Això sovint es deu a que són empreses d’una certa entitat i que s’han finançat amb banca ètica. D’altra banda, si ens fixem amb la provinença dels recursos, veiem que els pressupostos són més aviat autogestionaris: en la meitat dels casos provenen de quotes i d’activitats autoorganitzades. És rellevant destacar que menys d’un terç dels projectes reben recursos públics i tan sols un 6% d’entitats privades.
Figura 2. Pressupost per categories
Figura 3. Fonts d’ingressos
Eines de participació significatives
El 80% de les iniciatives té mecanismes per garantir la participació de tota les persones que formen part del projecte en la presa de decisions. Aquests mecanismes, en el 45% de pràctiques, té forma d’assemblea, mentre que en més de la meitat de les experiències, a més també tenen altres mecanismes participatius (55%).
El repte organitzatiu
Si bé de l’enquesta n’extraiem que les experiències d’innovació social gaudeixen majoritàriament de diverses estructures participatives, les entrevistes realitzades ens indiquen que el debat sobre l’organització interna està sobre la taula i és un dels reptes polítics més significatius que tenen aquestes iniciatives:
«un altre repte és el desenvolupament d’una cultura organitzativa potent. Per exemple, que siguem capaços de fer bones reunions i assemblees, amb capacitat de prendre decisions col·lectivament. Les experiències traumàtiques en associacions de veïns, comunitats de propietaris, etc., ens fan pensar que una reunió és el pitjor del món, després d’anar al dentista.[…] Són mil elements. És saber com organitzar, és saber com tenir una mirada cap a que hi ha formes de funcionar que deixen fora a gent perquè no tenen la capacitat econòmica o de temps per fer-ho».
L’existència d’estructures no és garantia que aquestes tinguin un funcionament adequat i que permetin la implicació de tothom ja que «normalment hi sol haver un problema on l’assemblea de socis hi ha poca participació, la gent hi va poc, la junta al final depèn molt de quatre o cinc súper mega motivats on hi ha algun jubilat i dos tècnics que són els que prenen un mogollón de decisions i que tiren del carro…». La teoria de la desigualtat participativa sembla ser que es compleix, si bé cal tenir present que les persones poden mantenir rols diferents segons les experiències de les quals formen part.
Una altra de les qüestions que s’han posat de relleu, i que afegeixen complexitat als reptes organitzatius és la fatiga participativa de les persones que formen part d’aquestes iniciatives, causada per la gran quantitat de temps i d’implicació que requereixen i perquè les estructures de participació no sempre siguin plenament transversals i existeixin lideratges forts (vegeu l’article “Qui lidera les pràctiques d’innovació social?”):
«és que participar, clar, és un problema de la innovació social. Surts del mercat, surts de l’estat, tot requereix participació llavors i clar, a part de treballar i de fer el menjar als meus fills i no sé quantes coses, a part haig d’estar participant en temes de criança, en temes de salut, en temes d’energia… Llavors, la innovació social per se, com estructura vital, transversal i global és insostenible. […] Al final agafes una que és la que més et motiva i en les altres estàs nominalment. Jo crec que ha de ser així. I crec que hem de jugar amb la regla aquesta de u, nou, cent”.
La qüestió de l’organització i de la participació dels implicats no és només rellevant a escala interna sinó que a nivell extern també presenta alguns reptes. De l’enquesta s’en desprèn que aquest tipus d’experiències d’innovació social tenen relacions freqüents amb altres col·lectius (vegeu l’article “Amb qui es relacionen les pràctiques d’innovació social?”). Si bé la percepció de les pròpies iniciatives del seu grau d’enxarxament amb col·lectius semblants és força alt, en canvi, els entrevistats alerten que la interconnexió entre les experiències és el que ha de permetre fer el salt d’escala. Aquest tipus de pràctiques són espais que, «més enllà del seu efecte immediat, han d’estimular l’organització ciutadana i que les futures demandes socials puguin escalar» perquè «molts dels problemes no es poden solucionar a escala ciutat. La desigualtat no la pots combatre a nivell de barri o ciutat. Parlem d’escala europea. Les innovacions socials transformadores poden ser tirites, si no hi ha manera de connectar-les i produir escala de resistència». En definitiva, mentre no hi hagi algun tipus d’element que articuli les pràctiques d’innovació social «seguiran existint però no s’estructuren com una proposta de canvi macrosocial, ens quedarem a nivell microsocial»