Antonio César Moreno Cantano [amb Alberto Venegas Ramos], Videojuegos y conflictos internacionales, Héroes de Papel, Sevilla, 2020.
Els videojocs són una expressió de la vida i de la cultura de la modernitat. Responen a una realitat contemporània, tenen com a plasmació final un producte cultural, influenciat pels caràcters que determinen la nostra realitat present. Si el món actual està embolicat en interminables guerres i tot gènere de violències, aquests factors es plasmen en el videojoc.
El videojoc dins del conflicte modern no només ha servit com a manifestació i representació del que ha passat. Cada vegada amb més freqüència s’allotja en el cor mateix de la guerra. I en no poques ocasions s’ha convertit en un ressort més dins de les possibles decisions militars d’un país. Davant aquesta sèrie de fets, el videojoc bèl·lic es presenta cada vegada amb més força com un objecte d’estudi de vital importància per a conèixer els mètodes propagandístics i bèl·lics de la guerra moderna.
Aquest llibre, a través d’una anàlisi geopolítica, cultural, visual i lúdic, tracta de reflexionar sobre les maneres en les quals s’han plasmat en format digital interactiu episodis tan rellevants com la Revolució iraniana de 1979, el genocidi de Ruanda, la crisi dels rohingya, la violència de Darfur, la guerra de Bòsnia i un llarg etcètera.
José Fernando Mota Muñoz, ¡Viva Cataluña española! Historia de la extrema derecha en la Barcelona republicana (1931-1936), València, PUV, 2020.
Amb la proclamació de la República, l’extrema dreta espanyolista de Barcelona és esborrada del mapa. En pocs dies, els ultraespanyolistes passen de viure en una Dictadura, a haver d’actuar en una República que ataca tres dels seus pilars: la monarquia, la religió i l’Estat unitari. Ni el RCD Español tindrà ja la importància que havia tingut com a vehicle d’expressió política. Ja no alçaran cap fins a 1939. Aquesta obra estudia l’esdevenir d’aquests col·lectius reaccionaris, feixistitzats i feixistes de la ciutat de Barcelona entre dos fracassos, el del 14 d’abril de 1931 i la seua derrota en les urnes, i el del 19 de juliol de 1936 i la seua derrota als carrers. Per les seues pàgines transiten alfonsins, carlistes, albinyanistes, jonsistes, falangistes i un llarg etcètera de militants de l’extrema dreta. S’analitza aquest microcosmos ultra barceloní, la qual cosa permet conèixer les trajectòries vitals d’alguns dels seus components, la història de la miríada de grups i grupuscles espanyolistes que es fan i desfan al voltant d’algun líder efímer i com actuava aquesta minoria marginal en un context polític i social advers. Estem, doncs, davant una aproximació des de la història al món de la ultradreta barcelonina durant la Segona República.
Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies & Fundació Salvador Seguí (Ed.), Mobilitzacions socials i esquerra radical. Actes del II Congrés Les altres protagonistes de la Transició, Barcelona, CEDID & FSS, 2020.
El volum reuneix les desenes de comunicacions presentades al II Congrés Les altres protagonistes de la Transició: mobilitzacions socials i esquerra radical, organitzat amb la col·laboració del CEDID, la Fundació Salvador Seguí, el CEMS-UPF i l’Ateneu Popular de 9 Barris i celebrat a la seu d’aquesta darrera entitat de l’11 al 13 d’octubre de 2019.
Mercè Picornell, Sumar les restes. Ruïnes i mals endreços en la cultura catalana postfranquista, Palma / Barcelona, Edicions UiB / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020.
El tòpic associat a les ruïnes ha anat refigurant-se al llarg dels segles per tal de donar compte de la diversitat de sentits atribuïbles a l’absència, la fragmentació o la incompletesa que defineixen la ruïna com a tal. Sumar les restes s’ocupa de les representacions inestables i dinàmiques, sovint en procés de desfeta. Són, per exemple, infraestructures industrials en desús, habitatges tapiats, projectes urbanístics a mig fer o, fins i tot, descampats i objectes deixats de banda. Parteix de la idea que, representades en la literatura i en l’art contemporani, les ruïnes i les restes poden esdevenir un indici d’allò que no resulta integrable en un model econòmic, social i cultural d’aparent progrés i creixement continu.
Carme Molinero i Pere Ysàs (eds.). De Dictaduras a Democracias. Portugal, España, Argentina, Chile, Granada, Comares, 2020.
Aquest llibre analitza les claus del pas de dictadures a democràcies a Portugal i Espanya als anys setanta i a Argentina i Xile als vuitanta. Per explicar els processos de transició i poder-los comparar cal partir del marc temporal i espacial de cada cas, de la naturalesa i característiques dels règims dictatorials, de la seva trajectòria i dels factors determinants de la seva crisi. Per altra banda, el paper dels principals actors polítics i socials, la pròpia dinàmica dels esdeveniments i la configuració de les democràcies, ha de ser objecte de particular atenció. En aquest sentit, és destacable que, tot i la proximitat temporal, el marc econòmic, cultural i polític d’una i altra dècada foren molt diferents, com ho eren els escenaris propers: l’europeu amb democràcies sòlides i estats del benestar desenvolupats i el llatinoamericà amb la persistència de democràcies fràgils i la permanent influència dels EE.UU. Les dues dictadures ibèriques tenien els seus orígens en l’època d’entreguerres, en el temps dels feixismes, mentre que les d’Argentina i Xile als anys setanta s’establiren sota el paradigma de la lluita contra la subversió comunista i la doctrina de la Seguretat Nacional. De Dictadures a Democràcies analitza els trets característics dels quatre processos de canvi polític, destacant tant les seves semblances com les seves diferències.
Xavier Domènech, Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1833-2017), Barcelona, Ediciones Península, 2020.
Un haz de naciones busca respostes a la major crisis democràtica i territorial de la nostra història des de la fi del franquisme a partir de diversos angles: el d’un català que ha defensat el reconeixement nacional de Catalunya, i d’aquesta manera també una nova concepció d’Espanya; el d’un activista que ha explorat la necessitat de buscar nous moments constituents per Catalunya i Espanya, front la certesa que no es podrà lidiar amb el cúmul de trencaments del sistema sense un reformisme radical o un nou començament; i el d’un historiador, fet que marca profundament la mirada d’aquest llibre.
Des del convenciment que tot el que hem viscut en aquesta última dècada és tant sols un pròleg, el text aborda qüestions candents com la relació passada, present i futura entre els diferents projectes nacionals que han poblat la pell de Brau, intensament en el cas català, basc, gallec i andalús, i Espanya; el debat sobre la(les) sobirania(es) i l’Estat; la crisi de legitimitat del sistema polític el últims anys; i l’emergència de nous projectes polítics i la seva evolució, per tal de dibuixar finalment les diverses propostes que puguin inaugurar nous camins de sortida a les crisis polítiques, democràtiques i nacionals actuals. Tot això des d’una perspectiva històrica comparada que aprofundeix les seves arrels en el naixement de la nostra contemporaneïtat per arribar fins els nostres dies.
Nicolás Buckley, Del sacrificio a la derrota. Historia del conflicto vasco a través de las emociones de los militantes de ETA, Madrid, Siglo XXI, 2020.
A través del testimoni d’antics combatents de l’Esquerra Abertzale és possible rastrejar els orígens ideològics d’ETA en la seva reivindicació d’una Euskadi independent i, sobre tot, en la defensa dels interessos de classe i en la lluita contra la dictadura de Franco al País Basc, arribant a ser un agent emancipador per l’Espanya reprimida. Cinquanta anys després, vivint en democràcia i havent assassinat a més de 800 persones, ETA ja no representa el mateix pels espanyols, que van celebrar el 2011 l’alto el foc de l’organització terrorista com un dels majors triomfs de la democràcia.
Buscant un relat que descobreix angles des dels quals mai s’ha mirat, Nicolás Buckley dona veu a aquells que van fer ús de la violència com a mitjà per aconseguir l’autodeterminació d’Euskal Herria. Al cedir la paraula a antics militants d’ETA, del sacrifici a la derrota transcendeix la reconstrucció del relat del conflicte armat i polític aprofundint en la història recent d’Espanya i Euskadi.
Andrea Geniola, “Du nationalisme bourgeois au nationalisme populaire: un aperçu de l’idéologie de la gauche indépendantiste catalane au cours de la vague nationale des années 1968”, a Tudi Kernalegenn, Joel Belliveau i Jean-Olivier Roy (eds.), La vague nationale des années 1968. Une comparaision internationale, Ottawa, Les Presses de l’Université d’Ottawa, 2020, pp. 111-128.
El capítol pretén observar un aspecte concret del ressorgiment de les demandes subestatals nacionals durant l’onada de moviments alternatius dels anys seixanta i setanta: la construcció de les bases ideològiques de l’esquerra independentista a Catalunya. Tot i que s’hi observen els efectes dels processos internacionals (com ara la possible influència de la descolonització i les lluites antiimperialistes en el debilitament de l’estat nació o l’impacte de les lluites socials d’una nova esquerra), Catalunya conserva característiques pròpies i determinades històricament, heretades d’una socialització prèvia a nivell de masses, marcada tant pels paradigmes catalanistes com pel context de la dictadura en què hagué d’evolucionar la mobilització política i social.
Steven Forti, “El síndrome de la victoria mutilada. Italia, el tratado de Londres y la paz de París”, a Josep Pich Mitjana, David Martínez Fiol i Jordi Sabater (eds.), La paz intranquila. Los tratados de paz de la guerra que no acabó con todas las guerras (1918-1923), Barcelona, Edicions Bellaterra, 2020, pp. 119-140.
A La paz intranquila, volum que ofereix una visió panoràmica dels tractats de pau que posaren fi a la Primera Guerra Mundial, s’hi troba el capítol d’Steven Forti dedicat a la situació italiana. Forti analitza com Itàlia afrontà la Gran Guerra i “gestionà” la pau, centrant-se especialment en la síndrome de la victòria mutilada i les seves conseqüències tant en la política interna com en la política internacional. L’autor para, així, particular atenció a l’estratègia italiana a la conferència de pau de París, la qüestió de l’Antàrtic, la ciutat de Fiume/Rijeka i els “somnis imperials” italians a Albània i Anatòlia.
Steven Forti, “Objetivo Europa. La nueva estrategia de la extrema derecha 2.0.”, dins Fundación de los Comunes (ed.), Familia, raza y nación en tiempos de posfascismo, Madrid, Traficantes de Sueños, 2020, pp. 65-78.
Els efectes de l’ascens de noves forces reactives, nacionalistes, heteropatriarcals i autoritàries van molt més enlla de llur irrupció en el món de les institucions polítiques i dels mitjans de comunicació. En aquesta recopilació de textos, el que interessa és la penetració de la reacció en allò social, no pas la taxonomia acadèmica, ni la perspectiva de l’analista polític. Interessa començar allà on acaba la cobertura mediàtica dels fenòmens polítics emergents, en les situacions quotidianes en les quals els assenyalats pel nou populisme de dretes (els migrants, els pobres, les dissidents sexuals, les dones) veuen llurs condicions de vida empitjorades per l’extensió d’un nou sentit comú d’època que els acusa ni més ni menys que de «privilegiats», segons el particular joc de miralls invertits de les guerres culturals.
El volum inclou el capítol de Steven Forti dedicat a l’estratègia de les noves extremes dretes a Europa, entre l’intent de tocar poder a les institucions comunitàries i la voluntat de formar un únic partit polític a nivell europeu.
Steven Forti (amb Marcel A. Farinelli), “Irredentas y centauros de Fiume. Del congreso de Roma a las propuestas de D’Annunzio” dins Enric Ucelay-Da Cal, Xosé M. Núñez Seixas, Arnau Gonzàlez i Vilalta (dir.), Patrias diversas, ¿misma lucha? Alianzas transnacionalistas en el mundo de entreguerras (1912-1939), Barcelona, Bellaterra, 2020, pp. 249-270.
El llibre Patrias diversas, ¿misma lucha? Alianzas transnacionalistas en el mundo de entreguerras (1912-1939) inclou un capítol escrit per Steven Forti, juntament amb l’investigador Marcel A. Farinelli, en el qual s’aprofundeix em la política exterior italiana abans i durant la Prima Guerra Mundial, el Congrés dels pobles oprimits per Àustria-Hongria (Roma, abril de 1918), els interessos nacionalistes contraposats a l’Adriàtic i l’expriència de D’Annunzio a Fiume, amb una atenció especial al projecte de l’Ufficio Relazioni Esteriori dirigit per Leon Kochnitzky i Ludovico Toeplitz.
Miguel Á. del Río Morillas “¿Ni restaurar, ni renegar? Alianza Popular y Fuerza Nueva en (la) Transición”, en M.ª Cruz Romeo Mateo, Mª Pilar Salomón Chéliz y Nuria Tabanera García (eds.), De relatos e imágenes nacionales. Las derechas españolas (siglos XIX-XX), Saragossa, PUZ, 2020, pp.149-164.
El capítol versa sobre dues de les principals forces polítiques de l’extrema dreta neofranquista durant la transició de la dictadura a la democràcia com van ser Alianza Popular (AP) i Fuerza Nueva (FN). Ambdues forces polítiques pretenien diferents graus de reforma/apertura política sense que s’obrís un procés constituent que impliqués trencar o renegar del franquisme i les seves legitimitats. És en aquest context on podem trobar vasos comunicats entre AP i FN, concretament en la seva oposició a qualsevol procés constituent que qüestionés la legitimitat del règim franquista. Ara bé, el punt d’inflexió principal entre ambdues forces polítiques, entre altres, rauria sobre quin franquisme es volia “reformar” cara la supervivència del règim: el “desarrollista” dels anys 60 (defensat per AP) o bé el més “guerracivilista” dels anys 40 i 50 (defensat per FN). Així mateix, s’agafa com a principal fil discursiu la fase prèvia als comicis de 1977 i els processos de reorganització de FN i AP, tot destacant la formació de la coalició electoral Alianza Nacional 18 de Julio (AN 18 de Julio) juntament amb altres forces de l’extrema dreta neofranquista “ortodoxa”. Totes aquestes expressions buscarien un mateix nínxol electoral -compartit amb AP i amb menor mesura amb la Unión de Centro Democrático (UCD)-, conegut com a “franquisme polític” i “franquisme sociològic”.
Steven Forti (amb Raúl Moreno Almendral), “La nación de los individuos: la consagración de una perspectiva alternativa para el estudio de los procesos de construcción nacional”, en Justo Beramendi, Miguel Cabo Villaverde, Lourenzo Fernández Prieto y Alfonso Iglesias Amorín, “La nación omnipresente. Procesos de nacionalización en la España contemporánea”, Granada, Comares, 2020, pp. 1-20.
El llibre La nación omnipresente inclou el capítol escrit per Raúl Moreno Almendral i Steven Forti, que explora la perspectiva individual en el camp dels estudis sobre nació i nacionalisme. Els dos autors recorren breument els fonaments que la fan possible i en tracten les variants biogràfica i estructural. Finalment, se centren en dos dels temes on la perspectiva individual pot exercir un paper rellevant: els estudis sobre nació i classe, per una banda, i sobre nació i imperi, per una altra.
José Miguel Cuesta Gómez, El moviment veïnal al Barcelonès Nord (1954-1987), Badalona, Museu de Badalona, 2020.
El llibre és fruit d’una acurada recerca -la tesi doctoral de l’autor- que recull i analitza l’experiència del moviment veïnal a les poblacions de Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet. Per portar-la a terme, l’autor va consultar nombroses fonts escrites i va realitzar més de quaranta entrevistes, que proporcionen un testimoni impagable dels darrers anys del franquisme, l’època de la Transició i els dos primers mandats dels ajuntament democràtics. L’estudi d’aquesta època tan apassionant de la nostra història recent ens ajuda, també, a entendre la realitat actual de les tres ciutats que componen el Barcelonès Nord.
Foguet, Francesc; Gassol, Olívia (cur.), L’humor constructiu. Vindicació de La Colla de Sabadell: Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020.
La Colla de Sabadell fou un dels projectes culturals i literaris més irreverents, iconoclastes i innovadors apareguts en les lletres catalanes de la dècada de 1920. Militants de l’humor provocatiu i de les facècies més increïbles, els membres de La Colla –especialment Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols– apostaven per bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita que contribuís a articular i modernitzar un país que, en la primera postguerra europea, vivia un altre dels períodes crítics de la seva atzarosa i soferta existència.
Aquest volum vindica i ressitua el paper del col·lectiu sabadellenc en el context de les lletres catalanes contemporànies, analitza amb una mirada nova el projecte cultural que abanderà, aprofundeix en el seu nucli més actiu i fa una relectura de l’obra creativa des d’interpretacions inèdites. El llegat de La Colla és un referent fascinant per als projectes –d’ara o demà– que aspirin a renovar a fons la vida política i cultural.
En primera persona. Entrevistes i declaracions públiques, de Margarida Xirgu, edició a cura d’Aïda Ayats i Francesc Foguet, Barcelona, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 2020
El llibre En primera persona recull 93 entrevistes en què l’actriu Margarida Xirgu (Molins de Rei, 1888 – Montevideo, 1969) s’explica de manera directa, sense mediacions. Considerada una de les actrius més universals del teatre català, Xirgu hi parla de la seva frenètica vida artística, la seva indomable vocació teatral i la seva insubornable condició de ciutadana compromesa amb el seu temps. És Xirgu en primera persona del singular, en estat pur. Com a actriu, directora d’escena, empresària teatral i pedagoga, Xirgu es va dedicar en cos i ànima al teatre. Va confegir un repertori dramàtic, eclèctic i cosmopolita, d’alta qualitat, que va de Guimerà a Lorca, tot passant per Shaw, Williams, Camus, Pirandello o Giraudoux, entre molts altres noms. Va situar-se, amb esforç i treball, en l’avantguarda artística de les diverses escenes on va actuar i s’ha convertit en un referent mític per als indrets que va trepitjar.
Publicades a la premsa i a les revistes catalanes, espanyoles i llatinoamericanes entre 1910 i 1962, les entrevistes que recopilem per primera vegada en volum ens permeten conèixer millor la peripècia biogràfica de Xirgu, la seva vàlua tan personal com artística i la forja gradual del seu mite en un contínuum que enllaça les terres catalanes i les llatinoamericanes. A Europa o a Amèrica, Xirgu va destacar com una dona de teatre extraordinària: atrevida, innovadora i conseqüent. El seu llegat és un exemple admirable de tenacitat, treball i lluita.