Un conjunt de factors diversos van contribuir a crear la llegenda d’un Arnau de Vilanova expert en arts ocultes. Hi va tenir un paper decisiu el profetisme apocalíptic d’alguns dels seus escrits espirituals, i en general la seva heterodòxia religiosa, que li va portar conflictes amb la Inquisició en vida i la condemna pòstuma de la seva obra espiritual. Una altra causa va ser el seu interès per l’aplicació mèdica de l’astrologia i la màgia natural.
El mite d’Arnau, com tots els mites, es va crear progressivament en un procés complex: es va iniciar al segle XIV i va arribar al seu zenit al segle XVI. Al llarg dels tres-cents anys en què es va desenvolupar la llegenda arnaldiana se’n poden distingir tres tradicions bàsiques lligades a les arts ocultes: la vinculada amb la nigromància, l’alquímica i la derivada del profetisme escatològic. A més, també se’n transmet sovint la imatge d’un metge empíric, ben lluny del galenisme que va professar.
Arnau nigromant
Entre les calúmnies que circulaven sobre Arnau ja en vida seva, segons denuncia ell mateix en el Raonament d’Avinyó (1310) hi havia les de nigromant i fetiller. Per tant el mite com a mestre d’arts ocultes sembla tenir l’origen en la imatge d’Arnau que donaven els detractors coetanis de les seves opinions religioses. A aquesta fama hi degueren contribuir les sospites de la complicitat d’Arnau en el presumpte enverinament del Papa Benet XI per part del franciscà Bernat Deliciós, reflectides en les actes del procés contra ell (1319). En realitat, totes aquestes sospites són infundades, atès que la mort del pontífex, el 1304, va ser per mort natural.
Arnau alquimista
La seva fama d’alquimista, per la qual va arribar a ser considerat un dels autors fonamentals de l’alquímia medieval, amb un extens corpus alquímic atribuït, va ser molt precoç. Se’n poden destacar les fites següents:
- A mitjan segle XIV el canonista Giovanni d’Andrea fa constar que Arnau havia aconseguit fabricar unes varetes d’or.
- A la fi del segle XIV mestre Arnau apareix com a prototipus d’alquimista en un dels Contes de Canterbury de Chaucer.
- La llegenda diu també que Ramon Llull, a qui també s’atribueix falsament un corpus alquímic, hauria estat convertit a la veritat de l’alquímia arran de la seva trobada amb Arnau.
- A més de la fabricació d’or l’altra gran consecució alquímica llegendària d’Arnau hauria estat la creació d’un home artificial o homuncle. El teòleg Alonso de Madrigal, el Tostado (1400‑1455), narra l’episodi en el qual Arnau crea un ésser humà artificial en un vas però no va atrevir-se a portar la creació fins al final per la por de ser vist com un usurpador del poder de Déu.
Arnau profeta
Sens dubte la part de l’aportació espiritual d’Arnau que va deixar una memòria més duradora van ser les seves profecies apocalíptiques, per l’escàndol que van representar i perquè eren fàcils de ridiculitzar, i en canvi es va oblidar el principal del seu missatge: la necessitat de reformar l’Església. Aquesta distorsió arriba al seu grau màxim quan, entorn del 1500, Giovanni Pico della Mirandola i, amb ell, Symphorien Champier l’escarneixen per haver predit una arribada de l’Anticrist i una fi del món que no van arribar i atribueixen al profetisme arnaldià una base astrològica que no té cap fonament.
Arnau mag
Totes tres tradicions van convergir al renaixement en una imatge d’Arnau arquetípica del metge-mag que dominava una àmplia diversitat de sabers -medicina, teologia, filosofia, astrologia, màgia i alquímia- i de llengües – llatí, grec, àrab i hebreu-, no tan sols perquè una figura així encaixava en l’ideal neoplatònic de savi complet, sinó també perquè la major capacitat difusora de la impremta va facilitar l’accés als textos que transmetien les diverses tradicions i al conjunt del corpus arnaldià. En l’època moderna Arnau va esdevenir un personatge elogiat o denostat en les controvèrsies entre els partidaris i els crítics de la màgia, l’astrologia, l’alquímia i el paracelsisme.