… a més a més: Com es reconstrueix la història des de l’arqueologia?
Un dels grans reptes de l’arqueologia es la necessitat de recuperar la historia del passat a partir d’unes “fonts”, d’uns “documents” molt particulars: les restes materials que han perdurat del poblament de grups humans antics. La naturalesa d’aquest documents es molt i molt variada però en general es destaca que estan vinculats directament a les funcions bàsiques dels pobladors del passat. Restes associades a l’hàbitat o poblat (cabanes,fogars,…); espais sepulcrals (tombes, hipogeus, sepultures megalítiques,..); a activitats artesanals (mines, canteres,…) en fi qualsevol de la multitud d’actituds i accions dels humans. Ara bé, amb el pas del temps, els agents han afectat els objectes, les estructures,…. i sovint les restes son parcials. La limitació més gran és, en general, la pèrdua de la matèria orgànica que per definició amb el pas dels anys desapareix.
Un dels objectius mes habituals, des de els orígens de l’arqueologia, ha estat la possibilitat d’establir la cronologia de les restes del passat quer s’han recuperat. Aquest interès ha estat en segons quines etapes de la historia de la disciplina molt obsessiu, fins i tot únic. En els darrers decennis s’ha posat mes èmfasi en l’estudi de les societats tan des de un punt de vista històric com més antropològic veure també etnològic.
Tot i així establir el temps, la datació d’un objecte, la cronologia d’una estructura del passat segueix constituint una tasca bàsica i obligatori per poder conèixer bé qualsevol aspecte de l’arqueologia. Així poder datar qualsevol resta del passat constitueix practicament una obligació de qualsevol estudi.
En termes generals s’estableixen dos tipus de cronologies la relativa o l’absoluta. La primera es que te un desenvolupament més llarg i s’ha anat construint al llarg dels gairebé dos-cents anys d’estudis arqueològics. El seu principi bàsic es molt senzill doncs, aplicant els criteris de la estratigrafia geològica, un objecte o resta es més antiga si està per sota de l’altre, mes recent que la cobreix. Els criteris d’ordenació de les restes en relació a la seva localització (estrats) i l’anàlisi empíric de la seva diferents superposició han estat doncs claus per construir un entramat de relacions i d’ordenacions en relació a un evolució del temps. Els principis d’una evolució general de la tecnologia (Evolució en les tres edats: Pedra tallada, Pedra pulimentada, Desenvolupament del metall, establert des del s. XIX) constitueix també un sòcol de l’anàlisi. El desenvolupament de tipologies, llistes d’objectes,… ha estat i en part continua un procediment usual per la datació.
El segon gran sistema es el de la cronologia absoluta gracies a la utilització dels mètodes d’anàlisis de naturalesa fisicoquímic que proporciona una data numèrica . Aquests sistemes cada vegada més extensos i precisos s’han anat generalitzant en els darrers anys. Els més coneguts son el Carboni 14, la termoluminescència, el Potasi-Argo,…. Dos principis generals marquen l’estat actual d’aquests sistemes : millorar la tècnica per obtenir cada vegada una data més precisa i amb un marges curts i prioritzar la mostra que es data buscant la millor relació amb l’element que es vol datar.
La datació del megalitisme i de les construccions funeràries que el formen s’adapta plenament a aquestes línies generals explicades. La definició dels diferents tipus de construccions, la seva relació amb els objectes que s’hi troben ha permès definir unes línies d’evolució en el temps dels diferents sepulcres. Aquesta aproximació pot tenir un validesa geogràfica reduïda (normalment permet tenir una major finesa) o més amplia a nivell territorial, potser menys detallada però amb un costat positiu com son les interrelacions entre àmbits geogràfics diferents, pensant amb la difusió, els intercanvis,la mobilitat de la població i/o idees com a mecanisme d’expansió.
En els darrers anys aquests sistemes de datacions relatives s’han creuat amb les cada vegada mes nombroses datacions absolutes. El marc temporal comença a estar definit. Aquesta major precisió ha permès copsar que no es pot aplicar aquella idea evolucionista senzilla de que com més senzill més vell. Els factors cultural, socials i econòmics son determinants en qualsevol caracterització social de la humanitat.