Entre setembre i octubre de 2013 ha tingut lloc una nova intervenció arqueològica a la zona A de Les Colomines, de tipus programada, dins el marc del Projecte de Recerca de l’Institut Català d’Arqueològica Clàssica “El fòrum de Iulia Libica”, amb participació també de l’Ajuntament de Llívia i la Universitat Autònoma de Barcelona. L’objectiu d’aquesta actuació ha estat verificar la continuïtat física de les estructures romanes a les immediacions de l’església parroquial i, al mateix temps i seguint les proporcions i la morfologia de la planta de l’edifici de Ruscino, constatar de forma definitiva la naturalesa del conjunt de Llívia.
Inicialment s’ha procedit a efectuar una prospecció geofísica (EM), entorn del jaciment de Les Colomines, a partir de les dades arqueològiques contrastades als darrers anys, en un espai de fins a 2648 m2, dins una intervenció que ha inclòs treball de camp i postprocés de laboratori. El terreny s’ha dividit en vuit zones: M 1, M 2, M 3, M 4, M 5, M 6, M 7 i M 8. La combinació dels resultats d’aquesta prospecció i les evidències físiques proporcionades per les estructures conservades de l’edifici públic romà de la zona A han estat els factors claus a l’hora d’efectuar els sondejos, realitzats en l’entorn més immediat de l’església, l’ indret on més coincidien ambdós factors.
La direcció que prenien les estructures al límit occidental de l’excavació aconsellava fer els sondejos a prop de la façana nordest de l’església, amb la intenció de contrastar la hipòtesi del fòrum. També la possibilitat que el possible fòrum de Iulia Libica assolís unes proporcions i unes dimensions similars al de Ruscino aconsellaven aquest indret com a probable punt de trobada d’una de les cantonades perimetrals que delimitaven estructuralment l’edifici.
Tenint en compte aquestes expectatives, la primera cala de sondeig es va realitzar al costat mateix de la façana nordest del temple, coincidint amb la zona M 3 de la prospecció geofísica, que havia apuntat la possible presència d’estructures soterrades.
La cala es va començar a 5’50 m de l’angle perimetral nordest de l’edifici de l’església, on, segons els càlculs efectuats prèviament, i si la planta de l’edifici públic de la zona A de Les Colomines s’assimilava morfològicament i dimensional al fòrum de Ruscino, havia d’aparèixer un tram del seu mur perimetral nord ja proper a l’indret on eventualment hi hauria l’angle que marcaria el límit nordoccidental del conjunt.
Les restes del que era la continuació del parament de contenció nord de l’espai públic de la zona A (ue 7), localitzat l’any 1997 i delimitat i excavat el 2001 a l’altre extrem del jaciment, van aparèixer a 1 m de fondària, per sota d’un nivell de reompliment, dins el qual es recuperà, entre d’altres, ceràmica a torn reduïda amb vernís negre exterior, i ceràmica comuna romana.
La trajectòria, dimensions i característiques constructives eren les mateixes, amb només una cara vista, la interna.
La part superior de la continuació del mur 7 havia estat estat escapçada en diagonal per una rasa moderna, que havia afectat de manera molt important tota l’estratigrafia preexistent.
Donat que la continuació del mur 7 s’endinsava en el tall en sentit occidental, es decidí ampliar la cala, amb la intenció de trobar la cantonada de l’edifici romà, novament a partir de les proporcions de la planta de Ruscino. A 10’80 m de l’angle de l’església aparegué aquesta cantonada, lligada amb el mur 7. El nou mur perimetral (ue 134), de 75 cm d’amplada, pren la direcció meridional després de formar un angle perfecte de 90º i sembla endinsar-se per sota de la façana de l’església, en el que és la confirmació de l’existència del mur perimetral occidental de l’edifici, i també l’evidència de la continuació lògica i regular de la seva planta general. Tanmateix, la possible relació física amb la paret de l’edifici religiós no s’ha pogut comprovar degut a l’existència d’una altra rasa paral·lela a la façana de l’edifici del segle XVII.
Les característiques constructives i morfològiques del mur 134 són també les mateixes que les del seu mur paral·lel (mur 1), ubicat a l’altre extrem de l’edifici, i interpretat al seu moment com a mur perimetral oriental. El parament del mur 134 es diferencia del de contenció en la seva menor amplada i en el fet que la seva cara externa sí es troba treballada.
Adossat a la cara interna del mur 7, i amb la mateixa llargada que aquest, ha aparegut una altre mur de gran amplada (1’25 m), fet mitjançant un aparell de pedres de pissarra i també còdols de mida regular, lligats amb gran quantitat de morter de calç de gran duresa. Com el mur 7, aquesta paret (ue 135) descriu una cantonada inserida per la part interna de l’angle perimetral de l’edifici, a partir de la qual una altra paret, lligada amb l’anterior (ue 198), pren la orientació meridional i sembla endinsar-se també per sota de l’església, indret on tampoc es pot verificar la relació física per l’existència del conducte modern. En realitat estem parlant de dos murs paral·lels i de dues cantonades també adossades entre sí.
Per sobre de l’angle que forma amb el mur 198, i a un cota una mica superior, el mur 135 presenta el que semblen ser les restes de l’arrencada d’un pilar o un altre element decoratiu (ue 140), que originàriament devia ser de forma quadrada, delimitat lateralment per crustae (poss. de pavonazzo d’Afyon), amb arrebossat extern.
El tret més determinant de l’angle que formen les parets interiors 135 i 198 és que per les cares internes vistes hi ha dues filades conservades d’opus testaceum. En aquest indret se’ls recolza un paviment d’opus signinum (ue 136), que devia presentar un revestiment lateral de peces de marbre disposades a mode de banqueta, segons els encaixos i els fragments encara visibles in situ. Precisament entre el signinum i el parament de testaceum és on s’ha conservat millor l’estratigrafia romana, fins una potència d’uns 40 cm (ue 145), amb presència d’un fragment de marbre, i tres fragments d’estuc. La relació física que s’estableix entre aquest conjunt d’elements arquitectònics i les seves característiques sembla anar en la direcció que ens trobem amb part d’una habitació o edifici intern del conjunt.
Al límit oriental de la cala, al mur 135 se li superposa una paret posterior (ue 137), adossada perpendicularment al mur perimetral 7, de factura molt inferior a les precedents. Aquest mur més tardà, es relaciona, només per la seva cara oriental, amb un nivell de circulació format per un paviment de lloses. Aquestes estructures van ser tallades per la rasa i paral·lela a la façana de l’església.
A part del material procedent de les restes dels dos únics nivells arqueològics que havien mantingut la seva relació amb les estructures, la resta d’elements recuperats es van trobar descontextualitzats, al procedir del nivell de reompliment corresponent a la rasa moderna que discorria en paral·lel a la façana de l’església (ue 149). S’hi van trobar dos elements de pedra de granit de considerables dimensions i probable funcionalitat decorativa (un d’ells com a base de pilar del que parteix un inici de pilastra, i l’altre, de forma circular i treballat amb una motllura perimetral per la cara inferior de suport, com a plataforma per a una possible font), un fragment de crustae de pavonazzo d’Afyon, un fragment de possible granit d’Assuan amb motllura còncava i fons pla, que podria correspondre a part de la llinda d’una porta, un fragment d’estuc, àmfora itálica, àmfora tarraconesa, dos fragments de vora d’àmfora bètica Dress 7/11 o Haltern 70, ceràmica a mà reduïda, un fragment de fons de plat de ceràmica sigil·lada sudgàl·lica (Drag 15/17), una vora de gerra de ceràmica d’engalba vermella, i tres fragments de nansa de gerra de ceràmica comuna romana.
De les restes d’un altre nivell sense afectació tenim dos fragments informes de ceràmica comuna romana, i un clau de ferro.
La cala 2 es va efectuar al pati oriental de l’església, entre l’absis i l’antic mur del cementiri, espai corresponent a la zona M 4 de la prospecció geofísica. El propòsit essencial era localitzar la continuació dels murs 9 i 11, que formaven part de l’estructura interna de l’edifici públic de la zona A, i que s’endinsaven físicament al tall del jaciment en direcció a l’església. En els dos cassos la prospecció geofísica els havia detectat a priori, però en el moment d’efectuar-se la cala només es va localitzar la continuació del mur 11.
El mur 11 va aparèixer a una fondària aproximada d’uns 1’60 m, per sota d’una successió de diversos nivells de reompliment (ue 157) formats a partir de remocions de terra efectuades al voltant de l’església, alguns en època recent.
L’estrat que cobria el mur 11 (ue 153) tenia una composició similar al documentat per sobre de les estructures de la cala 1, amb presència limitada d’uns pocs materials d’origen romà que podríem situar en context superficial, sense anar associats a cap estructura. Entre aquests destaquen els elements de caràcter ornamental, especialment un fragment d’aplic de guix que imita la forma del fust estriat i el capitell d’una columna decorada amb motius vegetals, i un fragment de cornisa amb motllura, també fet de guix. A part tenim un fragment de crustae de La Penne-Martin, un fragment de crustae de forma triangular de pavonazzo d’Afyon, un fragment de crustae de pavonazzo d’Afyon sense forma, i un darrer fragment de marbre bretxat, amb una cara polida de forma còncava, que podria haver format part d’una escultura o altre element decoratiu.
Entre la ceràmica es recuperà àmfora ibèrica, ceràmica ibèrica a torn oxidada, un fragment de vora de copa de ceràmica grisa de la costa catalana, un fragment de fons/peu de ceramica sigil·lada sudgàl·lica, i ceràmica comuna romana. De metall hi ha un fragment de placa de ferro amb restes dos reblons, i un element de bronze de secció tubular molt ben treballat per tal de donar-li una aparença decorativa, que podria haver estat el mànec d’un altre objecte, com ara un petit mirall.
La trajectòria del mur 11 fins el vèrtex d’un dels angles de l’absis poligonal de l’església la façana de l’església. Es tracta de l’únic lloc del conjunt dels sondejos on s’ha pogut documentar la relació física directa entre el temple i les estructures romanes.
Les característiques constructives i l’amplada (70 cm), del tram del mur 11 localitzat a l’interior de la cala 2 eren les mateixes que el seu tram descobert a la zona A, i interpretat com a corresponent cronològicament a la Fase 1 del jaciment. Pel que fa a la potència, el mur aparegué uns 35 cm per sobre de la cota documentada a la zona A. Aquest millor grau de conservació detectat a la cala 2 té la seva importància, doncs explica l’aparició, per la cara interna del mur i relacionat amb aquest, de les restes d’un paviment d’opus signinum en precari estat de conservació, que no hauria perviscut a la zona A en relació amb el mur 11. El nivell de circulació pot ser el mateix que el de la cala 1, però localitzat a un nivell inferior, més desgastat.
Tant el mur 11 com el paviment arriben fins la façana de l’església, on el mur sembla que va ser respectat quan s’aixecà l’edifici, i fins i tot aprofitat com a fonament, doncs no s’aprecia cap trencament en la seva estructura. Pel contrari, les restes de paviment d’opus signinum es troben tallades.
Es va realitzar un sondeig regular per la cara externa del mur 11, que ha possibilitat la verificació de les seves característiques, consistents en una molt bona factura i qualitat constructiva a base de blocs de pedra de pissarra de mida mitjana i gran, treballats per la cara externa en forma de lloses rectangulars, amb molta presència de morter de calç de color blanc entre els intersticis. El morter de calç es mantenia sobre tot també a la filada superior, en forma de grans blocs. Aquest fet semblava evidenciar que possiblement es tractava de la darrera filada en ser construïda, fet no descartable tenint en compte la relació del mur amb el paviment d’opus signinum. Cal destacar la presència de restes del seu revestiment extern d’estuc, un del quals, de dimensions força importants, es trobava encara in situ. A 1’10 m de fondària, i en només un petit espai per sota i al davant de l’estructura del mur, es van identificar les restes d’un nivell de circulació fet de morter de calç, també documentat l’any 2001 de manera irregular a la part del pòrtic de la zona A, però sense vestigis a la resta del fons de la cala.
En la seqüència estratigràfica obtinguda, que es lliurava en la seva totalitat a la cara externa del mur 11, es van identificar, en order cronològic de formació, tres nivells clarament diferenciats. El primer d’aquests, de color marró i només 5 cm de potència (ue 156), s’entregava a les restes de pavimentació de morter de calç que hi ha en contacte amb la base del mur 11. Amb tota seguretat s’havia format a partir del moment de la degradació i progressiva desaparició d’aquest primer nivell de circulació. Al seu interior es van recuperar tres fragments informes de ceràmica a mà reduïda.
El segon nivell (ue 155) se superposava a l’anterior, i era format per una terra de color marró clar de 15 cm de potència. Al seu interior es van localitzar una motllura feta de morter i fins a catorze fragments d’estuc de color blanc, procedents de l’enlluït o revestiment de les parets. Sembla que aquesta segona unitat estratigràfica es formà amb posterioritat als primers processos de degradació dels edificis situats a les immediacions, que haurien perdut en primer lloc parts del seus arrebossats externs.
La ue 154 era formada per un enderroc que incloïa un gran nombre de restes arquitectòniques i ornamentals de qualitat, concentrades en aquest petit espai. Tot i que en el moment de l’excavació es va documentar una potència mínima de 50 cm per a aquesta capa, es de suposar que probablement la seva altura hauria estat superior abans que fos afectada per diversos enterraments efectuats amb posterioritat a la seva formació.
Hi destaquen sobre tot els fragments de diverses mides de plaques de marbre, també pedra calcària o fins i tot pissarra, amb les dues cares treballades o una sola cara vista, utilitzades com a revestiments arquitectònics (crustae), dels que hi ha diverses tipologies i procedències. Concretament, i abans de les analítiques definitives, tenim sobre tot els crustae de pavonazzo d’Afyon, amb un total de quinze elements, un dels quals presenta una motllura, i quatre una o més cares treballades, cosa que permet apreciar la seva forma rectangular originària, sis fragments de crustae de marbre de Saint-Bèat (dos dels quals presenten motllura i formen part d’una mateixa peça, mentre un altre té forma de cornisa), un fragment de crustae de marbre de portasanta, un fragment de crustae de calcària amb motllura, tres fragments de crustae de calcària griotte de Campan (dos dels quals amb les dues cares treballades), un fragment de crustae de calco-esquist amb les dues cares treballades, dos fragments de crustae de pissarra de forma rectangular, i vuit fragments de marbre de gra fí corresponen a restes arquitectòniques o escultòriques.
Igualment hi ha deu fragments de diverses mides de plaques en forma de triangle isòsceles de pedra calcària marmòria (polombino), destinades a la pavimentació (opus sectile), amb només una cara vista llisa i no polida pel darrere.
La idea que dona la gran quantitat de material constructiu acumulat en aquest indret concret és que assistim, en aquest moment, a l’etapa definitiva de desmantellament dels materials de les estructures arquitectòniques que havien caracteritzat morfològicament el conjunt del fòrum. Aquesta important presència de material tan concentrat podria ser l’indicatiu de la presència, en aquest indret, d’una activitat constructiva destacable o d’un edifici important.
Pel que fa als elements ceràmics recollits al mateix estrat, són força escassos: ceràmica a mà reduïda, ceràmica ibèrica a torn oxidada, ceràmica sigil·lada sudgàl·lica (Drag 18), un agafador d’una llàntia de disc de tipologia altimperial, morter, ceràmica comuna romana, dolium i tegulae.
En el decurs de la intervenció feta a la cala 2 també es van localitzar sis tombes de fossa, planta rectangular amb els extrems arrodonits, i secció còncava. Una d’elles conservava la coberta de lloses, i dues d’elles només les restes. Totes aquestes inhumacions es trobaven orientades d’est a oest, i van ser només delimitades, amb l’excepció de les tombes 2 i 3, que van ser totalment excavades.
Les tombes 2 i 3 es recolzaven en paral·lel a la cara externa del mur 11 en dos nivells superposats molt propers entre sí, de manera que els esquelets es lliuraven directament vers la part superior de l’alçat de l’estructura romana, que exercia la funció de paret lateral de la tomba. Les fosses corresponents tallaven en aquest punt el nivell d’enderroc que s’adossava al mur romà (ue 154). Els ossos del individus corresponents a aquestes dues tombes es trobaven en perfecte connexió anatòmica i en molt bon estat de conservació. Els dos esquelets eren en posició de decúbit supí, amb els braços plegats per sobre del cos a l’alçada del pit. Segons l’estudi antropològic efectuat pel Sr. Oriol Mercadal, el cos de la tomba 2 correspon a una dona d’entre 40 i 45 anys, mentre el de la tomba 3 és d’un home d’uns 50 anys.
Les tombes 4 i 5 van ser localitzades en l’espai ubicat per la cara interna del mur 11. Es trobaven l’una a continuació de l’altra, en evident simetria, retallant el paviment d’opus signinum relacionat amb el mur. La tomba 6 era la única que mantenia la coberta, i arribava a trencar part de l’estructura del mur 11 per la seva cara externa.
Donat que totes les sepultures es trobaven molt a prop les unes de les altres, i algunes se superposaven entre sí, sembla que la necròpolis va tenir una intensa activitat pel que fa a la successió dels enterraments, i possiblement una llarga perduració. Al tall oriental de la cala 2 s’apreciaven més inhumacions de la mateixa tipologia i orientació. Aquesta dada demostra que la necròpolis s’estenia en sentit oriental, però que es trobava circumscrita a aquest sector concret del jaciment, doncs ni a la cala 1 ni al llarg de les diferents excavacions realitzades a la zona A havien aparegut tombes.
El desenvolupament d’aquesta necròpolis es va iniciar amb posterioritat al moment en què l’edifici ja havia perdut la seva funcionalitat originària i es trobava enrunat. Aquest fet es confirmà amb la anàlisi per radiocarboni de les restes humanes de les tombes 2 i 3, al laboratori del Dr. Joan S. Mestres (Universitat de Barcelona), que dòna una cronologia d’època altmedieval, datació que creiem s’ha de fet extensible a la resta d’enterraments, donada la seva mateixa tipologia, la situació de proximitat de les tombes i la localització del conjunt a una cota similar.
La cala 3 va ser la única feta en una zona, el pati meridional de l’església, on no s’havia efectuat la prospecció geofísica de forma prèvia, degut a les nombroses interferències. Però les evidències proporcionades pel resultat de la cala 1, amb l’aparició del mur 134, feien suposar que la continuïtat d’aquesta paret a l’altra banda de la paret lateral de l’església quedaria comprovada si s’efectuava una rasa a una distància de 6’60 m de la cantonada sudoriental de l’església, en l’ indret on, segons la planimetria reelaborada després de fer-se la cala 1, es preveia l’aparició de la seva trajectòria.
A uns 50 cm de la superfície va aparèixer una paret, de 80 cm d’amplada, i es va delimitar la seva planta en una llargada de més de 4 m, extensió certament limitada pel fet que la cala 3 no es va iniciar a tocar de la paret de l’església, per respectar el mobiliari urbà present en aquest punt, i sobre tot per què al seu extrem meridional l’estructura apareixia seccionada per una rasa efectuada prèviament a la construcció d’uns serveis públics en època recent. Un tub de conducció d’electricitat també havia afectat el mur de forma transversal, encara que de manera superficial. Per sobre del mur es documentà un nivell intensament afectat per diversos enterraments relacionats amb l’entorn de l’església, efectuats en època moderna fins el moment de la construcció del cementiri actual.
Al nivell de terra que s’adossava per la cara interna del mur (ue 182), ben diferent de l’estrat afectat per les tombes, es van localitzar materials d’origen romà: dos fragments de cornisa de guix, i dos fragments de plaques de guix com a elements de tipus constructiu, i dos fragments de ceràmica a mà reduïda, un fragment de nansa de gerra i un fragment informe de ceràmica grisa de la costa catalana, un fragment informe de ceràmica sigil·lada sudgàl·lica, un fragment de vora de gerra, un fragment de fons de gobelet i un fragment informe de ceràmica comuna romana, i set fragments de tegulae com a elements de tipus ceràmic.
Tot i que la trajectòria d’aquest mur coincidia, al seu extrem septentrional, amb la traçada ideal del mur perimentral oriental del fòrum (ue 134), que tenia el seu paral·lel en el mur 1, situat a l’extrem oriental de l’edifici, en realitat es documentava una desviació de més de 1 m a la part meridional, la qual cosa significava que no podia formar part de l’estructura fundacional regular de l’edifici romà, i que devia tractar-se d’una paret posterior, que es troba orientada perpendicularment a la façana sud de l’església parrroquial.
Amb posterioritat a la documentació dels nivells i estructures apareguts a les cales 1, 2 i 3, es va procedir a la seva protecció mitjançant tela geotèxtil. Després es van cobrir amb terra fins coincidir amb el nivell originari del terreny.
A part del sondejos realitzats a l’entorn de l’església, es va fer una rasa a l’altra banda del fòrum, al costat de l’extrem oriental del jaciment de Les Colomines zona A. Aquest terreny es correspon amb la zona M 5 de la prospecció geofísica, que havia detectat aquí indicis d’estructures soterrades que potencialment podien correspondre a murs i paviments, que seguien la mateixa orientació que l’estructura del fòrum. Per tant, es tractava d’esbrinar la possible existència de vestigis del jaciment en un estret espai ubicat entre les zones A i B, encara que més proper a les restes de l’edifici públic. La rasa, d’uns 25 m de llargada i 2 m d’amplada, es va realitzar de manera paral·lela al mur de tancament oriental del jaciment (ue 1), a uns 7 m del seu límit. El resultat va ser positiu, localitzant-se nivells i estructures d’interès arqueològic.
A la part nord de la rasa, la més propera a les habitacions de la zona A, aparegueren les restes d’un mur que s’endinsava en el tall de forma esbiaixada en una extensió visible de més de 2 m. Al seu entorn es documentà també un compacte nivell d’enderroc format per pissarres de mida petita amb restes de terrissa que incloïen un fragment de vora d’àmfora tarraconesa Dress 1, i alguns fragments de ceràmica comuna romana. A l’extrem meridional de la rasa es localitzà un altre nivell d’enderroc molt diferent de l’anterior, compost per blocs de pedra corresponents amb tota probabilitat a estructures caigudes, juntament amb una gran extensió de tegulae, fins al punt que l’estrat que se superposava a l’enderroc, de textura extraordinàriament compacte, era de color rogenc, com a conseqüència de l’acumulació i deteriorament progressiu del material constructiu.
Entre els dos grups d’enderroc es va identificar un nivell de color marró i textura compacta, dins el qual es van recuperar un fragment de peça de granit i una altra de sorrenca, que devien formar part d’alguna estructura de caràcter ornamental, un fragment informe d’àmfora itàlica, i un fragment de ceràmica campaniana A. Aquest nivell cobria l’ esmentada capa d’enderroc amb nombrosa presència de tegulae.
La intervenció de consolidació feta a la part visitable de la zona A de Les Colomines ha estat possible gràcies a l’aportació econòmica feta per l’Oficina de Suport a l’Iniciativa Cultural (OSIC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquests treballs han possibilitat algunes actuacions arqueològiques puntuals: a l’interior de l’habitació 3 (Fase 3), s’ha localitzat la continuïtat d’un mur de contenció de la Fase 1 identificat per primera vegada l’any 2001 a l’interior de l’habitació 4; al parament del mur 26 (Fase 2), s’han trobat elements arquitectònics i ornamentals reaprofitats de la Fase 1 (fragment escultòric, cornisa i capitell); al peristil s’han localitzat dues noves bases de columnes, i a la porta monumental es va poder documentar l’entrada original, amortitzada al segon moment d’ocupació mitjançant un tapiat, que serveix de base per la col·locació d’un capitell i una base de granit, corresponents al moment constructiu original, i reutilitzats com a marxapeu de la nova Fase. Aquesta evidència lliga amb la naturalesa funcional i decorativa dels materials pètris reaprofitats com a part de l’estructura del mur 26. Sembla clar que el segon moment d’utilització d’aquesta porta correspon a un període en el qual, com al cas del mur 26, ja s’està procedint al desmuntatge i reutilització d’aquests elements arquitectònics i decoratius que havien format part del fòrum.