El llop de Wall Street

A continuació reprodueixo l’article publicat a “Comerç i ciutat”, 2014, núm. 45, pàgs. 12-13

El llop de Wall Street (2013) és una pel•lícula divertida i recomanable si ja esteu curats d’espants i podeu aguantar el seu excessiu metratge (179 minuts). M’ha suscitat algunes reflexions que voldria compartir amb vostès. Explica l’ascens i caiguda de Jordan Belfort (Leonardo di Caprio), un jove broker obsessionat en fer diners que encarna a la perfecció el principi de “La cobdícia és bona” que va popularitzar Gordon Gekko (Michael Douglas) a la pel•lícula Wall Street (1987). Està basada en fets reals, tot i que (suposo) distorsionats fins a l’esperpent doncs costa de creure que tan excés de diners, drogues, sexe i paraules gruixudes pogués ser possible.

Després d’un fracàs inicial, el senyor Belfort crea la seva pròpia agencia de valors (Stratton Oakmont) i es dedica a fer tot el possible per fer diners a borsa. Comença col•locant accions a centau; és a dir, ven accions d’empreses insolvents però que continuen cotitzant a borsa a tot aquell que pot. Per a això no dubta en enganyar als inversors i alliçonar els seus treballadors sobre com enredar a la gent per tal de que comprin. I la raó de triar aquest tipus de valors és que la comissió es molt gran. Mentre que en una operació normal el seu percentatge seria del deu per cent, en el cas de les accions a centau és del cinquanta per cent. Amb aquestes i altres operacions que bordegen la llei -quan no se la salten directament- el protagonista fa molts diners i, com malauradament acostuma a succeir, els evadeix a un paradís fiscal per estalviar-se impostos, el que genera la seva caiguda.

Abans que res cal recordar què és la borsa. És un mercat on es venen i compren valors mobiliaris, com accions i obligacions (deuta) emesos per societats anònimes, i que està supervisat per una entitat pública (la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) a Espanya i la Securities and Exchange Commission (SEC) als Estats Units, per exemple). Hi ha la creença de que aquest mercat serveix per finançar les empreses. I així és, en part. Quan una empresa necessita diners pot emetre accions o obligacions i col•locar-les a borsa. Però aquestes operacions no representen el gruix dels moviments que es fan diàriament: el més habitual és que aquests valors es revenguin múltiples vegades i passin d’un inversor a un altre que creu que pot obtenir un guany amb la diferència de preu. Aquests negocis, que repeteixo són les més normals, no contribueixen a finançar les societats sinó a enriquir o empobrir els inversors.

La segona reflexió té per objecte les raons que porten a triar la borsa com a destí de les inversions de la classe mitja baixa i, un cop decidit que és aquest mercat, en quins valors es confien els estalvis. La pel•lícula retrata Belfort com un encantador de serps sense escrúpols, capaç de vendre qualsevol cosa a qui sigui per tal d’aconseguir beneficis. I es mostra clarament com estan venent fum a tot aquell que els hi fa cas. Es significatiu la lliçó que un broker expert protagonitzat per Matthew McConaughey dona a un encara innocent Jordan Belfort: “Molt bé, primera regla de Wall Street: Ningú -i m’és igual si ets Warren Buffet o Jimmy Buffet- ningú sap si una acció pujarà, baixarà o es mantindrà, i menys els corredors de borsa. Però tenim que fer veure que ho sabem”.

El que no deixa de sorprendre és per que els estalviadors de les classes mitja i baixa confiïn els seus estalvis a l’empresa de Belfort. Tot i no conèixer-la, ni tenir referències al respecte ni proporcionar-li cap altre informació que unes expectatives sense fonament a través del telèfon, decideixen adquirir els valors que els aconsellen. Per exemple, accions de societats insolvents …

Es podria pensar que avui en dia això no passa, doncs s’han establert mecanismes per protegir a l’inversor. I en part és veritat. Gràcies a l’anomenada Directiva MiFID, les entitats financeres que col•loquen valors tenen la obligació de proporcionar informació adequada als seus clients i, per això, han de realitzar uns tests per determinar els seus coneixements i experiència financera així com, en ocasions, esbrinar el seu poder financer i quina és la finalitat de la inversió. A més, a finals de març es va modificar la normativa sobre consumidors i usuaris i ara s’exigeix que els contractes fets per telèfon quedin confirmats per escrit. És a dir, el consumidor ha d’enviar el seu acord per escrit, ja sigui en paper o a través de correu electrònic, fax o sms.

Però malgrat aquestes obligacions, continuen existint empreses fraudulentes i els consumidors seguim invertint sense tenir coneixement d’allò que comprem, movent-nos per impulsos o rumors. Dos exemples il•lustren aquesta realitat. A finals de febrer, la premsa informava de que les policies espanyola i britànica acabaven de detenir una xarxa de xiringuitos financers que havia estafat 18 milions d’euros a unes 5.000 persones. Quant a la importància del rumor a borsa, a l’octubre del 2013 va haver un nombre considerable d’inversors que es van llançar a comprar accions de Tweeter home enterteinment, empresa dedicada al comerç minorista d’electrodomèstics que cotitzava a borsa malgrat ser insolvent. Aquestes accions es van revaloritzar un 700% en un dia. I quina era la raó d’aquesta bogeria? Senzillament, s’havia anunciat que la xarxa social Twitter sortiria a borsa i aquests inversors van confondre les dos empreses. Conseqüència: algú va guanyar un 700% en un dia i altre va perdre una quantitat similar. Per tant, abans d’invertir caldria recordar el consell de l’àvia de que només s’ha de comprar allò que se sap que és.

I és en aquest àmbit en el que la pel•lícula deixa mal gust de boca. En cap moment surten les víctimes del Sr. Belfort. I no és que no n’hi haguessin. Sí que n’hi van haver: moltes famílies de classes mitja-baixa van perdre molts diners seguint els consells de Belfort i pagant les seves comissions.

Per últim -i a partir d’aquí haurien de parar llegir aquells que no vulguin que expliqui el final de la pel•lícula-, sorprèn que Stratton Oakmont pogués operar un mercat regulat; és a dir, un mercat sotmès al control i vigilància d’un ens públic independent (al menys en teoria) que vetlla pel seu bon funcionament. Una de les escenes que més em va divertir va ser la forma en que té Jordan Belfort de neutralitzar als funcionaris d’aquest ens, la SEC. Però no va fer el mateix amb la CIA, que el perseguia per haver comès diversos delictes financers. I a l’igual que va passar amb Al Capone, són els impostos el que van fer que el Sr. Belfort acabés a la presó. I no només això, si no que el jutge el va condemnar a pagar una indemnització a les víctimes; indemnització que encara continua pagant, vint anys després de que passessin els fets. I és que Estats Units, per aquests temes, és un país serio, el que no es pot dir d’altres.