El dossier del número 298 de L’Avenç (gener de 2004) està dedicat a la immigració a Catalunya durant el franquisme. Martí Marín Corbera s’ocupa de la introducció i del primer article, en el que analitza les dades relatives a la immigració catalana (amb un últim apartat dedicat a Sabadell) enfocant-les en la relació establerta entre les identitats que s’anaven confrontant dins d’un context urbà canviant. El segon article és de l’Angelina Puig i Valls i es concentra en l’estudi d’un barri de Sabadell, el de Torre-Romeu, com exemplificació de dinàmiques comuns a diferents llocs. Segueixen Imma Boj Labiós i Jaume Vallés Aroca parlant de la repressió als immigrants que va tenir un dels seus episodis més luctuosos en el Pavelló de les Missions de Barcelona, on es tancaven els nous arribats sense papers per repatriar-los als seus pobles. L’última part del dossier, preparada per Julià Guillamon, parla de la novel·la de la immigració.
Historia del Presente dedica el seu quart número (2004) al paper de la dona en el antifranquisme i a les formes de repressió de gènere del règim. Com assenyala Carme Molinero en la presentació, aquest àmbit de investigació ha tingut per molt de temps uns buits que sortosament fa poc s’ha començat a omplir: de fet ja començava a notar-se la llacuna, com que el tema constitueix l’altre cara de la concepció franquista de gènere que fins ara s’ha analitzat principalment des del punt de vista del discurs oficial de la Secció Femenina. El dossier intenta enfocar la qüestió des de diferents perspectives: la presó (Ricard Vinyes, Mirta Diaz-Balart), la resistència, la guerrilla i les formes alternatives de “rebeldías cotidianas” (Angelina Puig i Valls, Mercedes Yusta, Claudia Cabrero), el moviment estudiantil (Sergio Rodríguez Tejada).
El número 3 (2004) d’Historia del Presente està dedicat a la qüestió agrària durant el franquisme. Els diferents articles enfoquen el tema des de diferents perspectives: la repressió de la xarxa associativa obrera i camperola a Ourense (Julio Prada Rodríguez); la relació entre el nou sindicalisme franquista i el món agrari a Navarra durant la postguerra (Emilio Majuelo); l’enquadrament social a l’Astúries rural entre 1937 i 1977 (Ramón Garcia Piñeiro); la política de colonització agrària franquista (Cristóbal Gómez Benito); la Hermandad Nacional de Labradores y Ganaderos (Carlos Criado); la qüestió agrària a Andalusia entre 1939 i 1968 (Francisco Cobo Romero, Teresa María Ortega López).
La revista Dez Eme (Revista de Historia e Ciencias Sociais da Fundación 10 de Marzo) proposa en el seu novè número (novembre de 2004) un interessant monogràfic sobre el primer franquisme on s’aborden diferents aspectes del primer franquisme, des de l’estraperlo fins a la guerrilla passant per un interessant apartat dedicat als recursos internet que poden facilitar la investigació sobre aquest tema. Dins de les diverses seccions destacaríem l’editorial sobre l’Espanya de la postguerra de la mà de Pere Ysàs i la recensió del llibre Una inmensa prisión (coordinat per Carme Molinero, Margarida Sala i Jaume Sobrequés) feta per la María Victoria Martínez Rodríguez.
Quimera, 236 (2003).
“Las sombras del silencio: escritura y antifranquismo” Articles: Marie-Claude Chaput, “La Guerrilla antifranquista en la prensa española (1944-1949)”; Natacha Lillo, “Los maquis antifranquistas en la prensa francesa (1946-1950)”; Jean Tena, “Cuatro novelas del Maquis”; Georges Tyras, “El Maquis literario de Alfons Cervera”; Georges Tyras, “Las voces del silencio, entrevista a Alfons Cervera”; Juan Vila:,”La memoria de la novela”; Mercedes Yusta Rodrigo, “La Guerrilla antifranquista y la literatura: crónica de un desengaño”.
En el número 16 (2003) de la revista Estudis d’Història Agrària s’han publicat dos articles de membres del GREF:
Martí Marín, “Franquisme I món rural: Apunts sobre els anys de la llarga post-guerra“
La imposició del franquisme va comportar nous equilibris polítics que, en el món rural, van adquirir unes característiques pròpies. Les relacions de poder durant la llarga postguerra, construïdes sota la dinàmica col·laboracio-repressió, van permetre als seus dirigents un control molt més absolut sobre la població, que va significar un fre definitiu a les velles aspiracions de la pagesia, però també una major independència política vers l’Estat. La manca de llibertat política va neutralitzar i reorientar les antigues xarxes de poder local i clientelisme i van afavorir un discurs d’exaltació de determinats valors del món rural que si bé, com en la Itàlia feixista, no va estimular la modernització, ni tampoc va evitar l’èxode i la crisi d’aquest món, ha deixat la seva petjada en les societats rurals.
Javier Tebar, “Franquisme i “contrarevolució agrària” a Catalunya durant la immediata postguerra (1939-1945)”
La “contrarevolució agrària” s’afirmà en base a tres elements: 1) l’us de la violència política 2) el retorn de terres per la via legal o de facto 3) un gran espai obert per la reorganització del propietaris dins i paral·lelament al Vertical. Aquests instruments foren claus per l’intent dels propietaris d’assolir de nou l’hegemonia social sobre la resta de la pagesia. Aquest fou un procés al llarg del qual va elaborar-se, en el cas de Catalunya, un discurs que connectés amb les tradicions pairalistes anteriors que s’havien trencat, i que havia de permetre durant aquests anys de la immediata postguerra llimar la fractura social oberta amb la Guerra civil.