Presentació
Les IX Jornades internacionals de recerca en didàctica de les ciències socials es centren en dos vells problemes de l’escola: la formació del pensament i l’educació de la ciutadania per a la convivència democràtica. John Dewey va investigar i reflexionar a bastament sobre com pensem els humans (1933) i sobre l’educació i la democràcia (per exemple, 1965 de l’edició espanyola). Des d’aleshores el món ha canviat molt tot i que la finalitat bàsica de l’escola i, dins d’ella, de les disciplines socials i humanes, continua essent la mateixa: aconseguir que els nois i les noies desenvolupin el seu pensament social (històric, geogràfic, polític,…) i aprenguin a conviure democràticament. I per això fa falta una revisió profunda de l’ensenyament de les ciències socials i de les humanitats (Nussbaum, 2010), dels seus continguts i dels mètodes i de les estratègies d’ensenyament i aprenentatge.
Aquest és el principal propòsit d’aquestes IX Jornades: analitzar i debatre els problemes que presenta la relació entre el pensament social i l’ensenyament de la democràcia i les alternatives que es proposen a països del nostre entorn i en la nostra realitat educativa. La presentació de recerques, d’alternatives, d’experiències pot enriquir la reflexió sobre com s’ha de plantejar el treball en la competència social i ciutadana per a aconseguir que els nens i les nenes i els nois i les noies de Catalunya es comprometin amb la seva societat, amb la convivència democràtica i participin en la seva construcció de manera conscient i activa. Aquesta vella aspiració avui torna a estar en el centre dels debats educatius i socials de la immensa majoria de països del nostre entorn. Aquesta passada primavera, el moviment 15M ho ha recordat reclamant a les places públiques la necessitat d’una democràcia real.
Com és sabut, la ciutadania democràtica es troba en un estat molt fràgil que tal i com Paulo Freire (1998:90) “is not obtained by chance” ans al contrari “It is a construction, that never finished, demands we fight for it. It demands comitment, political clarity, coherence, decisions”. La democràcia és una construcció que mai acaba i que requereix que la ciutadania se la faci seva coneixent-ne els seus orígens i les seves possibilitats. I per això cal ensenyar-la: “cada individu ha de rebre una preparació que el posi en condicions d’acomplir la seva responsabilitat, que li doni les degudes idees sobre la situació i les necessitats col·lectives del poble i li desenrotlli aquelles qualitats que asseguren a la seva activitat una justa participació en l’obra del govern” (Dewey, 1985:92). L’educació és al mateix temps part de la causa de la manca de compromís dels ciutadans amb la democràcia però també és –i ha de de ser- part de la possible sol·lució (Roberston, 2008).
L’aportació de les ciències socials, de la geografia i de la història i de l’educació per la ciutadania en aquesta construcció queda pal·lesa en el currículum català de ciències socials: les ciències socials poden desenvolupar el pensament social crític i creatiu amb el qual “s’afavoreix la consciència ciutadana democràtica” (Curriculum d’ensenyament secundari obligatori, Decret de la Generalitat 143/2007, DOG 4915) i l’educació per la ciutadania ha de “promoure el desenvolupament de ciutadans i ciutadanes responsables i democràtics i possibilitar la transformació personal i l’adquisició de competències i habilitats necessàries que contribueixin a l’assoliment d’una societat més lliure, justa i equitativa” (Curriculum d’ensenyament secundari obligatori Decret 143/2007, DOG 4915).
Quan es parla de la construcció de la ciutadania democràtica s’ha de plantejar quin és el model de ciutadà al que s’aspira i per tant, quin és el model d’educació democràtica que cada societat o cada col·lectiu es planteja. Són molts els autors que han realitzat classificacions sobre els diferents models d’ensenyament i aprenentatge de la democràcia2 (Cornbleth, 1982; Galichet, 1998 i 1999; Westheimer i Kahne, 2002; Kerr, 2002). A grans trets, tots ells classifiquen l’ensenyament per la democràcia en tres grans grups: el model de l’educació cívica –en el qual els alumnes aprenen institucions polítiques i s’evita el tractament del conflicte-, el model de l’educació “analògica” –en el qual es dóna importància a la discussió, la gestió pacífica del conflicte i les capacitats de negociació- i el model crític –es fomenta la problematització de les qüestions socials i el debat sobre el conflicte i sobre els mecanismes de poder. És en aquest darrer model de ciutadania anomenat també realista (Galichet, 1998), orientat a la justícia (Westheimer i Kahne, 2002) o d’Educació per la ciutadania constructiva (Cornbleth, 1982) en el qual el pensament social juga un rol essencial.
Des de la concepció de la democràcia orientada a la justícia social, l’ensenyament i l’aprenentatge de les ciències socials –història, geografia, educació per la ciutadania, etc.- tenen un doble objectiu: 1) fomentar el pensament social crític i creatiu, i 2) desenvolupar aquelles habilitats que permetin als ciutadans exercir la seva ciutadania democràtica. Parker (2008) anomena aquests dos objectius enlightenment i engagement. L’enlightenment és el “knowledgte and commitments that inform this engagement: for example, knowledgte of the ideals of democratic living, the ability to discern just from unjust laws and actions, the commitment to fight civic inequality, and the ability and commitment to deliberate public policy in cooperation with disagreeable others” mentre que el engagement fa referència a la participació de la ciutadania en els diferents nivells de la vida democràtica.
El pensament social –que en aquest context englobaria a l’enlightenment de Parker (2008)- contribueix no només a l’adquisició d’uns determinats continguts, habilitats i valors que contribueixin a la construcció de la democràcia sinó que també engloba l’esperit crític i creatiu (Pinkin,2009) . L’esperit crític ha de servir perquè els alumnes “question, understand, and test the reality of the social world we inhabit” (Ross, 2000) i l’esperit creatiu ha de contribuir a que els alumnes es plantegin quin és el model de societat que els agradaria assolir (Flybjerg, 2001), ja que, com recorda Giroux, “los más grandes peligros que enfrenta el siglo XXI no vienen de las limitaciones del pensamiento utópico, sino del deseo de abstenerse de pensar en las alternativas para el presente” (2005:167).
Les IX Jornades tractaran sobre tots aquestes aspectes i ho faran tant des de la recerca acreditada com des del treball quotidià a les aules. La formació del pensament social i la construcció de la democràcia necessiten que els investigadors i els docents es donin la mà i treballin conjuntament.