Tinc uns amics que, a més a més d’encantadors, són un exemple d’economia col·laborativa. Una anècdota recent il·lustra l’afirmació. Fa uns dies ens van invitar a sopar. El menjar era exquisit, la conversa interessant i la música de fons adient. En preguntar la meva dona per la cançó que estava sonant (perdona-la Senyor per no reconèixer la gran Billie Holiday), vam començar a parlar sobre els nous formats de música i en Cèsar, l’amfitrió, ens va explicar que no comprava més discos ni CDS des de que s’havia donat d’alta a Spotify: “el que importa no és la propietat, sinó poder gaudir de la música”. Doncs bé, aquesta idea és un dels elements essencials d’aquest nou moviment econòmic.
En efecte, l’economia col·laborativa persegueix una ús més eficient de béns infrautilitzats a través de mitjans de comunicació cibernètics. Es basa en tres pilars. El primer és la necessitat de millorar la utilització dels actius que els ciutadans i les empreses tenen a la seva disposició per tal de fer una societat més sostenible. El segon pilar és la primacia de la possessió sobre la propietat. És a dir, lo important no és acumular quants més béns millor si no poder-ne utilitzar el major nombre. Per això resulta fonamental compartir-los. I el tercer pilar és la utilització de mitjans de comunicació que permetin un gran accés i rapidesa; en particular, internet, les aplicacions informàtiques, els dispositius mòbils i les plataformes virtuals.
Aquest nou moviment està revolucionant la nostra economia i societat. Pensin per exemple en el món del transport. Uber ha entrat amb tanta força en el sector del taxi que hi ha països que estan començant a liberalitzar-lo –és a dir, s’han acabat les llicencies. I una situació similar es pot produir en el món de l’hostaleria, tot i que Airbnb no sembla tenir tanta força. Quant a l’entreteniment, Spotify i la pirateria han ferit (de mort?) la industria discogràfica. El crowfunding s’està convertint en una alternativa seriosa a les fonts tradicionals de finançament. I el mateix està succeint a l’educació superior: la tecnologia cibernètica ha donat un nou impuls a l’ensenyament a distància. A més, cada cop hi ha més alumnes i universitats interessats en els MOOC (Massive Open Online Course). Un darrer exemple es suficient per il·lustrar aquest canvi: les impressores 3D. La seva popularització capgirarà tots els sectors industrials, doncs permetrà que puguem construir els béns que desitgem amb un cost mínim.
Els beneficis de l’economia col·laborativa són evidents, doncs permet aprofitar millor els recursos naturals, reduir les despeses (per exemple, reduint els intermediaris) i incrementar el benestar social. Per això, algun dels seus apòstols (Jeremy RIFKIN: La sociedad de coste marginal cero, Paidós, Barcelona, 2014) pronostica que substituirà el capitalisme. Ara bé, també hi ha amenaces molt preocupants. Per exemple, genera molts riscos per la intimitat. Les empreses d’aquest nou model econòmic tenen accés a un gran quantitat de dades dels usuaris, que poden utilitzar per fins no sempre lloables –malgrat que puguin ser lícits. Permetin-me recórrer de nou a Uber per il·lustrar el conflicte. S’ha publicat que aquesta empresa ha ofert a alguns ajuntaments nord-americans dades dels seus clients per tal d’aconseguir l’autorització necessària per la seva aplicació (MOROZOV, Evgeny: “La ofensiva de Uber”, a El País, 28.2.2015). Al meu modest entendre, la solució no es incrementar la legislació sobre la utilització de dades alienes, que ja existeix, si no un major control per part de les autoritats competents.
També són nombrosos els riscos existents pel món laboral. El desenvolupament de la tecnologia i la implantació de l’economia col·laborativa poden fer que molts llocs de treballs desapareguin. Imaginin-se què passarà amb els taxistes i els repartidors quan s’implantin els cotxes sense conductor, que semblen ser molt més segurs en neutralitzar les errades humanes. Més val que ens anem preparant per un debat seriós sobre la renda mínima universal*.
* Per a qui vulgui reflexionar al respecte, enllaço tres entradas de Rafael Arenas García, catedràtic de Dret Internacional Privat, company a la UAB i, malgrat tot, amic: “Renta básica de Ciudadanía”; “Salarios de miseria: causas, consecuencias y soluciones” i “Sobre los salarios”.