Passats els tràfecs de la polèmica, Arnau de Vilanova escriu les obres més espirituals. Reprèn les reflexions sobre el verus fidelis. El concepte de “ver cristià” esdevé l’eix de tot aquest període: el defineix, en treu conseqüències, el promou en diversos àmbits. Contra el cristianisme simplement sociològic d’aquells que només es fan dir cristians, més per costum social que per convicció, Arnau proposa un cristianisme sentit, viscut, interior, però a la vegada molt compromès socialment. Si Jesucrist va donar exemple d’humilitat, de caritat i de pobresa, de menysprear les coses d’aquest món, d’esquivar honors, etc., el cristià ha de seguir aquest mateix camí. El cristià ha d’imitar Jesucrist, esdevenir un “petit Crist” (christinus).
Arnau s’adonà que el cristianisme de la seva època sovint era molt superficial. Calia, doncs, reformar-lo. I per aconseguir-lo elaborà plans per a reis, per a la Santa Seu i per a grups de cristians concrets. Els beguins intentaven viure un cristianisme força semblant al que Arnau predicava.
L’espiritualisme moderat de la primera època tendeix a radicalitzar-se. Arnau de Vilanova contraposa cada cop amb més força la realitat celestial amb la material. Només quan l’ésser humà actua segons el seu esperit esdevé autènticament persona i fill de Déu, ha de saber elevar-se, doncs, per sobre de la realitat material, la qual, si el domina, el situa al nivell propi de les bèsties. El veritable cristià estima les coses celestials i menysprea les terrenals.
