La cala 3. El mur perimetral occidental
L’any 2013, a part de les cales 1 i 2, també s’havia efectuat un tercer sondeig a prop de la façana meridional de l’església (cala 3), indret on no havia estat possible realitzar la prospecció geofísica de forma prèvia, degut a les nombroses interferències que presentava el terreny. Però les evidències proporcionades pel resultat de la cala 1, amb l’aparició de la cantonada nordoccidental de l’edifici, de la qual formava part el mur perimetal occidental (ue 134), feien suposar que la continuïtat d’aquesta paret a l’altra banda de la façana lateral de l’església quedaria comprovada si s’efectuava una rasa a una distància de 6’60 m de la cantonada sudoriental de l’església, en l’indret on, després de fer-se la cala 1, es preveia l’aparició de la seva trajectòria.
A uns 50 cm de la superfície va aparèixer una paret (ue 200), de 80 cm d’amplada, que es va delimitar en planta fins una llargada de més de 4 m, extensió limitada pel fet que al seu extrem meridional l’estructura apareixia seccionada per una rasa moderna. Per sobre del mur es documentà un nivell intensament afectat per diversos enterraments relacionats amb l’entorn de l’església, efectuats en època moderna, fins el moment de la construcció del cementiri actual.
Al nivell de terra que s’adossava al que hauria d’haver estat la cara interna del mur perimetral occiental del fòrum (ue 182), ben diferent de l’estrat afectat per les tombes, es van localitzar materials d’origen romà: dos fragments de cornisa de guix, i dos fragments de plaques de guix com a elements de tipus constructiu, i dos fragments de ceràmica a mà reduïda, un fragment de nansa de gerra i un fragment informe de ceràmica emporitana tardana, un fragment informe de ceràmica sigil·lada sudgàl·lica, i un fragment de vora de gerra, un fragment de fons de gobelet i un fragment informe de ceràmica comuna romana. Tot i que la trajectòria d’aquest mur coincidia, al seu extrem septentrional, amb la traçada ideal del mur perimentral oriental del fòrum (ue 134), que tenia el seu paral·lel en el mur 1, situat a l’extrem oriental de l’edifici, en realitat es documentava una desviació de més de 1 m a la part meridional, la qual cosa significava que no podia formar part de l’estructura fundacional regular de l’edifici romà, i que devia tractar-se d’una paret posterior, que es trobava perpendicularment orientada a la façana sud de l’església parroquial. No podíem descartar que aquest tram de mur poguès haver format part d‘un edifici coetani de l’actual església, fins i tot en relacio a la seva primera necròpolis.
Aquest any 2015 s’ha reobert aquest sondeig amb la intenció d’aprofundir més i arribar fins l’estructura romana, amb resultat positiu: la continuació del mur 134, la paret perimetral occidental del fòrum ha aparegut, efectivament, per sota del mur de factura moderna, seguint la seva trajectòria ideal segons l’estructura canònica de l’edifici. El mur, però, es conservava gairebé només a nivell de fonamentació, per sota de diversos enterraments d’època medieval, que arriben a seccionar el seu parament de manera puntual.
Es tracta, segurament, de l’extensió en sentit sud de la necròpolis localitzada l’any 2013 a l’interior de la cala 2. Tanmateix, al cas de la cala 3, les tombes, que seguien la mateixa orientació est-oest, han aparegut molt més concentrades, fins al punt de resultar les més antigues tallades per les més recents, en una successió d’enterraments que arribaven a formar quatre nivells superposats en un espài de molt poca potencia estratigràfica. Aquest fet ha provocat que la majoria dels ossos s’han trobat barrejats i que només hagin mantingut la connexió anatòmica tres d’esquelets del primer i darrer nivell, respectivament, que en tot cas apareixien amb la part superior del cos per sota de la paret moderna.
Degut a aquesta profussió d’enterraments, la cala inicialment prevista es va d’haver de limitar a un espai de 1 x 1,80 m, i per això l’amplada del mur 134 no s’arribà a verificar del tot perquè la seva meitat quedava encara per sota del mur modern fins i tot a l’extrem més meridional de la cala, mentre la llargada quedava restringida a 1 m. Les restes del mur romà es trobaven fortament assentats sobre una banqueta (ue 258), que al seu torn es fonamentava en una rasa de fonamentació (ue 262), de 0,70 m d’altura i 0,45 m d’ample per la cara interna del mur, plena de grans còdols a la base (ue 263), mentre que el rebliment (ue 259) s’efectuà mitjançant blocs més petits i tegulae. Es dona la circumstància que aquesta rasa de fonamentació es trobava excavada en diversos estrats preexistents, que devien formar part d’una terrassa o nivell de rebliment, a l’inrevès del que succeeix amb la resta d’estructures importants de l’edifici, que també es fonamenten amb rases, però sempre excavades en el substrat natural.
Val a dir que a l’interior de la rasa esmentada es recuperà material ceràmic divers, entre el que destaca un fragment de la vora d’un plat de ceràmica sigil·lada itàlica de la forma Ett 12.1 (-15/15). Es tracta del fragment més significatiu que s’ha trobat fina ara de cara a establir una possible cronologia pel moment de la construcció del fòrum. L’anàlisi de l’estratigrafia resultant també ha revelat les restes d’una unitat estratigràfica d’època romana (ue 257), adossada a les restes del mur perimetral, però fortament afectada per les restes del grup superior d’enterraments medievals (ue 256). Igualment, de dins dels dos estrats superiors tallats per la rasa de fonamentació de la paret del fòrum (ue 260 i 261), s’ha recuperat ceràmica ibèrica oxidada, ceràmica comuna itàlica, i un fragment de fons de ceràmica pre-aretina, de manera que, tot i les escasses evidències, hi ha indicis que la fundació es devia produïr a finals del segle I a.C.
Al darrer estrat localitzat al fons de la rasa (ue 267), just per sobre del substrat natural i a gairebé 3 m de fondària de la superficie de la cala, ha aparegut ceràmica grollera amb decoració de cordons.
La cala 4. El peristil
S’ha fet una petita delimitació en extensió a la part més meridional del fonament del peristil, precisament en l’indret on una de les seves bases de columna es troba tallada per un conducte modern. Finalitzat el procés, i després de documentar-se l’amplada de la rasa moderna, que seccionava en diagonal l’estructura, es va identificar un nou tram de peristil amb les mateixes característiques que la part coneguda, a 1,50 m del trencament, del qual es conserva només una llargada de 0,75 m, fins el punt on novament es trobava afectat per la rasa d’una altra conducció, ja a tocar de la vorera de l’actual carrer de Iulia Lybica.
Veient els resultats d’aquesta excavació, i tenint també en compte la probable continuïtat de la trajectòria del peristil en sentit meridional per sota del carrer de Iulia Lybica, segons un dels resultats obtinguts per la prospecció geofísica a la zona M 6, s’ha efectuat al punt previst un sondeig (cala 4), que ha donat un resultat positiu, doncs s’ha documentat al subsòl la continuïtat del fonament del peristil dins la corresponent rasa excavada al terreny natural. L’estructura ha aparegut a molt poca fondària, en consonancia amb la cota que presenta el mur corregut a l’interior del jaciment. El tram descobert, amb un paredat compost de petits blocs de pissarra sense lligam, té una amplada de 0,90 m i una llargada de 1,40 m dins els límits de la cala, i sembla endinsar-se en direcció sud, possibilitat que no ha pogut ser totalment verificada degut a l’existència d’un conducte modern.
La cala 5. El mur perimetral oriental
A la cala 5, efectuada també sota el carrer de Iulia Lybica amb la intenció de localitzar la continuació del mur 1, han aparegut, a 1 m de fondària, restes estructurals corresponents a aquesta paret perimetral oriental de l’edifici. Es tracta únicament del retall de seva rasa de fonamentació, de 1,30 m d’amplada, excavat en el terreny natural. Al fons del retall s’han documentat in situ alguns dels blocs de pedra col·locats per aixecar la paret, a mode de banqueta de fonamentació (ue 278).
L’alçada a que es va efectuar el sondeig dista 6,15 m del bloc de granit (ue 27) que marca el final del mur 1 en la seva direcció meridional. A més, s’ha de tenir en compte que l’estructura es prolonga en sentit sud per fora del límit de la cala, indret on li passa per sobre la mateixa conducció que afecta el tram del fonament del peristil descobert a la cala 4. Una de les conseqüències del resultat positiu d’aquesta cala és que permet obtenir la longitud provisional dels costats llargs del fòrum, que de moment arriba als 42,80 m.
Les cales 6 i 7
La intencionalitat d’aquests dos darrers sondejos fets a M6 era comprovar si el mur 91 del fòrum s’estenia en la mateixa dirección que el fonament del peristil i el mur perimetral occidental. A la cala 6 ha aparegut, a 1,40 m de fondària, un mur (ue 276), de 0,55 m d’ample i una llargada de 1,90 m circumscrita als límits de la cala, del qual es conserven dues filades i no presenta lligam. Aquesta estructura forma una cantonada interna, mínimament apreciable, amb una altra paret (ue 277) de les mateixes característiques i potència, que pren la direcció oest.
Tot i trobar-se dins la trajectòria ideal del mur 91, l’assentament del mur 276, i, per extensió, també la del mur 277, no s’efectua mitjançant una rasa excavada al substrat natural o mitjançant una fonamentació potent, com seria el cas de totes les estructures del fòrum, sinó sobre diversos nivells de reompliment formats prèviament fins una altura de 1,10 m, molts dels quals inclouen al seu interior nombrosos fragments de ceràmica romana d’època altimperial. Aquesta dada fa que interpretem que, si bé possiblement el mur 276 s’adossava a l’estructura general de l’edifici, havia de ser clarament posterior, i més si teniem en compte la potent estratigrafia documentada per sota de les estructures.
De l’estratigrafia documentada per sota dels murs 276 i 277, destaca en especial el nivell 283, de molt poca potencia però compost en bona part per molts fragments de ceràmica sigil·lada sudgàl·lica fins al punt de convertir el vermell de les peces en el criteri de distinció d’aquest estrat. Gairebé tots els fragments formen part de dues peces gairebé senceres de les formes Drag 29b i Déchelette 67, amb una cronologia a partir de 70 d.C., lligant molt bé amb la datació de la Fase 3 de la zona B. També s’ha recuperat una forma Drag 24/25 i diversos fragments de llàntia i ceràmica de parets fines. Tenint en compte la posició física dels murs i aquesta concentració de ceràmica, inusual a l’interior del fòrum, sembla que es confirma que probablement ens trobem fora del recinte principal, en un indret destinat a altres usos que devien tenir lloc a les fases 2 i 3 d’ocupació d’aquesta zona, coincidint molt possiblement amb l’àmbit localitzat extramurs a la part nordoriental del jaciment.
A la cala 7 s’ha localitzat el tram final d’un mur de similar tipologia constructiva que el mur 276 aparegut a la cala 6, en la mateixa direcció i amb el mateix tipus d’assentament 1 m per sobre l’estratigrafia preexistent, amb unes mesures de 0,80 x 1,80 m. Tot i la diferencia d’amplada, deguda a la presència d’uns grans blocs de còdol adossats al nucli principal, podriem arribar a la conclusió que es tracta de la mateixa estructura.
La porta
A la zona de la porta, una vegada enretirats l’any anterior els dos elements reaprofitats a la Fase 2, s’ha procedit a la delimitació d’aquest indret, amb el resultat de la documentació d’uns petits blocs de pedra de pissarra sense lligam, que se superposaven al mur 1, com a única resta estructural entre els blocs 71, 89 i 90 del que hauria estat la base o preparació d’un possible marxapeu no conservat, coincidint amb el nivell de circulació del fòrum a la zona de l’entrada. Tenint en compte que per la part interna d’aquest accés l’any 2001 ja s’havia assolit el nivell del substrat natural, s’ha excavat la part de fora de l’entrada, dins els marges d’un rectangle paral·lel al mur perimetral oriental del recinte, amb unes dimensions de 2 x 7,50 m, entre el límit nord de la porta i el primer tram del mur 93. L’objectiu era esbrinar altres característiques de l’accés, així com la disposició d’un possible corredor que facilités l’entrada a l’edifici.
Al llarg d’aquest procés s’han apreciat diversos canvis de parament al mur 1, fruït de reparacions o remodelacions relacionades probablement amb la pròpia obertura, però no s’ha arribat a distingir cap altre element relacionat directament amb l’accés. Amb tot, l’excavació d’aquest espai, tot i que no ha pogut ser finalitzada fins assolir el nivell del substrat natural, ha proporcionat la localització de material arqueològic abundant, procedent del nivell d’enderroc identificat també en altres indrets de la part de fora del conjunt (ue 187). Entre els elements recuperats a tenir en compte de cara a la datació destaquen un sesterci d’Antoninus Pius, del 139 d.C., i diversos fragments de vora de ceràmica africana de cuina de les formes Hayes 182 i 197.
L’exedra
Una vegada coneguts els resultats aportats per les cales 6 i 7, on no s’havia trobat la continuació del mur 91, es va decidir efectuar una excavació en extensió restringida a la cara interna d’aquesta paret, dins un espai de 2,30 x 5,15 m, amb la intenció d’esbrinar si realment l’estructura perdia definitivament la seva trajectòria a partir de l’indret on apareixia seccionada, i també per veure si apareixien més restes de la rasa de fonamentació de la possible exedra, que poguesssin ajudar a establir la forma i dimensions de la seva planta.
Al llarg d’aquesta intervenció s’han documentat parcialment les restes d’un nivell d’enderroc (ue 270) a l’interior de la possible habitació, per sobre d’una base de pilar de pedra encara sense delimitar del tot, de planta quadrada o rectangular (ue 272), ubicada a la part més septentrional de l’àmbit. És de destacar la presència, conjuntament amb ceràmica de cronologia altimperial, de diversos fragments de crustae de Campan, portasanta, St. Béat i Luni-Carrara a l’interior de la ue 270.
A continuació s’ha excavat el nivell de reompliment (ue 271) de la rasa de fonamentació del mur 91 (ue 274), al fons de la qual s’estenia un llit de grans blocs de còdol (ue 275), similar al de la rasa del mur perimetral 134 aparegut a la cala 3. De cara a la datació del moment de la construcció de l’edifici, entre el material ceràmic aparegut en aquesta rasa, a part d’elements com àmfora rodia, d’època d’August, àmfora bètica, ceràmica a mà reduïda i ceràmica emporitana tardana, destaca un fragment de vora de plat de ceràmica sigil·lada itàlica poss. de la forma Pucci 10 (-10/25).
El resultat principal d’aquesta actuació ha estat la localització de les restes de la rasa de fonamentació del mur 91 també a partir de l’indret on l’estructura pateix un trencament, i al llarg de 1 m, fins que la pròpia rasa, sense vestigis de l’alçat de la paret, descriu una cantonada i es direigeix en sentit occidental en una distancia de 1,10 m, fins el punt on apareix un altre mur (ue 273), el meridional de l’exedra, que s’endinsa en el tall efectuat de manera provisional.
La princincipal interpretació que es deriva de tot plegat és que realment aquesta petita part exempta de la planta correspon realment a una exedra de forma regular, amb els tres costats interns de 5,15 x 5,40 x 5,40 m, i que d’aquesta exedra manca del tot el seu angle sud-est, expoliat molt probablement ja en època romana o poc després. La relació física dels diversos elements que integren aquest espai, així com la seva relació amb el material, permet confirmar que aquest àmbit s’afegeix al cos principal ja des d’un primer moment i que no es tracta de cap evolució posterior. A part, de l’observació de la relació existent entre els resultats de l’excavació efectuada a l’exedra i de la cala 5, amb l’aparició de la continuació del mur perimetral oriental, es despren que, tot i que encara sense visió directa, ens trobem a tocar de la cantonada que formen els murs 1 i 273.