Els passats 18 i 19 de febrer de 2016 va tenir lloc al Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona el Simpòsium internacional sobre la formació de l’advocat i el marc de qualificacions professionals. Agraeixo als seus organitzadors, i en particular al professor Josep Maria De Dios, que m’invitessin tot i conèixer les meves limitacions. Un exemple d’amistat. El divendres al matí vaig participar a la taula rodona titulada: Development of skills and professional competences in the European professional qualifications field: model degree vs. model professional associations. Advantatges of learning by doing method. Reprodueixo aquí el contingut substancial de la meva intervenció.
I. Els condicionants de la formació
Com a mercantilista, segueixo el mètode propugnat pel mestre Garrigues: l’atenta observació de la realitat. També es pertinent en la matèria que ens ocupa, doncs la realitat condiciona l’ensenyament del Dret i la formació que hem de donar al futur jurista. Hi ha cinc fets que cal tenir molt en compte en valorar com hem de formar als estudiants.
1. El primer d’ells és el frenesí legislatiu que patim. Cada dia són més les instàncies que promulguen normes jurídiques. Un jurista actual ha de prestar atenció a les disposicions locals, autonòmiques, estatals, europees i internacionals. A més a més, cal tenir en compte que hi ha organismes que promulguen disposicions que tot i no tenir la consideració de normes jurídiques tenen un fort impacte en la conducta dels ciutadans. Pensin, per exemple, en els anomenats Incoterms de la Cambra de Comerç Internacional o en les seves Regles i Usos Uniformes sobre els Crèdits Documentaris. D’altra banda, cada vegada tenen més importància els reguladors i supervisors, tant domèstics com supranacionals.
Però no només hi ha més legisladors, sinó que en els darrers temps la seva activitat s’ha tornat frenètica. El jurista actual es troba sepultat per una allau de disposicions que l’obliguen a estar constantment estudiant i revisant el que ha après per tal d’estar al dia. Per si això no fos suficient, la tècnica legislativa cada vegada és pitjor. Tant que posa en crisi la seguretat jurídica. N’hi ha prou amb recordar alguns problemes de la promulgació i modificació de les lleis en l’actualitat: derogacions i modificacions amagades en disposicions que no tenen cap relació aparent –al menys a primera vista-, aprovació de normes rellevants durant les vacances o pocs dies abans, o modificació de preceptes abans de la seva vigència –és a dir, entre la seva aprovació i l’entrada en vigor. Fa anys criticàvem l’anomenada Llei d’Acompanyament. Avui en dia –qui ens ho havia de dir- la trobem a faltar.
Per si la situació legislativa fos poc, un bon jurista ha d’estar al dia de la jurisprudència, en sentit ampli. Pensin, per exemple, en la rellevància de la sentència del Tribunal de Justícia de 14 de març de 2013 (C-415/11), Mohamed Aziz vs Catalunya Caixa, que va obligar al legislador espanyol a modificar la normativa processal hipotecària, o la famosa sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013, sobre les clàusules sòl. Igual que succeeix amb la legislació, les instàncies es multipliquen: en alguns àmbits resulta imprescindible estar al dia, no només de les decisions dels tribunals, sinó també de les dels reguladors i supervisors.
2. Un altre condicionant de la formació del jurista és el pressupost universitari. La crisi l’ha sotmès a una cura d’aprimament que ha afectat greument a dos àmbits, respecte del tema que ens afecta. El primer és el fons bibliogràfic. N’hi ha prou en mirar les adquisicions de qualsevol biblioteca d’una facultat de Dret per comprovar que el número de manuals i, sobre tot, d’obres especialitzades adquirides s’ha reduït dràsticament des de 2008. I el mateix ha succeït amb les subscripcions a les revistes.
El segon àmbit és el professorat. La política de retallades dels darrers anys ha estat tremendament perniciosa per la universitat espanyola. D’una banda, la manca de places ha fet que molts joves investigadors haguessin d’emigrar o guanyar-se el pa fora de la universitat. De l’altra, la política de taxa de reposició cero ha impedit trobar relleu pels professors que es jubilen i ha desincentivat les noves vocacions. Es produirà (s’està produint) un salt generacional irreemplaçable, doncs un bon professor no s’improvisa. Conseqüentment, la qualitat i la competitivitat de les universitat minvarà en un moment en que mundialment està de moda l’excel·lència.
3. L’evolució desenfrenada de la tecnologia està revolucionant la societat, la feina i l’economia. La formació del jurista no pot quedar al marge. En primer lloc, està posant a l’abast de l’estudiant i del docent noves eines i continguts. Pensin en la possibilitat d’accedir a qualsevol diari oficial o bases de dades de la jurisprudència des de qualsevol smartphone, d’accedir gratuïtament a cursos en línia de prestigioses universitats (Massive On-line Open Courses o MOOC) o en l’aparició de recursos digitals lliures de cost. A més, moltes biblioteques estan digitalitzant els seus fons, amb tota la riquesa que això proporcionarà.
Una altra conseqüència és els canvis en els mercats de treball. Ja estem experimentant com l’avanç de la tecnologia estan fent desaparèixer algunes professions, amenaçant altres i generant noves oportunitats laborals. I el món jurídic no és aliè. Com explica Jeremy Rifkin en la seva interessant obra La sociedad de coste marginal cero (Paidós, Barcelona, 2014), existeix un software que facilita la interrelació de documents i la recerca de dades en ells. I està tan desenvolupat que està reemplaçant a equips d’advocats.
També els estudiants estan canviant. Constitueix un vici força estès entre els professors d’una certa edat queixar-se sobre les noves generacions: no saben, no s’esforcen, no es preocupen, etc. Però també hi ha qui opina que estem davant de la generació millor preparada de la Història. No sé quina de les afirmacions serà veritat –em temo que cap d’elles-. Però el que sí sembla cert és que les aptituds i competències dels nous estudiants han canviat degut a la disponibilitat d’ordinadors, tabletes i altres dispositius electrònics, a la tirada pels mitjans audiovisuals en lloc dels cartacis i a la facilitat d’accedir a continguts digitalitzats. Així, per exemple, són capaços de passar-se hores buscant informació a internet –tant que hi ha qui proposa convertir a google en font del Dret-, però només utilitzen les biblioteques per lligar. A més, no n’hi ha prou amb trobar la informació: s’ha de seleccionar i processar. I això no és gens fàcil. Es tracta d’una habilitat que cal aprendre.
4. Un altre condicionant és la globalització de l’economia i de la societat. És una realitat innegable que la internacionalització de les relacions humanes està condicionant la feina del jurista. Per això, cal preparar els estudiants de la millor manera possible per afrontar els reptes que se’ls presentin. I per això es necessari aprendre idiomes. Però també resulta aconsellable conèixer altres cultures. D’aquí que la mobilitat internacional esdevingui clau.
5. Per últim, cal prestar atenció a la demanda del mercat. És a dir, quin tipus d’advocat triomfa en l’actualitat. Fa pocs dies la premsa informava sobre l’èxit que estan tenint uns despatxos poc ortodoxos, com Arriaga Abogados, Bufete Rosales, Abogados Preferentes o Triviño Abogados. S’han especialitzat en les demandes col·lectives contra els bancs i entitats similars arrel de la comercialització de productes tòxics. I han aconseguit fer-se amb un nínxol de mercat gens menyspreable.
Hi ha tres dades rellevants d’aquest model de despatx. En primer lloc, la promoció que fan. Fins no fa gaire els advocats acostumaven a fer-se fotografiar a les seves biblioteques, rodejats d’Aranzadis i altres joies bibliogràfiques. José María Ruíz de Arriaga promociona el seu despatx de la ma de Iker Casillas, l’ex porter del Reial Madrid. Segon, els advocats acostumaven a fer tesi doctoral; al menys s’inscrivien als programes de doctorat amb l’esperança (utòpica?) de concloure algun dia la seva recerca. Segons els diaris, el senyor Arriaga és més partidari dels MBAs de les escoles de negoci: el que importa és el marketing. I tercer, els mitjans de comunicació estan posant en dubte l’ètica professional d’alguns d’aquests despatxos. Aporten dades que fan pensar que estan més interessats en la remuneració que generaria continuar amb els plets que en la defensa dels interessos dels seus clients.
II. Com ensenyar Dret (aptituds, habilitats i competències)
1. Un cop exposats els condicionants de la realitat, és hora de pronunciar sobre cóm ensenyar Dret i quines són les competència que s’han de fomentar. En primer lloc, cal pronunciar-se sobre si és millor centrar-se en les grans idees o si cal descendir al detall de la llei. Al meu modest entendre, és preferible la primera opció donat que avui en dia és més real que mai la idea de Kirchmann de que tres paraules del legislador poden fer inservible una biblioteca jurídica sencera. En efecte, l’allau de normes, la celeritat amb la que canvien i el fet que cada dia tinguem menys temps per l’ensenyament fan que sigui preferible dedicar els esforços a explicar els grans conceptes i els principis essencials de l’ordenament, així com analitzar el conflictes d’interessos que estan darrera de les normes jurídiques.
Això no significa que les classes tinguin que ser exclusivament lliçons magistrals on s’ensenyin conceptes abstractes. La pluralitat metodològica es benvinguda i es poden utilitzar casos pràctics per ensenyar les principals institucions de l’ordenament jurídic. Igualment, tampoc s’ha de renunciar a explicar el detall de la llei quan sigui possible. Però en cas de conflicte, cal donar preferència a la transmissió dels conceptes i principis bàsics del Dret.
2. Ja que ens hem referit a la metodologia, crec que no hi ha una única possibilitat vàlida sinó que totes poden ser útils en funció de les necessitats docents. Així, les lliçons magistrals són útils per introduir les grans qüestions a grups nombrosos d’alumnes. Els casos pràctics són més atractius pels estudiants però exigeixen grups reduïts disposats a treballar, tant els alumnes com els professors. I una cosa similar succeeix amb l’autoaprenentatge.
Ara bé, l’opció per un mètode o altre pot resultar aliena a la voluntat docent en estar supeditada als condicionants universitaris. Així, no es poden (rectius, no s’haurien de) fer classes pràctiques amb més de cinquanta alumnes. Igualment, no sembla raonable programar lliçons magistrals quan la seva duració supera el temps en que un alumne pot estar concentrat (o en que la pròstata del docent està tranquil·la). I no cal oblidar la formació del docent, doncs també condiciona la manera d’ensenyar el Dret. Així, per exemple, als professors en exclusiva ens costa molt resoldre correctament els casos pràctics mentre que tenim més facilitat per ensenyar la teoria general. I el mateix succeeix, però al revés, amb els professionals (advocats, jutges, notaris, registradors) que donen classes. L’ideal seria que complementéssim les nostres aptituds i ens coordinéssim.
D’altra banda, cal fomentar el treball en equip. La raó principal és que la societat demana que els juristes posseeixin aquesta competència. La complexitat actual de les relacions humanes i, sobre tot, econòmiques determina que sigui més efectiu unir esforços que treballar en solitari. A més a més, actuar en equip permet també que desenvolupin l’habilitat de resoldre per si mateixos els conflictes que poden sorgir dins del col·lectiu, el que constitueix un valor afegit a la formació de l’alumnat. Però no només interessa impulsar el treball en equip, sinó que cal exigir als estudiants que adoptin tots els papers possibles; és a dir, que sàpiguen actuar com líders o com gregaris en funció de les necessitats.
3. Quant a les competències dels estudiants, tradicionalment seguien (i continuen seguint) un paradigma format per quatre elements: apuntar, “empollar”, vomitar i oblidar. És a dir, l’alumne acostumava a desenvolupar un paper totalment passiu a les classes: es limitava a anotar el que el professor predicava amb més o menys gràcia. El dia abans o, en el millor dels casos, pocs dies abans de l’examen aprenia de memòria el que havia apuntat sense aprofundir en els continguts, doncs no se li exigia. Tercer, l’examen consistia en reproduir, amb més o menys detall, el que el professor havia explicat a classe. Desgraciadament la major part de les dades apreses acostumaven a oblidar-se als pocs dies (sic, hores).
Sense perjudici de continuar fomentant la memòria quan sigui necessari, cal promoure altre tipus d’habilitats dels nostres estudiants; en particular, el trinomi buscar, analitzar i exposar. En primer lloc, cal incentivar que els estudiants cerquin per sí sols materials jurídics: normes, sentències, resolucions administratives, contractes-tipus, usos y pràctiques, etc. Quantes més variats i quantes més fonts millor. És una bona manera d’estimular l’esperit d’iniciativa, que tan útil és en el món professional i laboral.
Cal tenir en compte que els avanços de la tecnologia i l’augment de la digitalització fan que molts d’aquests continguts estiguin a l’abast de qualsevol persona que tingui un dispositiu connectat a la xarxa. A més a més, avui en dia internet ofereix la possibilitat d’accedir a lliçons magistrals de grans professors a través de recursos com conferències a youtube, webinars o MOCCs. Però no cal oblidar les biblioteques, dotades de fons bibliogràfics i bases de dades de gran utilitat. Cal aconseguir que els alumnes tornin a elles a aprendre.
En segon lloc, cal impulsar la capacitat d’anàlisi dels estudiants. Estimular-los per a que identifiquin els conflictes d’interessos existents, esbrinin els arguments utilitzats per les parts o en trobin d’altres i els valorin a fi de decidir quins són pertinents i quins no. En aquest sentit, s’ha d’esperonar l’esperit crític dels nostres alumnes per tal de formar bons juristes.
L’últim element del trinomi és l’exposició. Cal ensenyar als alumnes a transmetre els coneixements adquirits, tant de forma oral com per escrit. El professor ha de corregir les presentacions, els treballs i escrits que els alumnes li entriguin no només per valorar el seu treball sinó també per tal d’ajudar-los a esmenar les defectes que puguin tenir i a ser més efectius en la transmissió de la informació al públic.
En aquest sentit, tenen gran utilitat els cursos, seminaris i tallers de retòrica i oratòria. I el mateix succeeix amb les concursos, tornejos i lligues de debat que s’han posat tant de moda. Malauradament, aquests últims no tenen reconeixement oficial ni pels alumnes ni pels professors. S’acostumen a fer gratia et amore. No pot ser així. Es necessari incorporar aquestes activitats als plans d’estudi de les nostres universitats i aconseguir el finançament necessari per a que treballar no costi diners.
4. En una societat i en una economia tan globalitzades com les actuals, els futurs juristes se les veuran amb clients estrangers i hauran de comunicar-se amb ells. Per això el domini del major número d’idiomes resulta fonamental. I entre ells l’anglès, que avui en dia no constitueix un valor afegit sinó un pressupost indispensable.
A les facultats de Dret ens hem d’esforçar per ajudar als alumnes a adquirir aquestes habilitats. No es tracta tant d’ensenyar Dret comparat –tot i que és una assignatura molt formativa, la inclusió de la qual als plans d’estudi mereix ser valorada- com d’emprar idiomes estrangers. Això es pot fer utilitzant-los com a llengua vehicular o, al menys, utilitzant materials escrits o elaborats en altres llengües. La primera opció és la més desitjable, però molt complicada d’assolir. D’una banda, precisa un gran domini de l’idioma en qüestió, tant per part del docent com de l’alumnat. De l’altra, es difícil trobar els materials normatius traduïts. Cal reconèixer que el Ministeri de Justícia ha fet una gran esforç al respecte i trobem moltes normes essencials traduïdes a l’anglès i al francès a la seva pàgina web. Dissortadament aquestes traduccions no són perfectes; presenten incorreccions i contradiccions. Atesa aquesta dificultat, és comprensible la recança dels professors i dels òrgans de govern de les Facultats de Dret a programar assignatures en altres idiomes.
Molt més fàcil és incorporar materials en altres idiomes a les assignatures que s’imparteixen en català o en espanyol. Poden ser sentències o decisions administratives, regles i pràctiques uniformes, contractes-tipus o formularis, per exemple. La seva utilització ajuda a assolir un major domini de l’idioma estranger i també pot servir per comprendre millor una institució o concepte nacional. Així, l’anàlisi d’un coneixement d’embarcament redactat en anglès permetrà explicar que és un “lien”, comparar-lo amb un dret de retenció i aprofundir en el significat, eficàcia i problemes d’aquest últim.
L’intercanvi d’alumnes i de professors és un altre instrument importantíssim per l’aprenentatge dels idiomes. Resulta tan evident i són tan coneguts els seus avantatges que no cal dir res més. Deixin-me però fer una consideració. Si ens creiem els beneficis dels intercanvis, cal dotar-los dels recursos necessaris. D’una banda, recursos econòmics. Unes beques de 200 o 300 euros al mes per als nostres estudiants sembla un insult a d’intel·ligència (d’aquí aquella dita carregada de raó: “l’eramus són els pares”). D’altra banda, cal més flexibilitat en els plans d’estudi i en els programes de les assignatures. Aquesta reivindicació afecta sobre tot al intercanvi de professors. L’exigència d’un mínim de vuit hores setmanals de classe genera un mal de cap al coordinador de la universitat de destí, doncs no resulta fàcil trobar aquest espai en uns plans d’estudi i programes tan atapeïts com els actuals. Al final, acaba pidolant unes hores als seus companys de facultat per tal que un professor de fora, al que moltes vegades no coneix, pugui venir a treballar.
5. Per últim, però no per això menys important, la formació continuada es una necessitat evident avui en dia. Per això cal que les universitats i els col·legis d’advocats ofereixin als interessats programes adients. I si fos possible, de forma coordinada. Ara bé, en l’actualitat la formació continuada és voluntària; depèn exclusivament de la volició del jurista. La qüestió està en si cal condicionar l’exercici de les activitats jurídiques a l’acreditació de la realització de cursos de seguiment. Així succeeix, per exemple, amb els mediadors.