Arnau de Vilanova va ser el principal artífex a la Universitat de Montpeller del moviment que, a l’Europa llatina de finals del segle XIII va provocar una gran renovació dels estudis i de la pràctica mèdica per mitjà de l’aparició d’obres de Galè i del galenisme àrab desconegudes fins llavors a Occident, conjunt que ha estat anomenat el “nou Galè” (García-Ballester).
Galè, metge grec nascut a Pèrgam i que va exercir a Roma (129-210/216 d. C.), va elaborar una síntesi mèdica que va fonamentar en la tradició hipocràtica, en Aristòtil i altres autors i en la seva pròpia experiència investigadora i clínica. La seva amplíssima obra va ser la base del galenisme, un moviment iniciat a l’antiguitat tardana, que la va sistematitzar i la va transmetre en forma d’una doctrina unificada. El galenisme va esdevenir el corrent dominant de la medicina culta fins al segle XVII. El galenisme recolza en el principi filosòfic que en la natura hi ha quatre qualitats –calent, fred, sec i humit–, la combinació de les quals dóna lloc, en el cos humà, a quatre humors –sang, flegma, bilis negra i bilis groga. La majoria de les malalties sorgeixen del desequilibri en la quantitat, la proporció o les qualitats dels humors. Per tant la missió del metge és restituir l’equilibri perdut amb els mitjans que tenia al seu abast. Primerament recorre a la dieta, entesa com un règim de vida: regula no sols l’alimentació del pacient sinó també totes les seves activitats diàries –lloc on vivia, treball, exercici, banys, son, etc.–; a continuació se serveix de tota una àmplia i complexa gamma de medicaments principalment de base vegetal i només com a últim recurs acudeix a la cirurgia. Una altra indicació terapèutica molt freqüent és la sagnia o flebotomia.
Amb la caiguda de l’Imperi romà d’Occident el saber mèdic antic va decaure a l’oest i només se’n van conservar rudiments als monestirs. Per contra el galenisme es va mantenir en el món bizantí. De Constantinoble van ser desterrats per heretgia al segle V els nestorians, primer a la síria Edessa i més tard a la persa Gundišapur, ciutats en les quals van traduir-se al siríac i al persa els tractats grecs en les diverses ciències. Quan al segle VII els musulmans van conquerir tot el Pròxim Orient, les ciències gregues, amb influències orientals, va passar a l’Islam traduïdes ara a l’àrab. Així, en l’ambient cosmopolita i tolerant de Bagdad van florir les ciències en llengua àrab. Però els intel·lectuals àrabs no es varen limitar a transmetre els coneixements dels antics sinó que sovint els ampliaven amb les seves pròpies aportacions. En medicina s’elaboren grans síntesis com el Canon d’Avicenna o el Colliget d’Averrois, que tindran una gran influència a Occident.
Les vies de transmissió de les ciències antigues -filosofia natural, medicina, matemàtiques, astronomia, astrologia- a l’Europa llatina van ser les penínsules Itàlica i Ibèrica per la seva proximitat amb el món àrab. Itàlia, a més, es va beneficiar del seu contacte amb els bizantins. A la península Ibèrica l’assimilació sistemàtica de les ciències grecoaràbigues va tenir lloc a Toledo, on al segle XII intel·lectuals cristians van anar traduint Aristòtil, Galè i els grans metges àrabs de l’àrab al llatí, amb l’ajut de jueus i mossàrabs. L’activitat traductora des de l’àrab es va donar també en altres llocs com la vall de l’Ebre, Barcelona o Montpeller. Amb el temps les ciències grecoaràbigues es difondrien per tot Europa a través de les universitats, que van anar sorgint des de finals del segle XII. En aquests nous centres d’ensenyament tots els estudis eren impartits sobre una base aristotèlica, i la medicina va trobar-hi un lloc propi, gràcies als quals entraria en el sistema de ciències escolàstiques i milloraria el seu prestigi social.
