ELS BANCS TORNEN A LA CÀRREGA: “QUE NO NOS EMBAUQUEN…”

El dia de Sant Esteve em vaig ennuegar amb l’esmorzar. Estava menjant un croissant quan vaig llegir a Cinco Días el titular següent: “La banca lanza una oleada de productos de diseño para retenir el ahorro”[i] Ja hi tornem a ser. Ens volen tornar a colar instruments tòxics com les “preferents”. I és que les participacions preferents han estat un dels fraus més grans de la història recent d’Espanya. En primer lloc, no eren “participacions” si no deute. És a dir, els seus adquirents no esdevenien socis de les empreses que les emetien (per exemple, un banc) si no creditors: els hi prestaven diners. Ara bé aquest préstec te unes condicions molt desfavorables pel creditor. En primer lloc, és etern: no està prevista la data de venciment. És el banc qui decideix quan torna els diners. En segon lloc, la remuneració del creditor està vinculada als resultats del banc que ha emes les preferents: només es pagaran interessos si el banc té beneficis. En tercer lloc, tampoc eren “preferents”: si el banc tenia problemes els titulars de les preferents no eren els primers a cobrar si no dels últims. I, per últim, les preferents es negociaven en un mercat que era com la bassa de Shrek: ningú volia acostar-s’hi. Per lo tant, era molt difícil –per no dir impossible- que el titular de les preferents pogués recuperar la inversió feta revenent aquells actius tòxics a un tercer[ii].

Ara bé, les participacions preferents no són il·lícites. Són un “producte financer” pensat per a inversors que busquen molt risc doncs poden obtenir una gran remuneració (per exemple els fons voltors). El problema es presenta quan, degut a la crisi, s’exigeix a les entitats de crèdit que augmentin el seu capital principal (per entendre’ns, els diners que han de tenir “sota la rajola” per si els seus clients decideixen retirar les imposicions). Llavors, els bancs i, sobretot, les caixes comencen a col·locar les preferents entre els consumidors, sense tenir en compte les seves circumstàncies ni preferències, sense informar-los adequadament com exigia la llei o, en els casos més sagnants, enganyant-los descaradament.

El frau de les preferents va ser possible per que els consumidors ens refiàvem dels directors de les sucursals dels bancs i de les caixes. Pensàvem que eren de confiança i que ens aconsellaven el millor pels nostres interessos. Error. Ells obeeixen les ordres que els donen els seus caps i comercialitzen els productes que aquests volen, tot defensant els interessos del banc o de la caixa.

Per això davant de la nova càrrega dels bancs cal recordar les paraules d’aquell insigne cigalero president del FC Barcelona: “que no nos embauquen”. Els treballadors dels bancs i caixes no acostumen a conèixer acuradament el que comercialitzen -malgrat l’aparença que donen-, doncs es tracta de productes d’extrema complexitat. En la seva confecció intervenen juristes, economistes i fins i tot enginyers i matemàtics[iii]. D’altra banda, no miren pels interessos dels clients, els nostres, si no exclusivament pels dels bancs i les caixes, que són qui els donen de menjar i els hi diuen què han de comercialitzar i com han de fer-ho[iv]. I no ho dic jo, si no que ho ha afirmat el Tribunal Suprem a la famosa sentència sobre les clàusules sòl: “…la decisión de aplicar o no estas cláusulas [suelo] se adopta como política comercial de carácter general por la dirección central de cada entidad y se suele ligar a los productos hipotecarios con mayor distribución de cada una. De esta forma, los elementos finales de la cadena de comercialización del producto, normalmente los directores de sucursal, no tienen la facultad de alterar esa característica básica del producto” (STS 241/2013, de 9.5.2013).