L’espai audiovisual Iberoamericà
Conexiones. Revista Iberoamericana de Comunicación. Vol. 1 Nº 1. 128 pàgines. Any 2009. ISSN: 1697-3720. ISBN (edició impresa): 978-84-92860-49-4
» Presentació
» Sumari
» Resums
| PRESENTACIÓ |
El primer número de Conexiones. Revista Iberoamericana de Comunicación té caràcter monogràfic i està dedicat a presentar diverses aproximacions nacionals a l’espai audiovisual iberoamericà. Es recullen en ell sis contribucions originals sobre l’estat del sector a Argentina, Brasil, Xile, Colòmbia, Mèxic i Veneçuela. En general, els autors aborden unes situacions històriques i unes dècades durant les quals la indústria audiovisual de la regió es va transformar en un potent actor de la indústria cultural mundial, generant un significatiu mercat geocultural en llengua portuguesa i espanyola, al mateix temps que es consolidaven grans grups empresarials com Globus o Televisa.
L’article que obre el monogràfic, escrit per Luciano Elizalde, analitza el context de canvis, en particular durant la dècada dels noranta del segle passat, en la renovació i la reestructuració de la indústria audiovisual argentina, determinada inicialment per la retirada de l’Estat del sector i per la conseqüent entrada del capital privat i la reordenació de la indústria cultural. L’autor delimita quatre etapes principals, des de 1989, durant les quals es va transformar per complet el sector fins a adquirir l’actual estructura en què coexisteixen una feble oferta nacional amb una altra cosmopolita, oferint més de 120 canals. En el mateix sentit, Sergio Caparelli i Suzy dos Santos aborden els canvis de l’audiovisual brasiler produïts durant els 15 últims anys, subratllant en particular la línia de continuïtat que es produeix en la propietat empresarial, forjada en el període històric de la dictadura de 1964 i 1984, i que ha donat lloc a un sector concentrat, conformat pels mateixos actors.
L’estructura de la televisió a Xile, analitzada per Francisco Javier Fernández Medina, té uns orígens diferents. Es va desenvolupar en l’ambient experimental i de servei públic derivat de la concessió de llicències a institucions universitàries. La dictadura militar instaurada el 1973 va alterar aquest esquema inicial, sotmetent el medi al control polític fins que a la dècada dels noranta aquesta situació va patir una transformació radical amb l’entrada de la televisió comercial.
D’altra banda, Fabio Alberto Gil-Bolívar presenta un paisatge audiovisual colombià marcat per una transformació profunda en passar en poques dècades d’una estructura de producció i comercialització molt atomitzada (amb més de 50 actors) a una altra caracteritzada per dos grans grups multimèdia com són Caragol i RCN.
Rodrigo Gómez García analitza l’estructura audiovisual mexicana des de la dècada dels 90 fins als nostres dies. Els principals canvis es deuen a quatre dinàmiques directament relacionades entre si: les polítiques liberals privatitzadores, la introducció en el sector de les noves tecnologies de la comunicació, el procés de transició democràtica i la pèrdua del monopoli polític pel PRI i la participació de Mèxic en el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN).
Finalment, Carlos González-Saavedra mostra un sector audiovisual veneçolà polaritzat activament entre un important sector econòmic comercial i un creixent entramat de mitjans públics.
| SUMARI |
| L’audiovisual argentí: reorganització i renovació de la indústria durant les dues últimes dècades | Luciano H. Elizalde |
| O setor audiovisual brasileiro: entre o local e o internacional | Sergio Capparelli y Suzy dos Santos |
| La televisió a Xile: d’un model únic a la multiplicitat d’actors | Francisco Javier Fernández Medina |
| Informe sobre la situació del sector audiovisual colombià | Fabio Alberto Gil-Bolívar |
| La indústria audiovisual mexicana: estructura, polítiques i tendències | Rodrigo Gómez García |
| Carències, desajustos i reptes del nou entorn audiovisual veneçolà | Carlos González-Saavedra |
| RESUMS |
L’audiovisual argentí: reorganització i renovació de la indústria durant les dues últimes dècades . Luciano H. Elizalde
Resum: El sector audiovisual a Argentina ha viscut durant les dues últimes dècades un procés de reorganització i renovació. En aquest període, quatre són les etapes que poden identificar-se: una primera etapa (1989-1991), que va transcórrer en el procés de canvi de signe de política econòmica, una segona (1992-1999), de consolidació i auge de l’economia política liberal i comercial, una tercera etapa (2000-2003) de crisi i de reordenació d’un model menys liberal i amb més participació de l’Estat, i una quarta (2003-2005), caracteritzada per una recuperació del sector.
Paraules clau: audiovisual argentí, política audiovisual argentina, audiovisual iberoamericà
O setor audiovisual brasileiro: entre o local eo internacional . Sergio Capparelli i Suzy dos Santos
Resum: Els canvis en l’audiovisual brasiler en els últims 15 anys ens permeten percebre les transformacions accelerades per les quals passa el sector. Una mica com el que ha passat recentment amb dos personatge – cinema i televisió – caminant en paral.lel, i de tant en tant visites Amb el videocasset, per conversar sobre els seus respectius camins. L’audiovisual brasiler continua en les mateixes mans dels empresaris que van obtenir els avantatges durant la dictadura brasilera de 1964 a 1984. La televisió brasilera està en mans de grans família, grups polítics, i més recentment, religiosos.
Paraules clau: audiovisual brasiler, política audiovisual brasilera, audiovisual iberoamericà.
La televisió a Xile: d’un model únic a la multiplicitat d’actors . Francisco Javier Fernández Medina
Resum: L’estructura de la televisió xilena definida al començament de la dècada de 1960 i que va dominar el medi per tres dècades va canviar per complet en els últims deu anys. Actualment, la televisió es presenta com un sector complex amb presència de capitals estrangers d’empreses multimèdia, com el grup Cisneros i Televisa, amb un mercat de televisió de pagament en augment i una regulació que permet la participació del sector privat, encara que amb lleis que poc articulen el mercat de la televisió oberta i el de la televisió pagada.
Paraules clau: televisió xilena, política audiovisual xilena, audiovisual iberoamericà.
Informe sobre la situació del sector audiovisual colombià . Fabio Alberto Gil-Bolívar
Resum: El paisatge audiovisual colombià ha experimentat en els últims anys una transformació global, que va partir d’una estructura de producció i comercialització bastant atomitzada, amb més de 50 actors, a una indústria liderada per dos canals, que formen part del gran capital nacional, com que les seves accionariats són controlats per tres dels més importants conglomerats econòmics del país, que al seu torn tenen una gran capacitat d’influència política.
Paraules clau: Audiovisual colombià, Política Audiovisual colombiana, Audiovisual iberoamericà.
La indústria audiovisual mexicana: estructura, polítiques i tendències . Rodrigo Gómez García
Resum: La indústria audiovisual mexicana, des de la dècada dels noranta fins als nostres dies, ha experimentat canvis significatius en tots els seus sectors. Les principals raons d’aquests canvis es deuen a quatre circumstàncies que van estretament relacionades entre si: en primer lloc, per l’impuls governamental de polítiques de privatització, de neo-regulació i d’obertura cap als capitals estrangers, en segon lloc, per les noves possibilitats que ofereixen les noves tecnologies (convergència i digitalització), en tercer lloc, pel procés de transició a la democràcia que travessa Mèxic i, en quart lloc, per la participació en el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), i la lògica del capitalisme global.
Paraules clau: Audiovisual mexicà, Política Audiovisual mexicana, Audiovisual iberoamericà.
Mancances, desajustos i reptes del nou entorn audiovisual veneçolà . Carlos González-Saavedra
Resum: Encara noves lleis i reglaments hagin ampliat el marc jurídic del sector audiovisual, no s’ha articulat una política nacional homogènia i d’ampli abast, s’ha multiplicat l’oferta de canals televisius gràcies al sorgiment de cadenes temàtiques, regionals, comunitàries i governamentals, tot i que Veneçuela continua sense tenir una veritable radiotelevisió pública plural i independent, les sales de cinema recapten cada any més diners, mentre la cinematografia nacional perllonga les seves cròniques mancances pressupostàries, i es duplica la despesa per càpita en tecnologies de la informació sense que s’hagin superat els desequilibris regionals i socials que exclouen a part de la societat del nou entorn comunicatiu.
Paraules clau: Audiovisual veneçolà, Política Audiovisual veneçolana, Audiovisual iberoamericà.