El Tractatus de amore heroico, (“Tractat sobre l’amor heroic”), l’obra més antiga coneguda d’Arnau, sorgeix com una epístola que envia en resposta a un amic sard. Es tracta de la primera monografia mèdica dedicada al mal de l’amor. L’autor defineix l’amor “heroic” o passional no pas com una malaltia sinó com un accident, una alteració de la facultat estimativa, provocada per un escalfament dels esperits, que indueix l’enamorat a l’engany de creure que la persona estimada està per damunt de totes les altres. Després d’explicar les causes del trastorn, exposa els signes que en permeten el diagnòstic i la manera de tractar-lo abans que pugui esdevenir malenconia i mania, amb el conseqüent risc de mort.
Epistola de reprobatione nigromanticae fictionis (“Epístola sobre la reprovació de la ficció nigromàntica”), també coneguda com a De improbatione maleficiorum, és una epístola adreçada al bisbe de València, amb tota probabilitat Jaspert de Botonac (1276-1288). N’és el nucli una argumentació escolàstica en la qual Arnau, des d’una perspectiva filosoficonatural, denuncia la nigromància negant el seu principi fonamental: la capacitat del nigromant de forçar un esperit o dimoni a executar la seva voluntat per conèixer fets amagats o futurs o complir els seus desitjos. L’autor cerca demostrar que no existeix cap poder natural o sobrenatural a l’abast dels nigromants per dominar els esperits.En l’última part de l’epístola l’autor pren una orientació mèdica i arriba a la conclusió que els que veuen la nigromància com un coneixement racional demostren ser malalts mentals afectats per la malenconia.
Tractatus de intentione medicorum (“Tractat sobre la intenció dels metges”) aparentment és la més antiga de les obres escrites a Montpeller conservades. La primera part exposa com la veritat filosòfica i la mèdica poden harmonitzar-se. La segona presenta quatre qüestions en què Aristòtil i Galè discrepen aparentment: la primacia del cor sobre els altres òrgans, l’estat neutral entre malaltia i salut i la natura de l’ànima. La conclusió és que la veritat filosòfica i la veritat mèdica no han de coincidir necessàriament, però no són contradictòries, atès que l’interès del metge és cercar la màxima eficàcia per a la pràctica de la medicina, mentre que els filòsofs exploren la natura autèntica dels aspectes que estudien.
Tractatus de humido radicali (“Tractat sobre la humitat radical”) és considerada pel mateix Arnau una obra pròpiament no mèdica. En efecte, malgrat que el tema pot tenir una aplicació mèdica, la perspectiva que li dóna l’autor pertany més aviat a la filosofia natural. Segons declara en el prefaci, Arnau la va escriure amb la finalitat d’aclarir per als seus col·legues les confusions que, al seu parer, certs filòsofs coetanis propagaven sobre aquest concepte. L’estructura respon a aquesta intenció polèmica, ja que les dues parts que componen el tractat deixen entreveure el seu probable origen en dues quaestiones disputatae, com es denomina el gènere escolàstic que vehiculava les discussions públiques sobre problemes determinats en el marc de la docència universitària. La primera part defineix el concepte formulat per Avicenna de la humitat radical, un fluid indistingible, dispers per tot el cos, fonament de la calor innata i de la vida orgànica. També n’explora l’origen: prové de l’esperma que ha engendrat l’ésser però es va restaurant gràcies al procés de nutrició. La segona part debat si és possible regenerar-lo. La conclusió és que la humitat radical és restaurable fins a un cert límit, més enllà del qual la medicina no pot allargar la vida humana, encara que pot contribuir a fer-la arribar al màxim.
De considerationibus operis medicinae (“Sobre les consideracions de la pràctica mèdica”), redactat entre 1298 i 1300, comença amb un pròleg dedicat a Gosinus de Colònia i a l’infant Ferran, fill de Jaume II de Mallorca, Arnau hi exposa amb claredat la doctrina de la indicació terapèutica de Galè, de la qual descendeix a la pràctica utilitzant al llarg de tot el tractat l’exemple de la flebotomia. Contra l’aplicació mecànica i basada en dades particulars, pròpia de la medicina empírica, l’autor aconsella recórrer a l’estudi racional de l’art mèdica, sostinguda en regles universals, com a fonament per avaluar quina és la teràpia vàlida en un ésser individual, prenent en consideració totes les circumstàncies que envolten el pacient.
De dosi tyriacalium medicinarum (“Sobre la dosi del medicament de la triaga”) és un breu escrit en el qual s’enfronta de nou amb Averrois –i també amb Avicenna– en explicar l’afirmació de Galè que la natura d’un antídot és intermèdia entre el verí i el cos afectat. No és fins al final que tracta la dosificació de la triaga, el medicament més apreciat en la farmacopea galenista, compost per un gran nombre d’ingredients i que s’emprava com a antídot i remei per a molts verins. L’efectivitat de la triaga contra els verins es basa en les propietats ocultes, la força de les quals no es pot determinar per l’experiència. Per tant, cal recórrer a l’experiència per esbrinar-ne la dosi mínima perquè tingui efecte.
Speculum medicinae (“Espill de la medicina”, c. 1308) és l’obra que va culminar la carrera d’Arnau com a escriptor de medicina. Seguint l’ordre de la Isagoge de Joannici Ioannitius, una breu obra introductòria tradicionalment emprada en l’ensenyament mèdic, representa una síntesi de la teoria galenista. La finalitat d’Arnau en escriure-la va ser oferir un recull sistemàtic dels principis generals de l’art mèdica que hi servís d’introducció. En els primers capítols es resumeixen els elements bàsics que constitueixen l’organisme humà i els factors externs que l’afecten. A continuació repassa les nocions fonamentals sobre la salut i la malaltia i procedeix a classificar les malalties. Tot seguit tracta dels signes que permeten al metge establir una diagnosi. Segueix una extensa farmacologia general i acaba amb la influència en l’organisme de les emocions. Malgrat l’orientació generalista, reflecteix els interessos que durant tota la seva carrera han atret l’atenció de mestre Arnau com l’instrumentalisme mèdic i la teoria de les complexions.
Compilatio de conceptione: és simplement una personal síntesi esquemàtica en la qual es recopilen les possibles causes de l’esterilitat masculina i femenina, a manera de guia per a la diagnosi. Com a introducció s’explica breument l’estructura d’aquest esquema i la manera d’utilitzar-lo.
