Qui sap si més o menys influït per l’espiritualisme de Pèire Joan (Oliu), mestre Arnau va abandonar el projecte anterior i estableix les bases d’un espiritualisme que s’anirà desenvolupant posteriorment. Aquesta etapa també és formada per dues obres (núm. 3 i 4). El fonament d’aquest primer espiritualisme seria una primera versió de la «veritat de cristianisme». La realitat sensible, afirma Arnau en el De prudentia, pot ser considerada des d’un triple punt de vista: segons allò que és per ella mateixa (així ho fa el filòsof natural); segons les raons de la seva entitat, és a dir, en referència a la seva causa intel·ligible (metafísic) i, finalment, com a causades per la seva Causa Primera (fidel). El “veritable fidel” només considera la realitat física com l’inici d’un camí espiritual vers Déu. L’espiritualisme d’Arnau és en aquesta etapa “moderat”. Arnau esdevé a partir d’aquest moment un «company de camí» (Manselli) dels franciscans espirituals: Pèire Joan, Angelo Clareno, Ubertino da Casale, Hug de Balma.
