Molts dels escrits mèdics i alquímics atribuïts a Arnau, autèntics o apòcrifs, van conèixer una gran difusió a través de la còpia manuscrita durant els segles XIV i XV, segons testimonia l’elevat nombre d’exemplars conservats a biblioteques de tot Europa. Amb la introducció de la impremta, que marca l’entrada en l’edat moderna, no va minvar la difusió del corpus arnaldià sinó que nombroses obres atribuïdes a Arnau, genuïnes o no, van ser impreses des del 1470 fins el 1800 per tot Europa, de Sevilla a Cracòvia, de Londres a Salerno.
- 8 edicions generals des de 1504 fins el 1586 que apleguen més d’una seixantena d’obres en total.
- Molts escrits van ser impresos en edicions particulars, antologies o volums miscel·lanis mèdics i alquímics.
- Se’n van publicar també versions en alemany, anglès, castellà, francès, italià i neerlandès
Què és el que explica aquest èxit en el renaixement, una època en la qual la tendència dominant era el retorn als clàssics? S’explica per diversos factors: la figura d’Arnau havia esdevingut polièdrica per la seva llegenda i per la varietat del vast corpus d’obres que se li atribuïen, de manera que els diversos corrents de la medicina i la filosofia natural renaixentistes hi troben allò que interessa a cadascun d’ells. El primer període d’auge es produeix entre 1480 i 1520, corresponent a l’època en la qual la impremta es nodreix en gran mesura de materials medievals. Però en el cas d’Arnau s’hi aproximen no solament els sectors més conservadors ancorats en el galenisme arabollatí i vinculats sobretot a l’establishment universitari, que valoren en especial la seva medicina pràctica, sinó també metges i pensadors influïts pel neoplatonisme com Marsilio Ficino o Agrippa von Nettesheim, atrets en particular pel biaix esotèric i empíric d’una part del corpus arnaldià. Per altra banda la traducció a les llengües vernacles va guanyant terreny, afavorida per l’obra higiènica arnaldiana, que va fent forat entre els lectors interessats en la conservació de la salut.
En canvi, els índexs inquisitorials de llibres prohibits prohibien publicar l’Arnau espiritual. Per tant, només en territori protestant es va poder imprimir una obra teològica seva, la Interpretatio de visionibus in somniis, l’única impresa en època moderna diverses vegades entre 1562 i 1672. S’hi sotmet la falsedat del clergat a una punyent crítica i s’hi reivindica la reforma de l’Església. Per això el teòleg luterà Matthias Flacius Illyricus la va incloure dins el seu Catalogus testium veritatis, en què cercava precedents de la Reforma al llarg dels segles, en especial els testimonis que perjudicaven la reputació del papat.
També en zona protestant sobretot i durant la segona meitat del segle XVI s’observa una forta revifada del corpus alquímic pseudoarnaldià. El retorn del nom d’Arnau s’inscriu dins un moviment amb centre en les impremtes de Basilea que cerca de divulgar el corpus alquímic medieval, com un complement a la difusió del paracelsisme, després que el mateix Paracels hagués estat influït pel corpus atribuït a Arnau i per altres autoritats alquímiques medievals. No deixa de ser irònic el fet que Arnau, defensor aferrissat de la introducció de Galè a la universitat, sigui reivindicat en el renaixement pels empiristes, paracelsistes i iatroquímics com un precedent en la seva lluita contra el galenisme imperant dins les universitats.
