Resum-llibre-blanc

Resum i conclusions

Des del 1995 fins al 2000 el nombre de llicenciats es va mantenir bastant estable, però el de persones ocupades en l’àmbit de la comunicació va créixer en gairebé un 40% (dades que agrupen tant a llicenciats com a altres professionals que treballen en aquest àmbit). Aquestes dades ens poden portar a dues hipòtesis: o bé hi havia un excedent de professionals dels mitjans de comunicació que no tenien feina i que per algun fenomen puntual trobar un treball en els mitjans durant el període estudiat, o bé que es tracta una tendència creixent , que podria suscitar una falta de llicenciats de la comunicació. Nosaltres ens inclinem per la primera opció, ja que durant els anys noranta es van poder veure els efectes de la llei de liberalització de les telecomunicacions, que va portar amb si una oferta de treball no vista fins ara, sobretot en l’àmbit de la televisió i de la publicitat.

D’altra banda, seria interessant conèixer l’estratificació per edats dels professionals del sector, per deduir les possibilitats d’inserció laboral en els propers anys per als alumnes que acabin els seus estudis a les facultats de Ciències de la Comunicació. Periodisme continua sent la titulació en la qual es llicencien la majoria de les persones que estudien carreres relacionades amb la comunicació. I precisament són aquests graduats els que tenen més potencial d’inserció laboral, ja que les ofertes de treball per a llicenciats en Periodisme publicades, són en les que menys es demana experiència com a requisit. Aquesta dada, però, no indica la quantitat de llocs de treball, la qualitat del treball ofert ni la durada del contracte.

D’altra banda, la taxa de atur per als periodistes, quatre anys després d’acabar la carrera és de 7,8%, que tot i que es podria considerar alta, no ho és tant posada en el context laboral nacional, amb una taxa mitjana superior al 12%, per als professionals llicenciats. El temps d’espera mitjà que triga un llicenciat en Periodisme a trobar feina també és relativament breu: 3,9 mesos.

A falta d’estudis sobre la col.locació de els llicenciats en Publicitat i Relacions Públiques i en Comunicació Audiovisual, només hem pogut entrar en l’anàlisi dels estudis sobre els graduats en Periodisme. D’aquests, el suport en què hi ha més empleats és la premsa, seguit de la televisió i els gabinets de comunicació. En aquest sentit es fa evident que els suports tradicionals continuen sent els que ofereixen més possibilitats de treball, encara que en el cas dels gabinets de premsa, el tipus d’informació que es maneja persegueix unes finalitats diferents i és, sovint, més especialitzada. No obstant això, cap de les titulacions de l’àmbit de la Comunicació apareix a la llista del Ministeri d’Educació com
titulacions més requerides, ni carreres amb més futur ni carreres amb millors perspectives de desenvolupament per a la pròxima dècada. Consola saber que, si més no, tampoc apareixen en el llistat de carreres en declivi.

Les pràctiques i els contactes personals són les principals vies d’accés al mercat laboral , de manera que l’especialització (que podríem considerar com a part del currículum), que alguns experts apunten com a valor de futur, no deixa de ser un avantatge, però no determinant. Ni tan sols apareix entre les aptituds o habilitats que els periodistes consideren més valorades pels seus caps.

Respecte al tipus de contracte, s’aprecia una important presència de la temporalitat i encara que s’ha exposat en aquest capítol no ho recull amb exactitud, s’intueix una creixent tendència al treball autònom, ja que els grans mitjans es troben en una fase de exernalización de serveis (inclosa l’elaboració de notícies), de manera que les empreses de producció i els professionals freelance estan en augment.

Seria interessant fer un estudi amb més detall d’aquest fenomen. Pel que fa a l’adequació de la cursa, les dades que hem manejat es refereixen només a la Facultat de Ciències de la Comunicació de Santiago de Compostela, però podem considerar que les tendències mostrades són, en termes generals, extrapolables al conjunt de l’Estat. Per això podem concloure que, tot i que la quantitat de pràctiques es considera insuficient, les que es fan es consideren el millor de la carrera. A més, els llicenciats que exerceixen el periodisme ratifiquen la importància d’aquest punt de vista en considerar que el domini dels aspectes pràctics de la professió són el més valorat pels caps. No obstant això, els aspectes teòrics (incloent el coneixement de l’ètica professional), passen a segon terme segons el parer dels llicenciats, tant en la valoració dels aspectes més importants de la carrera com en el que és valorat pels seus superiors en el treball . D’altra banda, si tenim en compte que la majoria de llicenciats en Periodisme a Galícia va cursar algun tipus d’estudi després d’acabar la carrera, podem deduir que els continguts es consideren insuficients en algunes àrees o Ministeri d’Educació que hi ha àrees omeses en el currículum que són útils per a l’exercici de la professió. Com hem vist, les principals recomanacions en aquest sentit són la incorporació d’idiomes i el reforç de les habilitats tècniques.

Finalment, les dades analitzades criden a reflexionar sobre el nivell de qualitat del professorat i recorden una vegada més la necessitat d’una avaluació continuada de la qualitat de l’ensenyament, en aparèixer el professorat com el pitjor valorat.

informe íntegre es pot consultar en línia a la següent adreça:

Llibre blanc dels títols de grau en Ciències de la Comunicació

;