El Govern espanyol no creu en la investigació. Malgrat les seves paraules benintencionades, els fets així ho demostren. Cada any és destinen molt pocs recursos públics a la recerca. Un article de José de Nó Sánchez de León i José Molero publicat a Cinco Días el 16.12.2014 explica que la part dels pressupostos públics dedicada a la investigació, desenvolupament i innovació continua sota mínims. No es recuperen les retallades que es va produir durant la crisi. Però no només això, sinó que es revisen a la baixa les partides ja concedides (i gastades) en projectes passats. Ho ha denunciat Anxo Sánchez a un bloc d’economia que cal seguir: nada es gratis.

En segon lloc, la gran aposta per la competitivitat es basa en reduir els preus, no en la innovació. I els preus es redueixen a costa de la remuneració de la ma d’obra. Mal negoci. Les classes baixa i mitjana perden poder adquisitiu, el que significa que creixen les diferencies socials i s’accentua el risc de conflicte dins del país. Podemos i la independència de Catalunya són una prova evident. D’altra banda, el consum nacional no es recupera amb el que només queda que mirar al mercat internacional. I aquí la competència es ferotge, entre d’altres raons perquè sempre hi ha algú disposat a treballar per menys diners. Els treballadors espanyols estan disposat a baixar el seu nivell salarial fins a competir amb els del sud-est asiàtic? Espero que no.

Tercer, la renúncia a donar suport a les renovables sortirà molt cara. D’una banda les empreses espanyoles no tenen energia barata. Conseqüentment, les seves despeses són majors que les dels seus competidors. D’altra banda, molts fons internacionals i empreses estrangeres (per exemple, l’alemanya RWE) havien invertit en empreses d’energia renovable en Espanya. El canvi de les regles de joc els ha perjudicat i estan demandant a l’Estat. S’estan tramitant varis arbitratges internacionals i sembla que tenen les de guanyar. La indemnització sortirà dels pressupostos generals de l’Estat. Igual que la del cas Castor.

I quart, l’aposta per l’emprenedoria no era apostar per la innovació. La raó és que les diverses lleis que les Corts Generals van aprovar contenien una definició molt general d’emprenedor, que no estava tan pensada per estimular la innovació sinó per convertir en autònoms treballadors dependents i aturats. I darrere hi havia raons fiscals i pressupostàries.

El Govern espanyol segueix fiant la seva política econòmica al binomi tradicional totxo i turisme. La construcció va ser el motor principal de l’economia espanyola fins que la bombolla va esclatar. És cert que bona part de la culpa va ser dels directius de les entitats de crèdit que no van fer cas de la dita de l’àvia que no s’haN de posar tots els ous al mateix cistell. Però la inversió en totxo és essencialment especulativa; no serveix a una política industrial seria. Quant al turisme, el de qualitat és imprescindible. El turisme de motxilla i litrona només porta problemes.

I què es pot fer per apostar per competir en qualitat? El principal es invertir en ciència i innovació. Això vol dir destinar recursos públics; sí. Però tampoc es tant difícil. Hi ha mesures que no són gaire costoses i que podrien fomentar la innovació. Per exemple, ajornar el pagament de les patents de les PYMEs fins a que generin retorn. Moltes empreses no protegeixen els seus invents per que és costos i no saben si n’obtindran un rendiment. Per solucionar-ho es podria permetre registrar-los gratuïtament d’entrada i exigir-lis el pagament de les taxes quan les patents generin beneficis. Només cal bona predisposició.