La ciutat incívica

En els relats estivals que s’escriuen de la gran ciutat es narren episodis recurrents d’incivisme. Incivisme encomanadís: Virus contagiós que altera la convivència ciutadana i que s’estén imparable i sense control amb la percepció que ningú, ni les autoritats competents, disposin de la mesura precisa o capacitat efectiva per a rebaixar aquesta latent tensió social.

La ciutat incívica es construeix per contagi i per inacció, però sobretot per haver normalitzat que, tenint en compte amb les actuals circumstàncies (pandèmia, crisi econòmica, tancament de l’oci nocturn..), hi ha coses que són un mal menor del temps que ens ha tocat viure. Així doncs les matinades de festa major en alguns barris de la ciutat han acabat com el rosari de l’aurora, assumint que com a final de festa s’hagi de desafiar els agents de l’ordre públic que, atesa a la normativa vigent, intenten posar punt final a un ‘botelló’ fora d’hores i en clar conflicte amb el desig de pau d’uns veïns que en una càlida nit d’estiu constaten que dormir és del tot impossible. Relat rere relat, districte a districte, barri a barri, de festa major en festa major, normalitzem i acceptem el que resulta una mostra d’egoisme narcisista i desvergonyit d’uns ciutadans que reclamen el dret a viure la nit alegre i lliurement, enfront del dret d’uns veïns impotents que reclamen la necessitat de poder dormir només unes hores.

La ciutat incívica es va perfilant també per olors desagradables, per ‘souvenirs’ visuals fora de tota norma acceptable d’higiene o per alteració banal i injustificada del mobiliari urbà. Esdevé habitual la ferum de l’orina expulsada en qualsevol cantonada o en el portal de casa. O el vòmit estampat en una vorera i que amb fortuna operaris municipals desbordats de feina i armats amb canons d’aigua a pressió acabaran per esborrar. I així una jornada rere un altre.

Com dèiem, l’incivisme creix per contagi. S’encomana. D’alta, mitjà o baixa intensitat, va amarant la vida quotidiana amb una impunitat que no deixa de sorprendre. Així doncs, la ciutat acolorida artificialment per arquitectures tàctiques i suposadament reversibles, pensades pel gaudi dels seus habitants, es va descolorint acceleradament per remarcar el desori, assaltada per les infinites desconnexions d’aquells conciutadans o visitants que hi viuen o hi passen sense establir els lligams necessaris per respectar el comú, fer créixer i tenir cura d’aquell espai compartit i col·lectiu que els acull.

Un incivisme que s’expandeix resultat d’uns temps on per ressentiment o per l’errònia creença que la llibertat és fer el que els roti, molts pensen que són els altres, sobretot aquells els qui ens cobren els nostres impostos, els únics qui han de fer la feina i preservar l’entorn. La ciutat incívica fomenta l’exposició pública del ciutadà ressentit, dels dolguts amb el sistema, d’aquells que hi han deixat de creure. La ciutat per ells ja no és una obra col·lectiva, ni molt menys un espai on conrear un determinant sentiment de pertinença. La ciutat pels ressentits, és tan sols un lloc per viure-hi. L’espai urbà degradat es converteix en el gran aparador de l’individualisme modern. Aquell que es reflecteix inconscientment en els rostres il·luminats per les pantalles de l’smartphone en el transport públic, per exemple; capcots i desconnexió per auriculars que aïllen. Habitants d’una ciutat transitada, però poques vegades viscuda.

La ciutat incívica és també la que no sap acollir, la que no té cura dels seus. La que expulsa els joves que es deleixen per viure en el seu barri de sempre, però no poden pagar-ne els lloguers. La ciutat on els vells veuen com es transforma un barri que ja no és el seu, que abaixa les persianes de les botigues de tota la vida per jubilació o per la insuportable pressió d’uns lloguers abusius que obliguen els propietaris a deixar de lluitar. La ciutat incívica és aquella, també, on els veïns es queixen reiteradament de la impunitat amb què dels venedors de droga fan negoci trasbalsant el carrer amb els crits o les baralles a mitjanit. És també la dels desnonaments que no s’aturen malgrat les promeses polítiques.

Una ciutat que formalment, això sí, s’esmerça en buscar noves formes, que dissenya nous futurs, que imagina com ha de ser: atractiva, innovadora, sostenible, ecològica, raonable en les formes, habitable per a tothom. Però mentre aquest imaginari de manual es fa realitat, l’incivisme de cada dia continua al seu aire, assaltant-nos, per exemple, a l’hora de creuar un pas de vianants quan la mobilitat ecològica o ‘lowcost’ passa perillosament davant nostre a tota velocitat sense respectar un trist semàfor en vermell. Noves formes no contaminants de mobilitat urbana que són ben vistes en els discursos oficials i que es toleren, malgrat l’evident incivisme, amb una dosi notable de bonisme, sobretot davant l’estigmatitzat motor d’explosió sotmès a totes les restriccions i a la corresponent tributació impositiva.

Fa unes dècades, grans cartells a les façanes dels edificis feien una crida a què la ciutat es posés guapa. Així, entre altres accions col·lectives i entusiastes, es va transformar una metròpoli mediterrània que tenia molt baixa l’autoestima i que per fi, impulsada per la seva gent i alguns polítics lúcids, va poder lluir el seu potencial, el cosmopolitisme i els seus prodigis… Lluir, per exemple, una quadrícula urbana única, pensada i traçada per fer una ciutat més habitable i de mesura més humana. Eixample de façanes boniques i modernistes, on la burgesia que lluïa amb orgull el nom de la ciutat mostrava el seu gust i també el seu poder. O no fa tant, també aquella ciutat que va sembrar llavors de civisme i consciència social i política a partir dels moviments veïnals que amb la lluita al carrer van forçar a canviar de dalt a baix barris de l’extraradi traçats anys abans sense cap mirada sensible. Gent com Custodia Moreno, veu del moviment veïnal, feliç i merescuda pregonera enguany en la ciutat en festes.

Una ciutat esdevé habitable quan els seus ciutadans l’estimen. I quan l’estimen, quan s’enamoren, quan entenen que el fet col·lectiu és també seu, l’incivisme es dilueix, desapareix, es combat, acaba per esdevenir molest i minoritari. Una anotació ocasional en les pàgines de local.

M’esgota el so dels tròleis arrossegats pels panots típics de la ciutat a la cerca d’un pis turístic guiats per Google Maps. Però aquest turisme desgastant és culpable només en part d’aquest incivisme viral que ja forma part de la nostra quotidianitat. Una mirada més atenta als comportaments urbans demostra que hi ha un incivisme autòcton, dels nostres, dels veïns d’escala o carrer, el que ens vindria a dir que hi ha massa gent que no s’estima la ciutat on viu. Ciutadans que empalats i dominats per l’individualisme present no veuen, o no volen veure, més enllà i transitant sense estímuls ni passió per una ciutat apassionant i bella.

La ferida és profunda i supura. No considerar-la molt seriosament seria un error. Gamberrisme, manca d’urbanitat, actituds anticulturals… en definitiva, incivisme. Si no fem res, si ho deixem passar, la ciutat dels prodigis que es va posar guapa cridant l’atenció internacional, aspira per mèrits propis a convertir-se per sempre en una ciutat incívica.