Risques, Manel (ed.): Muñoz Ramonet: retrat d’un home sense imatge, Barcelona, Comanegra, 2019.
Julio Muñoz Ramonet és una de les figures més enigmàtiques de la societat barcelonina de mitjan segle XX. Durant dècades va ser un dels homes més poderosos de la ciutat i, no obstant això, fou un home sense imatge, del qual van transcendir poquíssimes fotografies. Les operacions de Muñoz mai eren del tot clares. El llarg litigi entorn del llegat de la seva gran col·lecció artística, aconseguida en anys de negocis nebulosos o directament foscos, és el que n’ha marcat més el nom des de la seva mort (Suïssa, 1991). Però Muñoz Ramonet és l’estendard d’una manera de fer diners, representa l’avantguarda del liberalisme sense regulacions de la nostra contemporaneïtat i d’una època que sembla projectar-se sobre el present.
L’aportació d’aquest llibre es planteja com una obra polièdrica que pretén, sobretot, entrar en el personatge, en la seva activitat com a empresari i en la seva dimensió de col·leccionista. Per això es construeix a partir d’un seguit de textos inèdits, d’autors que ja han treballat sobre Julio Muñoz Ramonet i d’altres que s’hi estrenen, amb noves mirades i noves recerques per fer llum sobre un relat ple d’incògnites.
Vicent Cremades i Arlandís, La transició a la democràcia a Gandia (1973-1983). Els moviments socials a la Safor, València, Institució Alfons el Magnànim, 2019
L’objectiu d’aquesta obra se centra a investigar, des dels moviments socials, la transició a la democràcia a Gandia i a la comarca de la Safor, a partir de la documentació trobada en arxius públics i privats, així com de testimonis de persones que van viure aquells temps en què treballaren i lluitaren contra la nit franquista. En la dècada de 1950 l’Institut Laboral i l’Escola Pia es convertiren en una mena d’oasi dins del règim. Allí es formà tota una joventut inquieta que més endavant seria la protagonista de la transició política. Així mateix, l’autor s’endinsa en el camí de la reforma, en els processos electorals i en la consolidació de la democràcia, i dóna testimoni exhastiu de la memòria democràtica i històrica de la comarca de la Safor.
César Lorenzo, Solidaritat, justícia, memòria, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2019.
A les acaballes del franquisme algunes persones que havien estat empresonades per la seva activitat d’oposició van decidir seguir implicades en la lluita contra la dictadura a través de noves formes d’organització. Primer, ajudant als centenars d’empresonats que van romandre entre reixes fins més enllà de la mort del dictador. Després, oferint assistència jurídica i econòmica als companys i companyes de lluita clandestina que un cop recuperades les llibertats democràtiques es van trobar en una situació de desempara i precarietat. I finalment, transcorreguts els anys, pel reconeixement públic dels seu sacrifici, la conservació de la memòria de la resistència contra el feixisme i contra la tergiversació de la història de la dictadura. Aquest ha estat el fil roig que uneix la llarga trajectòria militant que atresora l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme. Des de la solidaritat cap a les persones repressaliades durant la dècada dels anys setanta fins a la vocació pedagògica i divulgativa de les seves experiències al segle XXI, passant per la pressió als poders públics pel reconeixement legal dels patiments soferts, la història de l’Associació d’Expresos és també la història de com la nostra societat s’ha relacionat amb un passat que encara avui es manté molt present.
Carme Molinero i Pere Ysàs (eds.): Transiciones. Estudios sobre Europa del Sur y América Latina, Madrid, Los Libros de la Catarata, 2019.
Portugal, Espanya, Xile i l’Argentina van viure, entre mitjan anys setanta i els vuitanta, un procés de transició després del final de les respectives dictadures que havien hagut de patir. No sempre és cert que després de la tempesta arribi la calma, ja que la lluita contra la inèrcia d’aquells règims sol esdevenir un tenaç obstacle en el camí cap a la democràcia. Però ¿és aquest el destí que realment s’assoleix o és la normalització –l’adaptació- dels anteriors engranatges al mecanisme democràtic? En qualsevol cas, van ser processos protagonitzats per la pugna entre el canvi i la cntinuïtat, allò nou i allò vell, el diàleg i les armes, la memòria i l’oblit; i, igualment, van ser moltes les persones que, també des d’àmbits que transcendien l’esfera política, perseveraren en exigir els molts sanejaments i reparacions de les ferides causades per les dictadures. Quatre transicions amb algunes semblances i amb notables diferències, desenvolupades en contextos espacials temporals diversos, sobre les quals en aquest llibre s’analitzen aspectes clau. Quatre processos transicionals particularment rellevants de la tercera onada de democratitzacions, sobre els quals els autors, a través d’una detallada i necessària contextualització, aporten nous coneixements i reflexions per a la seva millor comprensió. El llibre és producte del projecte de recerca Transiciones a la democracia en el sur de Europa y en América Latina: España, Portugal, Argentina y Chile
(HAR2015-63657-P).
Angelina Puig Valls [amb Teresa María Ortega López], Andalucía y Catalunya: Dictadura y emigración, Barcelona, Edicions Bellaterra, 2019.
Una de les virtuts de la Història és posar les coses al seu lloc, per això resulta imprescindible encara que el seu coneixement pugui causar incomoditat. La qüestió agrària de la Guerra Civil va fer d’Andalusia la “llevadora” del Franquisme. Una dictadura que va sembrar en la mateixa mesura terror, por, intolerància i intransigència a l’hora que pobresa, fam, desocupació i emigració. Aquest llibre presenta l’emigració granadina a Sabadell a la segona meitat del segle XX i s’inscriu en els estudis sobre el pas de la gent del camp a la ciutat amb la industrialització. I, en aquest cas, com a principal aportació, fa palès que les causes de la immigració no van ser sempre, ni exclusivament, econòmiques. En l’obra se sosté que els homes i dones que van aribar d’altres pobles d’Espanya, principalment d’Andalusia, junt amb la població nascuda a Catalunya (de vegades provinent d’immigracions anteriors), esdevingueren part consubstancial de la construcció d’una societat democràtica.
Carme Molinero; Ricard Martínez i Muntada & Brice Chamouleau (eds.), Congrés Internacional / Congreso Internacional / Congrès International / International Conference 68s. Barcelona, 29-30.11.2018: Actes / Actas / Actes / Proceedings, Barcelona, CEDID-UAB, 2019.
El llibre, d’accés obert, recull les actes del congrés internacional 68s, celebrat a Barcelona els dies 29 i 30 de novembre de 2018.
Presentació del congrés:
“El cinquantenari dels esdeveniments que al llarg de 1968 van commoure societats molt diverses de la geografia mundial constitueix una oportuna ocasió per reflexionar-hi i examinar els elements que permeten traçar tant vinculacions com disparitats entre els diferents casos.
Es tractaria, en aquest sentit, d’aprofundir en el coneixement d’aquells processos, tot aportant i compartint mirades que, per bé que sense pretensió d’exhaustivitat, sí que posin de relleu tant els trets comuns dels fenòmens estudiats com la seva àmplia diversitat geogràfica i social. Igualment, convindrà prendre en consideració les múltiples vessants des de les quals se’n pot abordar l’estudi: perspectives socials, polítiques i culturals, totes elles susceptibles d’articular-se per oferir una comprensió més integral de l’objecte de recerca.
Finalment, però no en ordre d’importància, caldrà inscriure la data de 1968 en una temporalitat molt més extensa —els anys seixanta i fins a mitjan setantes— durant la qual es van desenvolupar processos d’índole molt diversa que resulten ineludibles per explicar el que s’esdevingué aquell any i que constitueixen, en el seu conjunt, l’objecte més ampli al millor coneixement del qual s’aspira a contribuir amb la present proposta. Precisament el títol que l’encapçala, 68s, pretén reflectir tota la pluralitat temàtica i tota l’amplitud cronològicadel fenòmen estudiat”.
Ivan Bordetas Jiménez i Anna Sánchez Sorribes, L’antifranquisme oblidat. De la dissidència cristiana al comunisme revolucionari (1953-1972), Barcelona, Base, 2019.
El llibre aborda la història d’un procés. Un procés de radicalització política cap a l’esquerra revolucionària. Un camí que es va iniciar durant el primer franquisme —quan un grup de persones es va organitzar sota la denominació de Cristians Catalans o Crist Catalunya (CC)— i que va finalitzar al començament dels anys setanta, amb la dissolució del Partit Comunista Proletari. Entremig, l’articulació d’una organització com la Força Socialista Federal, hereva del sector social del CC. La FSF es definia ja com a anticapitalista i federalista, i se sumava al divers panorama de col·lectius de l’esquerra radical antifranquista, tot i que amb propostes pròpies i diferenciades. També durant els anys seixanta es va produir la irrupció d’Universitat Popular com a branca universitària del moviment, que va aconseguir l’hegemonia entre els grups estudiantils d’aquells anys. Entremig, també, debats ideològics i ruptures més o menys traumàtiques, cerques de subjectes revolucionaris que no s’acabaven de trobar i nous viratges cap a posicions radicalitzades. El Partit Comunista Revolucionari i el Partit Comunista Proletari esdevingueren el final del trajecte. És, per tant, la història d’un moviment de moviments, que passa per moltes sigles i que estirant d’un fil determinat ens duu per múltiples recorreguts de militàncies antifranquistes. En definitiva, aquesta obra pretén recuperar la història de les persones que van protagonitzar una evolució complexa des del cristianisme d’arrel conservadora fins a postulats socialistes i revolucionaris. Uns viratges intricats, amb anades i vingudes, amb noves incorporacions i amb trencaments i abandonaments definitius. Uns temps de clandestinitat obligatòria a l’Espanya franquista, però també una època en què les lluites pel canvi polític anaven més enllà, en què les persones protagonistes encara podien somiar amb l’esperança d’un nou món possible.
Víctor Martínez-Gil, “Portugal y el iberismo en el actual debate político catalán”, en David Duarte & Giangiacomo Vale (eds.), Catalonia, Iberia and Europe, Canerano, Aracne, 2019, pp. 205-225.
El volum del qual forma part el capítol de Víctor Martínez-Gil aborda un seguit d’interrogants. Poden contribuir els Estudis Ibèrics al debat polític i cultural sobre la integració europea? Què ens ensenya la crisi catalana en curs pel que fa a l’impacte de les reivindicacions regionals i nacionals d’autodeterminació en el projecte europeu? I, per últim, com contribueixen els Estudis Ibèrics i la crisi catalana a repensar el procés d’integració europea? Els esdeveniments recents a Catalunya han tret a la llum la qüestió –tan europea- de la creació i la consolidació de una comunitat política multi/transcultural, i d’aquesta manera han obert el camí a considerar la Península Ibèrica com un microcosmos d’Europa, així com el laboratori ideal per explorar diferents solucions al problema de la coexistencia de diverses entitats nacionals en el si de la mateixa organització política.
David Ballester [amb Manuel Vicente], Corre, democràcia, corre. Manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la Transició (1975-1980), Barcelona, Editorial Base, 2019.
Els autors no pretenen fer una història política sobre la Transició. El seu objectiu és demostrar el fals relat “oficial” de la Transició que ha emmascarat interessadament el protagonisme decisiu de la participació popular en la liquidació del franquisme i l’adveniment del règim democràtic. La Transició, afirmen, no va ser un procés modèlic ni pacífic, ni va seguir un camí prèviament dissenyat per unes elits sorgides del franquisme. La democràcia emanada al final d’un procés que tenia molt d’improvisat no va ser el producte de cap estratègia, no fou atorgada; al contrari, va caldre lluitar per cadascuna de les llibertats aconseguides. Un combat que va tenir al carrer l’escenari fonamental i que va estar ple de dificultats.
En la primera part del llibre es fa un estudi exhaustiu de totes les manifestacions celebrades en Catalunya, que no són presents en molts relats del període, que menystenen la innegable contribució d’una ciutadania disposada a sortir al carrer i enfrontar-se a una policia que seguia actuant com si res no hagués canviat. A la segona, es posa l’èmfasi en la repressió governamental d’aquestes mobilitzacions, en l’evolució dels cossos policials heretats de la dictadura i en la seva actuació repressiva, sovint ben allunyada de les pautes d’una societat democràtica com la que estava prenent forma, i que va provocar molts ferits entre els manifestants i fins a quatre víctimes mortals.
Martí Marín, “Fascismo y corporativismo. Un análisis del desarrollo de la dictadura franquista, 1936-1975”, en Luciano Aronne y Marco Aurélio Vannucchi (orgs.), Corporativismos ibéricos e latino-americanos, Porto Alegre, ediPUCRS, 2019.
Sorgit enmig de l’ampliació de la participació dels sectors socials subalterns a la política i consolidació del capitalisme industrial, el corporativisme fou presentat pels seus defensors com una modalitat de representació d’interessos i d’organització social i estatal alternativa, tant a la democràcia liberal com al socialisme. Proposant-se garantir l’estabilitat social per la conciliació de les classes, el corporativisme va irradiar per Europa i per la resta del món durant les primeres dècades del segle passat. Tema rellevant per la historiografia i la ciència política, hem conegut en l’últim deseni un interès renovat, el qual ha generat llibres, articles i esdeveniments en el conjunt del món. En aquest llibre, Martí Marín (pp.89-130) analitza el fenòmen del corporativisme espanyol en una àmplia perspectiva que comprèn els seus precedents entre 1835 i 1923, i el desenvolupament durant les dictadures de Primo de Rivera i Francisco Franco.
Nil Bosch Navarro, “Europa, la manzana de la discordia: evolución del discurso de la patronal catalana sobre la integración al Mercado Común (1970-1985)”, en Emilia Martos Contreras y Mónica Fernández Amador (orgs.), Historia de la transición en España, la dimensión internacional y otros estudios, Madrid, Sílex, 2019, pp. 67-80.
La integració d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea va ser un procés amb clarobscurs: en un context de crisi econòmica i profundes incerteses vinculades al procés polític transicional, la CEE era vista pels empresaris peninsulars com un model de referència per assegurar que les polítiques de la Transició se situessin en una línia que respectés els seus interessos, a la vegada que era percebuda com una amenaça per l’elevat grau de competència que comportava pels seus negocis. En aquest article s’analitzen els principals canvis i dinàmiques en el relat de les elits empresarials entre 1970 i 1985, així com les implicacions que van tenir el en el distanciament entre les patronals i els diferents governs.
Martí Marín, ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo Edicions, 2019.
El nacionalisme feixista i l’anticatalanisme furibund van determinar la política del franquisme a Catalunya. La repressió desfermada contra les institucions i una part important de la ciutadania catalanes va tenir la seva torna en la participació entusiasta d’alguns sectors socials i en l’acceptació entre còmplice i passiva d’altres.
Martí Marín desvela com aquests interessos particulars, polítics i econòmics principalment, van contribuir a consolidar la dcitadura, mentre sorgia en paral·lel una oposició cada vegada més forta i estructurada. Aquest relat sobre l’especificitat de la política franquista a Catalunya s’emmarca entre dues dates significatives: la suspensió de l’Estatut d’Autonomia republicà amb l’inici de les operacions militars a Lleida el 1938, i el retorn de la democràcia amb la celebració de les primeres eleccions generals el 1977.
Francisco Veiga, Carlos González-Villa, Steven Forti, Alfredo Sasso, Jelena Prokopljević, Ramón Moles, Patriotas indignados. Sobre la nueva ultraderecha en la Posguerra Fría. Neofascismo, posfascismo y nazbols, Madrid, Alianza Editorial, 2019.
En els últims trenta anys, des del final de la Guerra Freda es ve registrant un notori repunt de l’ultradreta i del nacionalisme radical que no sempre conserva les formes o imatges tradicionals de fa gairebé un segle, fet que genera contínues polèmiques en mitjans de comunicació i xarxes socials, i molta confusió en la societat. A vegades, aquests nous partits i moviments han cercat marcar distàncies amb els vells models polítics o bé han utilitzat elements del discurs d’esquerres arribant a gestar estils nous de comunicació, titllats en ocasions de “populistes”.
Patriotas indignados intenta aportar llum a la confusió regnant fet pel qual analitza el fenomen en una doble vessant. En primer lloc, a partir d’un recorregut històric que es remunta als anys noranta del segle passat, quan acabà la Guerra Freda i va caure la Unió Soviètica i el bloc de l’Est, incloent els efectes de les guerres de Iugoslàvia i d’Ucraïna; i continua amb les conseqüències de la Gran Recessió del 2008 a l’Europa Occidental i Amèrica, arribant a un punt de gir vuit anys més tard. En segon lloc, disseccionant el fenomen dels actuals Patriotas indignados en les seves diverses variants internacionals, des del neofeixisme fins al postfeixisme passant pel Moviment Identitari internacional, la realitat del denominat “govern Salvini” a Itàlia o conceptes menys usuals com nazbols. No queden al marge reflexos i recursos de l’ultranacionalisme actual, com la tendència al referendisme, el “feixisme antifeixista”, el rebuig a la immigració o l’euroescepticisme. Un complet viatge, esclaridor, pel món dels Patriotas indignados, del que no està exclosa Espanya.
Xavier Aguayo Ortiz, La immigració a Lleida durant el segle XX. El punt d’inflexió del franquisme. Un impacte demogràfic i urbanístic sense precedents, Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2019.
Les migracions humanes són un fenomen global que s’ha donat en totes les èpoques de la humanitat. A Catalunya, els desplaçaments de la població en l’espai s’han caracteritzat bàsicament per l’alternança entre moviments emigratoris i moviments immigratoris forçats per circumstàncies polítiques, econòmiques o de recerca de treball i millors condicions de vida. Aquest llibre analitza el fenomen que afectà Lleida durant el segle XX, en especial durant l’època del fraqnuisme, i que significà un revulsiu urbànistic i demogràfic sense precedents en la societat lleidetana.
Helena Saavedra Mitjans, Del somni republicà a la foscor de la dictadura. Francesc Montserrat FontCuberta, alcalde de les Franqueses (1936-1938), Les Franqueses del Vallès, Patronat Municipal de Cultura, Infància i Joventut, 2019.
Aquest llibre tracta el final de la Guerra Civil i el principi del Franquisme al municipi de les Franqueses a través de les cartes de l’alcalde republicà i sindicalista Francesc Montserrat, durant els anys que va estar empresonat i internat en camps franquistes. Martí Marín, al pròleg, exposa com “El llibre que teniu entre les mans significa diverses coses simultàniament. En primer lloc, ens mostra la història -fins allà on s’ha pogut arribar- de qui fou alcalde en temps difícils, com correspongué a Francesc Montserrat entre els anys 1936 i 1938, i de com provà sortir-se’n exercint un càrrec que mai abans havia cobejat. També explica, però, bona part del que s’esdevingué a les Franqueses en aquell temps d’il·lusions i esperances frustrades i, en particular, a Corró d’Avall. En segon lloc, reflecteix la duresa de les condicions de vida i de les circumstàncies, en què es van haver de prendre moltes decisions, entre la guerra i la primera postguerra a través de l’experiència de la família Montserrat-Freixas.”
Emilio Gianni (Ed.), L’Internazionale Comunista nel centenario della sua nascita. Dizionario biografico (1919-1923), Milán, Edizioni Pantarei, 2019, 4 volúmenes
L’Internazionale Comunista nel centenario della sua nascita recull 1.411 biografies de polítics i militants de 69 nacions que van participar en els primers quatre anys de vida de la Internacional Comunista, entre el congrés fundacional de 1919 fins al quart congrés de 1923. Aquest diccionari biogràfic està compost de quatre volums: els tres primers recullen les biografies, mentre que al quart es presenta una cronologia política de 1907 a 1946, un repertori de la història dels moviments obrers i dels partits comunistes de més de 70 nacions i els índexs de les fonts, els llocs, la premsa i els noms citats. Entre els especialistes que han participat en el projecte podem trobar el membre del CEDID Steven Forti que ha redactat les biografíes de Nicola Bombacci, Jacques Doriot, Maurice Laporte i Ramón Merino Gracia.
Steven Forti i Giacomo Russo Spena, Ada Colau, la ciudad en común, Barcelona, Icaria, 2019, 166 pp.
A Ada Colau, la ciudad en común l’historiador Steven Forti i el periodista Giacomo Russo Spena reconstrueixen la història de Barcelona en Comú, des dels orígens del projecte en el cicle post-15M amb la creació d’una confluència municipalista inèdita fins a la gestió de l’Ajuntament de la Ciutat Comtal en el primer mandat del govern Colau. A més, el llibre presta una particular atenció a allò que passa més enllà del municipi, tant a Catalunya i a Espanya com a Europa i en l’àmbit internacional, reflexionant sobre l’impacte i els reptes del nou municipalisme.
Steven Forti, “Óscar Pérez Solís, Paul Marion y la Rusia soviética. Unos viajes de ida y vuelta (1924 y 1927)”, a Josep Pich Mitjana, David Martínez Fiol, Andreu Navarra Ordoño i Josep Puigsech Farràs (eds.), Viajeros en el país de los sóviets, Barcelona, Bellaterra, 2019, pp. 151-170
Viajeros en el país de los sóviets recull estudis dedicats a diferents personatges que per diversos interessos polítics, culturals o científics van visitar la Rússia revolucionària soviètica i, posteriorment, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Entre ells, destaquen Josip Broz Tito, Ángel Pestaña, Fernando de los Ríos, Andreu Nin, Antonio Gramsci, Julio Álvarez del Vayo, Eric Obst, Walter Benjamin, Julián Gorkin, Josep Pla, Eugeni Xammar, Joseph Roth o Manuel Chaves Nogales. A més, Steven Forti relata l’experiència de dos personatges peculiars, l’espanyol Óscar Pérez Solís i el francès Paul Marion, que després dels seus viatges a l’URSS van abandonar el comunisme i van viure una deriva ideològica que els va portar a abraçar el feixisme.
Ysàs, Pere, “El Franquismo: De la victoria a una larga supervivencia”, (pp. 5-24); Gallego, Ferran, “La delgada línea azul. Identidad falangista y convergencia contrarrevolucionaria en la formación del fascismo español (1931-1936), (pp. 37-52) i Molinero, Carme, “Control social, autarquía y miseria” (pp. 93-110), a Esteban, Asunción; Etura, Dunia i Tomasoni, Matteo (Coords.), La alargada sombra del franquismo. Naturaleza, mecanismos de pervivencia y huellas de la dictadura, Granada, Comares, 2019.
En aquest llibre col·lectiu, el qual compta amb la participació d’alguns dels principals experts en la història del franquisme, s’aborda des d’un enfocament multidisciplinari algunes qüestions com la naturalesa del règim, els motius de la seva llarga duració o les petjades que aquest ha deixat en la societat actual. Els mètodes amb els que s’entra a cercar resposta a aquestes qüestions van des de l’anàlisi històric, la sociologia o l’educació i la perspectiva de gènere. El resultat és una ponderada i estesa reflexió que afronta qüestiones essencials com les arrels ideològiques, la construcció i consolidació del sistema, els instruments de dominació i legitimació del règim; el control i el paper desenvolupat pels mitjans de comunicació en la configuració de la mentalitat i l’herència politicoinstitucional i sociològica del franquisme. Entre els diversos capítols podem trobar el de Pere Ysàs (pp. 5-24) en el qual aborda els motius de la supervivència del règim des dels primers mesos de la guerra civil fins més enllà de la desaparició física del dictador. Trobem també el capítol de Ferran Gallego (pp. 37-52), centrat en la formació del feixisme espanyol durant el període previ a l’inici de la guerra civil. Així com, el capítol de Carme Molinero (pp. 93-110) on aborda les polítiques de control social i autarquia impulsades pel règim franquista.
García Crespo, Guillermo, El precio de Europa, Estrategias empresariales ante el Mercado Común y la Transición a la democracia en España (1957-1986), Granada, Comares, 2019.
Aquest llibre aborda des d’una perspectiva històrica la integració d’Espanya a les Comunitats Europees. No es tracta del primer volum sobre aquesta matèria, però la seva originalitat radica en el fet de ser un dels escassos estudis dedicats a analitzar en profunditat la influència en el llarg procés negociador que va exercir l’empresariat espanyol a través de les organitzacions que van assumir la defensa dels seus interessos. El relat dels fets travessa tres etapes fonamentals en la nostra història recent: la dictadura franquista, la Transició i la primera fase de consolidació de l’Estat democràtic, cada una de les quals, tant per separat com en conjunt, ofereixen la possibilitat d’examinar les dinàmiques institucionals, polítiques, socioeconòmiques que es van establir successivament.
El títol d’aquesta obra, El precio de Europa, pot interpretar-se des d’una doble òptica. Per una banda, ens parla del preu que Europa va imposar a España i, per extensió, del que aplica Brussel·les als països que desde 1957 han decidir incorporar-se al projecte comú; tanmateix, en el present estudi, el títol también nos remite a un dels leitmotive que va fer fortuna en el discurs patronal en front de la integració. La frase «Mercado Común sí, pero no a cualquier precio» va convertir-se en expressió emblemàtica de la resistència numantina a acceptar les condicions que imposava Brussel·les i els socis europeus a la pertinença d’Espanya.
Més enllà del marc negociador hispanocomunitari, al llarg del llibre es revelen la metodologia i vies emprades pels grups de pressió econòmics per influir en els goberns, les administracions, els partits polítics i la societat civil, així com les implicacions que suposen les activitats de lobbying en termes de transparència i igualtat en els processos de presa de decisions públiques.
Marín, Martí, Franquisme, suburbialització i dictadura a Catalunya: Sabadell 1939-1962, un cas paradigmàtic, Barcelona, Dstoria edicions, 2019.
En aquesta investigació Martí Marín tracta la migració cap a Catalunya i les ciutats com Sabadell per aclarir conceptes d’un fenòmen del qual se’n té una imatge distorsionada, que encara avui és present amb altres protagonistes. A partir del cas de Sabadell, Martí Marín empra aquest exemple per tractar el fenòmen de la migració i la seva història dins del conjunt de la memòria colectiva catalana. Aquest fet permet facilitar la reparació simbòlica d’una injustícia social passada mitjançant un reconeixement en el present de l’existència dels migrants i la seva experiència, amb tota la càrrega de dramatisme que va portar aparellada, juntament amb altres drames que la dictadura feixista va provocar entre els autòctons.