Intervenció a la zona M 1
La zona 1 (M 1) es correspon a l’aparcament situat al nord de l’església. Mitjançant la prospecció geofísica efectuada l’any 2013, en aquest indret s’havia detectat al subsòl una possible trama que semblava formada per una successió de murs mitgers que insinuaven la forma de diverses habitacions i un element circular.
A mode de comprovació, s’han efectuat, en aquest ampli espai d’uns 1000 m2 aproximadament, quatre rases (rases 1, 2, 3 i 4), totes elles fetes a la part més septentrional del terreny i iniciades en tots els cassos de sudest a nordoest, amb una amplada mitja de 1,50 m en el moment inicial, mentre la llargada ha estat diferent en cada cas, en funció de la ubicació més probable de les restes, de l’existència de mobiliari urbà, i dels resultats obtinguts a les rases efectuades prèviament.
Cap dels sondeigs ha detectat restes arqueològics, i tan sòls treballs moderns.
Intervenció a la zona M 5. Part septentrional
En aquest ampli espai, de gairebé 15 m d’amplada, existent entre les habitacions 1 i 3, que marquen el límit oriental del fòrum, i la propietat contigua, calia efectuar la retirada de tot el nivell superficial, de més de 2 m d’altura, donats els resultats positius de la rasa efectuada l’any 2013 (Carreras; Guàrdia, 2014). Aquest nivell superficial (ue 8), era el mateix que havia estat excavat l’any 1997, en el moment de la primera intervenció efectuada a la zona A. Es tracta d’una capa de pedres i terra de color marró i textura compacta, amb presència de material arqueològic, que cobria totes les estructures del jaciment, i s’havia anat format amb posterioritat al darrer moment
d’esfondrament de l’edifici, quan aquest ja feia temps que havia estat abandonat. En primer lloc s’han efectuat els moviments de terra necessaris per anivellar tot el terreny fins la cota d’aparició de l’estructura parcialment identificada a la rasa l’any 2013. Finalitzat aquest procés, el resultat ha estat la localització, a la part més septentrional i gairebé a la mateixa alçada i en paral·lel a l’habitació 1, de les restes, probablement a nivell de fonamentació, d’un àmbit de planta quadrada, que suposa la confirmació que el tram de mur localitzat el darrer any (ue 185), forma part d’una estructura de més entitat.
El perímetre intern d’aquest recinte, de 2 x 2,5 m aproximadament, està format per quatre murs de 0,50 m d’amplada (ue 5, 185, 232 i 233 respectivament) i un mínim de dues filades de gruix, fets amb un paredat irregular de blocs de pedra de pissarra sense escairar, mida mitjana i petita i forma irregular, tan sols treballats mínimament per les cares laterals, amb restes de lligam d’argila en algunes parts del parament. Des del punt de vista arquitectònic, el conjunt presenta una qualitat constructiva poc acurada. Tot l’interior de l’habitació, i fins i tot part dels murs, apareix cobert per un enderroc (ue 234) format per blocs de pedra de mida mitjana, que és el resultat del progressiu esfondrament de les parets de la pròpia estructura vers l’interior. L’angle sud-occidental del recinte, format per la intersecció dels murs 5 i 233, ja havia estat descobert l’any 1997 en la delimitació en què va consistir la primera intervenció efectuada a la zona A. En aquell moment, limitada l’actuació en funció de l’amplada de les rases de prospecció, l’actual mur 233 es va considerar que formava part del mur 6, adossat perpendicularment a la part superior del mur perimetral oriental de l’edifici públic, i que perllongava la seva trajectòria més enllà de la superfície delimitada, sense cap altra relació estratigràfica aparent. En aquell moment també, el conjunt format pels murs 5 i 6, per la seva posició estratigràfica i les seves característiques constructives, va ser considerat com pertanyent a la darrera Fase d’ocupació del jaciment.
La paret oriental de l’habitació correspon al tram de mur trobat en aquest indret a l’interior de la rasa realitzada l’any 2013 (ue 185). Igualment, l’enderroc que colmata l’interior del recinte té la mateixa composició que el localitzat, també llavors, per la cara externa del mur 185 (ue 186). La única diferenciació entre aquests dos nivells és en funció de la seva posició física, procedents de l’esfondrament progressiu de les parets vers l’interior o l’exterior de l’àmbit.
El mur septentrional del petit recinte (ue 232), es recolza, de manera perpendicular, sobre una altra paret (ue 231) de 0,50 d’amplada x 0,95 m de llargada. Té un aparell irregular, fet amb blocs de pissarra sense escairar de mida mitjana, però una petita part del parament, la que es troba més al nord, està feta en opus spicatum, amb una disposició dels blocs similar al que es documenta en l’alçat del mur 2 de la Fase 3, amb el qual coincidiria cronològicament.
Per sota del nivell d’enderroc que cobreix l’habitació, s’han descobert unes restes que exercien possiblement també la funció de contenció (ue 235), que podrien correspondre a la continuació del mur 231, La seva trajectòria, que és nord-sud, es troba perfectament alineada amb el mur perimetral oriental de l’edifici del fòrum, en la part que afecta l’habitació 1, a uns 10 m de distància. Tot i que encara no s’ha completat la seva delimitació, és fet mitjançant l’alineament de blocs de pedra sense treballar de mida gran, sense lligam, i té una amplada de 0,50 m. Aquest espai, sense accés aparent al seu interior, no ha estat excavat sinó només delimitat en planta.
La descoberta i posterior delimitació d’aquest habitacle fora de l’àmbit de l’edifici principal suposa, per primera vegada, la constatació de l’existència d’estructures externes al conjunt durant la Fase 3, relacionades amb les quatre habitacions internes, com així queda palès per la presència del mur 6, que fa de connexió amb el cos principal. Igualment, la localització del murs 231 i 235, per sota del nivell de l’habitació que podem considerar tardoantiga, fa pensar en la relació d’aquestes estructures amb el moment inicial del fòrum, i més si tenim en compte la coincidència en la seva orientació.
Intervenció a la zona M 5. Part meridional
La retirada del nivell superficial (ue 8), en sentit est i a partir de l’alçada de la porta d’accés a l’edifici, ha tingut per objectiu una nova delimitació en planta de l’extrem meridional del perímetre oriental. En aquest sector del jaciment, cobert de terra amb posterioritat a l’any 2003, s’han pogut recuperar de nou dues estructures molt importants i decisives per a la interpretació del fòrum i la seva planta arquitectònica: el tram final del mur 1 i els murs 91 i 93.
Ja l’any 1997, en el moment de la primera delimitació efectuada a la zona A de Les Colomines, es va veure con el mur 93 s’estenia cap a l’est marcant probablement una ampliació de l’edifici, possibilitat que esdevé reforçada per les seves característiques arquitectòniques i les del mur 91, amb qui fa angle, molt similars a les del mur perimetral oriental del fòrum.
En els dos cassos, i de la mateixa manera que ocorre amb la resta d’estructures corresponents a la Fase inicial del conjunt, es tracta de parets de gran qualitat constructiva, fetes mitjançant un parament de blocs de pissarra de mida petita i mitjana, treballats en forma de lloses de gruix variable, de formes quadrades i rectangulars, perfectament llisos per les cares laterals, amb reompliment intern de blocs de més reduïdes dimensions, i presència força abundant de restes de lligam de morter de calç. Precisament, la situació d’aquests dos murs envers la planta principal fou un dels paral·lelismes a tenir en compte alhora de comparar l’edifici descobert a Llívia amb el fòrum de Ruscino, tenint en compte la possibilitat d’una habitació exempta també a Iulia Libica. A part d’aquestes dues estructures, també s’ha recuperat la base cúbica de granit (ue 27), un element constructiu ubicat in situ, que s’entrega a la part final del mur 1 i a la que seria la cara interna del mur 93 en l’inici de la seva trajectòria.
Els materials recuperats a la part meridional de la zona M 5 al llarg d’aquest procés confirmen de nou l’existència, a més de la ceràmica, d’elements escultòrics i arquitectònics. Entre els elements escultòrics destaca sobre tot un fragment d’estàtua corresponent a la part inferior d’una túnica amb plecs d’un togat, sobre suport en marbre de Luni-Carrara. També tenim quatre fragments, possiblement d’aquest mateix tipus de marbre, un d’ells amb una cara plana, que devien haver format part d’escultures, i un fragment de marbre de gra gruixut.
Pel que fa als elements arquitectònics de tipus ornamental, crida l’atenció la presència d’un capitell de forma cúbica i trobat gairebé sencer, una mica desgastat però molt ben conservat, que presenta decoració en relleu de tipus vegetal, sobre suport de granit, només per una de les cares, mentre l’oposada és plana, per la qual cosa devia funcionar con un aplic. Les seves mesures són 30 x 16 x 13 cm.
Dins el mateix grup cal comptabilitzar tres fragments de crustae de Campan, un dels quals té forma rectangular i es troba quasi sencer (15 x 9 x 4 cm), un fragment de plaqueta de calcària, un fragment de sectile corresponent a una peça de forma triangular feta de calcària marmòria (palombino), un fragment de la part del rudus d’un mosaic de tessel·les que conserva el negatiu d’un grup de dotze, i un fragment de tovot amb doble cara plana. Pel que fa a la resta de materials, tot i tenir en compte que es tracta del sector del jaciment on n’han aparegut més, només tenim un fragment de vora d’àmfora itàlica Dressel 1 C, un fragment de nansa i un fragment informe de nansa d’àmfora gal·la, un fragment informe d’àmfora tarraconesa, un fragment informe d’àmfora bètica, possiblement una forma Haltern 70, un fragment de la vora d’una olla i un fragment informe de ceràmica a mà reduïda, un fragment informe de ceràmica a mà oxidada, un fragment de vora de bol, dos fragments de nanses i dos fragments informes de ceràmica emporitana tardana, un fragment informe de ceràmica d’engalba vermella, un fragment de nansa i cinc fragments informes de ceràmica comuna romana, dues restes faunístiques, i doscents-dinou fragments de tegulae.
Intervenció al peristil
S’ha efectuat la delimitació i excavació del tram més septentrional de les restes del peristil, que arriba a contactar amb el mur 11, a partir de la base de columna situada més al nord (ue 31). Al llarg d’aquest procés s’ha pogut comprovar l’existència, també en aquest espai, de la riostra o mur corregut de fonamentació del peristil ja documentada l’any 2001 (ue 3).
En aquest campanya, a més, s’han documentat exhaustivament totes les característiques constructives de l’estructura, amb una rasa de fonamentació (ue 204), consistent en un rebaix de seccions rectilínies i fons pla, de 1,10 m d’amplada a la base i 0,55 m de potència, retallat al nivell de terreny natural existent en aquest punt (ue 150). Sobre aquest fons pla es va assentar el mur corregut o riostra, de 0,90 m d’ample de mitjana, que donaria origen al peristil, però no al centre de la rasa, sinó adossat al seu tall oriental, de manera que la posterior colmatació de la rasa es va efectuar només pel cantó occidental, mitjançant aportacions d’argiles (ue 205), amb presència també d’alguns blocs de pedra. Els únics materials localitzats al rebliment, de 30 cm d’amplada, han estat un fragment informe de ceràmica a mà reduïda i una resta faunística. Pel que fa a les característiques del mur, millor apreciables en aquest moment que en l’any 2001, quan només va ser parcialment delimitat en superfície, sembla que la seva part conservada es troba just al límit de la zona vista, i que es tracta d’una paret de trajectòria rectilínia, feta amb un paredat d’una potència de tres filades, constituït per blocs de pedra de pissarra de mida mitjana, molt ben treballats per les cares laterals encara que es tracti d’un fonament, amb reompliment intern. No s’hi observen restes de lligam, excepte a la zona de contacte amb la base de columna, on sí s’aprecia la presència de morter.
A partir de la interpretació de la seqüència física proporcionada per l’excavació, en el moment de la construcció del fonament d’aquesta part del peristil es va col·locar en primer lloc la riostra i després la base de la columna (ue 31), assegurada mitjançat una capa gruixuda de morter en un petit retall sobre el mur, i a partir de la qual es comença a erigir el fust de la columna, del qual ha quedat in situ la primera peça del tambor, un bloc de granit de planta circular i secció trapezial (ue 22). No és el procediment més habitual, doncs en estructures que han de suportar cobertes importants (i és molt versemblant que aquest peristil devia sostenir l’extrem intern d’una coberta a única o doble vessant), les columnes es troben fortament assentades mitjançant rebaixos efectuats a la part més fonda i sòlida del substrat natural, i a continuació es construeix, a un nivell superior, la riostra o mur corregut, adossat a les bases.
Una explicació pot ser el tipus de terreny natural existent en aquest punt, i no descartem una solució diferent per a casascuna de les bases de columna que formen el peristil. Sobre les restes del peristil es trobava dipositada la ue 23, que és l’estrat d’enderroc que amortitzava el període iniciat amb la construcció de l’edifici, i al llarg del qual desenvolupà la seva activitat com a fòrum, fins un moment indeterminat de mitjans/finals del segle II d.C., quan es detecten les primeres senyals d’abandó o canvis, entre elles la inutilització del pòrtic oriental i del propi peristil. Es tracta del darrer nivell que va ser documentat abans de l’aparició del terreny natural.
A la part més oriental del pòrtic, ben a prop del peristil, encara eren visibles, l’any 2001, restes d’un nivell de circulació consistent en una capa prima i força desgastada (ue 21), corresponent potser al negatiu d’un paviment de calç d’extensió irregular que s’estenia de forma intermitent per sota de l’estrat d’enderroc. En diversos indrets del pòrtic apareixen retalls de mida gran i forma variable, com ara el rebaix 125, datables en el moment de la construcció del fòrum, i en relació amb aquest procés. El peristil s’ha excavat fins una llargada de 4 m. Una vegada finalitzada la intervenció, la longitud provisional del tram de peristil delimitat arriba als 17,75 m.
La zona de contacte de l’extrem nord del fonament del peristil amb la plataforma septentrional de contenció és un dels indrets decisius per comprendre el sistema de fonamentació i subjecció de les estructures principals no vistes, que suporten les aèries, en el moment de procedir-se a l’aixecament de l’edifici, al moment constructiu inicial. En aquest indret s’ha documentat una estructura consistent en un bloc de granit vorejat externament per blocs de pedra de mida petita (ue 101), que podria ser un fonament, al costat d’un forat de pal de planta ovalada i secció còncava (ue 100) que va ser documentat l’any 2001, possiblement relacionat amb les bastides per l’aixecament del mur 11. A la finalització de la intervenció d’enguany, sembla que la relació física entre el fonament del peristil i el mur d’aterrassament 11 és la de superposició d’aquesta paret respecte al fonament, la qual cosa indica que si bé l’execució de la riostra o mur corregut és anterior, la part vista del peristil seria posteriorment adossada a la plataforma.
Respecte a la naturalesa de les ue 69 i 104, que apareixen a la planimetria, es tracta de murets d’una sola filada, fets amb blocs de pissarra regularitzats i lligats amb argila, que exerceixen la funció de banqueta de fonamentació de la cara interna del mur 11. En tot cas, donada la relació física directa de la base del peristil amb el mur 11, s’ha arribat a la conclusió que aquesta estructura devia formar part d’un tripòrtic o un doble pòrtic, sense existència d’un passadís o ambulacre septentrional, per la qual cosa s’accediria als edificis del costat nord directament des de la plaça central, o des dels pòrtics occidental i oriental.
A part dels dos pòrtics que es trobarien als costats llargs del conjunt n’hi podria haver un altre al costat curt meridional, solució aquesta darrera similar a la utilitzada al fòrum de Veleia (act. Montepolo), amb la relació física entre el peristil i la basílica (Santoro, 1983), i, al nostre cas, entre el peristil i el mur 11. Resulta curiosa a més la similitud topogràfica de Veleia, que es troba a la frontera amb la Gàl·lia Cisalpina i al peu dels Apenins, amb Iulia Libica.
Intervenció a l’habitació 3
Convé especificar que l’habitació 3 va ser construïda en època tardana, al darrer moment d’ocupació de l’edifici (Fase 3), com a part d’un programa de subdivisions internes del conjunt amb una funcionalitat que desconeixem, però en tot cas diferent de la original. El nou àmbit va ser creat mitjançant l’afegit d’una nova paret (ue 32), adossada a un extrem de l’habitació 2. Aquesta nova estructura també recolza en un altre mur transversal de nova construcció (ue 2), que a partir del seu recolzament en el mur perimetral oriental, descriu una trajectòria en el mateix sentit que les parets meridionals de les habitacions 1 i 2. L’accés a aquesta habitació tardana s’efectuava des del cantó occidental, mitjançant una porta oberta al mur 32 (ue 52).
A diferència dels murs corresponents al moment de funcionament del fòrum, les noves parets no s’assenten sobre rases de fonamentació que assegurin la seva estabilitat, sinó sobre nivells de rebliment formats a les fases anteriors. A part d’això, els seus paredats són irregulars, fets amb blocs de pissarra sense escairar, de mida mitjana i gran, i sense lligam aparent. A l’interior de l’habitació 3 es creà un sòlid nivell de circulació per sobre d’un estrat d’amortització anterior (ue 62) format per una estructura que corresponia a un paviment de lloses (ue 47), del qual s’havia conservat majoritàriament la part ubicada al centre del nou àmbit, tal i com es va poder comprovar en el moment de la seva excavació, feta l’any 2001.
En el decurs de la intervenció feta l’any 2013 a l’interior d’aquesta habitació, es va documentar el tram d’una estructura en paral·lel i molt a prop de la porta de l’àmbit, en molt mal estat de conservació (ue 191), que és la continuació d’un mur que fa cantonada amb el mur 26, localitzat l’any 2001 per sota de les estructures corresponents a la Fase 3 i fora dels límits de l’habitació 3. Per tant, els murs 26 i 191 són estructures residuals de la Fase 2, construïts sobre nivells de reompliment o amortització de la Fase 1, amb un parament que denota escassa qualitat constructiva, i en el qual eren visibles elements arquitectònics del fòrum reaprofitats.
Sembla que en el moment de la construcció del fòrum i al llarg de tota l’etapa del seu funcionament, no va existir cap altre àmbit o habitacle al davant de l’habitació 1, en l’espai on aproximadament uns tres cents anys després es va construir l’habitació 3. Per això, els límits físics d’aquesta tan sols ens serveixen com a referència merament espacial o descriptiva, doncs tota l’actuació que s’ha dut a terme al seu interior només afecta estructures i nivells de la Fase 1. De fet, al llarg del procés d’excavació interromput l’any 2001 en aquest indret, ja s’havien documentat tots els elements corresponents al que podríem denominar la darrera etapa del declivi del fòrum, i s’havia enretirat el paviment 47.
La primera actuació efectuada enguany ha estat la finalització de la delimitació en planta del mur 70, ja iniciada a la intervenció de l’any 2013, i la realització d’una petita cala, que ha donat com a resultat la verificació que consta de cara interna i que la seva amplada arriba fins a 1 m. Una altra dada obtinguda a partir de la consecució d’aquest procés és que per possibilitar la correcta col·locació d’un mur de contenció d’aquesta entitat, es va fer, per la seva cara interna, una rasa de fonamentació de gran amplada (1,50 m), consistent en un retall de secció rectilínia (ue 64), ja detectada parcialment l’any 2001, que afecta el terreny natural (ue 80), format en aquest indret per argiles de color blau-verdós i textura compacta, a la part central/septentrional d’aquest espai.
El rebliment posterior es va efectuar mitjançant l’aportació d’un nivell format per terra de color marró i textura compacta (ue 223). A l’interior d’aquest estrat es van recuperar un fragment informe de ceràmica a mà reduïda, un fragment de vora de cassola de ceràmica comuna itàlica (3d), i un fragment de vora d’olla globular amb decoració de dents de llop feta amb pintura de color roig vinós.
També s’ha pogut apreciar, mitjançant una petita cala, part del sistema d’assentament del mur 19 de l’habitació 1, consistent en la col·locació d’un conglomerat de grava i pedres de mida mitjana i gran i forma irregular (ue 222), al fons d’una rasa de fonamentació (ue 224), consistent en un retall de seccions rectilínies i fons còncau però de trajectòria irregular, de 60 cm d’ample i 10 cm de fondària conservada, efectuat sobre el terreny natural (ue 80). Per sobre de la superfície dels blocs ubicats al fons de la rasa es construeix la paret, i després es rebleix el negatiu amb l’aportació d’argiles naturals de color marró clar i de gran solidesa (ue 230). Val a dir que, a la finalització del procés de delimitació, els tres nivells diferenciats (ue 80, 223 i 230) se situen a la mateixa cota. Encara que sense visió directa, el tipus de fonamentació i la rasa d’aquest tram del mur 19 s’ha de fer extensible a la resta de l’estructura, la situada a l’altra banda de l’accés a l’habitació, i també en relació a la col·locació del propi marxapeu ubicat a la base de la seva entrada (ue 58). Així mateix, la tècnica és la mateixa que la utilitzada per fonamentar la paret frontal de l’habitació 2 (murs 4 i 9), com ja va ser documentat de manera exhaustiva l’any 2001, i per això aquesta dada ve a reforçar arqueològicament el fet que considerem coetànies les habitacions 1 i 2. Per extensió, aquest funcionament també es devia donar a la paret oriental de l’habitació 2.
A l’igual que la rasa de fonamentació 64, feta en funció del mur 70, la rasa 224 talla el mateix nivell de terreny natural (ue 80), per la qual cosa el resultat d’aquests dos retalls paral·lels és la preservació, entremig, d’una estreta llengüeta de l’estrat geològic, diferenciable pel seu color i textura, una vegada efectuades les dues rases de fonamentació. Les restes d’aquest natural no apareixen clares als dos extrems de la llengüeta, doncs devia ser també seccionat per la rasa de fonamentació de la cara externa del mur 4, a la part occidental, i de la cara interna del mur 1, a la banda oriental (ue 239), indret on a més s’aprecien diversos blocs de pedra de trajectòria rectilínia que podrien insinuar una possible banqueta de fonamentació.
Per sobre de la superfície de la capa de rebliment de les dues rases i de la llengüeta de terreny natural, que podem considerar un nivell d’obra o d’utilització, han aparegut un conjunt de vuit forats de pal (FP 1-8), lligats molt probablement a l’habilitació de la infraestructura de circulació, les parets meridionals de l’habitació 1, i, en general, al moment constructiu inicial de tot l’edifici. Aquests forats de pal són equiparables, cronològica i funcionalment, als trobats l’any 2001 a l’interior i al davant de l’habitació 2. Tot i que de diàmetres variables, fins a un màxim de 20 cm com a regla general, aquests retalls són tots de planta circular i fons còncau, amb una profunditat màxima de 20 cm al FP-7. Algun d’ells conserven encara in situ pedres falcades verticalment a terra al seu interior. Pel que fa als seus rebliments, es tracta sempre de nivells de terra de color marró clar i textura compacta.
Quant a la distribució dels retalls dins aquest espai, no sembla aleatòria, doncs s’ubiquen en grups de tres molt propers entre sí: els FP 1 i 2 es troben per sobre del rebliment de la rasa de fonamentació del mur 19 al seu extrem oriental, el FP-3 retalla alhora aquest i el terreny natural, els FP 4 i 5 afecten el terreny natural al marge oriental, i els FP 6-8 es van construir per sobre de la capa de terra que colmata la rasa de fonamentació interna del mur 70, també a l’extrem oriental. Pel que fa al material, únicament s’ha trobat un fragment informe de ceràmica emporitana tardana a l’interior del reompliment del FP-7, i tres restes faunístiques a l’interior del rebliment del FP-3.
Igualment s’han documentat, retallant el nivell 223, dues unitats negatives (ue 226 i 228) de planta semi-ovalada, secció irregular i fons còncau. Els seus rebliments (ue 227 i 229, respectivament), presentaven un nivell similar de terra de color fosc i textura compacta, amb presència de restes de combustió (carbons) a l’interior de la ue 227. Una vegada realitzada la intervenció arqueològica d’enguany, podem concloure també que l’estructura documentada l’any 2001 al davant de l’habitació 1, a tocar de l’angle extern que forma amb l’habitació 2, formada per un conglomerat de morter de calç de gran duresa, amb la forma d’un bloc cúbic (ue 84), revestit de tegulae falcades horitzontalment sobre el sòl i lligades amb morter (ue 63), i interpretada com l’encofrat d’algún element de tipus decoratiu o funcional segons la importància de l’habitació, es fonamenta en la ue 230, tot incidint en aquest nivell mitjançant un retall de planta quadrada i secció rectilínia (ue 241), i correspon al mateix moment constructiu que alguns dels forats de pal. A prop de la ubicació d’aquesta base es pot apreciar un eixamplament de la trajectòria de la rasa de fonamentació del mur 19, potser fet a posteriori, però en tot cas necessari per aconseguir l’espai sobre el que efectuar el correcte assentament d’aquest element.
La seva base de teguale no es trobaria a vista sinó ubicada per sota de l’hipotètic paviment que, donades les característiques generals de l’edifici, hi hauria amb tota seguretat per davant de l’habitació 1. Aquest hipotètic nivell de circulació possiblement podria haver estat d’opus signinum, si prenem com a referència la troballa d’aquesta tipologia a la cala 2 l’any 2013, associada a la cara interna del mur 11.
Intervenció per la cara externa del mur perimetral oriental
Amb la intenció de comprovar la possibilitat que el mur 70 continués la seva trajectòria fora del recinte del fòrum, s’ha fet una cala de dimensions regulars per la cara externa del mur perimetral oriental, entorn de l’espai on hauria d’aparèixer de confirmar-se aquesta hipòtesi.
En aquest sondeig s’ha documentat un primer nivell d’enderroc (ue 187), d’uns 40 cm de potència, constituït per una capa de nombroses pedres i terra de color marró i textura compacta. Dels seu interior s’ha extret material arqueològic divers però poc significatiu pel que fa a la cronologia en el seu conjunt: un fragment d’estuc de morter entre els elements constructius, i, entre la ceràmica i d’altres, cinc fragments informes de ceràmica a mà reduïda, un fragment informe de ceràmica emporitana tardana, una fragment de vora d’una olla possiblement de forma globular amb restes de pintura de color blanc, un fragment de vora de ceràmica sigil·lada sudgàl·lica Drag 27, un fragment de vora, dos fragments de fons, dos fragments de nansa de la mateixa peça, un fragment de nansa i quatre fragments informes de ceràmica comuna romana, un fragment informe de dolia, quatre fragments d’escòria indeterminada, tres restes faunístiques, i setanta-tres fragments de tegulae.
Aquest estrat s’adossava a les diverses estructures ubicades en aquest punt del perímetre de l’edifici: el mur 1 del moment fundacional, i el mur 2 de la Fase 3. Cal datar la formació d’aquesta unitat en època tardoromana, no en và sembla tractar-se, a manca de l’excavació definitiva del sector, del mateix nivell sobre el que es van construir els mur 6 i l’habitacle localitzat extramurs i corresponent a aquest període.
Per sota del primer nivell identificat n’ha aparegut un altre (ue 236), de potència poc important, també format majoritàriament per enderroc però amb terra de coloració més clara i presència només de fragments de tegulae, fins a un total de vint-i-un. Aquest estrat es formà probablement en època baiximperial, a partir del moment del primer canvi funcional del recinte. Al fons de la cala i per sota del nivell esmentat s’ha localitzat efectivament el darrer tram del mur 70, perllongat només 20 cm per sota de la paret de l’edifici, de manera que se li superposa de manera perpendicular el mur perimetral oriental del fòrum, de trajectòria nord-sud.
Fins el moment d’efectuar aquesta cala semblava que, observant la seqüència física que relaciona la paret transversal 70 amb la cara interna del mur perimetral oriental dins el primer moment constructiu, aquest es dividia en dos, i que el seu tram més septentrional, el primer en ser aixecat (ue 190), formava realment un cos individual que delimitava externament el conjunt de la plataforma nord del fòrum, i que dins el mateix moment però a posteriori s’afegiria el mur 1 en sentit meridional per continuar la trajectòria de l’edifici en sentit sud. Però amb els resultats de la cala i la seva interpretació, veiem que la cara externa del mur perimetral oriental està formada per un únic cos unitari. Per això cal concloure que la relació de lligam entre els dos murs es dóna només per la cara interna i per tant els murs 1 i 190, abans diferenciats estratigràficament, han de ser igualats en una mateixa estructura. Per altra banda, també s’aprecia que la seqüència física que associa murs transversals i perimetrals és certament complexa, doncs per una banda el mur perimetral es recolza o fonamenta en el mur transversal, però a partir d’una determinada cota, possiblement quan el mur transversal es troba a vista, les filades superiors d’aquest lliguen amb l’anterior.
Una vegada efectuat el recolzament dels dos trams del mur perimetral oriental sobre el mur 70, aquest, al seu extrem, i ja fora del recinte, lliga amb una estructura de 55 cm de llarg, que segueix la seva mateixa trajectòria però canvia totalment el paredat (ue 238), format ara mitjançant pedres sense escairar i sense lligam, per adaptar-se a la funció de contenció del terreny natural en sentit est-oest, assegurant la seva pròpia estabilitat. Aquesta estructura, que es trobava soterrada en el moment de funcionament de l’edifici, a l’igual que la curta prolongació del mur 70, també veu ampliat el seu gruix en sentit nord en aquest indret, en funció de la sinuositat del terreny. No s’ha pogut localitzar cap tipus de resta de nivell de circulació per sobre del mur 70.
Un altre dels resultats obtinguts amb aquesta cala és l’apreciació de les relacions físiques entre els murs 1 i 2: com al moment de bastir-se aquest darrer no es recolza simplement sobre l’estructura ja existent, sinó que s’efectua un rebaix puntual en el mur de la Fase 1 per fonamentar millor l’extrem de la nova paret. Les interpretacions de les relacions físiques establertes entre les estructures d’aquesta cala i les del peristil palesen i confirmen una gran solidesa i complexitat arquitectònica de l’edifici en el moment de la seva construcció. Es va tenir molta cura en procedir-se a assegurar entre sí els elements mestres i de fonamentació, i amb el terreny natural, modificant-se sovint la superfície d’aquest, per facilitar un millor assentament dels murs segons una planificació prèvia, i per prevenint possibles efectes futurs, com ara desplaçaments de terra o acumulacions d’aigua. En aquesta línia, documentem dos tipus d’infraestructura, que es complementen entre sí, previstes des del moment constructiu inicial: la infraestructura de la construcció de la plataforma septentrional, que seria la base per bastir els edificis de la part alta, i la infraestructura que, lligada amb aquesta, té a veure a més amb el sistema de fonamentació extern del fòrum, que lliga mur perimetrals i murs transversal de contenció.
Intervenció a la porta principal
A la part de l’accés principal s’ha procedit a l’extracció dels dos grans blocs de pedra de granit de forma cúbica, curosament treballats, que semblaven reaprofitats i col·locats a l’inrevés per elevar, en aquest indret, el nivell de la porta d’entrada a l’edifici en un període posterior al de la seva primera utilització, molt probablement en època baiximperial. Aquestes dues peces ja havien estat localitzades i identificades l’any 1997 en el decurs de la delimitació del jaciment (ue 49 i 92, respectivament).
La intencionalitat era doble, doncs per una banda es pretenia tornar al nivell originari de la porta, restituint el seu aspecte original del moment de ple funcionament del fòrum entre finals del segle I a.C. i el segle II d.C., abans de l’etapa de l’inici del seu desmantellament, caracteritzada, entre d’altres trets, per aquests desplaçaments i reaprofitaments d’elements arquitectònics de qualitat, especialment valuosos i significatius, fora del seu lloc originari, per ser emprats per a altres usos, i sempre en funció d’una nova arquitectura de molta menor qualitat constructiva. Aquesta idèa lligava també amb el fet que, tractant-se de peces originàries de la Fase 1, el moment constructiu inicial i de màxima ornamentació de l’edifici, no es trobaven in situ al lloc de la descoberta al llarg del període de la seva evolució.
Per altra banda, l’observació, encara limitada, de certes característiques monumentals en aquests dos elements, aconsellaven la seva enretirada pel valor intrínsec de les peces, saber de quines peces es tractava en realitat una vegada tornades a la seva posició original, i estudiar la seva inclusió momentània com a part de l’exposició temporal “40 anys amb Iulia Libica”, visitable a l’Ajuntament de Llívia, a poques passes del jaciment. Tal i com ja va quedar descrit i registrat estratigràficament en el decurs de les campanyes de 1997 i 2001, el bloc més ben treballat, que era incrustat a la part més septentrional del mur perimetral oriental (ue 92), era una estructura només parcialment visible per la seva part superficial, que era plana, i de forma rectangular. Al llarg de tot el perímetre de la superfície s’apreciaven les restes d’una motllura, i també la marca d’un encaix rodó per una polleguera, conseqüència del seu ús com a base de la guia d’una porta a doble o únic va, evidència que feia sospitar, de manera molt versemblant, el seu reaprofitament com a marxapeu.
Aquest bloc ha estat el primer en ser tombat i tornat així a la seva posició originària. Ja en la primera inspecció vam adonar-nos que el bloc corresponia en realitat a la part superior d’una ara anepígrafa en molt bon estat de conservació, possiblement ubicada originàriament dins el recinte de l’hipotètic temple que hi hauria al fòrum. Es tracta d’una plataforma rectangular de 75 x 60 x 10 cm, sobre la que s’aixeca un pedestal de 70 x 50 x 20 cm, treballat als extrems curts de forma sinuosa.
Sobre el centre del pedestal hi ha un relleu exempt de forma circular, fons convex i 35 cm de diàmetre, i un estret rebaix lineal que creua pel mig tot el llarg de la superfície i secció de la peça, a banda i banda del cercle. La seva superfície no és plana, sinó que els extrems dels costats curts, de forma còncava, són més alts que el cercle. No sabem si l’ara es col·locà directament sobre l’antiga porta de la Fase 1 en posició invertida, o si bé aquesta ara ja havia estat reutilitzada en algun altre lloc, del qual passà al lloc de la troballa, en una mena de deposició secundària. En tot cas, aquesta descoberta reforça la possibilitat d’existència d’un temple al fòrum, possiblement al costat septentrional.
Cal mencionar la recuperació d’un fragment de vora d’olla de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 197 equiv. Ostia III, 267 (175/250 d.C.), procedent de l’estrat sobre el que es recolzava l’ara (ue 244), Posteriorment, el nivell que amortitza el darrer ús de l’entrada per la banda que dona a l’interior de l’edifici (ue 10), es recolzarà sobre l’ara. Aquesta ue 10, una capa heterogènia de pedres i terra de color marró i textura compacta, amb presència de carbons i material arqueològic amb cronologia de totes les fases de l’edifici, és un nivell d’enderroc molt heterogeni, que cobria la zona del pòrtic oriental i part de la plaça del fòrum. Es va formar amb posterioritat a l’època tardoromana i l’abandó del jaciment, però s’hi inclouen restes de nivells molt barrejats, impossibles de diferenciar o ubicar estratigràficament, corresponents a les Fases 2 i 3, moment en què el fòrum ja no desenvolupava les seves funcions originàries.
La forma de ceràmica africana de cuina a que hem fet esment podria datar el moment a partir del qual es reutilitza la porta principal, i amb això la pèrdua de la funció original de l’edifici. Aquest marc cronològic coincideix totalment amb les diverses dades estratigràfiques que disposem fins ara, relatives al pas de la Fase 1 a la Fase 2. De menor importància des del punt de vista cronològic és l’altre material present al mateix estrat. Es tracta d’un fragment de la vora d’un possible kalathos a torn reduït, un fragment informe de ceràmica comuna romana, i una resta faunística.