Laia Arañó Vega i Josep-Vicent Garcia Raffi, “Dossier: L’Euroregió com a escenari per a l’estudi de la Retirada i l’exili de 1939”; Laia Arañó Vega (amb Rubèn Doll-Petit i Joan Montblanc), “Aproximació als recursos documentals catalans per a l’estudi de la Retirada i l’exili de 1939”, pp. 13-34, Dictatorships & Democracies, Journal of History and Culture, n. 10, 2022.
Els articles que presentem en aquest monogràfic són resultat del projecte Memòria i patrimoni de l’exili a l’Euroregió (1936-1945) dut a terme entre el gener de 2020 i el desembre de 2021 liderat per la Fundació Carles Pi i Sunyer i en el qual van participar com a membres la Universitat de les Illes Balears, la Université Toulouse Capitole (Département des Langues et Civilisations), el Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera, el Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies-UAB, els Archives Municipales d’Agde (l’Hérault) i la Universitat de València.
Chiao- In Chen, “Los orígenes del fascismo chino: el impacto de la colaboración nacionalista-comunista y la legitimidad de la lucha nacional (1927-1931)”, Locus: Revista De História 28/2, 2022, pp.146-166.
La representació més important del moviment feixista xinès, també coneguda pel seu nom original de Societat de la Pràctica Rigurosa dels Tres Principis del Poble (o Lixingshe), es va estructurar a inicis de 1932 a la capital del règim nacionalista de Nanjing. Els seus membres van ser militars de l’exèrcit nacionalista revolucionari xinès que van compartir fromació militar a l’Acadèmia Militar Huangpu durant la segona meitat dels anys vint, en un context forjat per l’etapa de col·laboració entre nacionalistes i comunistes. Aquest article s’aproxima a les activitats prèvies a la formació de Lixinghe, on les trajectòries anticomunistes, la creació d’una interpretació feixistitzada de les doctrines “sunyatsenista” i el vincle de la fidelitat vers el líder Chiang Kai-shek, determinaríen el seu camí inicial. De la mateixa manera, l’article proposa interpretar l’ambient dels anys vint a Àsia Oriental com la base necessària per tal d’entendre la característica defensiva i antiimperial del feixisme xinès.
Miguel Ángel Del Río Morillas, “El Partido Comunista de China y el Partido Comunista de España (1921-1956): entre la revolución y la readaptación”, Revista Gerónimo De Uztáriz Aldizkaria, 36, 2022, pp. 25–46.
El present article presenta realitzar una aproximació a la història de dos partits allunyats en el temps polític i l’èxit, així com geogràficament i culturalment, com son el PCE i el PCC en les seves efemèrides de 100 anys d’existència (1921-2021), encara que donant més incidència al cas del PCC. De la mateixa manera, s’agafarà com a punt final del relat el XX Congrés del PCUS de 1956, el qual va implicar un canvi de paradigma per al moviment comunista internacional, essent pel cas del PCE la seva materialització en la política de “Reconcilición Nacional” de 1956, mentre que per al cas del PCC representaria el seu allunyament d’una Unió Soviètica (exemplificada en la ruptura sino-soviètica de 1959) amb la definitiva aposta per una via xinesa al socialisme, i al desenvolupament econòmic, debatut en el VIII Congrés de setembre de 1956.
Nicolás Buckley, “La modernidad como proyecto mestizo. Vida y muerte de la guerrilla ecuatoriana ‘Alfaro Vive Carajo'”, Historia del presente, 39, 2022/1 2ª época, pp. 97-113 ISSN: 1579-8135.
Fuerzas Armadas Populares Eloy Alfaro, també conegut com ¡Alfaro Vive, Carajo! (AVC) va ser un grup clandestí d’esquerra a Equador, fundat el 1982 i inspirat en la figura d’un líder històric del país, el general Eloy Alfaro. Nicolás Bucley analitza la trajectòria d’aquest grup mitjançant un estudi del projecte mestís de la guerrilla i la seva vinculació a la modernitat.
Carlos Ángel Ordás, “The Antimilitarist Campaogn against Compulsory Military Service in Spain during the 1970s and 1980s”, Contemporary European History, 2022, 1-19.
En el present article se centra en la influència política i social del moviment antimilitarista a Espanya durant els anys setenta i vuitanta. L’article mostra com al llarg de la dècada de 1970, el tema de l’objecció de consciència va passar a formar part d’un context més ampli de lluita pels drets i llibertats individuals i col·lectius que la dictadura franquista va negar a la població espanyola, aconseguint un important impacte polític al concentrar la seva acció en la imatge exterior d’Espanya. Al llarg de la dècada següent, el moviment antimilitarista va creéixer en un context de grans moviments i debat públic en torn al pacifisme i l’antimilitarisme, amb motiu del referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN. La campanya més important era la resistència tant al servei militar com al servei social alternatiu, coneguda com a insubmissió.
Miguel Díaz Sánchez, “Los centros regionales en la pugna catalanismo / anticatalanismo de la Segunda República. El caso de la Casa Regional de Murcia en Barcelona”, Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 24, 2022, pp. 189-211.
L’objectiu de l’article és mostrar el potencial que ofereix l’estudi de l’associacionisme desenvolupat per les diferents colònies d’immigrants a la ciutat de Barcelona durant el període republicà. En aquest cas s’ha seleccionat l’articulat pels murcians a través de la Casa Regional de Múrcia. S’analitzen les expressions públiques, l’evolució ideològica, les tàctiques de persuasió política i els mecanismes de suport implementats per aquesta associació. La colònia murciana es va convertir en epicentre de varis debats polítics sorgits en una Barcelona malmesa per un dur context de crisi econòmica i fortes confrontacions socials, polítiques i sindicals. Un context que atorga a l’objecte d’anàlisi un valor especial per iniciar un camí de recerca encara per desenvolupar.
Pau Casanellas, “Evitar «caballos de Troya». Las estructuras provinciales de poder del franquismo ante el resurgimiento del nacionalismo subestatal en Cataluña y el País Vasco (1960-1975 )”, Ayer. Revista De Historia Contemporánea, 123(3), 135–161, 2022.
La instauració del franquisme va donar lloc a l’intent més resolutiu de la història espanyola de reduïr les llengües no castellanes i els nacionalismes subestatals. Amb tot, a partir dels anys cinquanta i, especialment, seixanta, tant el catalanisme com el vasquisme van adquirir un impuls notable. La principal resposta de la dictadura va ser la repressió, però alguns dels seus sectors van propugnar una política d’una altra mena que pogués atreure i capitalitzar tots dos moviments en benefici propi. S’analitzen en aquest article les propostes sobre la qüestió emanades dels òrgans provincials del Moviment i dels governs civils tant a Catalunya com al País Basc.
Angelina Puig i Valls, “Tota la vida en una maleta. La construcció d’un barri de Sabadell”, Temps i espais de memòria, 7, 2022, pp. 31-39.
Aquest és l’estudi d’un procés migratori des d’un poble granadí fins a Sabadell durant les primeres dècades de la segona meitat del segle XX, en el que s’han usat les fonts orals com a priomordials. Se sosté que la immigració dels pioners dels anys cinquanta és un fet col·lectiu dels camperols andalusos, que no va tenir una causa exclusivament econòmica, sinó que va ser una conseqüència indirecta del resultat de la Guerra Civil. Quan van arribar a Sabadell, les persones i famílies es van instal·lar-se, primer, en coves i barraques; més endavant, en cases precàries que sovint havien construït elles mateixes; fins que, amb molt de treball i no poques lluites, van aconseguir uns habitatges i barris més dignes. Amb els anys, van anar assolint les expectatives, va millorar la situació precària dels primers temps, assolint la consciència de pertinença i possessió d’un espai més ampli que el del barri o la ciutat. Mig segle després ens preguntem quines similituds hi ha entre aquest procés i les migracions actuals, i sobre l’objectiu, la lluita o les reivindicacions que ajuden a unir a la nova gent, que ara prové de varis països, amb la que ja està establerta al país.
Eduardo Abad García, “Vecinos y camaradas. Portugal en el imaginario colectivo del leninismo español “, Ayer, n. 125, 2022 (1), pp. 267-294.
En aquest article s’estudia l’evolució de les relacions entre els comunistes ibèrics al llarg de la seva història: com va ser percebut el PCP i com aquesta percepció va influir en els milers de comunistes que després de 1968 van desenvolupar una dissidència leninista. L’estratègia desenvolupada pels comunitses portuguesos durant la Revolució dels Clavells va constituir un exemple a seguir particularment important per aquells militants crítics amb la línia oficial del PCE. A través de fonts orals i hemerogràfiques, aquest article analitza com el referent portuguès va funcionar a mode de mite movilitzador per aquest sector dels comunistes espanyols.
Forti, Steven, “L’estaca’: Transnational Trajectories of a Catalan Antifascist Song”, Popular Music and Society, 44.2 (2021), pp. 139-156.
En aquest article, Steven Forti analitza les formes en què “L’estaca”, cançó produïda el 1968 per Lluís Llach, ha estat reutilitzada i resignificada en diversos contextos culturals i polítics, com el moviment Solidarność dels anys vuitanta a Polònia i la Primavera Àrab a Tunísia, a més del context espanyol i català dels anys Deu del segle XXI.
Forti, Steven, “Il fascismo non muore mai?”, Rivista Il Mulino, 515 (2/2021), pp. 85-95.
En aquest article publicat a la revista italiana Il Mulino, Steven Forti reflexiona, a partir dels debats més recents que s’han donat a l’acadèmia, sobre el concepte de feixisme i el de populisme amb l’objectiu d’arribar a proposar una definició de les noves extremes dretes actuals, representades pel trumpisme, el lepenisme, la Lliga de Salvini, Vox o Fidesz.
Buckley, Nicolás, “Hacer historia desde testimonios de militantes de AVC y ETA. La producción de intersubjetividades en Ecuador y País Vasco”, RelaCult, Revista Latinoamericana en Estudio de Cultura y Sociedad , 7, no.2, 2021.
La història oral, i més concretament el format ‘història de vida’, en què el narrador explica la seva història des de el seu naixement fins ara present de l’entrevista, obre un ventall de possibilitats als científics socials. Tanmateix, la violència política ha estat tractada tradicionalment per aquests mateixos científics socials en termes de ‘terrorisme’, i en consonància les anàlisis sobre seguretat i governança han predominat sobre les anàlisis històriques. La violència insurgent que va tenir lloc tant al País Basc (ETA) com a l’Equador (AVC) durant l’últim terç del segle XX és analitzada en aquest article des de les històries de vida dels seus protagonistes. A la nova història la intersubjectivitat (la producció de subjectivitats que té lloc durant l’entrevista) es parteix ja una part intrínseca. Sense la necessitat de prendre una posició securititzadora, els testimonis que militants d’ETA i AVC avisen durant les entrevistes que revelen contradiccions, malenconia, i una altra sèrie d’emocions que ens fan entendre la seva manera d’estar al món. La construcció de la font oral es revela com un procés on l’historiador negocia amb si mateix fins quin punt se submergeix, o no, a la vivència del narrador.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal, “El feixisme impur: Eugenio Nadal i l’’esprit du temps’ (1939 – 1944)”, pp. 1 – 38; Andrea Geniola, “Autogoverno e democrazia. Il catalanismo nella Transizione spagnola (1974 – 1979), pp. 39 – 64”. Rivista Italiana di Studi Catalani, n. 11, 2021.
La Rivista Italiana di Studi Catalani, de publicació anual, és la primera i única revista científica italiana en català, orientada a l’estudi i la reflexió crítica sobre la cultura catalana en totes les seves manifestacions, en el signe de la més àmplia interdisciplinarietat. La revista acull aportacions científiques originals i inèdites de temàtica lliure (articles, notes, ressenyes) i propostes per a la secció monogràfica de caràcter filològic, literari, lingüístic, artístic, històric i cultural en sentit ampli, amb extensió temporal des dels orígens fins a la contemporaneïtat. En aquest número (11) trobem els articles de Francesc Vilanova i Andrea Geniola. El primer se centra en els últims anys de la figura d’Eugenio Nadal, periodista, escriptor i intel·lectual falangista, mentre que el segon aborda l’acció del catalanisme durant els anys de la Transició espanyola.
Miguel Díaz Sánchez, “Una Barcelona de posguerra: migrantes mendigos, refugiados y repatriados”, Segle XX. Revista catalana d´història, 14, 2021, pp. 155-177.
L’article analitza la repressió́ de la mendicitat i la immigració́ a la Barcelona de la immediata postguerra. També́ centra part del seu argument en el tracte atorgat pel règim franquista als refugiats republicans acollits a la ciutat durant la guerra. Finalment, dedica part de la seva atenció́ als retornats republicans de França durant els primers mesos de la postguerra, ja que la capital catalana va actuar com a centre de classificació́ i distribuïdor d’aquests. Indigents, immigrants, refugiats i retornats van ser conceptualitzats pel règim com un problema similar (beneficència i ordre públic), de manera que van rebre un tracte igualment similar. La màxima expressió́ d’aquest fet va ser la funcionalitat atorgada als principals centres de classificació́ i repatriació́ existents a Barcelona durant les primeres etapes de la dictadura.
Josep V. Garcia Raffi (amb Francisco Collado Cerveró) “El còmic i l’exili del 1939: des de la retirada fins la diàspora i la resistència armada”, pp. 79 – 115; Fernando Valls “Las letras españolas, a comienzos de 1969, desde la perspectiva mexicana”, pp. 157 – 182. Dictatorships and Democracies. Journal of History and Culture, n. 9, 2021.
El número 9 de la revista Dictatorships and Democracies presenta una sèrie de treballs que giren al voltant del títol: El còmic. Memòria, guerra i exili. Entre els autors, destaquem dos membres del CEDID: Josep V. Garcia Raffi, que juntament amb Francisco Collado ofereixen una panoràmica descriptiva i temàtica dels còmics publicats a Espanya als darrers anys en relació a l’exili republicà i la resistència armada, i Fernando Valls, el qual se centra en l’anàlisi del monogràfic que la Revista de la Universidad de México dedicà a les «Letras Españolas» l’any 1969. El número també inclou les ressenyes de Gerard Vallejo a l’obra de José Fernando Mota (¡Viva Cataluña Española! Historia de la extrema derecha en la Barcelona republicana (1931 – 1936) així com del mateix Fernando Valls, que ressenya diferents obres publicades en els últims temps relacionades amb la Guerra Civil.
José-Ramón López García, “«La sabiduría de la mirada»: Tardío Nápoles (1977), de Luis Amado Blanco”, pp. 31-46; Míryam Vílchez Ruiz, “El sistema de creencias en Roma, peligro para caminantes de Rafael Alberti”, pp. 139-152, trame di letteratura comparata, 5, 2021.
Aquest número de trame di letteratura comparata dedicat a la literatura de l’exili republicà inclou un article de José-Ramón López García titulat “«La sabiduría de la mirada»: Tardío Nápoles (1977), de Luis Amado Blanco”, que tracta sobre una col·lecció de poemes d’Amado Blanco en el seus anys a Nàpols que reflecteix la seva fascinació per la ciutat italiana i com va veure a partir d’ella una possibilitat de regeneració personal i estètica. La revista també presenta un article de Míryam Vílchez Ruiz, “El sistema de creencias en Roma, peligro para caminantes de Rafael Alberti”, que estudia aquesta obra d’Alberti, publicada en el seus anys d’exili a Roma, un llibre que reflecteix l’essència del sistema de valors de l’autor en el context de la ciutat eterna.
Carme Molinero, “El Pacto para la Libertad y la desaparición de la dictadura”, Nuestra Bandera, 252, 2021, pp. 173 – 185.
En aquest número de la revista Nuestra Bandera, s’inclou l’article de Carme Molinero que porta per títol “El Pacto para la Libertad y la desaparición de la 13 dictadura”. En aquest, l’autora exposa com l’any 1969 el franquisme va optar per aplicar l’estat d’excepció durant tres mesos per tal de restablir un control social estricte que, lluny d’aconseguir paralitzar l’oposició, aguditzà les contradiccions del règim. En aquest marc, el PCE va reformular la política de reconciliació nacional com «Pacto para la Libertad» per a explicitar el tipus d’acord que permetria acabar amb la dictadura.
Andrea Geniola (coord.), “El franquismo y el «regionalismo bien entendido»”, Ayer, 123, 2021 (3), pp. 13-161 [Inclou Andrea Geniola, “Una Cataluña española, una Vasconia españolísima. (Re)construcción de un relato, (re)significación de un imaginario (1939-1959)”, Ayer, 123, 2021 (3), pp. 51-78 i Pau Casanellas, “Evitar ‘caballos de Troya’. Las estructuras provinciales de poder del franquismo ante el resurgimiento del nacionalismo subestatal en Cataluña y el País Vasco (1960-1975)”, Ayer, 123, 2021 (3), pp. 135-161].
El dossier de la revista Ayer coordinat per Andrea Geniola té per objectiu analitzar l’intent de (re)significació en sentit nacional espanyol de les anomenades “regions històriques” per part del franquisme, partint de la premissa que reconvertir o reafirmar les regions com a “entrañables afluentes de la patria” constituí un dels desafiaments sobre els quals el règim va haver de medir la seva capacitat política i cultural de “fer o desfer” espanyols. El monogràfic inclou l’article del mateix autor titulat “Una Cataluña española, una Vasconia españolísima. (Re)construcción de un relato, (re)significación de un imaginario (1939-1959)”, en què Geniola estudia el “regionalisme” de les dues primeres dècades del franquisme centrant-se en els casos català i basc, en considerar-los una “bona síntesi” entre les “coordenades globals del projecte regional(ista) de la dictadura” i la seva “execució efectiva en contextos de competència nacionalista”. Així mateix, el dossier conclou amb l’article “Evitar ‘caballos de Troya’. Las estructuras provinciales de poder del franquismo ante el resurgimiento del nacionalismo subestatal en Cataluña y el País Vasco (1960-1975)”, de Pau Casanellas, que analitza les propostes dels òrgans provincials del Movimiento y dels governs civils tant de Catalunya com al País Basc per donar resposta al catalanisme i el basquisme més enllà de la repressió, tractant d’atraure i capitalitzar ambdós moviments en benefici propi, durant els darrers quinze anys de la dictadura.
Martí Marín, “Ejército y Partido. Los militares en el Ministerio de la Gobernación en el primer franquismo, 1936-1951”, Revista Universitaria de Historia Militar, 10(20), 2021, pp. 224-251.
Article que analitza el paper dels militars al Ministerio de la Gobernación del primer franquisme, a partir de la nòmina de governadors civils i d’alts càrrecs del mateix —ministres, subsecretaris i directors generals—, així com del seu organigrama de funcionament, a través de biografies, bibliografia i repertoris legislatius. El resultat del treball mostra com, de manera progressiva, els militants de la “vella” Falange (FE-JONS) s’introduïren de forma suficientment significativa al Ministerio com per controlar el seu organigrama i marginar qualsevol altra procedència política de preguerra. Aquesta circumstància explicaria la facilitat amb què es va poder portar a terme la unificació dels alts càrrecs de governador civil i “jefe provincial” de FET-JONS, sense que cap llei ho establís com a obligatori. Amb el temps, els militants de la nova Falange (FET-JONS), principalment sense militància política prèvia, completaren la nòmina d’alts càrrecs del Ministerio fins a establir una vertadera identificació entre partit i Estat, moment en el qual la participació militar disminuí en favor d’altres perfils professionals, especialment jutges, fiscals i advocats de l’Estat.