Maria Campillo (ed.), Llegir l’exili, Barcelona, GELCC/ L’Avenç, 2011.
Des del llibre canònic d’Albert Manent, La literatura catalana a l’exili (1976), els estudis referits a aquest camp han progressat molt; i en una triple direcció. La primera és la de la història de l’exili del 1939, la dels avatars soferts pel gran contingent de polítics, científics, artistes, intel•lectuals i escriptors que es van veure obligats a marxar. La segona via es dirigeix directament a l’estudi de la vida literària a l’exili, de la seva orientació i el seu sentit, a través d’alguns autors representatius, de les plataformes de difusió, especialment de les editorials o de les revistes. El llibre de Maria Campillo s’inscriu, però, en un tercer espai, el de la lectura dels textos de creació generats per l’exili. I té com objectiu omplir alguns buits oferint la lectura d’un ventall (forçosament acotat) de textos de poesia i de prosa.
Molts dels grans autors catalans dels segle XX van passar per aquesta experiència, en alguns casos fonamental per al conjunt de la seva obra. El present volum no té, ni pot tenir, una pretensió totalitzadora: ni en els gèneres (s’ha deixat de banda el teatre, per exemple), ni en els temes (la literatura concentracionària es limita a l’espai francès). La autora ha procurat, en canvi, atendre més aviat l’angle inèdit: noves preguntes i lectures noves; o l’angle marginal: l’obra menuda d’un gran narrador; llibres o autors poc atesos.
Ferran Gallego i Francisco Morente (eds.), Rebeldes y reaccionarios. Intelectuales, fascismo y derecha radical en Europa. Barcelona, El Viejo Topo, 2011.
Aquest volum, editat per Ferran Gallego i Francisco Morente, reuneix una dotzena d’assajos de coneguts historiadors i de joves investigadors al voltant de la vexata quaestio de la cultura feixista, tant en la realitat espanyola com en la italiana, la francesa i l’alemanya. Partint de la consideració que va existir una cultura feixista, els autors consideren que els intelectuals que es van sumar a l feixisme no van ser anècdotes, si no sectors que van escollir combatre per un sistema que responia a les percepcions d’un discurs en el qual la tradició i la modernitat es reunien per establir una comunitat nacional oposada i superadora del liberalisme, la democràcia i el socialisme. Volem assenyalar les aportacions de de Ferran Gallego, “Construyendo el pasado. La identidad del 18 de julio y la reflexión sobre la historia moderna en los años cuarenta” (pp. 281-337), la de Francisco Morente, “Corresponsal en Roma. Dionisio Ridruejo y la Italia de la guerra fría (1948-1951)” (pp. 371-433) i la de Steven Forti, “Otra deriva fascista. Paul Marion en la Francia de entreguerras” (pp. 111-134).
Manel Risques (coord.), Un segle d’Història de Catalunya en fotografies. Volum III: Temps de dictadura, postguerra i canvi social (1939-1969). Barcelona, Grup Enciclopèdia Catalana, 2011.
Aquest llibre és el tercer dels quatre volums de l’obra Un segle d’història de catalunya en fotografies, que, sota la direcció de Manel Risques, tracta de mostrar-nos de manera visual, plàstica i directa l’evolució de Catalunya en els darrers cent anys. A través de la fotografia en blanc i negre ens acostem a imatges desconegudes i carregades d’informació de veritable interès històric al voltant d’esdeveniments i processos com la Setmana Tràgica, la Segona República, la Guerra Civil Espanyola, el Franquisme o la Transició Democràtica, així com personatges històrics com Lluís Companys, Manuel Azaña o Francesc Macià, entre d’altres.
Tots ells comparteixen pàgines amb persones anònimes, retratades en diferents moments de la vida quotidiana o protagonitzant moments de la història del país. Les imatges procedeixen d’arxius de tota Catalunya, captades per prestigiosos fotògrafs com Josep Maria Sagarra, Josep Gaspar, Agustí Centelles, Brangulí o Pérez de Rozas, així com de persones anònimes. Un segle d’història de Catalunya en fotografies vol oferir una visió diferent del passat de Catalunya a través de la fotografia en blanc i negre.
L’obra, dividida en quatre volums, s’organitza de la següent manera: 1 Un temps entre el passat i el futur (fins a 1931); 2 Temps de reforma, guerra i revolució (1931-1939); 3 Temps de dictadura, postguerra i canvi social (1939-1969); 4 Temps de crisi i transició (1969-1980). Cada volum s’estructura de la mateixa manera: una introducció de l’època, redactada pel director de cada volum (que són, respectivament: Conxita Mir, Ricard Vinyes, Carme Molinero conjuntament amb Pere Ysàs, i Manel Risques) i la presentació dels grans elements que caracteritzen la fotografia de cada època, amb les imatges relacionades.
El tercer volum a càrrec de Carme Molinero i Pere Ysàs abasta trenta anys de la dictadura franquista, des de l’època més dura de la immediata postguerra, fins als canvis soci-econòmics de la societat catalana i les lluites antifranquistes.
Salvador Cruz Artacho i Julio Ponce Alberca (coords.), El mundo del trabajo en la conquista de las libertades. Jaén, Universidad de Jaén, 2011.
En aquesta recent publicació cal esmentar el capítol de l’investigadora del CEFID Carme Molinero: “Conflictividad laboral, movimiento obrero y cambio político” (pp. 221-233) on s’analitza la creixent conflictivitat laboral i social en les darreries del franquisme (una de les més elevades del context europeu) així com el moviment obrer -en especial l’organitzat a les CCOO- que va ser capaç de erosionar, deslegitimar i superar l’estructura del sindicat vertical. Aquest moviment obrer organitzat va ser un dels pilars de l’antifranquisme que s’havia estès en sectors importants de la societat civil i va estar vinculat a la lluita per aconseguir un canvi polític que acabés amb la dictadura.
Rafael Quirosa-Cheyrouze y Muñoz (ed.), La sociedad española en la Transición. Los movimientos sociales en el proceso democratizador. Madrid, Biblioteca Nueva, Madrid, 2011.
Aquesta obra compta amb la participació de vint-i-vuit investigadors. Inclou dos capítols de membres del CEFID. El capítol de Carme Molinero: “Comisiones Obreras: de la lucha antifranquista a la acción sindical en un nuevo escenario económico y político” (pp. 147-159), analitza l’evolució de les CCOO en els anys setanta i als reptes que va haver d’enfrontar-se, en especial en la segona meitat de la dècada com a conseqüència de la fi de la dictadura, la instauració de la democràcia i l’agudització de la crisi econòmica. Un període convuls on a més d’haver de consolidar-se sindicalment va haver de competir amb altres opcions sindicals emergents.
El capítol de Pere Ysàs “Movimientos sociales y cambio político en Cataluña, ¿un caso particular?” (pp. 303-315) fa un anàlisi dels moviments socials catalans i la influència que van tenir en la configuració del mapa polític català, molt diferent, a nivell institucional, al de la resta de l’Estat espanyol als anys setanta.
Javier Tébar Hurtado, Barcelona anys blaus. El governador Correa Veglison: poder i política franquistes (1940-1945). Barcelona, Flor del Vent, 2011.
La vida d’un personatge es presenta com una metàfora sobre les formes amb les quals s’implantarà la dictadura del general Franco dins d’un espai i un temps, aquest és el problema central que es planteja La Barcelona dels anys blaus. És un estudi del Règim enfocat cap a dalt, cap al poder polític i econòmic, però que no deixa de banda les actituds i les accions dels de baix. S’analitzen i interpreten els mecanismes de corrupció econòmica imperants aleshores, amb ramificacions prou extenses, formant el nus on s’entrellaçaven els poders polítics i els poders socials, i subratlla les seves dinàmiques contradictòries. La Barcelona dels anys blaus és principalment l’escenari urbà dels comportaments bruts i de l’embrutidora atmosfera moral de la Dictadura, de la batalla simbòlica del Règim per obtenir suports, de les retòriques polítiques de les persones que exerciren el poder per tal d’imposar una determinada idea d’Espanya i de Catalunya. Però també d’aquells altres que els hi donaren suport, bé per convicció, per desig material o avarícia bé fossin elles mateixes víctimes de la por, de la indefensió, de la misèria absoluta, de l’enveja o de la traïció. Ben pensat, potser vist com el paisatge format per un conjunt d’actors moguts per tot plegat.
Javier Moreno Luzón (ed.), Izquierdas y nacionalismos en la España contemporánea. Madrid, Editorial Pablo Iglesias, 2011.
El llibre inclou el capítol de Carme Molinero “La oposición al franquismo y la cuestión nacional” (pp. 235-255). L’autora hi analitza la relació entre la qüestió nacional i els plantejaments que sobre ella tenien els partits de l’esquerra antifranquista, especialment socialistes i comunistes, els quals van assumir la realitat plurinacional espanyola en contrast amb la visió centralista i nacionalista espanyola del règim franquista, el qual en darrera instància havia condicionat la visió de l’esquerra sobre la qüestió nacional i que va tenir la seva concreció final en la Constitució de 1978 i el reconeixement de les autonomies amb alt poder d’autogovern.
Antonio César Moreno Cantano (coord.), El ocaso de la verdad. Propaganda y prensa exterior en la España franquista (1936-1945). Xixón, Ediciones Trea, 2011.
Aquesta obra coordinada pel membre del CEFID Antonio César Moreno Cantano analitza les tasques propagandístiques de l’Espanya franquista en l’exterior durant els anys de la guerra civil i la segona guerra mundial i s’aproxima a la propaganda que països com Gran Bretanya o Alemanya desplegaren en territori peninsular durant aquests anys. Per fer-ho, s’ha recorregut a un privilegiat elenc d’especialistes que centren les seves mires en aspectes com les peculiaritats del llenguatge propagandístic franquista; la projecció de l’Espanya franquista en Gran Bretanya i els Estats Units durant la guerra civil; la propaganda franquista en Amèrica llatina i les activitats de FET i de les JONS en el mateix continent, o la comparació entre els organismes propagandístics de països com Portugal, Itàlia, Alemanya o la França de Vichy amb els de l’Espanya de Franco.
De la mateixa Obra cal destacar l’article “España en el nuevo orden europeo. Algunas lecturas franquistas de la postguerra” (pp. 215-250) del membre del CEFID Francesc Vilanova i Vila d’Abadal.
Josep Maria Lluró (coord.), Història, memòria, testimoniatge. Un llegat per a Europa. Palma, Lleonard Muntaner, 2011.
¿Quines veus se senten encara avui de camps com Auschwitz i Mauthausen, i de gulags com els de la Kolimà? ¿En quines condicions s´han fet audibles i de quina manera ens han arribat? ¿Qui és, doncs, el testimoni i qui l´ha pogut arribar a suplantar? A Berlín, historiadors i filòlegs, escriptors i artistes de diferents llengües i països van provar d´escoltar i d´acarar, durant unes setmanes, algunes d´aquelles veus en virtut de la seva diferència. Els debats recollits en aquest llibre impliquen una actualització – tant del que va passar com de les certituds i dubtes de l´escriptor per poder llegar-ho. Entre els textos que aplega l’obra es troba un de Carme Molinero, “La recerca sobre les víctimes de la Guerra Civil ila memòria històrica a Espanya”, on es desenvolupa la idea que el coneixement històric ha estat la base empírica sobre la qual s’han constituït, a tot el territori espanyol, moviments i agrupacions que reivindiquen que la democràcia espanyola nascuda de la transició ha de reconéixer les víctimes del franquisme.
Olívia Gassol i Bellet, De la utopia mediterrània a la realitat provincial. El projecte cultural de la Diputació de Barcelona durant el primer franquisme. Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2011.
L’autora analitza la política cultural de la Diputació Provincial de Barcelona durant els anys del primer franquisme especialment la tasca de Guillermo Díaz-Plaja a l’Instituto Español de Estudios Mediterráneos, institució que pretenia controlar i adequar la catalanitat al servei dels interessos del nou règim.
Espuny, Maria Jesús (dir.), La acción social en las Fuerzas Armadas. Un compromiso social. Barcelona, Bosch Editor, 2011.
El llibre vol ser un apropament històric, social i jurídic a l’acció social de les FAS espanyoles. Recull diverses recerques relacionades amb aquesta qüestió, entre d’altres les de Maria Jesús Espuny, “Las excepciones del servicio en filas (1912-1914)” (pp. 19-53) i Olga Paz Torres, “De la ‘compensación moral’ en el franquismo a la actual función social de las FAS” (pp. 55-77).
David Ginard (coord.), Dona, Guerra Civil i franquisme. Palma, Documenta Balear, 2011.
Aquest llibre coordinat per David Ginard inclou sis capitols signats per diferents especialistes sobre història de gènere i de les dones durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Entre aquestes aportacions trobem la de la investigadora del CEFID Carme Molinero, que es dedica a l’estudi de la dona i l’antifranquisme, posant l’accent en l’anàlisis de la cultura patriarcal que impregnava tant la direcció com la base de les organitzacions antifeixistes espanyoles, tant les més clandestines que actuaven durant el primer franquisme com els moviments socials que plantejaren la batalla a la dictadura per, finalment, dedicar una atenció especial al Movimiento Democrático de Mujeres.
Ricard Vinyes, Asalto a la memoria. Impunidades y reconciliaciones, símbolos y éticas. Barcelona, Los libros del lince, 2011.
Asalto a la memoria és una crítica contundent i raonada d’una sèrie de fets, lleis i actituds que construeixen allò que l’autor anomena el model espanyol d’impunitat. Mitjançant lleis com les d’Amnistia o la de Memòria Històrica, els decrets reparatoris i el rebuig de les peticions d’investigació dels crims polítics, l’administració de l’Estat aplica una política de “punt final” que ha ratificat la impunitat per aquells que imposaren la dictadura i pels que la gestionaren i es beneficiaren d’ella. Vinyes analitza, entre d’altres qüestions, els universos simbòlics, els asalts a les representacions del passat i els conflictes desencadenats en torn a la seva gestió nacional i global, posant l’accent sobre: l’ocultació del record de la democràcia republicana com el referent fundacional de l’Estat de dret; el manteniment del Valle de los Caídos com un parc temàtic sobre la victòria del crim polític i la incapacitat de l’Estat per assumir l’univers simbòlic de la memòria democràtica; la marginació de la resistència contra la dictadura i la negativa a admetre que la democràcia fou un bé conquerit coralment i des del carrer i, per últim, la incautació de la memòria democràtica gràcies a la creació d’un discurs que transformà la “reconciliació” en ideologia d’estat.
Javier Tébar Hurtado (ed.), El Movimiento Obrero en la gran ciudad. De la movilización sociopolítica a la crisis económica. Barcelona, El Viejo Topo, 2011.
El tema de fons que subjau en els textos reunits en aquest llibre és la progressiva i aparentment “estranya”, evanescència de la “classe obrera”, una identitat col•lectiva sorgida en i a través de les ciutats industrials i vinculada a l’esquerra europea i que, com a tal, va protagonitzar en gran mesura la dinàmica socio-política des de 1920 fins com a mínim passats els anys vuitanta.
En l’etapa de trànsit cap a un model “postfordista” de les economies occidentals, quan el declivi numèric de la classe treballadora industrial ha estat acompanyat de grans i profundes mutacions en l’espai urbà, s’ha produït no només la seva fragmentació social si no que han canviat el lloc de la classe obrera en la política i de la política en el conjunt assalariat.
Sent aquest un fenomen que es produeix a tota Europa, els textos que aquí s’inclouen es centren en set àrees geogràfiques espanyoles (Barcelona, Bilbao, Xixon, Madrid, Sevilla, València i Vigo), el triangle industrial del nord d’Itàlia (Gènova, Turí i Milà), París i la seva banlieu, i la capital industrial del nord portuguès, Oporto. La lectura de tots ells reflexa coincidències en els processos de determinats fenòmens històrics i, al mateix temps, discordances i desenvolupaments particulars en cadascú d’ells.