Igual que Obèlix va caure a una marmita de poció màgica quan era petit, jo em vaig perdre en una biblioteca municipal plena de contes –en aquella època no havíem sentit parlar de còmics i molt menys de manga– de Tintin, Lucky Luke, Spirou i, sobre tot, de Astèrix. Les historietes d’aquell petit gal que vivia en un poblet irreductible em van encisar. Eren relats divertidíssims, plens d’ironia, que plasmaven i alhora se’n reien dels tòpics nacionals i on sempre aprenies alguna cosa nova de la història de Roma. Per això em vaig aficionar a ells i encara els continuo llegint de tant en tant. No em passa el mateix amb les pel·lícules. Els primers dibuixos animats que es van fer eren molt toscs i desmereixen l’original literari, doncs no tenien, ni de bon tros, la seva força. Les produccions amb actors de carn i ossos no passaven de ser distretes, tot i comptar amb una bèstia de la interpretació com Depardieu. Per això, l’anunci d’una nova pel·lícula de l’heroi gal, Astèrix: la residència dels Deus, no em va generar gaire entusiasme. Però com que volia ensenyar-li qui era Astèrix al meu fill de set anys, vam anar a veure-la i va ser un encert.
És una film que està molt ben fet, fidel a l’original, divertit, amb grans dosis d’ironia i molt actual, doncs parla de la especulació immobiliària i els drets dels treballadors. Es basa en una història que René Goscinny va escriure al 1971 quan França estava patint un boom immobiliari. I precisament els volia comentar algunes idees que es desprenen de la pel·lícula. La primera és la importància de la urbanització. Il·lustra perfectament com és un instrument clau per la civilització, que transforma la societat, la econòmica i la cultura dels pobles, a més del medi ambient. Per això cal planificar-la per tal de que el seu desenvolupament sigui racional i es puguin evitar conseqüències catastròfiques, com molt bé sabem.
També estan molt ben tractats determinats fenòmens econòmics, com la formació dels mercats (oferta i demanda) o l’aparició de noves activitats econòmiques. Destaca la inflació. Em sembla genial el retrat que fa d’ella a través de la evolució del preu del peix que comercialitza un dels habitats del poblet gal: de 1 a 7 sestercis per unitat en un tres i no res.
El que més m’ha agradat és l’evolució dels els esclaus que construeixen els nous habitatges. A més de ser uns personatges divertidíssims, exemplifiquen molt bé el conservadorisme de les classes més pobres al llarg de la història. Al començament de la pel·lícula renuncien a escapar del campament romà en considerar que la vida del fugitiu és molt dura. Prefereixen convertir-se en treballadors lliures i per això procedeixen a una mena de negociació col·lectiva amb el centurió que comanda el campament romà. I sí, aconsegueixen la seva llibertat; fins i tot un habitatge als edificis que estan construint, una de les aspiracions vitals de la major part dels treballadors. Però aviat se n’adonen que la conversió en assalariats no és cap ganga doncs la seva situació socio-econòmica no varia gens. Finalment es converteixen en soldats romans i es posen a defensar l’imperi que els va esclavitzar i explotar. Per això l’espectador se n’alegra quan els irreductibles gals els atonyinen.
M’agradaria explicar que la posició dels esclaus és pura ficció i lloar la inventiva de Goscinny i Uderzo, però faltaria a la veritat. Al llarg de la història les classes més pobres s’han mostrat moltes vegades conservadores i han frenat l’evolució. És precisament el que va passar amb els camperols europeu desprès de la Revolució Francesa. No sempre es van posicionar a favor dels avantguardista sinó que a vegades van donar el seu suport a les forces reaccionaris, tal com magistralment ho explica Eric Hobsbawm al seu llibre La era de la revolución. 1789-1848.
En resum, Astèrix: la residència dels Deus es una pel·lícula molt entretinguda, que honora la historieta gràfica i que il·lustra amb humor aspectes socio-econòmics molt actuals.
* Publicat originalment a Comerç i Ciutat, 2015 (núm. 58), pgs. 10-11