El comerç del gel a les Gavarres: els pous de glaç
Extret de VV.AA (1997), Associació d’Acció pel patrimoni. Inventari del patrimoni etnològic del massís de les Gavarres: Gavarres, Memòria i Futur (1994-1997). Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. IPEC.
La localització de les restes materials dels pous de glaç en els contraforts de les Gavarres ens porta a classifica aquestes àrees com a idònies per la fabricació i conservació del gel.
Els pous de glaç responen a la següent morfologia: una estructura cilíndrica amb la part inferior excavada a la roca –és a dir, subterrània per conservar millor la temperatura- i amb la part superior closa per una volta o una cúpula, generalment de pedra. A la part superior hi trobem una finestreta per controlar l’interior del pou quan aquest guarda el gel i la porta d’empouar. Davant d’aquesta porta un cop s’ha acabat la manufactura del pou s’hi col·loca la pedra de “topall”; la seva funció era aturar els carros carregats de gel a la distància justa per poder evocar amb seguretat la càrrega a l’interior del pou. Aquestes estructures comparteixen a més, la peculiaritat d’una sortida a la part baixa, de poc més d’un metre per on s’evacuava l’aigua provinent de la fosa del gel emmagatzemat.
Tot i tractar-se de construccions exemptes sovint hi trobem un cobert associat per guardar les eines i inclús un habitatge pel vigilant del pou de glaç.
L’origen de l’ús del glaç és tractat per Andreu Bover[1] que el situa vers el 1700 a.C amb les cultures mesopotàmiques. Amb la cultura grega i romana el gel comptava ja amb tot un circuit comercial consolidat. Però les proves materials que nosaltres volem tractar daten del segle XVII fins a la primera meitat del segle XIX. Documentat des de ben antic, el gel és sempre un producte de luxe com recull Josep Matas[2], el qual s’usa com a gelats i refrescant de begudes. El Llibre de Les Elegàncies (citat per Matas, 1983) el qualifica com a producte de luxe a l’Edat Mitjana. La prova de la pèrdua del caràcter elitista és la Reial Cèdula de Felip III del 1607 quan s’intenta establir un impost en concepte de drets a la hisenda reial a qui comerciï gel a la Corona de Castella la qual cosa fa suposar que el volum era atractiu.
Josep Matas (1983) descriu els primers anys del segle XVI i fins mitjans del segle XIX com una petita era glacial amb una disminució de les temperatures i un augment de les pluges. Tenim dades referents a les Gavarres que testimonien la popularització del glaç al segle XVIII, com seria la clàusula de servir gel durant l’aplec de Sant Baldiri si hi pujava l’ajuntament.
El sistema d’aquesta activitat, com descriu Lluís Soler[3], és el següent: en el curs de l’aigua es construïa una resclosa per desviar-la a unes basses, no gaire fondes, netes i construïdes en una zona obaga. Aquí és on l’aigua es glaçava i els treballadors tallaven el gel amb serres i en feien “pans” de gel. S’establien unes mesures generals pels pans que solien pesar 62.4 kg. Els pans es transportaven fins els pous amb l’ajuda de carros. Un pas previ, però, era l’aïllament del pou. El material aïllant utilitzat era el boll: fullaraca, palla, bruc i joncs. Amb ell es recobria el pou i també es col·locava entremig dels pans perquè no es soldessin. Entre els diferents pisos de pans també s’hi col·locava rama per salvar-los de l’aiguadeix. En definitiva un pou contenia el mateix volum de gel que de boll. Tot el procés d’empouar el gel es feia de matinada i d’octubre a febrer; així s’asseguraven les baixes temperatures per conservar millor el gel. Quan tota aquesta operació havia finalitzat es tapava la porta d’empouar del pou i només es podia tenir una visió de l’interior a través de la finestreta.
Al maig s’obria el pou i es comercialitzava el gel. Els ajuntaments controlaven el comerç del gel mitjançant l’arrendament del dret al monopoli. Establien a on es podia vendre, el preu, amb quin horari i les sancions que comportava no complir amb les premisses pactades. El comerç del gel transcorria per tota una xarxa de premisses, impostos, pesos i preus que calia complir; gestionar un pou de glaç era molt lucratiu però no era fàcil i no totes les famílies podien aspirar, doncs, a aquest negoci. Al voltant d’aquest comerç hi trobem dos oficis: el pesador de neu i el venedor de neu.
Amb el transport es perdia certa quantitat del producte per això sempre es pesava i es pagava quan aquest havia arribat a destí. Es prenien mesures preventives com col·locar els pans en caixes de fusta amb boll, realitzar el recorregut de nit, etc. Soler ens parla del cas d’un vaixell que salpà de Barcelona amb 144 quintars de gel i arribà a Palma amb 67 quintars.
Al segle XX amb el naixement d’una nova tecnologia capaç de fabricar gel artificial es va abandonant l’activitat en els pous de glaç. Segons Maspons i Camarasa[4] el gel natural es va veure gravat amb uns drets més elevats que l’artificial i el seu consum va anar minvant. Bover[5] també apunta que l’aparició del gel artificial fou la causa del declivi del gel natural fins a la seva desaparició.
A més a més, de l’ús del gel com a producte de luxe (refrescant de begudes i per fer gelats) el gel també té altres usos com a conservador d’aliments i en aplicacions medicinals. Era un producte amb un mercat garantit.
Actualment amb les fàbriques de gel i les neveres ja tenim cobertes les necessitats de conservació dels aliments. Abans, tota la conservació en fred dels aliments, com el peix, havia de dependre del gel dels pous de glaç. Molts taulells de venda de gel es col·locaven a les mateixes peixateries del poble.
Tanmateix on rau la importància del gel i que explica la preocupació dels ajuntaments per garantir-ne el subministrament, és en el món de la medecina. Josep Matas[6] recull com les seves aplicacions per alleugerir la febre i per tallar hemorràgies eren molt reconegudes per la població. També al segle XVII-XVIII hi havia la creença que el glaç i la neu tenien valor alimentari i ajudaven a pair. En aquells anys era un producte de primer ordre per la medecina.
Matas posa per escrit la preocupació per l’Ajuntament de La Bisbal per garantir el subministrament de gel de la vila. Al 1647 es va preveure que per complir amb les necessitats de gel de la vila caldria adquirir-ne de fora; per tant, el Consell de la Bisbal autoritza a Jaume Planas per anar fins a Hostalrich a comprar el gel que faci falta. Anton Molinas arrendatari del pou del “Comú” de la Bisbal al 1762 declara que en quan no ha pogut aportar el glaç sol·licitat se l’ha acusat d’atemptar contra la salut pública. D’aquí podem extreure que l’ajuntament obria a concurs l’arrendament del seu pou amb un seguit de clàusules que la família arrendatària havia de complir. Una de les premisses curioses data del 1745: l’arrendatari del pou de glaç es compromet a servir durant l’aplec de Sant Baldiri a la capella de Santa Llúcia el glaç necessari i sense guanyar-hi diners si pujava l’ajuntament.
A dia d’avui tenim comptabilitzats a l’inventari IPEC, Gavarres: Memòria i Futur 10 pous de glaç. Aquestes estructures es localitzen en llocs ombrívols de les Gavarres amb els condicions de temperatura i humitat més adients per conservar el gel. El pou de glaç de can Cals es considera que és el més antic que els altres ja que es diferencia per tenir una estructura polígonal i un acabament amb volta i no amb cúpula. No tenim gaire documentació publicada de la indústria i el comerç que es va donar al massís amb el glaç. Passem a detallar la taula amb els 10 elements en qüestió i la seva ubicació.
Títol / Nom propi
Localització
Pou de glaç de la font d’en Salomó (1)
Bisbal d’Empordà, la
Pou glaç de can Cals
Forallac
Pou de glaç del Comú de la Bisbal
Bisbal d’Empordà, la
Pou de glaç del molí d’en Ribes (1)
Cruïlles, Monells i S. Sadurní
Pou de glaç del molí d’en Ribes (2)
Cruïlles, Monells i S. Sadurní
Pou de glaç de la font d’en Salomó (2)
Bisbal d’Empordà, la
Pou de glaç de la riera de Cabanyes
Calonge
Pou de glaç del castell de Camós
Cruïlles, Monells i S. Sadurní
Pou de glaç de Monells
Cruïlles, Monells i S. Sadurní
Pou de glaç de can Terrades
Santa Cristina d’Aro
CANER, J. (1981). “Fonts, ponts i pous de glaç de Calonge”. Dins Estudis sobre temes del Baix Empordà, núm. 1, ppgg. 127-138. Sant Feliu de Guíxols.
GALLARDO, A. (1933). “El glaç natural”. Dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Club Alpí Català. Any XLIII, núm. 455. Barcelona.
Matas, J.: “Notícies sobre un antic negoci força rodó: els pous de glaç”, a: Llibre de la V Marxa de l’Arboç. La Bisbal de l’Empordà, 1983.
SOLER, Ll. (2001). “El pou del glaç de Vilanna”. Dins de Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. XLII. Girona.
VV.AA (1997), Associació d’Acció pel patrimoni. Inventari del patrimoni etnològic del massís de les Gavarres: Gavarres, Memòria i Futur (1994-1997). Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. IPEC.