La divulgació a París de les previsions escatològiques d’Arnau de Vilanova enceta una nova etapa, l’espiritualescatològica. L’espiritualisme es desenvolupa vers noves direccions, potser es radicalitza, però el protagonisme d’aquests anys recau principalment en els càlculs apocalíptics. Rèpliques i contrarèpliques, objeccions i respostes a les objeccions fan derivar la polèmica entre mestre Arnau i els teòlegs professionals (primer els professors de París, després els dominics) cap el terreny personal. Les tesis bàsiques que Arnau defensa en nombroses obres d’aquesta fase (núm. 5-32) són les següents:
- és convenient per a l’Església conèixer els temps de la vinguda de l’Anticrist;
- la Bíblia permet de concretar els temps de la vinguda de l’Anticrist;
- les condicions que fan possible aquest coneixement són, en primer lloc, que el speculator no investigui les Escriptures per curiositat, sinó mogut per una il·luminació de Déu.
Efectivament, Jesucrist, preguntat pels Apòstols sobre els temps finals, dóna una pista: “quan veureu l'”abominació de la desolació” anunciada pel profeta Daniel, que el lector ho entengui” (Mt. XXIV,15). Què diu, doncs, el profeta Daniel de l'”abominació de la desolació”. Llegim a Daniel XII,11: “Des de l’abolició del sacrifici perpetu fins a l’abominació de la desolació passaran 1290 dies”. “Sacrifici” significa aquí el sacrifici de l’Antic Testament; l'”abolició” del sacrifici és la data en què el poble d’Israel no el pogué celebrar més, precisament per la dispersió que comportà la destrucció del Temple (70). Si sumem, doncs, els 1290 dies, és a dir “anys” (Ez. IV,6b: “dies per anys et donaré”), a aquella data obtenim que l'”abominació de la desolació”, això és l’Anticrist, es manifestarà a mitjan segle XIV. I no si val a dir, com feren els teòlegs, que Jesucrist havia denegat el coneixement d’aquests temps que digué: “No és cosa vostra conèixer els temps i els moments que el Pare s’ha reservat”, perquè els temps que el Pare s’ha reservat són només el dia i l’hora (Mc XIII,32). A més, “no és cosa vostra” significa “per les pròpies capacitats naturals” i per tant no diu res del coneixement per revelació. Aquesta frase, a més, anava dirigida als Apòstols que, certament, no havien de conèixer els temps finals, perquè no els havien de viure, però, sí que és necessari aquest coneixement per a aquells cristians que viuen en la proximitat d’aquells temps finals. Per si tot això fos poc, en realitat l’afirmació de Jesús de Natzaret no és la resposta a la pregunta pels darrers temps, sinó a la pregunta: “Quan restabliràs el Regne d’Israel?” (Ac I,6). Actes I,7, ben interpretat, no nega de cap manera la possibilitat de conèixer els temps de l’Anticrist.
La dinàmica de la polèmica porta la discussió cap a d’altres temes: si els àngels són o no els únics missatgers de la revelació, el nombre d’anys que vas passar des del temps d’Adam fins a la vinguda de Jesucrist, el valor teològic de les revelacions profètiques (Arnau de Vilanova les considera “quasiparaules de Déu”), la correcta interpretació de la teologia de la història d’Agustí d’Hipona o de la Glossa ordinaria.
I si l’Anticrist està per arribar, cal preveure una estratègia que permeti reconèixer-lo. Els membres de l’Anticrist, que Arnau identifica amb els seus adversaris, ja actuen, li preparen el camí. Arnau escriu algunes obres per desemmascarar-los i denunciar-los davant les autoritats competents. La polèmica escatològica es revesteix d’un caràcter profètic. Cal preparar-se també per a una “guerra espiritual”: el papa hauria d’anunciar que l’Anticrist ja ha nascut, reformar el cristianisme (clergues, ordes mendicants i ordes claustrals) i convidar a pagans, cismàtics i infidels a convertir-se al cristianisme.
Aquesta fase representa en realitat un llarg parèntesi en la vida d’Arnau de Vilanova.
