A més a més…: Megalitisme i ús funerari
Les tombes: Què són i de què ens parlen?
Els dolmens varen formar part d’una tradició funerària a Catalunya molt important entre els períodes Neolític i Calcolític. Cal recordar què els megàlits varen compartir escenari amb altres tradicions funeràries, és a dir, amb altres formes de tractar i recordar als seus morts, com els Sepulcres de Fossa, els enterraments en cova, entre altres tipologies d’enterrament.
Les tombes sempre han estat unes estructures arqueològiques que han despertat un interès especial pels arqueòlegs. En un inici perquè es tracta d’un registre arqueològic tancat, els quals en molts casos incloïen objectes ben preservats que van ser molt útils per l’establiment de les primeres cronologies relatives.
Al llarg del temps, i al mateix ritme que la disciplina arqueològica ha anat evolucionant a nivell teòric i metodològic, també ha anat canviant la idea sobre quin tipus d’informació ens aporten les tombes. Va ser amb el sorgiment de la New Archaeology als anys 70s, que l’Arqueologia va experimentar una espècie de “renaixement científic”, allunyant-se de l’Antiquarisme i la visió més romàntica sobre el passat, i assentant les bases del que avui dia entenem per Arqueologia.
En aquest moment va sorgir l’ Arqueologia de la mort, sub-disciplina de l’Arqueologia que entén que les tombes ens aporten informació privilegiada sobre la organització social, econòmica i cultural de les societats passades.
Una sepultura, per tant, respon al fet intencional de dipositar les restes d’un o més difunts per dur a terme un gest funerari. La variabilitat en el ritual funerari es troba relacionada amb aspectes cognitius, és a dir, vinculada a una determinada forma d’entendre com funciona el món, l’ordre i la organització d’una comunitat en concret. En altres paraules quina és la relació entre el món dels vius i el món dels morts.
Pel que fa a l’estudi de les tombes, aquest es pot dividir en dos grans aspectes a analitzar:
- El continent, és a dir, la pròpia estructura de la tomba. Als arqueòlegs ens interessa conèixer quin és el lloc escollit per la seva localització (a l’interior de les cases, patis, necròpolis, indrets predominants del paisatge, etc.), la pròpia elaboració (inversió de treball, monumentalitat, etc.) i l’organització del espai sepulcral. Per altra banda,
- S’analitza el contingut, és a dir, els diferents tipus de restes arqueològiques que s’hi troben al seu interior. Les restes més habituals són les restes humanes, els individus enterrats (ens informen sobre l’estat de salut, treballs que realitzaven, etc.), i l’aixovar, els objectes i les ofrenes que són dipositades per acompanyar a l’individu en la mort.
Els constructors de megàlits i el gest funerari
Durant la prehistòria les pràctiques funeràries relacionades amb el Megalitisme responen a una gran pluralitat, les quals inclouen tant deposicions d’individus de tipus simple (inhumacions primàries) com deposicions compostes (enterraments secundaris):
- Una sepultura primària implica que un cos en estat fresc es dipositat en el seu lloc d’enterrament definitiu. Els arqueòlegs podem identificar fàcilment aquest tipus de ritual funerari perquè en el moment de la excavació els esquelets es troben pràcticament articulats (els ossos es troben en connexió anatòmica).
- Una sepultura secundària implica que el cos, després de passar un temps en un lloc temporal, és traslladat a un de definitiu. En el transcurs d’aquest procés en poden produir manipulacions i remenaments de les restes. Habitualment els arqueòlegs podem reconèixer aquest ritual perquè els esquelets es troben en desconnexió, i sovint, incomplerts.
La pràctica funerària més habitual entre els constructors de megàlits va ser la inhumació (quan s’enterra el cos en estat fresc), però cal mencionar, que aquesta pràctica va conviure també amb la cremació, ja des de les primeres expressions del Megalitisme.
Encara que trobem sepultures individuals, durant el Megalitisme es desenvolupa una nova pràctica, la de l’enterrament col·lectiu successiu. A mesura que les persones d’una comunitat determinada anaven morint, la tomba era cada cop reoberta per introduir els nous individus. Per aquest motiu, el disseny dels monuments megalítics de caràcter funerari havia de permetre una certa accessibilitat a la cambra funerària.
En aquest sentit, una tomba megalítica pot haver estat construïda en un moment determinat de la Prehistòria, però haver estat reutilitzada per comunitats posteriors, en algunes ocasions, durant períodes llargs de temps, que poden fins i tot arribar als centenars d’anys. Aquesta reutilització pot provocar canvis en el registre funerari, com la reducció d’esquelets (reduir els esquelets per generar nous espais), buidaments o remodelatges de la estructura.
Malgrat que els megàlits, per la seva monumentalitat, són estructures que perduren en el temps, sovint trobem que es tracta de jaciments arqueològics molt alterats i fragmentaris degut a que són estructures molt visibles i queden molt exposades sobre el paisatge. Per tant, el contingut d’una sepultura megalítica pot haver estat alterat per diversos causes:
- Baix estat de preservació de les restes òssies degut a l’acidesa del sediment.
- Pertorbacions i destruccions ja des de d’època prehistòrica en part vinculades a la pròpia pràctica funerària.
- Objecte de saquejos i espolis per part d’aficionats i “buscadors de tresors” degut a la seva visibilitat i accessibilitat.
- Reutilització de l’arquitectura en espais sacres com ermites (pràctica freqüent a Portugal)