Antecedents

Des de principis de la dècada dels 90 del segle passat fins a l’actualitat, la formació cívica i democràtica de la joventut, la formació de la ciutadania, ha estat una preocupació constant d’aquells països amb una democràcia consolidada -països europeus, EEUU, Canadà, Austràlia o Japó, per exemple-, d’aquells països amb una democràcia més recent o amb una democràcia poc consolidada -la majoria de països llatinoamericans- i d’aquells països que van accedir a la democràcia després de la caiguda del Mur de Berlín -els països del Est d’Europa. La raó és comuna a tots ells: l’escassa, sinó nul·la, participació de la joventut en la vida pública i l’escàs coneixement sobre les institucions polítiques democràtiques. Es pot afirmar, doncs, que la formació cívico-política de la joventut és avui una preocupació mundial. Com a exemples d’aquesta preocupació es pot citar:

a) L’abundant recerca sobre els coneixements, les habilitats i les actituds cívic-polítiques de la joventut;

Les investigacions sobre els coneixements, les habilitats i les actituds polítiques, democràtiques, cíviques, de l’alumnat adolescent han estat abundants en els últims anys i ho segueixen sent. Potser la investigació més important sigui la realitzada sota el patrocini de The International Association for the Evaluation of Educational Achievement (TORNEY-PURTA et al. 1999 i 2001). Es van investigar els coneixements cívic-polítics de joves de 15 anys de 24 països del món. Les conclusions d’aquesta investigació en relació amb els coneixements polítics de la joventut han estat un motiu d’alarma i preocupació. Es destaquen, entre altres, els següents aspectes:

  • els estudiants comprenen els valors i les institucions dels seus països però tenen un coneixement superficial dels mateixos;
  • els estudiants són escèptics davant les formes tradicionals del compromís polític però estan oberts a altres tipus de participació;
  • la televisió és la principal font de subministrament de les informacions polítiques dels estudiants.

En contrast s’assenyala que:

  • els estudiants amb més coneixements cívic-polítics estan més oberts a la participació;
  • les escoles que practiquen un model democràtic són més eficaços en la promoció del coneixement i el compromís cívic-polític de l’alumnat;
  • el professorat reconeix la importància de l’educació cívica en la preparació de la joventut per a la ciutadania democràtica. Fins a quin punt aquesta situació es dóna també a Espanya? Un dels nostres propòsits és indagar els coneixements polítics dels adolescents catalans i comparar-los amb els resultats d’aquesta investigació. 

b) Els canvis produïts en la concepció de l’educació cívica i de la ciutadania, i la seva traducció en els currículums de molts països (per exemple, per al cas europeu, EURYDICE, 2005) així com l’abundància de propostes i materials sobre aquests ensenyaments.

També, a partir de la dècada dels anys 90 del segle passat, va començar a produir-se en tots els països occidentals i en els països de l’est d’Europa un creixement important de propostes educatives i curriculars. Aquestes propostes han anat precedides d’importants reflexions sobre el caràcter i la naturalesa del coneixement cívic i sobre les característiques de la ciutadania actual per ubicar l’alumnat davant els reptes del futur. Algunes d’aquestes propostes s’han realitzat sota la denominació de civisme o d’Educació Civico-Política. Altres sota el nom de Ciutadania, Educació per a la Ciutadania o d’Educació Democràtica. Algunes investigaven coneixements o actituds generals. D’altres, en canvi, es van centrar en coneixements o en conceptes més concrets. La majoria de les investigacions orienten els seus descobriments cap a la formació cívico-política de la ciutadania del segle XXI. Afortunadament, els seus descobriments comencen a ser tinguts en compte en els nous currículums d’Educació per a la ciutadania.

c) La proliferació d’organitzacions i de trobades internacionals dedicats a aquesta problemàtica educativa.

Moltes investigacions i propostes curriculars són obra de grups de recerca nacionals i de xarxes internacionals. Cada vegada és major el nombre de grups ubicats en el si d’organitzacions dedicades específicament a l’educació ciutadana, per exemple, James F. Ackerman Center for Democratic Citizenship, Center for Citizenship Education, Center for Civic Education, Cicé European Network. També és important el treball dels grups vinculats a organismes internacionals com el Consell d’Europa o la UNESCO.

Moltes investigacions i moltes propostes estan ja a Internet. A través d’aquest mitjà, a més, es pot accedir als materials de les institucions dedicades a aquests temes, a les propostes curriculars de molts governs i es pot formar part de xarxes de professors i investigadors com ara, per exemple, la Citizenship Education Research Network fundada el 1998. La nostra intenció és crear una xarxa a Espanya que posi en contacte els diferents grups existents en les diferents comunitats autònomes i, en concret, l’andalusa, la canària i la catalana.

Els primers resultats de les investigacions iniciades per diferents membres de l’equip de recerca en els anys recents són, en relació amb els coneixements dels adolescents, bastant coincidents amb la situació dels països del nostre entorn. Aquesta experiència i els nous resultats obtinguts han donat lloc a noves preguntes. Però avançar en aquest camp requereix redefinir en primer lloc l’objecte d’estudi i concretar què volem saber i per què.

Justificació

La finalitat d’aquesta recerca és doble: d’una banda, es tracta de conèixer i analitzar els aprenentatges cívic-polítics assolits pels i les joves en finalitzar l’ensenyament obligatori (16 anys) i esbrinar on i com els han après, i, per l’altra, elaborar i experimentar una proposta de continguts que a) presenti models per a l’ensenyament i l’aprenentatge de coneixements, habilitats i actituds polítiques democràtiques i b) generi estratègies per a la formació inicial i continuada del professorat que ha d’ensenyar als nens i els joves l’educació cívico-política necessària per viure i actuar com a ciutadans d’un país democràtic. Presentem una investigació en didàctica de les ciències socials seguint uns passos molt semblants als de la investigació de Audigier i Lagelée (1996) sobre l’educació cívica i la iniciació jurídica als collèges francesos. En primer lloc, es detecten els coneixements cívic-polítics dels escolars. Després de la seva anàlisi i de l’anàlisi de continguts més apropiats per entendre la situació política actual, es realitza un procés d’innovació a càrrec d’un grup de professors, procés que serà objecte d’investigació per part dels membres d’aquest equip. Finalment, s’analitzen i valoren els resultats i, en funció dels mateixos, es realitza una proposta de formació del professorat.

La investigació vol trobar respostes a les preguntes següents:

  • Quins coneixements polítics tenen els adolescents en finalitzar l’ensenyament obligatori? Com els han après?
  • Què s’està ensenyant d’educació cívic-política a primària i secundària? Quan i com s’ensenya? Què i com s’aprèn?
  • Quins coneixements, habilitats i actituds polítiques democràtiques haurien de tenir els adolescents espanyols en finalitzar la seva escolarització obligatòria i per què? Quins els preparen millor per poder-i voler-participar amb coneixement de causa en la vida social i política democràtica espanyola?
  • Quines relacions existeixen i quines relacions hi hauria d’haver entre el currículum de Geografia i Història d’educació primària i el Geografia i Història de l’ESO i l’educació cívico-política?
  • Què hauria de saber i què hauria de fer el professorat per ensenyar coneixements polítics?

Aquestes preguntes sorgeixen davant la hipòtesi que hi ha un rebuig dels joves davant la política i la participació política com a conseqüència de:

a) el desprestigi de la política i dels partits polítics que ha conduït a importants sectors de la joventut a un cert “passotisme” i a un desinterès per tot allò que tingui relació amb la política, els polítics i, en general, amb la vida pública;

b) la desaparició de l’educació cívica com a assignatura i de la fragmentació dels coneixements cívic-polítics en la transversalitat, l’educació en valors i els continguts actitudinals de totes les àrees de coneixement;

c) el pes de la geografia i de la història en l’educació primària i l’ensenyament secundari obligatori en detriment d’altres ciències socials com la política, la sociologia o el dret;

d) el “temor” del professorat davant l’acusació de possible politització del seu ensenyament i la poca, o nul·la, preparació, en la seva formació inicial i continuada, per ensenyar continguts d’educació cívico-política.

Per què una investigació sobre l’educació cívico-política i els aprenentatges polítics dels adolescents en aquest moment?

En primer lloc, perquè la major part dels membres d’aquest equip d’investigació han treballat en aquesta temàtica al llarg de la seva trajectòria professional, realitzant propostes curriculars, elaborant materials o investigant el seu ensenyament i el seu aprenentatge. I, en segon lloc, perquè els descobriments d’investigacions recents sobre els coneixements polítics de la joventut realitzats en països del nostre entorn cultural i polític són, en aquest sentit, preocupants. Creiem important conèixer en quina mesura la situació de la joventut espanyola és semblant, o diferent a la de la joventut d’altres països del nostre entorn i per què, i quina és la responsabilitat de l’escola, i en concret de l’educació cívico-política, en aquesta situació, per poder prendre decisions curriculars i formatives dirigides a millorar, si així ho indiquen els resultats de la recerca, aquest ensenyament i aquests aprenentatges. Un símptoma de la preocupació existent a tot el món occidental i en tots els països amb règims democràtics davant l’escassa participació de la joventut és la proliferació de trobades, de propostes i d’investigacions, sobre aquesta temàtica així com la revisió i l’adequació curricular de aquests coneixements produïda en els últims anys sota el nom d’Educació per a la ciutadania, d’educació cívica o de civisme. Serveixin d’exemple de la preocupació existent a Europa les següents paraules de Lilletun (2000), ministre d’educació de Noruega, en el Symposium “Face aux détournements de l’histoire”, organitzat pel Consell d’Europa:

“L’actitud dels joves europeus, enfront de la democràcia, alimenta particularment la meva reflexió com a responsable polític i la vostra en tant que especialistes de la història del segle XX. El que és preocupant és l’actitud tan pessimista i resignada dels joves davant la democràcia. Com assenyala un dels investigadors, per als joves nòrdics, la democràcia ha perdut el seu atractiu com a mitjà per promoure el progrés a Europa. (…). De manera general, els joves europeus manifesten poc interès per la política i no tenen la intenció de jugar un rol actiu en política. Aquesta situació és realment inquietant, però és al mateix temps un repte considerable tant per als responsables polítics com per a vosaltres. És temps d’estudiar els mitjans per tornar positiu l’ús de la història” (119)

Els membres d’aquest equip de recerca considerem fonamental que la joventut tingui una formació cívica democràtica que li permeti participar en la vida pública i en l’enfortiment de la democràcia. Respecte d’això, compartim les següents paraules de l’Informe sobre el desenvolupament humà 2002 (Fukuda-Parr), dedicat a “L’aprofundiment de la democràcia en un món fragmentat”:

“La política és important per al desenvolupament humà perquè les persones de tot el món volen ser lliures per determinar la seva destinació, expressar les seves opinions i participar en les decisions que donen forma a les seves vides. Aquestes capacitats són tan importants per al desenvolupament humà -per ampliar les opcions de les persones-com saber llegir o tenir bona salut” (p. 1).

Per aquesta raó, tots els estats democràtics han considerat, i segueixen considerant, que la formació cívico-política de la ciutadania és una competència escolar de primer ordre. Des dels orígens de l’escola pública en els països democràtics es va establir una instrucció cívica, destinada a ensenyar els coneixements sobre el sistema polític de cada nació. Posteriorment, aquesta instrucció es va completar amb una educació cívica més centrada en la formació d’actituds i conductes democràtiques, en l’aprenentatge de la convivència democràtica, en els propis centres educatius. I així mateix, amb la necessitat d’anar configurant una ciutadania cada vegada més transnacional -com és el cas de la ciutadania europea- amb capacitat per ubicar davant els problemes mundials i poder participar en la seva resolució.