La cronologia dels materials procedents de la Fase 1 de l’edifici de la zona A i de la zona B de Les Colomines era la mateixa que la de totes les excavacions anteriors fetes a Llívia, i també quant a l’Hort de la Rectoria i Cal Barrier. La principal interpretació que es podia fer era que tots aquests jaciments formaven part del mateix nucli urbà de Iulia Libica, citat a les fonts, ubicat al peu del Puig del Castell i ocupant actualment el subsòl de la part més antiga de Llívia, i que aquest centre es trobà en ple funcionament entre el darrer terç del segle I a.C. i finals del segle I o inicis del segle II d.C. La descoberta del jaciment de Cal Barrier, força allunyat dels anteriors, feia que ens plantegéssim l’existència de barris residencials separats del centre.
Les troballes de materials dispersos d’època preromana tant a la part baixa del Puig del Castell (a Les Colomines i Cal Doctor), com al vessant (Les Feixes de La Colomina), i a la part alta del Puig, havien arribat a fer suposar l’existència d’un nucli ceretà a l’indret. Entre aquests materials destacava la localització d’un fragment de ceràmica àtica Lamb 42 al costat de materials alt-imperials al jaciment del Camí Ral. Quant a estructures, d’aquest moment només es van documentar uns possibles fons de cabana a Cal Doctor (Padró, 2000). Però l’absència d’estructures clares d’origen preromà, i la presència de material ceràmic de tradició ceretana als contextos estratigràfics fiables on predomina la ceràmica romana d’època altimperial no permetia, de moment, afirmar l’existència d’un nucli indígena a la part baixa de Llívia abans de l’arribada dels romans.
La datació dels primers materials romans trobats al conjunt de jaciments de Llívia semblava anar en la direcció d’atribuïr les primeres estructures de caràcter urbà a l’època augustea, tot i que es podria haver donat una primera freqüentació poc després de les Guerres Civils, quan aquestes àrees pirinenques van tenir la seva importància estratègica.
La intervenció d’August per articular els Pirineus pogué incloure els ceretans: la promoció a ciutats llatines d’algunes comunitats nord-pirinenques per part d’August es podria relacionar amb el ius latii dels ceretans, en l’epítet de Iuliani que Plini atorga als ceretans (Plini N.H., 3), i en el propi epítet Iulia de la ciutat. En aquest sentit, dins el context pirinenc o prepirinenc, són nombroses les fundacions urbanes (com Auso o Lugdunum Convenarum) que presenten nivells augustians importants, i que com a Iulia Libica, són els primers que documenten el caire urbà del nucli. Alguns centres, inicialment stipendiarii, presenten en època d’August una important fase de reformes que inclou, en el cas de Labitolosa, un primer forum.
El període augustià i la primera meitat del segle I d.C. era, de fet, el moment més ben documentat a Llívia, amb el Camí Ral, el Carrer dels Forns, i l’aparició de materials importants d’aquesta cronologia a l’Hort de la Falona. Del mateix període era la domus de l’Hort de la Rectoria, mentre Cal Barrier també es trobava funcionant en aquest moment. La tipologia d’estructures i materials ens permetia parlar d’una intervenció forana en el que semblava un clar procés de fundació urbana, però en cap cas d’un establiment colonial a partir d’un centre preexistent, com havia afirmat J. Padró (Padró, 2000). En les característiques constructives del probable edifici públic de la zona A s’endevinava un clar exemple d’urbanisme ex novo i arrel itàlica, així com en el paper dels elements domèstics de la zona B de Les Colomines
A la segona meitat del segle I i els inicis del segle II d.C., en el període Flavi, havíem documentat com el possible recinte públic semblava continuar sense canvis fins a inicis o mitjans del segle II d.C. Aquest moment coincidia amb la Fase 3 de la zona B, amb algunes reformes de caire estructural sobre la planta ja existent. Poc després aquest espai entrà en declivi, i ja al llarg del segle II d.C. es documenten nivells residuals d’ocupació puntual.
Els diversos jaciments de Llívia mostraven com poc després del període de més auge de la ciutat s’abandonen importants sectors, com la domus de l’Hort de la Rectoria, desocupada entre finals del segle I i inicis de segle II d.C. A l’Hort de la Falona, els materials localitzats ja no incloïen peces posteriors al tercer quart del segle I d.C., i el mateix passava a Cal Doctor. Tampoc al sector del Cami Ral hi havia evidències del segle II d.C. Es tracta d’un fenomen de crisi de l’urbs política i administrativa, que tanmateix manté encara centres de caràcter públic destacables. En aquest sentit, la menció de Iulia Libica a Ptolomeu (Geogr. 2, 6, 68), indica que al segle II d.C. aquest nucli encara conservava el seu paper de civitas, però potser ja no mantindria un veritable caire urbà (Olesti et alii, en prensa).
Aquesta pervivència es refermava, al possible edific públic, amb materials associats de cronologia des de la segona meitat del segle II d.C. fins mitjans del segle III d.C. Al Carrer dels Forns també hi havia materials d’aquesta època en un sector reduït del jaciment (Padró, 2000), el que ens portava a pensar en una evolució similar entre la Fase 2 de la zona A de Les Colomines i la darrera Fase del Carrer dels Forns. A part d’això, no semblava que la ciutat funcionés en el seu conjunt, fenomen vinculat a la crisi del segle III d.C., que podria reflectir el final d’algunes urbs com a centres articuladors del territori. En aquest sentit, era interessant comparar aquest fet amb l’evolució d’alguns centres de la Narbonesa, que mostren vers mitjans del segle III d.C. abandonaments d’espais públics i reformes, que semblen indicar un canvi de model urbà i administratiu (Fiches, 1996; Christol, 1996). També és el cas de Labitolosa (Magallón et alii, 2003).
A partir del segle V d.C., i en relació als canvis estructurals ocorreguts dins l’espai de la zona A de les Colomines, vam interpretar que el tipus d’ocupació potser seria la d’un centre de poblament secundari, probablement vinculat a un possible castellum tardoromà existent dalt del Puig. Podríem considerar Llívia com un dels burgi que es mencionen en les fonts tardoromanes com a petits indrets fortificats vinculats a l’establiment de tropes militars que defensaven els passos pirinencs.