El Megalitisme a Catalunya

Al final del període del Neolític Antic – Neolític Antic Postcardial (4400-3600 ANE) és quan documentem per primera vegada a Catalunya manifestacions funeràries vinculades amb el Megalitisme. Aquestes primeres estructures funeràries monumentals es troben a la zona de Tavertet, i tot i què els seus constructors no van utilitzar grans lloses de pedra (per aquest motiu alguns especialistes les anomenen pre-megalítiques), el conjunt arquitectònic sí que es clarament monumental. Es tracta d’un conjunt de set cistes aèries (caixes de lloses disposades en vertical) quadrades o rectangulars cobertes per grans túmuls circulars de pedres, els quals arriben als 22 m de diàmetre i alçades conservades fins als 2m. L’excavació d’algunes d’aquestes estructures va permetre conèixer el ritual funerari realitzat basat en enterraments individuals.

En la període Neolític Mig es documenten els primers megàlits a la zona de l’Empordà. A partir d’aquests moments, els rituals funeraris vinculats amb el Megalitisme es caracteritzen per desenvolupar enterraments col·lectius. Es tracta d’una tradició funerària que estarà present en aquesta zona durant la resta del Neolític, el Calcolític, i fins i tot durant l’Edat del Bronze, tot i què en aquesta última fase semblaria que ja no es construïen pràcticament més estructures megalítiques, però sí que es reutilitzaven com a sepulcres funeraris les ja presents en el territori.

A la resta de Catalunya, a part del grup de les Gavarres trobem altres agrupacions megalítiques molt importants formades per un gran número de monuments. Destaquen sobretot l’Alt Empordà, la comarca amb un major nombre de megàlits coneguts, seguit de l’Alt Urgell, Osona, Vallès Oriental i Bages.

Tipus de dolmens a Catalunya

A Catalunya s’hi documenten principalment les següents tipologies de monuments megalítics:

1- Les cistes amb túmul es consideren el tipus més antic de la zona de l’Empordà (Neolític Mitjà). Es componen per una caixa de lloses disposades en vertical i formant una planta rectangular, i envoltada finalment per un túmul de pedres. Els exemples gavarrencs d’aquest tipus són el Puig d’Arques o de l’Abel, a Sant Sadurní de l’Heura, la Cista del Clot del Llorer, a Fitor, i possiblement la Cista de la Cadira del Bisbe, a Sant Pol-La Bisbal, jaciment que es troba actualment sota procés d’excavació.

2– Sepulcres de corredor antics, de planta sub-circular, com el Puig ses Forques, a Calonge, de cambra trapezoïdal, com els dolmens de la Serra Mitjana i del Llobinar, a Fitor, i per últim, un de cambra rectangular, el dolmen del Mas-Bousarenys. Com el seu nom indica, els sepulcres de corredor inclouen un passadís d’accés curt a la cambra construït amb lloses clavades en vertical. Aquest tipus també es troben coberts per túmuls de pedra i es datarien entre el Neolític Mitjà i el Neolític Final (IV mil·lenni ANE).

3- Galeries catalanes. A diferència de les galeries cobertes d’altres indrets com les d’Antequera, les galeries catalanes tenen la peculiaritat de que les lloses de coberta del corredor d’accés mantenen una alçada més baixa que les lloses que cobrien la cambra funerària. També presenten túmul, i existeixen variables segons la morfologia en planta del corredor, que pot presentar formes en U o en V.  L’exemplar més espectacular d’aquest nou model de sepulcre és el dolmen de la Cova d’en Dayna, a Romanyà de la Selva. Aquest tipus es va construir a partir del III mil·lenni ANE, i varen ser reaprofitats al II mil·lenni ANE.

4– Dolmens simples i caixes megalítiques. Tot i que presenten un estat de conservació greu que dificulta el seu estudi, en termes generals aquets nous models es caracteritzen per unes cambres funeràries més petites que els anteriors tipus, i també per uns túmuls de dimensions més reduïdes malgrat que l’erosió del pas del temps també els ha afectat. D’aquesta manera, els dòlmens simples mantenen l’accés en horitzontal, mentre que les caixes megalítiques disposen d’una entrada en vertical. No hi ha clars exemplars d’aquest darrers tipus a la zona de Gavarres, mentre que sí es troben dòlmens simples a l’Alt Empordà, com Estanys 1, a la Jonquera. La cronologia proposada per aquests sepulcres seria entre el Calcolític i l’Edat del Bronze.

Durant el darrer període entre el Calcolític i l’Edat del Bronze es documenten estructures megalítiques alternatives com els paradòlmens, coves o abrics naturals que disposen d’una entrada ciclòpia, és a dir, construïda en pedres (per ex. la recent descoberta d’un exemplar a Fitor, el Paradolmen d’en Lluís Esteva. Per últim, una altra modalitat de sepulcre alternatiu són les cavitats formades per blocs erràtics apilonats de forma natural aprofitats com a dipòsits funeraris (ex. Pedra sobre Altra, a Tossa de Mar, que a més presenta entrada megalítica i túmul  exterior).

Els Dolmens de les Gavarres

Per tal de dur a terme les classificacions tipològiques dels dolmens de l’Empordà, molts especialistes s’han regit per criteris vinculats amb el sistema d’accés a les cambres funeràries i també amb la morfologia de la cambra (Esteva 1964, 1965, 1970; Tarrús et. al. 1990). D’altra banda, el sentit evolutiu de les formes s’ha tractat de correlacionar amb l’escassa informació cronològica que hi ha disponible sobres aquestes construccions. En aquest sentit, les propostes d’evolució tipològica (Tarrús, 2010) es basen en una sèrie curta de datacions absolutes pel mètode radiocarbònic, juntament amb la presència d’objectes arqueològics que actuen com a fòssils directors i que permeten extreure datacions relatives dels jaciments.

La distribució dels dolmens en el conjunt de les Gavarres ha permès distingir tres agrupacions principals dins del propi conjunt de les Gavarres (Pons, 1987):

– Grup de Fitor i rodalies. Es caracteritza pel seu subsòl d’origen paleozoic compost per roques metamòrfiques de caire esquistós (com per exemple pissarres) i per tant, de fàcil despreniment de lloses planes. Aquestes lloses són les que haurien estat aprofitades com a material constructiu en els monuments megalítics. Fins al moment es coneixen sobretot galeries catalanes petites com Tres Caires, Roca de l’Aglà i Serra Mitjana, cistes com el Cim del Clot del Llorer i la possible cista de la Cadira del Bisbe, i per últim, algun exemplar de d’estructura alternativa (Paradolmen d’en Lluís Esteva).

– Grup de Romanyà de la Selva. Aquesta zona presenta un subsòl amb roques granítiques molt més dures però també utilitzades en la construcció de dolmens. En aquest grup troben diversos tipus de sepulcres on destaquen les galeries catalanes grans (Cova d’en Daina).

– Grup de Calonge. Amb un subsòl també granític, en aquesta zona destaca sobretot l’aprofitament de blocs erràtics apilonats i les cavitats i forats dins del rocam natural com a sepulcres megalítics (Cova de Can Rosselló).

Els monuments megalítics de les Gavarres es situen principalment, tal i com succeeix en altres indrets, en punts elevats i dominants sobre el paisatge circumdant. Aquesta recurrència no només proporciona una visió panoràmica de l’entorn, sinó que a més a més, gràcies a la proximitat entre els monuments megalítics gavarrencs, com per ex. el Dolmen del Dr. Pericot i la Cista del Clot del Llorer, és possible la comunicació ja sigui oral o visual entre les persones que estiguin a cada un dels monuments. Així doncs, tal i com es preguntava Lluís Esteva (1965:6-8):

“Haurien efectuat rituals funeraris en determinades èpoques de l’any? Haurien escollit aquella situació privilegiada per comunicar-se ràpidament les notícies més urgents? El grup de Fitor, per exemple, podia establir contacte amb el de Romanyà de la Selva a través de la cista de Puig d’Arques, o per la part costanera per mitjà dels dolmens de Montagut i de Puig Ses Forques”.

…a més a més: El contingut dels sepulcres de les Gavarres