“Las ciencias avanzan que es una barbaridad”. Aquesta frase que canta don Hilarion a la sarsuela La verbena de la paloma es pot aplicar a Uber, el software d’aplicació mòbil que està revolucionant –per no dir encabritant- el món del taxi. Des de la seva creació al 2009, ha generat polèmica. En un primer moment els taxistes de San Francisco van protestar per que el seu nom original “UberCab” donava lloc a confusió. Un jutjat de Brusel•les la ha prohibit i a Paris no es permet recollir passatgers fins que no passin 15 minuts des de la comunicació. A l’abril d’enguany la Generalitat va obrir un expedient en considerar que podria no complir la normativa sobre el transport de passatgers. Però va ser el passat 11 de juny quan els mitjans de comunicació se’n van fer ressò arrel de la vaga dels taxistes de Barcelona i de Madrid. Molt s’ha escrit des de llavores i algunes afirmacions m’han generat les següents reflexions.
Un dels arguments que s’ha donat per defensar Uber és que constitueix un exemple de la nova “economia compartida” i que els taxistes han d’adaptar-se a l’evolució de les noves tecnologies. És més que discutible. Uber no serveix per compartir les despeses d’un trajecte. Si així fos, no hi hauria res a dir. La web d’aquesta aplicació explica que té per objecte connectar passatgers i conductors professionals i que cobra aproximadament un vint per cent del preu. Es genera així un problema perquè la llei exigeix una autorització tant per realitzar serveis de transport discrecional de persones com per mitjançar en aquest servei. I per si quedés algun dubte, també per l’arrendament vehicles amb conductor. Això significa que tant Uber com els conductors que fan servir aquesta aplicació necessiten la corresponent autorització. I, evidentment, hauran de complir amb les corresponents obligacions fiscals, com qualsevol ciutadà i empresa. Per això, encerten la Generalitat i el Ministeri de Foment en obrir un expedient sancionador contra Uber Tecnologies, la empresa que hi ha darrera l’aplicació, i contra els conductors que la fan servir per a oferir el servei de transport. Una cosa diferent és que aquest expedient arribi a bon port. D’altra banda, no es cert que el món del taxi no s’hagi adaptat a les noves tecnologies. Hi ha aplicacions de telèfons mòbils que permeten aconseguir un taxi. És el cas de Hailo, Mytaxi, Cabify, GooTAxi, By-taxi, Click A Taxi o Join Up Taxi.
També s’ha acusat als taxistes de formar un càrtel. Resulten paradigmàtiques les paraules de Neelie Kroes, la vicepresidenta de la Comissió Europea, al seu blog. Va criticar la decisió d’un jutjat de Brussel•les de prohibir Uber perquè no constituïa una mesura per protegir o ajudar als passatgers si no que la finalitat era mantenir el càrtel del taxi. També em sembla discutible. És veritat que el taxi constitueix un mercat tancat, en el sentit que per entrar en ell cal reunir uns requisits molt exigents; el que fa que els preus d’aquest servei siguin elevats. Però no és menys cert que aquests requisits no són un capritx. Al contrari, estan pensats –en teoria, al menys- per protegir a l’usuari. Persegueixen garantir uns determinats mínims de qualitat i seguretat. I, el que és més important, hi ha una llei que els imposa. Per tant, si es vol obrir aquest mercat, s’haurà de canviar la llei, el que obligarà a valorar quins requisits s’exigeixen per dedicar-se professionalment al transport de persones.
Els taxistes farien bé en repensar la seva estratègia. Ho dic perquè el dia de la vaga va ser quan més descarregues es van enregistrar d’Uber. Sembla doncs que els hi van fer publicitat gratuïta. En segon lloc, l’èxit d’aquesta aplicació rau en el preu: els seus usuaris aconsegueixen pagar menys que el que els hi costaria fer el mateix trajecte en taxi. Es possible que la diferència estigui en les despeses imprescindibles en complir els requisits legals. Però, de totes maneres, els taxistes farien bé en avaluar la situació. I, per últim, han de tenir ben present que la tecnologia mòbil continua avançant i que cal adaptar-se a ella per oferir un millor servei.
* Publicat a Comerç i ciutat, 2014, número 47, pàg. 13