Sopena, Mireia, “Joan Fuster, mestre de la història editorial”. Dins: Núria Cadenas i Gemma Pasqual (eds.). Nosaltres, les fusterianes, València, Tres i Quatre, 2017, pp. 455-457.
Nosaltres les fusterianes és una mirada calidoscòpica a un dels assagistes europeus més importants del segle XX. Dones de tot arreu dels Països Catalans, de diferents estaments, edats, professions i punts de vista ens parlen de l’escriptor de Sueca. O de la seva obra, influència, referènciès, etc. Entre en recull de prespectives sobre Joan Fuster, podem trobar la de Mireia Sopena dedicada a la història editorial.
Valldeperes, Manuel, Ombres entre tenebres. L’èxode de Catalunya, edició a cura de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet, Barcelona, Adesiara, 2017.
Avui dia pràcticament desconegut aquí, el periodista, assagista, narrador i dramaturg Manuel Valldeperes (1902-1970) va escriure el primer llibre en llengua catalana que novel·lava la retirada de l’allau de fugitius anònims i la reclusió en els camps de concentració francesos: Ombres entre tenebres. L’èxode de Catalunya (1941). Dedicada al president Lluís Companys, als morts a l’exili i als reclosos als camps de concentració, Ombres entre tenebres s’erigeix de manera explícita en un homenatge a la fugida dels més desvalguts, dels homes i dones que, desemparats, van anar a raure als ignominiosos camp del migdia francès. Comença amb la resistència dels darrers soldats de l’exèrcit republicà, que cobreixen la retirada sota els bombardeigs constants de l’aviació i l’artilleria feixistes, i es clou amb el relat de les vivències d’aquests mateixos soldats al camp de Bram. Valldeperes alterna la narració de les peripècies de Canals i Recasens, dos dels combatents que es baten en retirada, amb la crònica de l’estat d’ànim dels últims dies de la Barcelona republicana, en què els bombardeigs sobre la ciutat, les notícies preocupants del front i la fam imperiosa no impedeixen que encara hi hagi esperances de resistir l’«envestida dels bàrbars». Es veuen frustrades, però, per la màquina bèl·lica dels «invasors», que obliga a evacuar Barcelona i a fugir cap a la frontera. És l’inici de «la més profunda tragèdia que ha viscut Catalunya: l’èxode». Des de la immediatesa, Manuel Valldeperes, que va escapar-se de l’horror de la Segona Guerra Mundial i va exiliar-se a la República Dominicana, va fixar a Ombres entre tenebres l’èxode dels milers i milers de republicans que van passar la ratlla l’hivern del 1939, confiats que l’Europa liberal i lliure els rebria amb els braços oberts.
Pau Casanellas [amb Ana Sofia Ferreira i João Madeira] (coords.), Violência política no século XX, Lisboa, Instituto de História Contemporânea, 2017.
El present volum recull les comunicacions presentades al I Col·loqui Internacional sobre Violència Política celebrat a la Facultat de Ciencies Socials y Humanes de la Universidade Nova de Lisboa, entre els dies 12 i 14 de març de 2015. Una trobada que va ser organitzada per un petit equip d’investigadors que d’un temps ençà han treballat sobre violència política, y entre els quals es troba en Pau Casanellas. El llibre recull també un capítol seu «Violencia política: entre legitimidad y legalidad. “Terrorismo” y estigmatización de la contestación» (pp. 41-46) on s’analitza la estigmatització de la violència política.
Puigsech Farràs, Josep i Pala, Giaime, (eds.), Les mans del PSUC. Militància. Barcelona: Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, 2017.
En aquest volum podem trobar les ponències del II Congrés d’Història del PSUC celebrat l’octubre de 2016 al Museu d’Història de Catalunya. Entre les diverses ponències es troben les realitzades per José Luis Martín Ramos amb l’objectiu de desmuntar el tòpic del PSUC com un partit que defensava els interessos de les classes mitjanes i demostrant com, al contrari, el PSUC va ser un partit de treballadors de la ciutat i del camp: “Un partido de clase trabajadoras y popular” (pp. 22-40); el capítol de Josep Puigsech, analitzant el paper del consolat soviètic a Barcelona en el context de la guerra civil i la seva relació amb el PSUC: “El PSUC davant el repte de la diplomàcia soviètica” (pp. 62-81); la ponència de Maria Campillo, al voltant de la relació del PSUC amb la cultura i especialment amb els escriptors catalans durant la Guerra Civil: “Els escriptors catalans i el PSUC durant la Guerra: un combat cultural” (pp. 82-99); i també, el capítol de Carme Molinero i Pere Ysàs analitzant el paper del partit en l’antifranquisme, posant atenció especialment en els moviments de masses i en la política unitària: “El motor de la lluita antifranquista: la mobilització de masses i la politica unitària” (pp. 102-120).
Moreno Cantano, Antonio César (coord.), Checas. Miedo y odio en la España de la Guerra Civil. Madrid: Trea Ediciones, 2017.
L’estudi de la violència de la guerra civil espanyola no entén de colors ni de bàndols, i esta investigació encamina la seva anàlisi en dues direccions oposades: l’estudi de les principals txeques que operen en la rereguarda republicana, autèntics organismes de terror popular, i el de la repressió, brutal i orquestrada, que la maquinària judicial i militar franquista va exercir contra els seus integrants a mitjançant la Causa General. Per ambdós estudis és crucial atorgar un paper rellevant als testimonis i a les circumstàncies que els envolten: la veu dels personatges desconeguts i ciutadans del carrer les veus dels quals es van perdre entre el sarau de folis dels sumaris incriminatoris. Per a evitar l’hagiografia i el text laudatori, les txeques es basa principalment en les fonts documents que han estat revisades exhaustivament amb ull crític contrastant milers de dades amb bibliografia objectiva i de solvència. Aquesta tasca l’ha dut a terme un ampli col·lectiu d’historiadors de prestigi, que amb el seu esforç ha contribuït a aprofundir en un dels aspectes més funestos de la nostra història recent.
Molinero, Carme, «Los primeros gobiernos de la Monarquía y la “cuestión catalana”», a Manuel Redero San Román (ed.), Adolfo Suárez y la transción política. Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 2017, pp. 143-172.
Carme Molinero reflexiona sobre la «qüestió catalana» durant la Transició en aquesta compilació de treballs que tenen el seu origen en les Jornades sobre «Adolfo Suárez i la Transició a la Democràcia». Celebrades a la Universitat de Salamanca el març de 2015, aquestes Jornades van tenir com objectiu debatir sobre el peculiar proces de cambi polític que Espanya va portar a terme després de la mort de Franco i sobre el paper que en ell va desevolupar Adolfo Suarez.
Campillo, Maria, La brigada del vidre. Cròniques del front (1936-1939). Barcelona, RBA, 2017.
Alguns soldats —entre els que escriuen les cròniques recollides en aquest volum— van rebre el sobrenom la Brigada del Vidre perquè eren universitaris i duien ulleres. Són combatents que lluiten per la República i que, com fan també els corresponsals, envien a la premsa escrits confegits al front. Miren de transmetre la seva experiència de la guerra i, malgrat els condicionaments imposats per la censura militar, ho fan amb naturalitat i amb eficàcia. Registren escenes de campanya i de trinxera, descriuen els paisatges per on passen, expliquen la vida col·lectiva dels soldats i confessen inquietuds íntimes. Escriuen sense exaltacions i sense derrotisme, amb coratge i sovint amb humor. Però no es fan l’heroi ni tampoc parlen gaire de grans batalles: han perdut la innocència i saben, com sabien els que van escriure sobre la Primera Guerra, que un soldat és algú que té fred, gana i polls; i que passa por. I sobretot, algú que se sent desplaçat del seu món, de la vida quotidiana. Són, aquestes, cròniques de primera mà, escrites apressadament per a diaris com Diari de Barcelona, La Publicitat o Treball, i revistes, setmanals o mensuals, com Abril, Amic, Catalans!, Companya, Juliol o Meridià. Entre els narradors, n’hi ha de coneguts (els soldats Pere Calders, Avel·lí Artís Tísner, Agustí Bartra o Josep Sol; els corresponsals Lluís Capdevila o Teresa Pàmies), de poc coneguts (els de la Brigada del Vidre) i de gens coneguts. Tots ells, fins a una trentena, procuren aproximar el lector a la cara «explicable» d’una realitat inclement, la de la guerra, que Tísner va declarar «inenarrable».
FORTI, STEVEN, “El espejo italiano. El Partido Socialista y la Confederación General del Trabajo frente a la ocupación de las fábricas y de los campos”, a ALEJANDRO ANDREASSI (Coord.), Crisis y revolución. El movimiento obrero europeo durante la guerra y la revolución rusa (1914-1921), Barcelona, El Viejo Topo, 2017, pp. 141-158.
Crisis y revolución: El movimiento obrero europeo durante la guerra y la revolución rusa (1914-1921) conté diversos textos sobre la revolució de febrer de 1917 i l’onada revolucionària europea (1917-1921), i que emmarquen la revolució russa en el sorgiment dels moviments socials de la resistència a la guerra entre potències imperialistes que es va desenvolupar entre 1914 i 1918. Entre aquests, es troben el text de Steven Forti dedicat al cas italià i titulat “El espejo italiano. El Partido Socialista y la Confederación General del Trabajo frente a la ocupación de las fábricas y de los campos”.
Chiao-In Chen: “La revolución fascista china: una alternativa de defensa del país antes del estallido de la segunda guerra chino-japonesa”, a Chiao-In Chen, Andrés Herrera-Feligreras et altres: España y China 1937-2017, Granada, Editorial Comares, 2017, pp. 35-53.
Les pàgines d’aquest volum van més enlla del simple seguiment de les petjades de l’internacionalisme antifeixista y de les guerres civils a Espanya y China. No es tracta com un episodi més de la dinàmica ideològica-militar de les grans potències. Lluny d’una interpretació contingent, els diferents autors otorguen entitat pròpia a aquells fets. Les respectives crisis ofereixen deteminades característiques pròpies y algunes continuitats que justifiquen sobradament un estudi més exhaustiu. A diferència d’anàlisis previs que habáin fomentat una lectua subordinada y teològica, els diferents traballs aquí agrupats s’aproximen a aquells anys sense preconcepcions i, sense olvidar l’inexcusable context, ens permeten un coneixement de major profunditat, detall i utilitat.
Miguel A. del Río Morillas: «”España, lo único importante”: Alianza Popular i el nacionalisme neofranquista (1976-1979)», a Ferran Archilés (ed.): Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània, València, Afers, 2017, pp. 245-269.
Migual Angel del Río, ha publicat aquest capítol sobre Alianza Popular i el nacionalisme neofranquista en l’obra col·lectiva Inventar la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània, coordinada per Ferran Archilés. El llibre recull de treballs realitzats per especialistes de sis universitats i camps acadèmics diversos com la història política, cultural, del turisme, la sociologia o la comunicació audiovisual basats en tesis doctorals i investigacions acadèmiques. Des de la construcció nacional al segle XIX fins a l’esfera televisiva del segle XXI, el llibre aspira a obrir vies de reflexió i anàlisi sobre la invenció d’Espanya com a nació i els seus problemes encara no resolts.
Marín, Martí, “De inmigrantes a ciudadanos: la (re)construcción de las identidades nacionales en Catalunya de la dictadura a la democrácia, 1939-1986”, a Luis Oyón, José i Romero, Juanjo (eds.), Clase antes que nación. Trabajadores, movimiento obrero y cuestión nacional en la Barcelona metropolitana, 1840-2017, Barcelona, El viejo topo, 2017, pp. 285-308.
En els diversos capítols d’aquest treball s’analitza l’evolució de la qüestió nacional en el moviment obrer i les classes treballadores a Catalunya, des de 1840 fins a l’actualitat. Com exposen els seus editors, destapant l’aparent paradoxa que l’assumpció per part dels treballadors de perspectives nacionals fos paral·lela al declivi de la catalanitat en el si de la mateixa classe obrera. I es pot observar com, a mesura que la composició geogràfica de la classe treballadora es va diversificar, s’incrementen els vincles amb el catalanisme, passant del desinterès pràcticament atàvic de la CNT fins a la Guerra Civil, a la militància banyada en clars elements nacionalitzadors del PSUC de meitats dels anys seixanta. Martí Marín participa amb un capítol analitzant el procés de reconstrucció de la identitat catalana en la lluita antifranquista i el paper que en ella hi té la immigració, durant el període franquista i fins als primers comicis democràtics.
Steven Forti, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Enric Ucelay-Da Cal (Eds.), El proceso separatista en Cataluña. Análisis de un pasado reciente (2006-2017), Granada, Comares, 2017.
Steven Forti, juntament amb els historiadors Arnau Gonzàlez i Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, ha coordinat un llibre dedicat el procés separatista de Catalunya. Es tracta d’una anàlisi de la història catalana i espanyola del temps present, centrada especialment en l’última dècada. El llibre aborda diferents qüestions, com, entre d’altres, la crisi de les elits, el rol dels partits polítics i dels sindicats, el paper jugat per la premsa i per l’associacionisme independentista o les polítiques d’internacionalització del procés català. Han col·laborat en el volum, Àngel Duarte, Paola Lo Cascio, Andrew Dowling, Fernando Molina, Alejandro Quiroga, José Manuel Rúa, Diego Díaz, Cristian Rodríguez Mesa, Astrid Barrio, Òscar Barberà i Oriol Bartomeus.
Casanellas, Pau, “¿Un país donde reina el orden?: represión, control social y resistencias al cambio antes y después de Franco”, a Archilés i Cardona, Ferran i Sanz Hoya, Julián (coords.), Cuartenta años y un día, antes y después del 20-N, València, Publicacions de la Universitat de València, 2017, pp. 97-124.
En el recent volum publicat per la Universitat de València i coordinat per Ferran Archilés i Julián Sanz, s’aborda la jornada del 20 de novembre de 1975, dia de la mort de Francisco Franco, des d’una perspectiva multidisciplinària, tractant aspectes de la història cultural, social i política concretats en l’estudi de la memòria audiovisual, la lluita per la democràcia, la qüestió nacional, el gènere o la contracultura. En l’apartat dedicat a la violència política i la repressió, Pau Casanellas hi publica un capítol.
Reig Tapia, Alberto, La crítica de la crítica. Inconsecuentes, insustanciales, impotentes, prepotentes y equidistantes. Madrid, Siglo XX, 2017.
En aquest treball Alberto Reig Tapias, denuncia l’espès món de propaganda i manipulació històrica que s’ha construït en les últimes dècades sota l’etiqueta de revisionisme.Des d’un punt de vista crític amb aquests “crítics” (o historiògrafs, com ell els denomina), els quals, segons l’autor, esgrimeixen des d’un suposat revisionisme històric, des d’una postura crítica, que poc o res té a veure amb la crítica i encara més amb la històrica. Fa un repàs de la història contemporània d’Espanya, des de la proclamació de la Segona República fins a l’actualitat, a través d’una rigorosa anàlisi de les seves qüestions més controvertides per a, seguidament, disseccionar les intencions i pràctiques dels pretesos historiadors.
Puig i Valls, Angelina, De Pedro Martínez a Sabadell: l´emigració una realitat no exclusivament econòmica: 1920-1975, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), CEFID-UAB, 2017.
La tesi doctoral d’Angelina Puig, defensada el 1991, ha estat de llavors ençà una referència fonamental per als investigadors i investigadores que han estudiat les migracions i la construcció dels barris urbans de les classes subalternes durant les dècades centrals del segle XX espanyol. De manera més general, es tracta d’una obra cabdal de la història social i la recerca basada en fonts orals realitzada a casa nostra. Tanmateix, va romandre inèdita i la seva consulta s’havia de realitzar presencialment a les Biblioteques de la UAB. Ara, el CEFID n’ha dut a terme l’edició digital, allotjada al Dipòsit Digital de Documents de la UAB; d’aquesta manera es fa possible el lliure accés a l’obra per a la comunitat investigadora i el públic en general.
Capdevila, Mireia, i Vilanova, Francesc, Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945), Barcelona, L’Avenç, 2017.
Tot i la neutralitat oficial del govern franquista, la Segona Guerra Mundial va tenir un impacte directe i visible sobre el país. Durant prop de cinc anys, Catalunya va rebre nombroses delegacions italianes i alemanyes. L’entusiasme per la nova Europa que proposava l’Alemanya nazi i les promeses de futur que plantejava el règim feixista italià eren els arguments escrits i gràfics que es difonien per tot el país. Nazis a Barcelona recull, d’una manera impactant i abassegadora, aquesta presència dels amics alemanys i italians a les ciutats catalanes, fossin Barcelona, Terrassa, Sabadell o Tarragona. Desfilades, visites de delegacions de les joventuts feixistes i nazis, actes acadèmics a la Universitat de Barcelona, exposicions, etc., són el testimoni que l’Espanya franquista rebia amb els braços oberts aquests amics i aliats.
La recerca en arxius i col·leccions gràfiques arreu del territori, la consulta sistemàtica dels fons hemerogràfics de l’època, les cerques bibliogràfiques ha permès bastir una crònica gràfica dura i sense concessions d’un passat mal amagat i mig ocult, que val la pena de fer sortir a la llum pública. Nazis a Barcelona és una coedició de L’Avenç amb l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Carles Pi Sunyer.
González Madrid, Damián; Ortiz Heras, Manuel; Pérez Garzón, Juan Sisinio (eds.), La Historia, lost in translation? Actas del XIII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea, Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2017.
El volum contè les actes del XIII Congrés de l’Associació d’Història Contemporània que organitzà l’àrea d’Història Contemporània de la Universidad de Castilla-La Mancha el setembre de 2016. Entre les contribucions realitzades destaquem: Miguel Díaz Sánchez amb “La emigración como estrategia de escape de la represión social, política y económica de la dictadura franquista. El caso de las mujeres murcianas en Barcelona en la inmediata posguerra” (pp. 491-504). També el bloc que recull els aportacions fetes en el si del taller “Las izquierdas en los procesos de transición de la dictadura a la democracia en la Península Ibérica y América Latina” que coordinaren Carme Molinero i Pere Ysàs, en el qual s’hi troben els textos de Cristian Ferrer González “Otro frente estratégico de movilización contra el franquismo. La Juventud Comunista de Catalunya más allá de la Gran Barcelona” (pp. 1509-1520) i el d’Andrea Geniola “Nación, nacionalidades y estado. Significación y papel de la cuestión nacional en el socialismo español en (la) transición (1974-1982)” (pp. 1521-1534).
López García, José-Ramón; Aznar Soler, Manuel, Diccionario bio-bibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939, Sevilla, Renacimiento, 2017.
Coordinado por José Ramón López García y Manuel Aznar Soler, el diccionario es el resultado de dos décadas de un intenso trabajo colectivo impulsado por el Grupo de Estudios del Exilio Literario (GEXEL-CEFID). Su elaboración ha contado con la colaboración de más de un centenar de especialistas nacionales e internacionales. Las voces recogen a autores que escribieron en las cuatro lenguas de la República literaria española (castellano, catalán, gallego y vasco), en cuya selección han primado el talante literario de los seleccionados, aunque se hayan incluído también personajes destacados como políticos, pintores, músicos e historiadores, a condición de que hubieran escrito, como mínimo, un libro.
Molinero,Carme; Ysàs, Pere, De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de España (1956-1982), Barcelona, Crítica, 2017.
Uno de los acontecimientos más dramáticos del final de la transición española fue la suerte corrida por el Partido Comunista de España que, habiendo alcanzado la hegemonía entre las fuerzas de izquierda durante la lucha contra el franquismo, se precipitó en poco tiempo hacia su autodestrucción. Carme Molinero y Pere Ysàs han investigado el curso de esta historia desde finales de los años cincuenta, a partir de la política de reconciliación nacional, hasta la crisis de principios de los ochenta. Una investigación que no se desarrolla, como suele hacerse tradicionalmente, desde la perspectiva interna del partido, sino que se centra en el papel que el PCE desempeñó en la sociedad española en una época de profundos cambios, con un planteamiento que aspira a recuperar una imagen objetiva de lo que significaron el Partido Comunista y sus militantes en una época decisiva de la historia de España.
Índex