Llibre Blanc dels estudis de comunicació
Aquest projecte va consistir a elaborar una anàlisi detallada dels estudis de comunicació que es desenvolupen a la universitat espanyola (Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques) per crear una proposta que permetés adaptar-los als paràmetres que estableix la convergència europea a la qual es ha de tendir i que ha de condicionar el futur d’aquests estudis en els propers anys. Aquest procés es realitza seguint les línies que marquen les declaracions de la Sorbona (1998) i Bolonya (1999) i el comunicat de Praga (2001).
La proposta presentada és hereva de la feina diària que s’està realitzant en les facultats espanyoles i en ella es fa palesa la necessitat d’aconseguir uns títols adaptats plenament a la realitat europea. També coincideix la proposta amb un moment d’auge de nous centres, tant públics com privats, que posen en marxa les seves titulacions de comunicació i alhora aquest procés és paral.lel a la demanda extraordinària per part dels alumnes d’estudis de comunicació, aspecte que porta a elevar les notes de tall perquè els estudiants puguin accedir a les nostres facultats.
Així, en aquests moments hi ha a Espanya 40 centres que imparteixen almenys una de les tres titulacions de comunicació xifra que posa de manifest l’increment considerable que s’ha produït en els darrers anys. Aquestes titulacions se situen en Facultats de Comunicació i també en altres projectes com és ara el de Lletres, Ciències Socials i de l’Educació o Biblioteconomia i Documentació, per citar alguns.
Aquest projecte es planteja amb l’objecte de reestructurar les actuals titulacions de les llicenciatures en Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques. Després de realitzar el treball encomanat per l’ANECA, no es recomana l’agrupació de les titulacions, és a dir, es considera convenient mantenir les tres de forma independent atenent a l’evolució pròpia d’aquestes disciplines, tot i que al principi, abans de la reforma dels últims plans d’estudis, el primer cicle podia ser comú en bona part dels centres per a les tres carreres.
En aquest treball s’ha realitzat una anàlisi ampli dels estudis que s’imparteixen a la universitat espanyola, però també s’ha revisat la situació europea. D’aquesta revisió s’ha pogut concloure, com es veurà més endavant, que no hi ha un model general a Europa. Les institucions més antigues es corresponen amb models esgotats o en fase de renovació (com és el cas de les escoles de periodisme, de cinematografia, de publicitat o altres similars). Els estudis més recents s’inscriuen en els moderns contextos universitaris i en el desenvolupament de les ciències socials i humanes, atenent, sobretot, a un augment de la necessitat de professionals qualificats en el camp de la comunicació. Aquesta demanda s’ha incrementat progressivament des de mitjans dels anys 80 en tots els països desenvolupats a causa de la generalització de nous suports comunicatius (ràdios FM, cable, satèl lit, televisió comercial i més recentment Internet, ràdio digital i televisió digital terrestre).
D’això, aquesta anàlisi és fruit del treball col.lectiu de la totalitat de les universitats de l’Estat que ofereixen alguna de les tres titulacions. Per a la coordinació de totes les facultats en el projecte es va crear un grup de treball denominat “Presidència del Projecte ANECA”, format pel Dr. Javier Davara (Universitat Complutense), Dr. Xosé López (Universitat de Santiago de Compostela) i Dr. Miguel Nieto (Universitat de Sevilla) i dirigit pel Dr. Marcial Murciano (Universitat Autònoma de Barcelona).
Aquesta presidència va establir tres “comissions permanents de titulació”, una per cada llicenciatura. Aquesta decisió es va fonamentar en l’evolució del mercat labora espanyol i europeu, que demana cada vegada més competències i habilitats diferenciades per a cadascuna de les especialitats en les grans àrees de la comunicació: la periodística, l’audiovisual (ficció i entreteniment) i la publicitària. Això es tradueix en una ocupabilitat cada vegada més segmentada d’aquestes titulacions. Un periodista requereix coneixements diferenciats als d’un publicitari i aquests al seu torn són significativament diferents als que es requereixen per treballar en un entorn de producció audiovisual i multimèdia. En aquest sentit, durant les dues últimes dècades s’han consolidat associacions professionals diferenciades en cada un d’aquests sectors (associacions professionals de periodistes, col.legis professionals de periodistes i sindicats de periodistes, professionals del sector audiovisual i sindicats del mateix sector, i també escoles professionals de publicitaris, etc.) amb objectius, problemàtiques professionals, mercats de treball i demandes laborals específiques.