Les Gavarres és un massís muntanyenc que s’estén des del mar al Baix Empordà, fins a la ciutat de Girona, abraçant una àmplia franja d’uns 21 km. El massís es troba entre les planes de l’Empordà i la Selva i ha estat des d’època prehistòrica, un lloc d’hàbitat i d’explotació de recursos naturals important.
La presència de l’esser humà durant la prehistòria es veu fortament representada per l’alta concentració de megàlits, estructures monumentals fets amb grans pedres de diferents tipus, formes i mides. Especialment per dolmens, monuments funeraris característics de la prehistòria recent.
Si observem la distribució d’aquests monuments, per exemple a Catalunya, sorprèn com les agrupacions de megàlits poden constituir vertaders territoris megalítics. Entre les estructures megalítiques, només com a dolmens s’han registrat a l’Inventari de Patrimoni Arqueològic de Catalunya fins a l’actualitat un total de 301 dolmens, tot i què altres fonts assenyalen una xifra molt més alta.
De les diverses agrupacions megalítiques existents a Catalunya, al massís de les Gavarres trobem un grup de megàlits què destaca no només pel seu nombre d’estructures i la seva proximitat espacial entre elles, sinó que també per la seva antiguitat i pervivència al llarg del fenomen megalític a Catalunya.
Breu història de la investigació: Els descobridors dels megàlits de les Gavarres
Va ser a finals del segle XIX quan per primera vegada alguns estudiosos es van interessar pel fenomen megalític a les Gavarres, i els dolmens i menhirs comencen a ser citats en publicacions com el Seminario de Bañoles, per part del prehistoriador Pere Alsius (1884), i també en obres generals com La historia General del Arte (Arquitectura) de Lluís Domènec i Montaner (1886). Però és a partir del segle XX quan s’extén un gran interès per aquests monuments. Personatges com Josep Pella i Forgas (Història de l’Ampurdan) van informar sobre monuments com el menhir de Vallvanera, i Agustí Casas, reconegut erudit, va ser el primer en publicar un article sobre el megàlit de la Cova den Daina (Romanyà de la Selva).
Anys més tard es presentà l’obra de síntesi de Manuel Cazurro (1912), la qual constitueix el primer catàleg del monuments megalítics de les terres gironines. Com a novetats va donar a conèixer en aquesta obra un conjunt de monuments inèdits de les Gavarres. Entre d’altres els dolmens de Tres Caires, Serra de Cals, Roca del Gla, Puig ses Forques i Mas Bouserenys.
Durant les dècades dels anys 20 als anys 50, els catedràtics Pere Bosch Gimpera i Lluís Pericot realitzen un seguit de petites estades a les Gavarres per tal d’estudiar el fenomen megalític d’aquest massís. De la seva implicació amb aquesta zona sorgeix la figura de Lluís Esteva i Cruañas, deixeble de Pericot, que esdevindrà l’investigador més important en relació al Megalitisme a les Gavarres.
Cal destacar que en molts casos els autèntics descobridors de monuments megalítics són els personatges locals, la gent que viu a les muntanyes i coneix el territori com ningú. Personatges com Joan Botey i Serra, el seu fill, Joan Botey i Alier o Esteve Pericay, l’Esteve de la Cavorca, en el cas de la zona de Fitor i rodalies, van ser artífexs de molts descobriments d’estructures megalítiques i són uns protagonistes essencials de la investigació. Gràcies a que varen donar notícia als arqueòlegs de la presència d’aquestes restes, en l’actualitat les Gavarres és una de les zones megalítiques més riques del territori català.
Per saber-ne més:
Francesc Aicart Hereu (2006) Agustí Casas i l’arqueologia a les Gavarres. Biblioteca Lluís Esteva. Consorci de les Gavarres
Gerard Fogueres (2006) Lluís Esteve i el Patrimoni Megalític Local.Revista L’Arjau. Sant Feliu de Guíxols