Durant segles el nom d’Arnau de Vilanova s’ha vinculat a les més variades arts ocultes, que havien arribat amb les ciències grecoaràbigues -la màgia, la nigromància, l’astrologia, l’alquímia, l’oniromància- fins a esdevenir una figura arquetípica de mestre ocultista, alhora que li eren atribuïdes espúriament nombroses obres pertanyents a aquestes disciplines. Ara bé, què hi ha de veritat en aquesta fama? La veritat és que Arnau va ser un dels autors que van encapçalar el procés de racionalitzar i incorporar a la medicina galenista baixmedieval procediments terapèutics provinents de la màgia natural i de l’astrologia.
En efecte, algunes dels seus tractats teòrics desenvolupa el concepte de proprietas, que també anomena “virtut oculta” perquè ni les seves causes ni els seus efectes poden ser plenament entesos per la raó humana, en contraposició a les qualitats complexionals, previsibles per la raó, i posa com a exemple els efectes d’un imant. En conseqüència, en alguns dels seus escrits de medicina pràctica aconsella remeis d’aquesta mena, com ara aplicar les potes una granota d’una tortuga o un àguila i sobre els peus per calmar el dolor del poagre.
A partir de 1300 consta que Arnau va començar a utilitzar algunes mesures terapèutiques basades en l’astrologia. En concret adverteix que cal evitar condicions astrològiques adverses a l’hora de practicar la sagnia i recomana aplicar segelles o medalles astrològiques sobre els membres afectats de dolor, com va fer per alliberar el Papa Bonifaci del dolor provocat pel seu mal de pedra. Totes dues indicacions es basen en la melotèsia zodiacal, segons la qual cada part del cos humà cau sota la influència d’un signe del zodíac.
Eren recursos molt cridaners en la seva època i encara més avui dia. Però és important advertir que aquesta mena de recursos eren força minoritaris en la medicina d’Arnau: la gran majoria de les seves mesures terapèutiques no estan basats en l’astrologia i la màgia sinó en la dieta i els medicaments compostos de base complexional. En conclusió, l’interès d’Arnau per l’ocult no va traspassar els límits més o menys tolerats per l’elit intel·lectual del seu temps, coherentment amb l’atac sistemàtic a les bases intel·lectuals de la nigromància contingut en el De reprobacione nigromantice ficcionis.
