El dimarts 27 de febrer la Júlia Martí, de l’Observatori del Deute en la Globalització, va venir a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia per a parlar-nos de la crisi climàtica i dels ecofeminismes. En fem un resum.

  • Les múltiples crisis

La mirada de les múltiples crisis entén la conjuntura ecosocial actual dins d’una crisi del propi sistema (financera, d’estancament, inflacionària), com ecològica (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, esgotament de recursos), i de reproducció social i de cures, però també democràtica (manca de legitimitat de les institucions de la democràcia representativa).

Tweet del científic del CSIC Fernando Valladares. Alguns també parlen de “policrisis” per a referir-se a les múltiples crisis de les que ens parlava la Júlia Martí.

  • Mirada centrada en el C02

Suposa conceptualitzar la crisi climàtica com un problema derivat principalment de les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEI), entre aquests el diòxid de carboni. Una mirada més àmplia cap a la crisi ecosocial ha de poder veure com la precarietat de la vida, la degradació dels ecosistemes i els conflictes socials (resumint molt) tenen a veure amb les conseqüències del canvi climàtic visibles als ulls humans. El concepte de crisi ecosocial intenta defugir d’aquesta mirada que només assenyala les emissions i les temperatures.

  • Antropocè o capitalocè

En aquest “nou cicle planterari” els canvis en el clima no son deguts únicament als cicles geofísics del planeta, sinó a l’acció antròpica (dels humans). A aquesta època se l’ha anomenat Antropocè per aquest motiu. La Júlia planteja si el concepte de Capitalocè recolliria millor la idea que no és el sistema humà, sinó el sistema socioeconòmic, el que genera aquest gran impacte sobre l’ecosistema Terra.

  • Consum energètic in eternum

Una altra dada de context per comprendre les branques de la crisi ecosocial és el consum energètic creixent, que és degut a l’increment de l’activitat socioeconòmica unida a la demanda de noves tecnologies per a sostenir-la. La recerca parla del moment en el que vivim com “la gran acceleració”, tot sostenint que el creixement socioeconòmic sostingut comporta canvis biofísics amb el risc que no poguem frenar-los.

Els gràfics en taronja son els canvis socioeconòmics (socio-economic trends), i els de color blau turquesa representen les tendències de canvi en el sistema-Terra (Earth-system trends). Font: Steffen, W.; W. Broadgate; L. Deutsch; O.. Gaffney and C. Ludwig. The trajectory of the Anthropocene: the Great Acceleration, The Anthropocene Review, 16 de gener de 2015.

  • L’ecofeminisme i la sostenibilitat de la vida

Els ecofeminismes son múltiples perquè cal considerar-los des de diferents perspectives. Tanmateix, comparteixen la idea que les cures (dins les quals s’engloben les tasques reproductives) son centrals per a que es dóni la vida, i també, per tant, son treball.

La Júlia ens resumeix molt ràpidament la història dels ecofeminismes, situant tres corrents que, en el fons, encara son paral·leles. La única diferència entre aquestes és el paper que atorguen a les dones en la reproducció de la vida.

Als anys 70, per exemple, ens trobem amb un ecofeminisme clàssic o essencialista, que posa el focus entre el vincle de la dona i la cura, un fet que naturalitza. En canvi, als anys 90, les feministes constructivistes criticarien aquest vincle naturalitzat, considerant que les cures no han de ser necessàriament una tasca pròpia de la identitat femenina. Aquestes teories es nodreixen amb vessants ecofeministes espirituals, o amb el feminisme comunitari i indígena que ens arriba de Llatinoamèrica (Abya Yala) i comparteixen la idea de la sostenibilitat de la vida.

La vida és sostenible, segons l’ecofeminisme, quan es tenen en compte les interdependències socials i les ecodependències ecològiques.

[Per més informació sobre aquestes dues idees podeu revisar la conferència sobre ecofeminisme que la Yayo Herrero va oferir a la UAB l’any 2020.]

Els conceptes de corresponsabilitat i de reciprocitat, juntament amb la interdependència i la ecodependència, formen part, explicava la Júlia, d’aquesta idea de sostenibilitat de la vida.

Aquesta posada en valor de la reproducció i la cura sovint entra en conflicte amb les veus tecno-optimistes, que creuen que la solució al problema ambiental és tècnic i tecnològic, de producció, i no de reproducció.

Sobre la mirada tecno-optimista, un exemple molt concret és la sequera a Catalunya i les reaccions que està despertant. Mentre que campanyes com #NoEnRaja exclamen que la sequera està deguda, en part, a la mala gestió de l’aigua, certes veus polítiques i empresarials continuen posant sobre la taula infraestructures amb gran impacte hídric. En aquest cas, prioritzar l’aigua per als consums més bàsics seria una proposta més que ecofeminista.

  • Exemples inspiradors: Greenham common

L’ecofeminisme és recordat (tot i que potser no prou) per una lluita que va tenir lloc a Gran Bretanya entre 1981 i el 2000, en la qual un grup de dones al voltant del col·lectiu Women for Life on Earth, van acampar a una base militar anglesa (a Berskhire) per paralitzar-ne el llençament de míssils.

[Llegiu-ne més en aquest article!]

*Imatge de portada de Pikara Magazine.