James Carville és l’autor de la mítica expressió “L’economia, estúpid”, que avui en dia s’adapta per destacar un element essencial d’un aspecte. Era l’estratega de la campanya electoral de Bill Clinton al 1992. Enfront tenia a George W. Bush (pare), que era el gran favorit després de la caiguda del Mur de Berlín al 1989 i de la Guerra del Golf Pèrsic. Per capgirar aquest avantatge Carville va decidir centrar la campanya en les necessitats de la vida quotidiana de l’electorat. Així va enganxar un cartell a les oficines centrals de la candidatura amb els tres punts essencials de la candidatura:
1. Canvi vs més de lo mateix.
2. L’economia, estúpid.
3. No oblidar el sistema de salut.
L’auditoria és una tècnica de revisió comptable: la seva funció és informar de si els comptes anuals elaborats per un empresari ofereixen la imatge fidel de la seva situació patrimonial i financera. És necessària per que no ens fiem de que els empresaris diguin la veritat quan elaboren els comptes anuals. Necessitem que hi hagi uns experts independents que avaluïn la correcció d’aquesta informació.
El problema està en si ens podem fiar d’aquests auditors. La raó és que moltes vegades es troben entre l’espasa i la paret. D’una banda, estan pressionats per l’empresari els comptes del qual auditen. És ell qui els contracta i qui els paga. I clar, els pressiona per a que l’avaluació sigui conforme als seus interessos. En cas de que no sigui satisfactori no només corren el risc de perdre el client sinó que també s’enfronten a la possibilitat de que els demandi per responsabilitat civil. El cas Pescanova resulta paradigmàtic en aquest sentit doncs Manuel Fernández de Sousa, el seu ex-president, va decidir demandar a BDO per incompliment de les seves obligacions quan aquesta companyia, després d’haver auditat els comptes durant deu anys, va decidir que no podia seguir acatant les ordres del seu client i va treure a la llum les irregularitats existents.
D’altra banda, l’ordenament jurídic estableix un règim molt estricte de responsabilitat. Si no avalua correctament els comptes anuals haurà de fer front a les possibles reclamacions dels particulars que n’hagin sortit perjudicats i també de l’Estat, tant en via administrativa com penal. I el que pot ser és pitjor, perdrà la seva credibilitat. Això és el que va passar amb Arthur Andersen, una de les més emblemàtiques firmes d’auditoria que han existit, arrel de la verificació dels comptes d’Enron. Al 2002 un tribunal de Houston la van condemnar per delictes d’obstrucció de la justícia i de destrucció i alteració de documents. Tot i que a l’any 2005 el Tribunal Suprem dels Estats Units la va absoldre, la companyia estava tocada de mort i va desaparèixer a molts països.
Per tal de resoldre el dilema la Llei d’Auditoria de Comptes exigeix professionalitat i independència als auditors. Només poden accedir a aquesta professió persones que tinguin una titulació universitària, hagin seguit programes d’ensenyament teòric i pràctic i hagin superat un examen d’aptitud organitzat i reconegut per l’Estat. Per tal de garantir la independència, la llei imposa diverses mesures per evitar que determinats interessos o influències puguin menyscabar la objectivitat en l’exercici de les seves funcions. Essencialment aquestes mesures giren al voltant de tres eixos. El primer és l’obligació d’abstenir-se d’auditar els comptes d’una societat quan hi hagi el perill de que no pugui actuar de forma objectiva. El segon és la restricció de serveis addicionals a la revisió comptable que l’auditor pot prestar a l’empresari auditat. La idea és evitar que la remuneració d’aquests serveis pugui influir en el desenvolupament de la seva activitat principal. I en tercer lloc, s’estableix una duració mínima i màxima del contracte, es limiten les causes d’extinció del mateix i es preveu un sistema de rotació dels auditors per tal de aconseguir mantenir l’escepticisme d’aquests davant els comptes anuals.
En els últims anys s’han produït diversos escàndols empresarials que han posat en dubte l’eficàcia del sistema. A més del cas Pescanova que ja vaig comentar aquí, la comptabilitat també ha estat clau en l’afer Gowex, que ha fet trontollar el Mercat Alternatiu Borsari espanyol. Segons el seu ex director financer, Fernando Martínez Marugan, només el 10% dels ingressos declarats per la companyia eren reals. Conseqüència, l’auditor ha acabat entre reixes. I que dir de Bankia? Senzillament recordar que l’Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas ha sancionat a Deloitte amb 12 milions d’euros per la seva participació en la sortida a borsa del banc presidit aleshores per Rodrigo Rato (recomanable l’analisi de Manuel Conthe al seu blog). Ara totes les mirades es centren en Abengoa, companyia dedicada a les energies renovables les accions de la qual han estat a una muntanya russa els últims dies. Doncs bé, algun analista econòmic denuncia la seva excessiva estima per la “comptabilitat creativa”.
La resposta sembla ser una modificació de la Llei d’Auditoria de Comptes de 2011. Abans de l’estiu la premsa informava de que el Ministre Luis De Guindos ja te preparat un avant-projecte de llei que no devia tardar en tramitar-se a les Corts Generals. Serà la solució? No sé per què, acabo d’en recordar-me de El Gatopardo: “Si volem que tot continuï com està, necessitem que tot canviï”.
*La versió original d’aquesta entrada va ser publicada a Comerç i ciutat, 2014 (núm. 52), pàgs. 12 i 13.