Els treballs a Les Colomines desenvolupats entre els anys 1997 i 2003, van suposar l’excavació arqueològica més extensa efectuada a Llívia, i tant des del punt de vista de la documentació de les estructures exhumades com del material recuperat, la font més important sobre el coneixement de l’evolució de la ciutat en època romana.
La zona B
Després de la fase de sondejos, l’any 1998 es va completar l’excavació d’aquesta part de Les Colomines. Es tractava d’una zona dividida en sectors fragmentats, amb una desigual conservació de les estructures, però que a la seva part central encara conservava restes habitacionals, a partir d’una trama basada en la successió de terrasses que aprofitava la topografia existent. Entre les diverses restes documentades hi havia murs, paviments, canalitzacions, llars de foc, forats de pal i fins i tot vestigis d’un hipocaust, en el que semblava un conjunt de clara funcionalitat domèstica dins la dinàmica de la vida urbana.
Cal destacar la profusió i la importància de les troballes de material arqueològic: presència d’àmfora itàlica, tarraconesa i bètica pel que respecta als contenidors, i pel que fa a la ceràmica, gran quantitat de formes de ceràmica sigil·lada itàlica, sudgàl·lica i hispànica, africana de cuina i parets fines, entre d’altres. Altres objectes d’interès trobats també a la zona B van ser gran quantitat de tessel·les de mosaics, ceràmica vidrada i restes d’estuc pintat procedents del revestiment de les parets. L’estudi de les estructures i la seva relació amb l’estratigrafia ha possibilitat afirmar que la zona B de Les Colomines va tenir tres fases d’ocupació. La primera d’elles, centrada entre finals del segle I a.C. i els inicis del segle I d.C., ha deixat diversos trams de murs de contenció i fonamentació, associats al material d’aquesta cronologia, entre el que destaca l’àmfora itàlica, la ceràmica sigil·lada itàlica i un denari d’August. La Fase 2 (primera meitat del segle I d.C.) coincideix amb el moment de màxima expansió constructiva, quan la ocupació de la Fase anterior s’ha convertit de forma gradual, mitjançant l’amortització d’algunes estructures, el manteniment de les principals i la seva ampliació, i la creació de noves, en un conjunt de vivendes, amb cinc àmbits o habitacions relacionats entre elles, els seus corresponents elements accessoris (canalitzacions, llars de foc), a més de la presència d’un hipocaust. Així mateix, la major part del material recuperat pertany a aquest període, entre el qual cal incloure, pel que fa a les àmfores, les de procedència tarraconesa i bètica. La presència de ceràmica sigil·lada sudgàl·lica resultà especialment remarcable, tant per la quantitat de formes identificades (en especial Drag 15/17, Drag 18, Drag 24/25, Drag 27 i Drag 29), com per la qualitat i estat de conservació d’algunes peces (decoració a motlle, sigillum). És igualment destacable la troballa d’un fragment de llàntia amb la representació d’un soldat romà a cavall.
A la Fase 3 (segona meitat del segle I d.C. – segle II d.C.) hi ha reformes motivades per la reordenació d’aquesta zona, com l’habilitació d’un espai pavimentat amb opus signinum, convertit probablement al final d’aquesta Fase en abocador. Es troben en funcionament gairebé totes les estructures de la Fase anterior, formant-se nous nivells d’ocupació a l’interior d’algunes habitacions, dels quals han perdurat restes de llars de foc i estructures negatives. La presència de ceràmica africana de cuina, que arriba a partir del 70 d.C., i de ceràmica sigil·lada hispànica local, possibilita la datació pel funcionament d’aquestes estructures.
La zona A
L’excavació extensiva de la zona A es va intensificar especialment el 2001, encara què fins l’any 2003 no es va donar per acabada de manera provisional. Al contrari que al cas de la zona B, les seves restes no es trobaven inconnexes, sinó que formaven part d’un gran edifici de dimensions regulars, que implicà una planificació prèvia sobre el terreny en el moment de la seva construcció, com així es va poder documentar al llarg de les excavacions. A l’extrem nord hi havia quatre àmbits o habitacions, dues de les quals eren de planta quadrada, amb els seus corresponents accessos, mentre el conjunt es trobava delimitat externament per dos murs perimetrals, al nord i a l’est, que formaven una cantonada en l’angle nord-est. Al davant de les habitacions s’estenia un espai sense àmbits on destacava la presència de les restes d’un peristil que havia conservat les bases de tres columnes. A aquest lloc s’hi podia accedir mitjançant una entrada al mur de tancament oberta a l’est. A la part més meridional del jaciment dues noves estructures muràries excedien de la planta principal en direcció est formant un possible àmbit. Una de les principals característiques de l’edifici de la zona A era que totes les estructures tenen la seva continuïtat física en sentit occidental, més enllà dels límits de l’excavació i per sota del nivell del carrer actual, en direcció a l’església, per la qual cosa resultava evident que el conjunt exhumat era un dels extrems de la planta general.
En la seva Fase 1 (finals del segle I a.C. – segle II d.C.) ens trobàvem davant del moment fundacional d’un gran edifici, caracteritzat per una planta regular de grans dimensions i molt bona factura, amb la presència al seu interior d’ almenys una habitació pel seu cantó septentrional, amb el peristil a la zona d’un possible pòrtic i l’entrada original al recinte. A partir de l’estudi de la ceràmica d’aquesta Fase (àmfora tardo-republicana, ceràmica campaniana B, ceràmica sigil·lada itàlica i sudgàl·lica), se’ns plantejaven dues possibilitats pel moment de la fundació de l’edifici: o bé fou bastit en època d’August, tenint en compte la cronologia del material més antic present al nivell més inferior o, en canvi, era originari del període comprés entre els anys 20 i 50 d.C., moment al que pertanyia la majoria del material. En la hipòtesi corresponent al primer cas, el nivell més antic es podia haver format a causa d’un canvi de paviment efectuat precisament entre els anys 20 i 50 d.C. En aquest sentit, destacava la recuperació de monedes de Cèsar, Tiberi i Claudi a l’interior del conjunt.
Per altra banda, la troballa d’un fragment d’estàtua i d’una inscripció epigràfica sobre marbre d’època altimperial són altres dels factors que feien augmentar la rellevància del conjunt (Gutiérrez; Rodà, 2012). La importància en la decoració d’aquest edifici en aquest primer moment era palesa en la presència de diverses peces de marbre d’importació, que funcionaven com elements arquitectònics per ells mateixos (cornises, motllures), o com a ornamentació d’altres elements (revestiments, pavimentació). Tenint en compte les característiques monumentals de la part coneguda de l’edifici i l’existència d’elements luxosos, es va considerar que es tractés d’un espai o edifici de funcionalitat pública, i que fins i tot que formés part del forum de la ciutat de Iulia Libica, segons aquesta presència de materials preuats en la ornamentació, documentats per primera vegada plegats, amb una notable varietat a la Cerdanya i amb pocs paral·lels en el món de les ciutats d’interior a Catalunya.
Un altre element a favor de la possible existència d’un fòrum en aquest indret era la tradició de la pervivència dels espais públics al llarg del temps, mitjançant l’afegit de construccions posteriors que poden aprofitar els materials antics. En aquest sentit, al costat occidental de la zona A de Les Colomines, a un nivell lleugerament superior al de les restes romanes, s’aixeca l’església de Nostra Senyora dels Àngels, construïda al segle XVI. Però hi ha notícies que diuen que l’actual edifici aprofità la fonamentació d’una altra església anterior, erigida el 1277 al mateix lloc.
Aquesta possibilitat podia indicar que els constructors d’aquest primer edifici haguessin aprofitat com a assentament o fonamentació les restes romanes existents per sota de l’església, que formarien part de les estructures exhumades a les excavacions de la zona A. En aquest sentit, la orientació de l’església actual es desvia lleugerament de la de les restes de l’edifici romà. Pel que fa a la possibilitat de l’existència d’estructures per sota de l’actual església, semblava ben evident, donada la continuïtat dels murs que formen l’edifici de la zona A en direcció a aquesta, a una cota inferior.
Degut a la manca de dades arqueològiques (no sabíem la llargada dels costats i coneixíem només una cantonada) era encara difícil copsar l’estructura d’aquest possible fòrum. Les úniques evidències prou clares eren la planta regular, les restes de pòrtic i l’estructura i ubicació de l’habitació 1, similar a estances conegudes del tipus cúria. En el seu conjunt, l’edifici s’acostava tipològicament a d’altres d’existents en àmbits geogràfics i cronològics propers, com són les províncies de la Tarraconesa i la Narbonesa en època d’August.
A l’àrea prepirinenca coneixíem l’exemple de Labitolosa (La Puebla de Castro, Osca), que tant cronològicament com per la seva ubicació semblava força relacionable amb el cas de Llívia. Fins i tot, cal destacar les similituds entre l’habitació 1 de l’edifici de la zona A de Les Colomines amb la cúria local identificada a Labitolosa (Sillières et alii, 1995), així com en el plantejament general de l’espai foral (Magallón et alii, 2003). També es contemplà el cas de Lugdunum Convenarum, a Sant Bertrand de Comminges, al sud-oest de França, on es dona una gran similitud topogràfica amb Llívia, per la ubicació de l’espai públic al peu també d’un puig de considerable alçada (Esmonde-Cleary, 2008).
Però potser el paral·lel més proper quant a la seva idea arquitectònica podia ser el fòrum de Ruscino, a les proximitats de Perpinyà. L’edifici de Ruscino ha estat datat entre els anys 20 a.C. i 5 d.C., en època d’August, que era també el moment més probable de la construcció del probable espai públic de Llívia. Morfològicament és una construcció de planta rectangular molt senzilla, que consisteix en una plaça i un tripòrtic, amb la basílica a l’oest, perllongada al nord amb una cúria exempta, mentre a la banda oriental de la galeria hi ha les tabernae. Segons els seus excavadors, podria haver estat abandonat al darrer quart del segle I d.C. (Barruol; Marichal, 1987).
L’any 2012, J. Guàrdia va portar a terme un treball de recerca presentant una possible restitució de les restes de la zona A de Les Colomines segons la planta del fòrum de Ruscino (Guàrdia, 2012). En la hipòtesi desenvolupada, la basílica podia situar-se al sud, i la cúria a l’angle nordest (habitació 1). La possibilitat que l’habitació 1 fos la cúria suposava l’evidència més clara, per les característiques constructives i les seves dimensions. L’entrada a l’edifici es trobava al mur perimetral est (porta 24), mentre a l’extrem sudest semblava haver-hi les restes d’un possible àmbit que se surt de la planta principal en la direcció oriental, constatat amb la presència dels murs 91 i 93, i que podia relacionar-se amb la basílica. Resultava evident la similitud d’aquest hipotètic espai amb l’edifici exempt de Ruscino, tot i que les dades arqueològiques de Llívia feien que relacionéssim més aviat la cúria amb l’espai que correspon a l’habitació 1.
El temple, si n’hi havia, podia haver estat situat a la part septentrional de la planta del conjunt, potser a les immediacions de la cúria. No hi havia restes de tabernae, encara que podien ser a la part no excavada. Aquesta interpretació, possible des del punt de vista topogràfic, mitjançant l’estudi de les corbes de nivell, i confirmat en el sistema de terrasses utilitzat en el moment de la construcció de l’edifici, no la podíem donar com a definitiva en aquell moment, sinó contemplar-la com una idea plausible, per què les restes descobertes representaven una part limitada del conjunt. Malgrat això la hipòtesi funcionava, tant per dimensions, com per context topogràfic, com pels vestigis arqueològics recuperats a l’excavació, i també per l’evolució funcional i històrica de l’ indret en els anys i segles posteriors.
A la Fase 2 de l’edifici (segles II-IV d.C.) la base de la planta anterior és encara utilitzada, encara que algunes reformes estructurals augmenten el nivell de circulació com a mínim a la zona del pòrtic. La datació d’aquesta Fase l’efectuem en base a la presència de formes de ceràmica africana de cuina Lamb 10 A, Hayes 22 i Ostia III, 267. La producció d’aquestes ceràmiques es dóna a partir de la segona meitat del segle II d.C.(Guàrdia; Maragall, 2004). La poca quantitat de ceràmica datable entre la segona meitat del segle III i el segle IV d.C. fa pensar en la desaparició de la majoria d’aquest material degut a remodelacions posteriors de les estructures, o en la desocupació temporal de l’indret.
A la Fase 3 (segles V-VI d.C.) resulta difícil datar el moment inicial de la remodelació arquitectònica que la caracteritza, degut a la poca precisió cronològica que aporten les formes de ceràmica africana clara D i ceràmica reduïda de l’antiguitat tardana, recuperades als estrats relacionats amb les estructures. Arquitectònicament, es modifica de forma molt pobre la planta dels períodes anteriors al nord de l’edifici, mitjançant l’afegit de nous murs i accessos de poca qualitat constructiva, fins habilitar-se el conjunt definitiu de quatre àmbits.
Es va trobar un tresoret de monedes de bronze d’imitació tardo-romanes amagat a l’interior d’una de les habitacions d’aquesta Fase, que ha estat datat al segle VI d.C. La troballa d’una possible siliqua de Màxim (410-411 d.C.), a l’interior d’una altra habitació, sembla anar també en aquesta direcció. Aquesta cronologia es referma amb la presència de material ceràmic típic del període als estrats d’aquesta fase (ceràmica africana D: Hayes 58 i Hayes 78). Al costat situem gran quantitat de ceràmica reduïda de l’antiguitat tardana procedent dels nivells d’abandó de les habitacions. Tanmateix, hi ha dos fragments de Hayes 108 que daten d’inicis del segle VII d.C. La cronologia d’aquesta fase ve reforçada amb la datació de radiocarboni efectuada sobre una mostra d’óssos d’un macaco enterrat a la zona del porxo (500-565 d.C.), que coincideix amb la cronologia del conjunt de peces metàl·liques corresponents a cinturons militars que acompanyaven la seva inhumació, utilitzades entre els segles IV i VI d.C. (Guàrdia et alii, 2007; Olesti et alii, 2013).