L’àmbit sanitari té una llarga tradició en l’ús pràctic de l’aprenentatge entre iguals o entre col·legues. Metges que aprenen d’altres metges més expertes, o infermeres que aprenen dels seus col·legues. La pràctica de la cura és, ontològicament, similar a la pràctica educativa. Encara que les dues pràctiques persegueixen fites diferents, tenen en comú que són activitats on existeix un alt grau d’incertesa, ambigüitat i obertura. A més, estan regulades per normes ètiques i es desenvolupen a través de processos deliberatius de comprensió i construcció de significats entre els participants (professors-alumnes; infermeres-persona cuidada).
La cura pot considerar-se una forma típica de praxis interpersonal en la qual diàriament els professionals s’enfronten a situacions problemàtiques que s’han de resoldre, i on l’ajuda i l’opinió dels col·legues, a part de ser molt valuosa, és del tot necessària. Aquesta ajuda pot arribar majoritàriament a través de la interacció un a un o en grups. La major part de l’activitat infermera es desenvolupa dins d’un entorn de treball multidisciplinar, en què la coordinació es fa imprescindible per garantir la qualitat en l’atenció a la Salut.
Els professionals d’infermeria aprenen a partir de la interacció amb altres col·legues, i la col·laboració entre ells es converteix en una eina imprescindible per afavorir una pràctica reflexiva, un recurs essencial per arribar a la màxima eficàcia professional i a la millora permanent de la pràctica infermera. Això repercutirà positivament en els subjectes a qui atenen (l’alumnat o els pacients).
Els infermers/es que treballen junts tenen l’oportunitat de compartir la seva experiència, assignant significats, realitzant abstracció de conceptes i de principis, i transformant la seva activitat pràctica. És en aquest espai on es produeix la socialització i l’assumpció dels valors professionals. La col·laboració entre els professionals es tradueix en unes relacions més positives i solidàries. Això produeix un major compromís per aconseguir el benestar del pacient. El suport tècnic i emocional que ofereix la interacció col·laborativa permet donar cures més segures, de millor qualitat i més adaptades a les necessitats reals de les persones cuidades. Els pacients, les famílies i la comunitat es beneficien d’aquest tipus d’interacció pel fet de ser atesos per professionals amb una autoestima més elevada i més motivats per la cura.
Ara bé, no per posar junts dos col·legues existirà ja un treball col·laboratiu entre ells. És molt important no confondre el treball col·laboratiu amb un esquema de treball en el qual “tots facin de tot”. La interacció col·laborativa exigeix que la contribució individual estigui ben definida i que cada professional tingui clara quina és la responsabilitat que ha d’assumir i els objectius on ha d’arribar. Es requereix una disposició de compromís i de respecte en relació amb el/la col·lega o amb el grup en el qual s’interactua.